Recomanacions

Anar al teatre és com anar a viure una experiència única que dura només l’estona que l’espectacle està viu, ja pot ser una hora o més. És un moment irrepetible, perquè encara que l’endemà es torni a fer l’obra, aquesta no serà igual: ni hi haurà el mateix ambient ni tampoc el mateix públic, a més de totes les qüestions petites que poden produir-se de manera diferent per molt que s’hagi assajat. Aquesta és l’autèntica grandesa del teatre en viu, que és irrepetible. El Col·lectiu Desasosiego torna als escenaris amb Breu visita a la gola del llop, un local de bingo on cada nit s’acull a les persones que volen temptar a la sort i que troben en aquest espai […]

Sabia que A Macbeth song em trobaria amb una obra amb cançons i música. No era molt difícil endevinar-ho; m’hi vaig guiar pel títol de l’obra, i no vaig investigar-hi res més. Sovint soc partidària de no saber-ne res més perquè l’obra em sorprengui i no es basi amb la idea primogènita que me n’havia fet. I així em vaig plantar un dissabte a la tarda a la Biblioteca de Catalunya, filera 3, seient 1 de la grada A, i em vaig trobar amb la millor sorpresa possible: l’obra reinventa els musicals de la millor manera possible! Tres cantants, que són llegendaris, i que al meu voltant tothom els seguia de feia temps, The Tiger Lillies, vestits a l’estil de […]

La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia dins del Festival Grec 2012. Va ser interpretada per Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguíia i Santi Ricart, i dirigida pel mateix dramaturg Josep Maria Miró. El principi d’Arquimedes va significar per mi, la descoberta de Josep Maria Miró, un dels dramaturgs catalans que més admiro i segueixo d’aleshores. El text es va escriure el 2011, any en el qual va ser atorgat text guanyador del XXXVI Premi Born de Teatre 2011. Actualment, se n’han fet més d’una vintena de traduccions, més de quaranta produccions a tot el món, unes setze lectures dramatitzades i ha estat editat en més de tretze ocasions. […]

Un Déu Salvatge se mueve entre la comedia y la realidad para evidenciar el patetismo de los adultos en determinadas situaciones. Dos matrimonios se reúnen para hablar sobre la pelea violenta que han tenido sus hijos (uno ha roto dos dientes al otro) y ver el modo de que los niños se reconcilien. A partir de esta premisa lo que al principio es un encuentro formal y educado, se convierte en un maremágnum de insultos e hipocresías donde afloran los egos y las situaciones personales de los cuatro protagonistas detalladamente encarnados por Pere Arquillué, Laura Aubert, Ivan Benet y Laura Conjero. La escenografía sencilla de cuatro butacas y una mesa incluye copas, revistas, botellas e incluso un secador de pelo […]

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m’ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d’altres obres d’Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l’obra, dues fileres ordenades t’adrecen cap al teu seient. I quan s’obre el teló de L’aranya apareix una Rosa (l’actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l’espectador s’assabenta que l’alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb […]

Mata’m psicosi és un arravatament, per impetuós i per delirant. Ho és el text de Dolors Miquel i ho és, com no pot ser d’una altra manera, el muntatge de Lucía del Greco que, a partir de la dramatúrgia d’Albert Roig (que redueix les nou peces del text a sis), entoma el repte de trobar l’espai per a les diferents ànimes que habiten el text i que, sens dubte, estan íntimament relacionades. Potser són una mateixa veu. Metempsicosi és un concepte que fa referència a la transmigració de les ànimes i és el joc que proposa el títol de l’obra: una mena de multiplicació de la pròpia ànima, un eixamplament del jo que dona compte de les transformacions que l’individu […]

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat. Aquest argument ens transporta al mateix univers […]

Vam conèixer al Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, i ja allà se’ns parlava d’uns personatges atrapats, solitaris, que optaven pel contacte amb el públic com a solució als seus problemes existencials. A Breu visita a la gola del llop no ha canviat massa la cosa… Els personatges segueixen atrapats, a la seva manera, en un espai que actua pràcticament com a símbol: un antiquat saló de bingo. I és que res pot resultar més trist i desesperançador, sobretot si veiem el local en qüestió com un lloc on la felicitat depèn de l’atzar, on les esperances són petites i conformistes, on el temps sembla haver-se aturat indefinidament… Com a espectador, cal afrontar les obres de la companyia […]

Impossibile és el títol original de la novel·la escrita per Erri de Luca al 2019, quan l’autor tenia 70 anys. És per tant una obra de maduresa, moment en el que és més fàcil analitzar un passat. Què ens vol dir Erri de Luca? És impossible saber la veritat? És impossible assolir la plena llibertat d’expressió, tal com ell va defensar? Segons De Luca, impossible és tot allò que es produeix a la nostra vida i que abans no havíem imaginat. Ell escriu una historia personal més que política, essent aquesta última un soroll de fons però el que interessa a l’autor és la visió personal. És una història molt potent que sota la direcció escrupolosa i exigent de Ramon […]

Indiferent no m’ha deixat, això segur. Ens trobem amb una versió en la que “les bruixes” son els The Tiger Lillies que aporten un clima tètric a l’obra, que s’intensifica amb els seus maquillatges d’esquelets (molt Tim Burton). Una imatge del final tràgic de l’obra. Tenen doble paper: de músics i de narradors. Amb les seves caçons expliquen amb un llenguatge més adaptat i contemporani la història de Macbeth. Mentres, els 3 actors representen la obra, amb un sutil to còmic. Quan comença l’obra impacta ja que és una cosa diferent que sembla que anirà en evolució. Personalment l’obra es fa molt llarga. Hi ha un abús de repetició de recursos, no acabes d’entendre qui és qui, la música és […]

“A fuego” és una proposta que ja vaig veure a La Villarroel i que hem programat al teatre de l’Aurora amb gran èxit. Una bona proposta que torna de nou a La Villarroel.Si vaig quedar meravellat en la primera vegada que el vaig veure, ara torno a sortir meravellat. És una obra propera i que guanya molt cada vegada.Aquest espectacle és del Pablo i l’Emma és la codirectora de l’espectacle i cofundadora de la companyia. En finalitzar l’obra vam tenir unes paraules amb Pablo Macho que ens va explicar com va anar tot plegat.Pablo ja ens va comentar que té molts versos al cap, el nou espectacle també és en vers. Seguir el fil en aquesta obra li és més […]

La normalització d’obrir ferides i d’aprofundir en els detalls del crim és una aposta perillosa i que fluixeja en quant a la responsabilitat ciutadana i principis morals. La reiteració dels “true crimes” sistematitza l’aproximació com espectadors a fets realment horripilants però que malauradament ja no dónen lloc a empaties reals sino que només fan que alimentar el furor de la violència. Dit això, ens trobem davant d’una obra que ens explica una suposada vida dels assassins després d’haver matat brutalment a l’edat de 10 anys a un nen de 2 anys. Davant d’això, la gran pregunta que ens plantejen és si, després d’haver comès aquest crim, es poden donar segones oportunitats. A partir d’aquí el relat gira entorn de les […]

En aquest monòleg es barrejen moltes coses. Parteix de la premissa del fracàs com a fil conductor de l’obra, tot i que personalment crec que hi ha diferents fils que van construint el que ha estat i és la vida del Marc Balaguer des de la seva primera aparició pública. Ha viscut el hit de la fama i també ha caigut. I ara li toca saltar de nou. I per això crea la seva pròpia obra de teatre i puja en escena. I ho fa amb molta presència, molta força i honestedat. S’entrega al públic. A l’escenari només hi trobem un poltre de saltar que es va desmuntant i muntant al llarg de l’espectacle i que representa el “jump” tan […]

Una enginyosa premissa serveix com a punt de partida per a aquesta comèdia sobre l’ús del llenguatge: Una dona gairebé analfabeta pateix una espècia de possessió per part de la RAE que la porta a expressar-se de forma tremendament elevada i a no tenir cap tolerància pels errors lingüístics, cosa que l’aparta del seu cercle més pròxim i li impossibilita ser feliç. L’obra transcorre en temps present i el públic assisteix a una espècia de teràpia de conversió d’aquesta dona per a recuperar la seva identitat anterior. Tots dos intèrprets, María Adánez i José Troncoso, defensen els seus papers amb nota i molta complicitat entre ells. L’escenografia sembla un plató de televisió, amb una tarima retroil·luminada i una pantalla on […]