Recomanacions

Aquesta obra no és fàcil de recomanar, tot i que recomano anar-hi per reflexionar. Ens trobem amb sis persones que van al bosc, a passar un dia de lleure. Però entre el beure, les converses i la festa es provoca un foc. Aquí el grup es separa per poder salvar-se. Ens van narrant els fets mentres les imatges, el moviment i les paraules no paren de remoure l’estòmac. Els dies passes, torna una normalitat però aquests fets tenen moltes seqüeles entre els amics. En un escenari cru, blanc, neutre m’han fet sentir dintre d’un bosc, d’un incendi, dintre de l’onada expansiva d’aquest incendi. L’escenografia, les magnífiques imatges videograficas han fet esclatar el meu cap des de l’inici. Un gran treball […]

“Hi havia una vegada fa molts i molts anys en un país llunyà, un guerrer fort i valent que guanyava totes les batalles…”. Així podria començar aquesta faula. Com un conte a la vora del foc on tota la intenció està posada en la veu i la paraula, on el moviment de les flames només fan companyia a la història. La narració i l’acció estan absolutament integrades. Escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda, és un homenatge al conte narrat on el que escolta imagina més del que veu. El muntatge es sobri, per accentuar el sentit del conte. És una faula sobre la llibertat, la culpa i la necessitat de redimir-la. Els ulls del […]

Tot i que el títol El mar ens faci imaginar un paisatge obert i blau, el d’aquesta obra es desenvolupa a una escola rural de Bañuelos de Bureba, un poble de la província de Burgos. Allí va anar a parar un professor català de nom Antoni Benaiges la trajectòria del qual allà, com en altres destinacions a les quals va acudir, va ser oferir un món de possibilitats a través de l’educació. En la seva cura, i d’altres i tantes, va estar present que el fet d’aprendre a llegir, a sumar oa imaginar una vida no estigués només destinada a uns quants. Alberto Conejero sempre fa veritables joies sobre l’escenari, amb plantejaments molt rics per reflexionar i explorar sentiments des […]

Dir el que no es vol dir per no parlar del què realment s’ha de parlar, interpretar una cosa i que, en realitat, potser vulgui dir una altra. Les relacions i dir les paraules que toquen és complicat, especialment quan estàs enmig d’un escenari a punt per actuar. Rosó (Anna Moliner) i Santi (Joan Negrié) estan casats i, a més, treballen junts. Son un parella artística i amorosa. Encara que no saben ben bé com va acabar de passar tot plegat. Tenen clar l’inici, el casament del germà de la Rosó, però la resta sembla que ho ha portat la inèrcia. Estan a pocs minuts de començar la seva actuació de duets romàntics musicals en un teatre d’una població que […]

Solstici d’Agustí Franch, és la segona peça de la trilogia Històries inevitables, iniciada l’any 2021 amb Ximpanzé, un text teatral del mateix autor, que explicava la història d’un home trans embarassat. Agustí Franch, amb aquesta segona proposta, dona visibilitat a dos dels trastorns mentals més diagnosticats i a la vegada més estigmatitzats de la societat, la depressió i l’anorèxia. Un text escrit molt ben documentat a partir d’històries i testimonis reals de persones que pateixen aquests tipus de trastorns, i molt ben treballat en l’àmbit interpretatiu per la realitat en què se’ns presenta dalt d’escena. Escenes plenes de detalls on moltes persones del públic es poden sentir fàcilment identificades pel realisme del seu contingut, o pels que no ho han […]

No sempre s’escull el millor moment per afrontar els problemes ni les veritats que s’han intentat obviar durant molt de temps, però dins del pitjor que es pot triar… hi ha nivells. Les quatre dones d’aquesta obra sembla que l’han trobat mentre escalen una muntanya bastant difícil. De diferents àmbits, però amb el mateix esperit de superació personal i amb una passió innata per l’escala, les dones d’aquesta producció tenen com a objectiu pujar la paret del Fitzroy, per la via iugoslava, i proclamar-se les primeres dones en fer-ho. Mentre esperen la seva finestra de bon temps per acabar el recorregut, refugiades entre les parets de la muntanya, expliquen històries, anècdotes i plans per fer. Una entrebancada farà tremolar tot […]

Aquest espectacle va formar part del cicle “La família (o la família?)” de la Sala Beckett que es va presentar al novembre del 2022. Marta Barceló crea una història que destrossa la idea generalitzada de que la família no es pot triar. Utilitzant una còmica situació contractual ens fa rumiar, ens qüestiona la inviolabilitat de la família biològica i obre portes a poder triar relacions familiars basades en la confiança, el respecte i la necessitat. Qüestiona també l’acceptació de la família que t’ha tocat, la possibilitat d’acceptar-la, de negar-la o rebutjar-la i establir altres relacions més sanes que et poden donar la fortalesa per crear una nova família. És una obra senzilla però d’una gran potencia emocional que t’atrapa des […]

Fitzroy ens parla d’uns personatges al límit de les seves forces i capacitats, i a la vegada ens parla de reptes i de desafiaments. Però en el fons, l’obra no deixa de ser el retrat de quatre dones que amaguen els seus conflictes o secrets, molt més convencionals que l’entorn que les envolta. I és que la muntanya del Fitzroy, situada a la zona patagònica dels Andes, és només el decorat o l’excusa. Si haguessin estat en una barca al mig del mar o en una perruqueria de Sarrià el desenvolupament hagués estat molt similar, i les resolucions als problemes també. Sigui com sigui, Jordi Galceran és un mestre a l’hora de crear diàlegs esmolats, rèpliques precises i situacions aparentment […]

FitzRoy: quatre dones al límit és un cant a l’amistat i als valors de la muntanya, un espai pur, on els problemes mundans no han d’arribar, perquè s’han quedar a baix, a terra. A dalt, no hi han de ser, perquè per assolir la fita cal valors sòlids, entre els quals hi ha d’haver la companyonia, el treball en equip, i, en el cas de les dones, la sororitat, entendre’s les unes amb les altres, i defensar-se. És una de les lectures de l’obra del tàndem Jordi Galceran-Sergi Belbel, guionista-director d’obres d’èxit com El mètode Grönholm, però sens dubte la representació n’ofereix moltes altres capes. En l’obra, les febleses humanes apareixen una darrere de l’altra, però a còpia de parlar-hi […]

El tàndem Jordi Galceran i Sergi Belbel està més que confirmat que funciona. El mètode Grönholm, El crèdit i Paraules encadenades en són alguns exemples. FitzRoy és el cinquè espectacle en què treballen junts, i ja us dic sense por d’equivocar-me que tornarà a ser, sense cap mena de dubte, un dels èxits teatrals d’aquesta temporada. També s’ha de dir que, a banda de ser un text que funciona molt bé, el fet de rodejar-se d’un bon equip de professionals és una de les claus del seu èxit. Sergi Belbel en la direcció, els seus col·laboradors habituals: Max Glaenzel a l’escenografia, Jordi Bonet al so i Kiko Planas a la il·luminació, i quatre grans actrius: Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara […]

L’aïllament volgut o imposat té conseqüències a vegades previsibles i d’altres inimaginables. L’autoprotecció vers a la vida i les seves possibles repercussions s’enfronta a la prevenció d’experimentar i veure més enllà. Situades a una vall andorrana emmarcada per muntanyes escarpades es troben, durant la guerra, les quatre dones que narren aquesta història: mare, filla, jove i cunyada. Dues dones grans, que han viscut molt, una dona adulta que s’ha quedat a mig camí i una noia que sent delit per veure què hi ha a les altres valls i territoris i que va a la recerca del sol que l’escalfi i l’il·lumini. Dins de la casa que es mostra a l’escenari es callaran secrets i es buscaran sortides per a […]

Animal negre tristesa és un obra de comentari complex, però de recomanació assegurada. Intentaré evitar l’adjectiu del primer punt, d’entrada, i conclouré amb el segon, perquè s’ho val. Té tants matisos, hi entren en joc tants elements, que citaré els que, amb les hores, s’han revelat al meu cap com a eixos, reclams o columnes del que ha estat una experiència teatral de primer ordre. Un espectacle… total? Més endavant aclareixo el dubte. Vaig pels elements. L’autora. Anja Hilling debuta en la dramatúrgia el 2003 amb la seva primera peça teatral, i de seguida és assenyalada per la crítica alemanya com una autora destinada a marcar època per la seva forma de concebre el teatre, per la seva proposta de […]

Martin Crimp parteix de la novel·la Pamela de Samuel Richardson per escriure aquesta obra de teatre sobre els rols de gènere i l’eròtica del poder. En la novel·la, Pamela és una criada que, subjugada al seu amo, utilitza la seva aparent feblesa per a casar-se amb ell i aconseguir l’ascens social. En l’obra de Crimp, no obstant això, es tracta de dos personatges arquetip – ni tan sols tenen nom – que estan submergits en una lluita constant de poder i de sexe, on sembla que l’home té segrestada a la dona. Els intèrprets canvien de rol diverses vegades, fent d’abusador i abusat al mateix temps. Això sembla apuntar un caràcter relacional de les lluites de poder i genera un […]

Repeteixo You say tomato després d’uns anys, en una mena d’examen de revàlida personal, per comprovar si el boníssim record que m’havia deixat la comèdia dramàtica signada per Joan Yago (La calòrica) continua fent-me vibrar com va fer ara fa uns anys. Han canviat moltes coses des de llavors. Per començar, les dues sales on es va representar, la Muntaner i el Capitol, han desaparegut. Bastant poètic si fem cap a què aquesta joia escènica interpretada per Joan Negrié i Anna Moliner va, precisament, d’assumir i encarar amb valentia els canvis i les pèrdues. Dos artistes, en Santi i la Rosó, preparen un despropòsit de recital de cançons d’amor de tots els temps en una sala de teatre tronada en […]

Una construcció de plàstic, entre un laberint i una espiral, sembla dibuixar a l’escenari una al·legoria del que acollirà al llarg de noranta minuts: un muntatge intimista que, durant tres actes in crescendo, s’endinsa en la psicologia de quatre dones d’una família mentre l’espectador s’esforça a descobrir la part de veritat i la de fantasia per discernir els sentiments reals de les emocions fingides. Quatre dones i el sol va ser escrita l’any 1964 per Jordi Pere Cerdà (1920-2011), pseudònim d’Antoni Cayrol, poeta i dramaturg rossellonès. L’adaptació que n’han fet ara Pere Tomás i Roger Casamajor, que dirigeix l’espectacle, ens acosta força fidelment a la versió original del text. I és que la potència lingüística ajuda a forjar la personalitat […]