Recomanacions

La idea del projecte va néixer amb la intenció de contar una road movie a la mallorquina, és a dir, que passés a Mallorca, però no en aquella Mallorca turística i idíl·lica, primer destí de fora províncies dels nostres pares per anar de viatge de nuvis, o en el cas de la meva generació, el viatge que vam fer de final de curs; sinó en aquella Mallorca que no sol sortir a les fotos de les postals, ni tampoc en els índexs dels llocs més rics de l’estat espanyol. Paradís és una història local, la història d’una família de la Mallorca no turística. La història de la Mallorca no paradisíaca. Un sol actor a escena interpreta tots quatre personatges d’aquest […]

Anava a aquest musical, Ànima, sense voler llegir molt sobre el muntatge, perquè m’agrada deixar-me sorprendre al teatre, però sabent que era una creació pròpia, amb un equip jove i on la història principal era la d’una il·lustradora als anys 30. Suficients detalls per a, de primeres, m’encaixés molt bé. I el musical no defrauda, encara que potser se’m va fer un pel llarg i alguns moments pot ser que siguin retallables, el producte funciona i agrada: el públic va acabar en peus i aplaudint a tope. Per a mi l’espectacle té molts elements bons. M’encanta com es tracten els personatges femenins: des de la protagonista, una tia talentosa i amb idees molt clares malgrat les seves inseguretats, representada per […]

Tornem a estar davant de teatre documental o teatre basat en fets reals… i sorprenentment recents. A l’igual que a Jauría, tenim parts d’un judici i algunes declaracions que es van recollir al sumari del cas, però aquí hi ha molta més dramatització. L’autora s’ha esplaiat en el context, en la presentació dels fets, i fins i tot ha utilitzat part de la cultura i el folklore de Navarra per tal de situar una gran metàfora que ajudi a tancar el cercle. Tot i així, el cercle segueix obert, ja que els condemnats segueixen a presó i la història encara no ha acabat del tot. Tot i que l’obra pren partit a favor dels protagonistes, utilitza molt bé tota la […]

En aquesta original, estranya i inquietant proposta, la companyia catalana El Eje uneix forces amb el director i dramaturg argentí Sergio Boris per a fer un homenatge al fracàs com a refugi. L’espai escènic construeix una mena de cova plena d’objectes acumulats sense un ordre ni lògica aparent, igual que la trama d’aquesta història, que lluny d’avançar en forma lineal es basa en l’acumulació i la repetició per a retratar l’estat anímic d’aquests cinc personatges atrapats en uns llimbs de l’error. L’antiga escola d’adults, on només queda un alumne, s’ha convertit també en taller mecànic. Tot està per reparar, tot està per reformar, tot és un error, un fracàs, inclosos els personatges, que vaguen sense cap objectiu més que sobreviure […]

La Companyia El Eje i Sergio Boris s’uneixen en una nova coproducció catalano-argentina. És tracta d’una obra que és caòtica i estranya feta per grans actors, que interpreten uns personatges molt exigents, i complicadíssims. Un joc teatral que busca i troba les angoixes, les al·lucinacions internes i externes, on cada personatge és un micro punt a l’univers humà, i no sap quin lloc ocupa. No es miren als ulls, per què, com diu un d’ells, si es miren es “disparen”. I és que tota l’obra va de l’eufòria, del descontrol, de la histèria al neguit i a la depressió, a la vida i les vides perdudes. Tot això en un meravellós espai sonor i escènic. Amb molt bona direcció d’actors […]

Nadia és un documental escènic que La conquesta del Pol Sud recupera deu anys després que es presentés al FRINGE i al GREC de 2014. A partir del testimoni de Nadia Ghulam i la seva experiència com a nena i adolescent a l’Afganistan dels talibans, assistim a una posada en escena sòbria que compta, a més de la Nadia, amb el suport audiovisual i la presència dels dos creadors de la companyia, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer que atorguen format d’entrevista al muntatge. Més enllà de la història personal de la Nadia, Nadia, ens obliga a posar en dubte moltes de les certeses que, com a bons eurocentristes, considerem sovint indiscutibles. Efectivament no som el centre del món, i […]

La intimitat de la Sala Flyhard convida al públic a una vivència comunitària d’uns fets que es representen molt a prop. Aquesta proximitat es veu reforçada amb un recurs no original però sí molt efectista de fer veure que l’obra es va creant a l’escenari com si fos una pàgina web: “en construcció”. Els tres intèrprets, meravellosos per cert, es dirigeixen al públic amb sornegueria i complicitat mentre mostren les dificultats que els imposa el seu dramaturg, sense text, sense sala i amb l’agreujant que el músic no és actor professional. Sorprenent és aquesta obra creada i dirigida per Marc de la Varga. És un entramat entre passat i present, ficció i realitat, salut i malaltia. Marc de la Varga […]

D’entrada, és ben curiós trobar-se un musical de creació pròpia que parli d’una dona americana dels anys trenta obsessionada per treballar en el cinema d’animació de l’època. No es pot parlar de l’estudi en qüestió, ni del famós home que hi havia al darrera, ni del ratolí que va crear… però tots sabem de qui s’està parlant i del context que hi havia. Sobta veure-ho en català, al TNC, i en una producció gegantina i poderosa, com moltes del Nacional. Però superat l’ensurt o la sorpresa inicial, un s’endinsa en una obra de factura clàssica, amb una música que també traspua swing per totes les seves notes i anima a bellugar els peus, vulguis o no vulguis. Potser falta més […]

Priscilla arriba al Tívoli trenta anys després de l’estrena de la pel·lícula i vuit anys després que passés ja per Barcelona, amb un muntatge que també s’ha vist al West End i a Broadway, i segueix essent tan efectiva i divertida com el primer dia. Clàssics de la música popular (en aquest cas, el mateix repertori del muntatge novaiorquès) que fan difícil no aixecar-se de la cadira, coreografies espectaculars, grans cantants i un disseny de vestuari imaginatiu i desbocat que serveix per a explicar l’estat d’ànim al qual aspiren les protagonistes de la història. Tres grans interpretacions de les tres drags que fan de tot i tot a un gran nivell. Cal esmentar les tres dives que es despengen espectacularment […]

Després d’aconseguir fer un treball rodó i precís, és complicat fer-ne una segona part. Sobretot, per les expectatives o la incredulitat que pot projectar una nova producció que segueixi la línia. Per això, la inspiració i la inquietud dels artistes és tan important per aconseguir l’objectiu de tornar a meravellar. Sergi Belbel i Enric Cambray es tornen a unir en aquesta obra per desgranar el segon acte de Hamlet. Repassant les rèpliques d’uns i altres personatges, s’aprofita per fer una retrospectiva molt interessant al personatge i al text de Shakespeare. El públic queda bocabadat davant el mestratge de Belbel per engranar el text del Bard amb la dissecció de l’obra i estructurar-ho amb humor i ritme. Combinar aquests elements i […]

Hi ha hagut musicals que han arribat arreu del món, especialment aquells que van començar a Broadway i que, amb el pas del temps, han anat tenint les seves representacions a diversos països al llarg dels anys. És complicat, a vegades, aconseguir que un musical que va néixer als anys 70, en un context i una societat específica, pugui tenir vigència i públic 50 anys després. Alguns, però, ho aconsegueixen. En aquest cas, aquesta producció va estrenar-se al 1971 i presenta a un grup de joves que estan a punt de prendre una decisió important quan apareix un home, de nom Jesús, que els hi anirà explicant històries amb les quals els hi voldrà ensenyar algunes idees i pensaments que […]

Àlex Rigola, de nou i feliçment, a voltes amb l’entitat de l’actor/actriu i la seva relació amb el personatge que interpreta, o dit d’una altra manera: el lloc que han d’ocupar la persona, l’actor, el personatge, el director… (fins i tot dos personatges de l’obra es diuen Ígor i Sam, com dos dels membres de l’equip tècnic de la companyia) en la representació. Fa pensar en aquell Platonov de Rigola de fa ja una dècada, en que els actors/persones romanien sempre al costat dels personatges, potser per esvair o difuminar la frontera entre ambdues entitats. A Glengarry Glen Ross, com sempre als textos de David Mamet, el més important passa als insterticis, en els moments de transició, mentre que els […]

Els festivals són per a l’estiu, com les bicicletes de Fernando Fernán Gómez. A l’estiu el focus teatral es trasllada de Madrid a Almagro, a Olite, Ribadavia, Mèrida, Olmedo, Laroles, Tàrrega, o Torralba de Calatrava; el focus se’n va de vacances a l’Espanya buida a l’hivern i fugaçment negada a l’estiu. Però per als teatreros que resistim a Madrid també hi ha propostes refrescants, com el festival Essencia, de la sala Cuarta Pared, amb peces tan interessants com “La Caja”, de Teatro de La Catrina, una aproximació documental a la malaltia mental, des de l’escolta, que es deté a donar veu, cos i ànima a l’individu que conviu amb la seva malaltia, o la revelació que va ser, ahir, la […]

En mitad de tanto fuego, la llama del amor. Fuego con fuego. Fuego con guerra. Guerra y amor. Y entre contrastes y claroscuros, la intimidad de la palabra. Alberto Conejero nos remite al clásico de la guerra de Troya, aunque no para hablar de la guerra, o no solo de guerra, sino de la pasión entre Aquiles y Patroclo. Es justamente Patroclo, el héroe más secundario de la Ilíada, el que toma palabra encarnada a través de Rubén de Eguía. ¡Y con qué entrega! Un gran amador con una dicción clara, gesticulación cuidada y emoción latente y contenida que nos remite años y años atrás en sus aventuras griegas pero narrada desde los recovecos menos recorridos. Y con guiño feminista […]

L’ombra d’Escape Room, i també el seu gran èxit comercial, és allargada i realment influent. Molt ha trigat a sortir-li una cosina germana, i justament ha vingut de la mà d’un dels autors més exitosos del nostre teatre. Després de FitzRoy, Jordi Galceran ha provat sort amb una casa rural, una nit misteriosa, uns dispesers molt intrigants i algunes situacions que barregen terror i humor. La originalitat, paradoxalment, potser ve d’un cert costumisme, de tres o quatre tòpics i de la divertida parella que formen Lluis Villanueva i Anna Güell, que tant parlen amb vers com invoquen a tots els sants en una llarga i divertidíssima escena. En aquest tipus d’obres l’embolcall hi juga un paper decisiu. La casa no […]