Recomanacions

Alice Birch és una jove autora britànica, coneguda per les seves obres teatrals però també per haver guionitzat pel·lícules com Lady Macbeth o sèries com Normal people o la segona part de Succeccion. Blank és un exercici interessant i també un repte, ja que la dramaturga presenta 100 escenes curtes i independents sobre famílies desestructurades. Una mena de gran catàleg del que cada director triarà aquelles que més li interessin… El Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures han treballat conjuntament i han creat dos espectacles que recullen 37 de les escenes de Birch. Per un cantó les protagonitzades pels adults i per l’altre les viscudes pels joves. Els dos muntatges es representen simultàniament, amb videotrucades que fins i […]

Entendre que les persones no són bones o dolentes sinó de les dues qualitats alhora, podria ser un bon resum del drama majúscul de l’obra Tot eren fills meus, dirigit per David Selvas, que ha comptat amb Anna Serrano Gatell com a ajudant de direcció. L’obra comença amb una història que està a punt d’arribar al desenllaç, i que es precipita per l’acció que l’espectador comença a observar. Dos joves, de famílies que havien estat veïnes, i els pares, socis de feina, volen casar-se. A partir d’aquí es descabdella l’acció, que ha partit de la decisió de la parella, fins al punt que ells dos s’assabenten de tot el que ennegreix les dues famílies al mateix moment que ho sap […]

Tots hem tingut un mestre que ens ha marcat a la nostra vida. No un professor, ni un mestre. Aquella persona que et deixa empremta perenne. Antoni Benaiges en va ser un. En aquesta història, Xavier Bobés i Alberto Conejero porten a escena “El mar: visió d’uns nens que no ho han vist mai”, una promesa que Antoni Benaiges no va poder complir. Una promesa que es desplega en escena gairebé un segle més tard gràcies a la minuciosa adaptació de textos verídics que els nens de l’escola de Bañuelos de Bureba van deixar. I amb ells, va quedar plasmada l’empremta de Benaiges. Xavier Bobés és un expert a fragmentar l’escenari per explicar històries i gràcies a això, ens fa […]

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica. La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que […]

Produïda pel Centre de les Arts Lliures, aquesta peça multi-escenes que es presenta simultàniament al Tantarantana està dirigida per Roberto Romei. Les dues representacions tenen en comú la traductora (Helena Tornero), els professionals de l’escenografia (Roger Orra), del disseny de llum (Jordi Baldó), de la fotografia (Roser Blanch), del disseny gràfic i vídeo (Carme Gomila i Marc Homar) i del disseny de so (Gerard Marsal Norte). Ja havíem vist la versió [Blank] joves i continuo afirmant que és una excel·lent idea la d’Alice Birch d’escriure escenes i donar llibertat a les direccions de muntar-les com vulguin. I també felicito a les dues sales per fer simultàniament escenes que tenen algun tipus de vincle. En algunes és la mateixa escena en […]

Torno de nou a la Sala Fènix, i com aquesta setmana amb un tema en comú “La Salut Mental”. Si fa uns dies vaig anar a veure “Boja” sobre les visites al psicòleg; avui amb “Yo soy gente rara” ens presenten a dues protagonistes on desafiar-se i exposar de què estem fets. A l’inici de la funció ja ens diuen que tot ha començat amb el “Crack”. No la droga, sinó aquell moment que tot comença a trencar-se de mica en mica el cap, el cors i que fins i tot així continua latent. Aquest projecte comença el 2017 amb Nieve Castro i produïda per la companyia Ekléctika. Molta investigació o desenvolupament per arribar a gestar-se el muntatge que hem […]

Arthur Miller és un dels grans autors del segle XX i Tots eren fills meus és un dels puntals de la santíssima trinitat del dramaturg, juntament amb La mort d’un viatjant i Panorama des del pont. La crítica a la idea del somni americà i la hipocresia de la societat nord-americana post-Segona Guerra Mundial és una constant als textos d’un autor que va viure en carn pròpia la ruïna de l’empresa tèxtil familiar durant la Gran Depressió i la persecució política als artistes sospitosos de simpatitzar amb el comunisme durant els anys cinquanta. És per això que les seves històries no són amables ni complaents: enfronten les realitats conflictives d’una societat en tensió permanent. Tots eren fills meus mostra les […]

Quan un fa 20 anys s’ha de celebrar amb festa grossa. I això és justament el que han fet a La Perla 29, recordar el seu naixement duent a escena altra vegada la seva obra inaugural: Els ulls del germà etern del Stefan Zweig. El text per si sol ja és una garantia. Una bonica història amb clares reminiscències orientals sobre les conseqüències que té les postres accions però alhora, també la nostra inactivitat. Una petita fàbula amb tota la màgia del conte infantil però dirigida al públic adult. Però no és aquí només on rau l’excel·lència. Cal destacar que la direcció d’Oriol Broggi és magistral. Potser amb una arrencada una mica densa, però que posteriorment poc a poc l’espectador […]

En la lluita actual per l’amor romàntic torna a aparèixer sorprenentment amb tota la seva força, l’amor romàntic destructor i alliberador. Al segle XIX, Goethe va escriure l’obra “El joven Werther” a partir de la qual es va estendre el fenomen “Werther-Fieber” que va provocar el suïcidi d’uns 40 joves. El text de Carlos Be ha estat escollit a partir de les més de 450 propostes rebudes en la 1ª convocatòria “On el treatre batega”, iniciativa de l’associació de sales de proximitat de Barcelona i ens descriu com n’és de destructor l’amor romàntic que busca el suïcidi però a diferencia dels romàntics, Be ho presenta amb una altra mirada. De manera entranyable descriu amb humor les situacions més dramàtiques fins […]

Pazzo ens trasllada al món del circ, en un país que no ens especifiquen (Itàlia, potser?) i en una època no definida. De fet, tenim davant a dos pallassos –un de vell i un de jove- però podrien ser dos carnissers o dos futbolistes. I és que l’obra parla del passat i del futur, d’allò que va ser i del que encara queda per venir. Parla de les oportunitats que hi ha al davant i de tot allò que vam deixar enrere, que encara que fos esplendorós ara ja només són records i aigua passada. I per si fos poc, ens parla també de viure l’amor en llibertat i sense màscares. Un cant a l’esperança, tot i que no hi […]

Después de tener en el imaginario colectivo la película, es todo un desafío traer esta historia al escenario de un teatro. Para tal ocasión, Juan Luis Iborra dirige una adaptación de Pedro Víllora sobria en detalles, pero amplia en trasladar una realidad que puede quedarnos lejos, perdida en una guerra y en sus consecuencias sociales, económicas y personales. Los niños huérfanos de este colegio son Los chicos del coro, un conjunto de alumnos que hace las delicias del público por su forma de cantar, su ternura y su desparpajo en momentos claves. Entre ellos, destaca Iván Clemente, un actor que, cuando entra en escena, consigue que todo cambie y la pieza adquiera más sentido. Jesús Castejón, Eva Diago, Rafa Castejón […]

Aquest dijous vaig anar a veure aquesta proposta del Teatre Eòlia,. Una casualitat que el mateix dia vaig tenir la meva visita setmanal al psiquiatre, o sigui que sé de què parlem en primera persona.Mariona Esplugues és l’autora, creadora, directora i intèrpret d’aquesta obra. Una obra que se’n va anar al Teatre del Raval i ara torna al Teatre Eòlia.És un monòleg per fer visible l’experiència personal viscuda per la Mariona. Ens explica com ha estat la seva infantesa i adolescència fins avui. Com és el pas per diferents psicòlegs fins que et trobes l’idoni, aquell que de veritat et sents a gust (no amb tu mateix) per detallar tot el que tens el cap.Podem veure com hem de passar […]

Ara fa uns 20 anys que La Perla 29 va començar a treure el cap dins del panorama teatral. Va ser de la mà de la Sala Beckett, i la primera obra que es va representar va ser Els ulls de l’etern germà. Després de tants anys, amb tota l’experiència acumulada i un prestigi incontestable damunt les espatlles, l’espectacle ha tornat a mostrar-se al públic. Amb un únic canvi al repartiment –Xavier Ripoll per Bruno Oro- la companyia ha portat a la Biblioteca de Catalunya una peça fundacional i –vista ara, en perspectiva- un compendi molt clar d’intencions i maneres de fer. Els ulls de l’etern germà és una faula passada pel filtre d’Stefan Zweig, un popular i prolífic autor […]

Sovint, moltes paraules que considerem com a cultismes, o directament préstecs idiomàtics, tenen per norma general un passat que tant pot ser marginal com confús. En canvi, d’altres és al revés, i molts cultismes de temps pretèrits acaben esdevenint argot que es podria considerar d’una baixa estofa. De vegades també les etimologies esdevenen uns terrenys pantanosos en els quals transitem i dubten de si parlem de termes carcelers i de gueto o d’adjectius imaginats pel bard d’Stratford. El Punk és un d’aquests darrers termes, que tant trobem referències en la literatura del XVII com l’argot que es parlava a les presons. El bard anglès el feia servir per a definir a una prostituta a Measure for Measure (1603) o a […]

Alice Birch és una dramaturga britànica que amb només 36 anys té una carrera consolidada com autora de teatre, cinema i televisió. Fa exactament un any a la Sala Beckett es va presentar una obra seva en forma de lectura dramatitzada: “Anatomia d’un suïcidi”. En cada una de les escenes Birch suggeria que la felicitat és fràgil. Aquesta producció de [Blank] és un projecte escènic que es presenta a dues bandes i s’ha construït entre El Teatre Tantarantana i La Seca, actualment Centre de les Arts Lliures, de La Fundació Joan Brossa. Ho trobo una idea genial ja que l’autora va escriure 100 escenes que trigarien 7 hores en ser interpretades. La mateixa autora dona llibertat als i les directores […]