Recomanacions

Fixar la vista enrere i recordar què era ser adolescent. Les coses bones acostumen a repetir-se en veu alta una vegada i una altra. Les dolentes, aquelles que van fer mal es volem esborrar o oblidar, però sempre estan esperant amagades, a la superfície, per aparèixer i fer-se presents encara que no es vulgui. L’Alba, la Carla i en Gerard es traslladen al seu jo dels 17 anys i expliquen al públic una petita mostra de tot allò que passa pel cap i la vida d’un adolescent. Amb la Course-Navette (la cursa Pip) com a tret de sortida i excusa, a l’escenari tres joves que afronten de manera molt diferent la prova. La veritat és que tots veuen en aquesta […]

El llegat que va deixar Joan Brossa és únic i inigualable. Tenim la gran sort de tenir-lo i de que hi hagi un teatre que el conservi i el mostri al món, perquè la seva obra escènica transcendeix el text i aposta pel joc, la poesia i la màgia. Un teatre que encara emana originalitat i modernor, tot i que Brossa ja era un modern en els anys seixanta i setanta… Un teatre al que cal tornar de tant en tant per entendre la importància del surrealisme i de l’absurd a la literatura catalana en general, i en les arts escèniques en particular. Un fet que potser s’oblida sovint, però que cal reivindicar. La companyia Dei Furbi, que arriba a […]

La companyia LaCerda ens va sorprendre ahir, dins la programació de dansa #EnDansa, que des de fa uns anys forma part de la programació de la Sala Versus Glòries, amb el díptic Dos Solos Juntos: Dolorosa – Flornecia. Dos Solos Juntos: Dolorosa – Flornecia, tal com diu el seu títol, el comprenen dos solos interpretats per dos personatges que formen part de l’univers artístic de LaCerda, i que ja van formar part en creacions anteriors de la companyia. El mateix solo de Flornecia es va estrenar el 2019 al PUF International Festival de Pula (Croàcia), i Dolorosa de los Llanos que es va estrenar el 2021 a la Sala Hiroshima de Barcelona, dins la Quinzena de Dansa Metropolitana de Barcelona. […]

#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix. A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran […]

Sovint, el nostre desig de transcendència està vinculat a molts més factors que la crida de la natura a deixar un pedaç nostre al món després nosaltres hàgim marxat. Una empremta genètica que s’estengui a través dels eons, molt més enllà d’un simple cognom o d’una nissaga familiar. Aquest empeny, o absència d’aquest, és quelcom que ens turmenta d’ençà que vam esdevenir sapiens sapiens, i és per a això que, d’una forma més o menys arbitrària, s’han establit lleis religioses i estamentals per penalitzar a les mares que no donin fills a la causa. Sigui aquesta causa un culte, la pàtria o un seguit d’idees que determina i condiciona la vida d’un segment de població. Sovint, el no seguir aquestes […]

Tornem a la Fènix, i per veure una nova proposta d’Ángela Palacios. Parlar d’aquesta proposta és parlar d’Àngela Palacios. Escrit i interpretat per ella mateixa, el muntatge està dotat d’una intimitat extrema, on comparteix en bona mesura amb nosaltres el seu dilema i reflexions sobre ser mare, com ser-ho i les conseqüències que comporta. És un muntatge d’emocions, tant per part de l’actriu com part del públic assistent. Salve Regina ens trasllada a la vida de Regina. Una Regina que no està bé. Des de fa mesos un tic-tac li percuteix l’ànim, té un soroll que li ronda constant pel capi una pregunta constant si vol o no ser mare, i en cas de ser-ho, de quina manera ho faria […]

Està clar que aquest Macbeth conté moltes i molt bones idees. El problema ve quan es volen mostrar totes de cop, i tota l’estona. Que algú cridi el text en català, un altre el xiuxiuegi en anglès, uns altres cantin al darrera i un violinista persegueixi literalment als actors al mateix temps… la veritat és que pot saturar. Sé que tot obeeix a un estil propi –el de Moreno Bernardí– que ja s’ha vist a peces com Eduard II, L’olor eixordadora del blanc i moltes altres, quasi totes al Teatre Akadèmia. El director opta sempre per un treball híbrid en el que la gestualitat, el cant i altres disciplines es barregen amb un text clàssic o més convencional. En part […]

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana. La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació. La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi […]

Curiosament aquest muntatge d’El temps i els Conway comença amb l’escenari buit. I dic curiosament perquè aviat veurem com tot es transforma per oferir-nos una versió sumptuosa, espectacular, amb els seus excessos i algunes petites ombres però amb una posada en escena majestuosa, quasi de musical de gran format. És l’embolcall adequat per a aquesta peça? Es perd la intimitat d’algunes escenes entre tanta parafernàlia? És encertada la decisió de fer l’obra seguida, sense cap descans, encara que excedeixi de les dues hores? Bé, intentarem buscar algunes respostes… encara que siguin subjectives i particulars. Aprofitar tots els recursos que ofereix la Sala Gran del TNC és gairebé obligatori, si l’obra i l’ocasió ho requereixen. Crec que el decorat de Marc […]

Aquest cap de setmana una proposta diferent. Un concert especial al Casino l’Aliança de Poble Nou.Una fusió entre dues cultures, el cant de Gospel i el Flamenco. Dos mons inicialment separats, però amb molts punts de connexió.La força, la passió, la visceralitat dels dos estils s’han unit en aquesta proposta. Una proposta que fa dotze anys que s’està realitzant per fer la presentació en el Festival de Gospel de Barcelona . El pianista Ramón Escalé va proposar a la cantant Paula Domínguez fer un espectacle diferent, una proposta original i a la vegada atrevida tal com van comentar durant el concert. Es veu que és un concert que s’ha realitzat amb molt entusiasme. La feina entre Escalé i Domíngez ha […]

Difícil decidir agafar una de les obres més icòniques de William Shakespeare per donar-hi una volta i fer una altra adaptació. Una més. De les possibles, a primera vista el més fàcil seria escollir una comèdia d’embolics i amor, per connectar més fàcilment amb el públic, però hi ha a qui li agrada la tasca de revisitar les obres més complexes. Macbeth està enmig de la batalla per defensar el territori del rei d’Escòcia quan se li apareixen dues bruixes que li auguren un futur suculent per al cavaller: serà rei. Aquestes paraules enverinen la seva ment i la de la seva dona, que planegen aconseguir aquesta predicció el més aviat possible. Moreno Bernardi aconsegueix traslladar l’ànima de l’obra de […]

Partint d’un somni que va tenir l’actriu Anna Tamayo en el qual la seva mare moria, la intèrpret i creadora escènica ens convida a aquesta tendra i divertida oda a les mares, i a totes les nostres ancestres. Quan diem que “cada vegada ens assemblem més a les nostres mares” mai ho diem en un terme positiu, però aquesta obra busca i troba el revers positiu d’aquesta dita. “Mi madre en bragas” és una obra feminista que planteja un exercici d’amor i cures intergeneracionals. Per això, Tamayo porta a la seva mare real a escena per a dir-li tot el que desitja abans que l’avís del seu somni es faci realitat. Ambientat en un càmping on solien estiuejar, la dramatúrgia […]

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent. Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç). Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i […]

Quan vaig llegir la novel·la de Cristina Morales, Lectura Fàcil, que la tenia molt pendent i l’arribada de l’adaptació al teatre em va servir com a excusa per a clavar-li les dents, vaig pensar, ‘wow… A veure com nassos s’adapta això a teatre sense que perdi la potència del text’, doncs l’Alberto San Juan ho ha aconseguit. La versió teatral del premiat text és molt fidel al llibre, i sap retratar l’essència dels personatges i dels missatges principals de la Morales a l’escena. L’obra és, tal com el llibre, a l’una impactant, reflexiva, humorística i ens fa veure amb uns ulls molt diferents què significa tenir una discapacitat i fins a quin punt les persones amb alguna mena de condició […]

John Boynton Priestley, dramaturg anglès del segle XX, tenia una habilitat especial per tractar les interioritats de les famílies amb totes les seves fortaleses i febleses i també sabia despullar amb cruesa els rancors, les desigualtats i a la vegada realçar el sentiment de pertinença familiar. En el mateix context li agradava desvetllar secrets en forma de thriller com ho va fer a “An inspector calls”, sempre en ambients de grups familiars benestants anglesos. Priestley va participar a la primera guerra mundial. La seva ideologia d’esquerres es manifesta en moltes de les seves obres. El temps i els Conway se situa al l’any 1919 en el si d’una família adinerada de Yorkshire que rep un fill que torna de la […]