Recomanacions

El tinent de l’Armada Britànica Robert FitzRoy havia comandat un bergantí corbeta anomenat “Beagle” per les gèlides i desolades costes de la Sud-amèrica austral. A la segona expedició consistent a delinear mapes de navegació de la costa de la Patagònia i la Terra del Foc es va emportat a Charles Darwin. Van salpar de Plymouth el 27 de desembre de 1831 i van tornar 5 anys després. La muntanya porta el nom del capità del Beagle. Aquesta apassionant història es pot llegir al llibre de Harry Thompson “Hacia los confines del mundo”. Em va causar fa anys, una profunda impressió. Jordi Galceran és l’autor d’aquesta comèdia-drama amb el seu segell personal d’emoció, tendresa, embolic i profunditat. Ja fa 20 anys […]

Possiblement dos del aiguaforts més coneguts dels Caprichos de Goya es el de Si amanece, nos vamos, que ens parla de l’obscurantisme i les creences en éssers diabòlics i d’ultratomba, i el de El sueño de la razón produce monstruos, que també ens parla d’aquesta ignorància i obscurantisme de l’Espanya de començaments del segle XIX. La fantasia alliberada sense raó o l’absència de filtre, en aquest cas: de la racionalitat, que permet que s’alliberin tota mena de monstres. Ara bé, en el cas d’aquesta Burundanga de Jordi Galcerán ens adonem que El somni de la raó produeix comèdies. La raó, però, també es pot traduir en aquesta prudència i mesura de les relacions humanes. Aquesta prudència és la que ens […]

Tornem a la Sala Fènix, ara que és el seu aniversari, ja són 10 anys!!. Vaig a veure Dopaland, una obra que no he pogut assistir abans i l’he hagut de deixar fins l’últim moment. Dopaland és un espectacle de petit format interpretat a duo per Anna Castells i Felipe Cabezas, a partir d’un text de la jove i prometedora dramaturga Eu Manzanares, que compta amb la direcció de Sergi Pompermayer. Tota l’acció passa en un mateix espai a la sala Keep Calm. Un conflicte laboral que succeeix en una sola escena entre dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans. Una bufetada a les feines actuals i a la precarietat laboral. Som capaços de renunciar a la […]

El primer cop que vaig tenir consciència de Dagoll Dagom va ser quan vaig assistir a una funció escolar de Glups!, allà per l’any 1983. Temps després vindria Mar i cel, i allò es va convertir en un autèntic fenomen, i també en el boom dels musicals catalans. Fins i tot es va crear un petit grup d’artistes especialitzats en el gènere, i entre tots ells una abanderada que no parava de tenir èxits: Àngels Gonyalons (La botiga dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ara sembla ser que el grup s’acomiada definitivament de l’escena, però l’actriu ha tornat a primera línia amb una força indiscutible, demostrant que és història […]

La segona millor és un monòleg escrit a quatre mans entre Ester Villamor i Berta Giraut, que coincideixen en direcció i interpretació. Es tracta d’una proposta multidisciplinària que fusiona text i interpretació amb espai, so, llum i audiovisuals. La segona millor és un homenatge i una reivindicació a les Segones, les que mai han tingut, o no se’ls ha donat l’oportunitat de mostrar que poden ser igual o millors que les protagonistes. Tot i que l’obra se centra en l’ofici d’actriu, del que suposa no ser l’estrella o la protagonista principal d’un espectacle, es pot aplicar a altres persones que resten a l’ombra d’aquelles que s’emporten els mèrits o el reconeixement. La Berta ens endinsa en el seu món, la […]

Seguir el camí marcat i no moure’s d’allò que se suposa que s’està destinat a fer. No pensar més enllà i no qüestionar-se alternatives o maneres de viure diferent. Al poble gris d’aquesta història, els seus habitants només treballen a la fàbrica i segueixen les ordres del seu alcalde. És el què coneixen i no tenen temps per a res més i és que l’alcalde sap perfectament que fer-los treballar fins a l’extenuació no els hi dona temps per pensar i per dubtar de com funciona tot. Basada en el text de Santiago Rusiñol, aquesta obra mostra el bri d’esperança que sorgeix al poble gris de la història amb l’arribada d’una companyia artística contractada per animar als ciutadans just abans […]

Els encantats és un dels espectacles que formen part del cicle La família (o la família?), que organitza la Sala Beckett. Escrita per David Plana (el 2015, guardonada amb el Premi Frederic Roda) i dirigida per Lucia Del Greco, Els encantats és una obra que ens fa reflexionar sobre el concepte de la família des de les relacions entre pares i fills. Grans inter­pre­tacions dels actors Gui­llem Font, San­dra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Ter­vo­nen. Tot un repte actoral. Destacar, la feina de Pau Matas en la creació de l’atmosfera sonora i la composició musical, el disseny de l’escenografia de Pol Roig i la il·luminació de María de la Cámara i Gabriel Paré, que en un tot, aconsegueixen que l’espectacle […]

Les contradiccions humanes, els papers vitals secundaris, les hipocresies de la societat i la reclosa de certes emocions són temes que es col·loquen, molt ben posats, sobre l’escenari. Una actriu, sola en escena, es despulla interpretant un personatge poc definit a partir d’un text extremadament poètic i emocional i, en certs moments, també abstracte i enigmàtic. La segona millor, escrita a quatre mans per Berta Giraut —protagonista del monòleg, amb una interpretació molt destacable— i Ester Villamor —directora del muntatge, d’una delicadesa corprenedora—, és el projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021. Un espectacle íntim de forma i de contingut que ens transporta, tant literalment com metafòricament, al soterrani de la quotidianitat. «Jo volia treballar de, no ser. […]

Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber? El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de […]

Vaig a la Sala Atrium a veure aquesta nova proposta personal. Un monòleg biogràfic on l’autora i protagonista, Anna Agulló, comparteix la seva experiència amb el transtorn mental i el que va provocar. És un viatge molt íntim i personal. Tenim l’obra estructurada en diferents parts d’aquest viatge. Des del seu ingrés a un centre sanitari, fins a la pressió laboral, els aspectes del dia a dia, l’obsessió per l’èxit, la fantasia de l’amor romàntic, la salut física, la gordofòbia i la violència masclista. Tret de l’ingrés sanitari, que de moment no l’he viscut; puc dir que els altres estats que ha anat narrant i explicant era com una visió del que passo. Aquella mirada compartida de passar per una […]

Uns mesos abans de la pandèmia vam poder gaudir, aquell cop en el Lliure de Montjuïc, de l’espectacle Paisajes para no colorear, una obra que serviria per descobrir a la companyia xilena de dansa-teatre La Re-Sentida. Tot i que aquell muntatge donava més importància a la paraula i acabava amb un claríssim discurs feminista, és fàcil trobar algunes semblances amb el que ens ofereixen ara. La coincidència més important és l’esperit de lluita i de reivindicació, així com un lliurament absolut dels intèrprets… que a moments arriben a un punt que frega el paroxisme o la catarsi. Oasis de la impunidad té com a teló de fons la revolta xilena del 2019 contra les rèmores que encara deixa l’antiga dictadura […]

El compromís social d’Arthur Miller treu el cap en moltes de les seves obres. El dramaturg nord-americà mostra en elles una ferotge crítica a la societat americana i als seus valors conservadors. La seva actitud contrària a la intervenció americana a Corea i Vietnam i el seu inicial flirteig amb el marxisme van suposar-li força problemes amb la Comissió d’Activitats Antiamericanes, que l’acusava de vinculació amb el Partit Comunista. Aquest és també l’aire que es respira a Tots eren fills meus, un judici que té per jutges el temps i una joventut que maldava per superar el cruent conflicte bèl·lic que havia enfonsat la societat estatunidenca en una rabiosa crisi d’autoestima. El veredicte no podia ser més dramàtic. L’obra, de […]

Cost de vida relata dues històries paral·leles sobre la relació d’un “cuidador” amb una persona en cadira de rodes. I poso “cuidador” entre cometes perquè a mesura que avança l’obra anirem descobrint que tots els personatges són cuidats i cuidadors alhora. El magistral text de Martyna Majok – guanyador del premi Pulitzer en 2018 – posa en escena uns rols que tenim més que assimilats per generar unes expectatives que després fa esclatar pels aires, combinant el drama amb moments preciosos de comèdia negra. Cada vegada es parla més dels drets i cures de cossos que històricament no han estat representats. Però en el cas de Cost de vida, aquest és un punt de partida per a llançar un missatge […]

S’ha estrenat i no hi ha excuses per no anar-hi.Dagoll Dagom l’ha encertat de ple en aquesta nova proposta que representa el seu acomiadament. Dagoll Dagom presenta el seu nou i darrer musical de creació, L’alegria que passa, un espectacle basat en l’obra de Santiago Rusiñol. L’equip artístic compta amb Marc Rosich (text i direcció), Andreu Gallén (música i direcció musical) i Ariadna Peya (direcció coreogràfica). Àngels Gonyalons torna a col·laborar amb Dagoll Dagom després de ser la Blanca del primer Mar i cel, el 1988. Han presentat una adaptació d’un clàssic en un meravellós musical i unes impactants coreografies d’Ariadna Peya. Tot molt ben amanit amb grans actors que t’enganxa des del primer minut. A més una Àngels Gonyalons […]

Julio Manrique dirigeix L’adversari. Es tracta d’una adaptació del llibre homònim de l’escriptor, guionista i realitzador francès Emmanuel Carrère basat en una conversa entre l’escriptor i el parricida Jean-Claude Romand, un home que va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho, davant la por a ser descobert que tota la seva vida era una gran mentida. Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique tornen a treballar junts en l’adaptació teatral d’un text literari. L’adversari és la primera novel·la de Carrer que s’allunya de la ficció. Es tracta d’un fet real, tot i que el seu relat pot arribar a ser del tot inversemblant pel seu contingut: la duresa […]