Recomanacions

Els Ocells de La Calòrica és una proposta que no s’hauria de perdre ningú. És divertida, irònica, sarcàstica, intel·ligent i original. El contingut, el text, la posada en escena, la direcció, la caracterització, la interpretació… absolutament tot és magnífic! Pot ser que una comèdia escrita farà uns 2.437 anys continuï sent del tot actual? Els Ocells, considerada l’obra mestra d‘Aristòfanes, es va estrenar l’any 414 aC al Festival de Dionís, en què va guanyar el segon premi. La comèdia explica la història de dos atenencs adinerats que, farts de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandonen el món dels humans i convencen als ocells de crear una nova civilització. Els Ocells de La Calòrica és una revisió d’aquesta […]

Aquesta interessant proposta de Pablo Rosal dirigida per Ferran Dordal, és una espècie de fotonovel·la escènica en la qual Rosal, únic intèrpret en escena, narra la investigació d’un crim mentre es projecten imatges il·lustratives de la història. L’espai sonor, la cadència de la veu de Rosal i l’estil visual de les fotografies generen una ambientació molt efectiva pròpia de les pel·lícules clàssiques del gènere noir. Aquesta ambientació es combina amb un relat ple de clixés recognoscibles – un detectiu solitari, una conversa en un puticlub, una escena del crim plena de pistes, etc. – per a retre homenatge, i fins i tot parodiar, al gènere negre. La investigació del crim és en realitat una excusa per a llançar rotundes sentències […]

La Calòrica és dir bon teatre, un èxit. I així va ser quan vaig anar a veure “Els ocells” al Poliorama. Si amb els altres espectacles m’ho he passat bé, amb aquest he rigut amb ganes Una sàtira política on el riure és constant. En tot moment tens una interpretació, un diàleg, una rèplica o un moment totalment enginyós (el cant dels ocells) que et fa riure vulguis o no. Tots els actors estàn esplendits, no tinc cap però en la seva actuació. Pura energia a l’escenari . L’únic que puc dir, i sense contemplacions, és que no perdeu l’oportunitat d’anar a veure aquests ocells. Que amb les veritats que diuen, no els tallin les ales.

Estrena a la Sala Atrium, amb Teorema Teatre que ens proposa Agamèmnon, una revisió de l’heroi grec de la guerra de Troia. Ens explica la tragèdia dels atrides ubicant-la al altre temps i en un context polític i militar d’una dictadura. Tenim la reflexió del militar que arriba de la guerra i com troba a la filla i a la dona. Amb un Oriol Genís genial, que omplia la sala amb les seves paraules, a Cristina Martí sense dir paraula ho deia tot amb el moviment i la narradora/filla precisa en paraules i cant, Tot i tenir molts punts a favor, no he acabat d’entrar en la història que m’expliquen. Unna forma diferent d’arribar als clàssics que d’entrada no coneixia, […]

Un detectiu és contractat per un fotògraf en decadència després d’una vida d’èxits perquè investigui la seva mort que encara no s’ha produït. És un monòleg de Pablo Rosal i direcció de Ferran Dordal i Lalueza. Rosal n’és també l’únic intèrpret seguint una estètica cinematogràfica de detectius clàssics i ambientada a Barcelona. Ell juga amb els tòpics del cine negre i de la imatge de detectiu seductor, solitari i despreocupat. Amb el rerefons de la investigació d’un crim, juga amb l’atractiu que ens produeix la mort i tot el que l’envolta, les ganes de guanyar-la per tenir més poder sobre la vida. El relat és una pura reflexió filosòfica de gran qualitat literària que enganxa per la poesia del mateix […]

Com ens influeixen els nostres avantpassats? Sabem o creiem que heretem molts trets dels nostres avantpassats (físics, manera de fer, caràcter…). La manera de fer, la ideologia, les actituds, els recursos, la manera d’afrontar la realitat i els problemes, l’ambient, la conducta i les creences dels nostres familiars ens pot afectar o influenciar? El gegant del Pi és un monòleg escrit i interpretat per l’actor Pau Vinyals. Es tracta d’una peça d’autoficció que parla dels silencis que habiten dins la família. Aquest projecte neix d’un teatre radiofònic que es va presentar, durant la pandèmia, al Teatre Lliure. El gegant del Pi és una reflexió personal d’en Pau davant la descoberta d’un secret familiar, el passat franquista del seu avi. Descobriment […]

És la “Terra Baixa” (1896) més espectacular que he vist mai. Amb escenografia de Paco Azorín, el TNC fa un desplegament de mitjans tècnics que deixa el públic bocabadat i clavat a la butaca durant les dues hores llargues que dura la funció. Els moviments dels llums ens condueixen al Mas Bordís, a l’ermita, al molí, a les muntanyes i a la Terra Baixa que es veu des d’allà estant. És una adaptació de Pablo Ley que fa un parangó amb els moments convulsos que es vivien llavors a Barcelona. El moviment anarquista havia pres força i tres anys abans de la publicació de l’obra de Guimerà s’havia produït l’atemptat al Liceu (1893). La bomba a la processó de Corpus […]

El futur és fill del passat, i en el passat es va poder ser indiferent, lluitar o intentar protegir-se, però és el que ha portat a l’actualitat. “D’aquelles noces, aquests confits” diuen, i és talment així. L’acció se situa a Alacant, ciutat on els republicans van afusellar José Antonio Primo de Rivera i on cada 20 de novembre durant gairebé tota la dictadura de Franco els falangistes li retrien homenatge. A les afores de la ciutat, un pare de família construeix El Bancal, una casa on refugiar-se cada any durant aquell acte. Aquest és l’escenari on transcorre aquesta narració de 80 anys d’història, en la qual passaran tres generacions diferents traslladant-se entre les diferents èpoques veient com el feixisme avança, […]

Els personatges de “Terra baixa. Reconstrucció d’un crim” es converteixen en universals, símbols del bé i del mal, de l’amor i de l’odi, inherents a la humanitat, amb l’obra que signa Pablo Ley amb direcció de Carme Portaceli. El Sebastià (representat per un Eduard Farelo explosiu) podria ser el senyor feudal de l’edat mitjana i també el dictador més actual que ha encès Europa en una guerra, mentre que en Manelic (un Borja Espinosa de premi) és la persona amb valors i honesta, amb ella mateixa i amb els altres. Aconseguir que els protagonistes de “Terra baixa” vagin més enllà de l’acció de l’obra original és l’encert d’aquesta nova interpretació de l’obra. Per continuar, el fet que en el mateix […]

Un dels tòpics més populars durant el segle XVII va ser el de les Vanitas. Una corrent estilística que es nodria, principalment, de natures mortes que recordava la brevetat de la vida i els plaers mundans. El terme sorgí a partir d’una cita de l’Eclesiastès: “Vanitas vanitatum, et omnia vanitas” (traduït com “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat”), i és que tant al segle XVII com ara, com possiblement a qualsevol època de la civilització humana: Tot és vanitat! I és que tot és vanitat perquè, sovint, la vida és massa breu. I és per a això que tots ens permetem el luxe d’esclafar als nostres més directes competidors, per a un temporal moment de plaer abans que la […]

Per a les noves generacions el nom de Buffalo Bill ja diu ben poca cosa, i en alguns casos potser cap. Durant tot el segle XX, però, va ser un referent de masculinitat i també una síntesi del que suposava el far west i els valors dels Estats Units. L’obra es passa una bona estona explicant tot això –es curiós la quantitat de coses que cal explicar actualment quan es parla d’alguna referència una mica antiga-, per passar després a centrar-se en la visita del cowboy nord-americà a Barcelona. El 18 de desembre del 1889, el llegendari personatge va arribar amb tota la seva troupe per representar una mena d’espectacle circense en el que reproduïa les batalles amb els indis […]

Diguem-ho sense embuts: La Calòrica és sinònim de bon teatre. Així que si encara no havíeu vist “Els ocells”, el Teatre Poliorama l’ha programat els dilluns perquè l’obra creada per la companyia el 2018, basada en un text de l’escriptor grec Aristòfanes, el qual la va estrenar el 414 aC, arribi a més espectadors. Amb les dates a la mà, comença la primera clau de l’èxit de l’obra. 2.500 anys després, la sàtira política que l’escriptor Aristòfanes va escriure és d’actualitat. És clar que La Companyia l’ha reinterpreda, amb un text col·lectiu com asseguren, però l’essència és la mateixa. El públic riu constantment pels diàlegs enginyosos, protagonitzats per una democràcia agònica, un capitalisme que només volia ser capitalisme (que no […]

Loop és un homenatge al món del teatre, als artistes i als tècnics; a tots aquells que munten i desmunten, a tots aquells que treballen entre bambolines, a tots aquells que hi són, però que el públic no veu. A Loop, la cia Aracaladanza converteix en protagonistes a l’escenari, als elements escènics (focus, el teló, bambolines, caixes metàl·liques, cintes de marcar, terres…) i a tots aquells que hi treballen (artistes, tècnics, regidor, maquinistes…) Loop es va estrenar el 4 de febrer de 2022 als Teatres del Canal (Madrid), i ha estat guardonada amb el Premi Feten 2022 al millor espectacle de dansa. Carolina Arija, Jorge Brea, Raquel de la Plaza, Jonatan de Luis, Aleix Rodríguez i Jimena Trueba són els […]

Uppgivenhet podria ser la cosina germana d’aquella Síndrome de gel que Clàudia Cedó va estrenar l’abril de l’any passat. És curiós que dues obres de text catalanes parlin quasi a la vegada d’un tema social circumscrit en principi a Suècia, tot i que la qüestió és tan preocupant que entenem l’interès i també la coincidència. Sigui com sigui, les històries de Cedó i de Daniel J.Meyer transiten camins diferents. Si la primera es centrava en les conseqüències i en tot el que envoltava el problema de dues germanes, la segona ho enfronta de molt abans i ens col·loca com a testimonis directes del que passa en un centre d’inclusió. A més, les relacions entre el Tarik, l’Ivan i l’Inge són […]

Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall. Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els […]