Recomanacions

Al segle XVI, en ple Renaixement, a Itàlia neix una nova forma de fer teatre i que s’escampa per tota Europa. Es basava en l’humor i la improvisació i les representacions es feien a places i mercats. Aquest gènere es va anomenar Commedia dell’Arte, un espectacle carnavalesc que combinava l’humor amb la crítica social. Es considera el primer teatre professional de l’edat moderna i d’ell se’n deriven patrons de conducta i d’escena. Carlo Goldoni amb la influencia de la Commedia dell’Arte, va ser el creador de la comèdia realista italiana i canvia la improvisació pel teatre de text. A Coralina es fan picades d’ullet a la Commedia dell’Arte. Es trenquen totes les parets com si actuessin en una plaça. Els […]

Tenim la gran sort que, de tant en tant, l’escena catalana reserva un espai per a un muntatge de Goldoni. I tenim també la gran sort que al llarg dels anys hem vist adaptacions realment meritòries, capitanejades per directors que hi han abocat tota la seva sensibilitat i tota la seva experiència escènica: Lluís Pasqual (Un dels últims vespres de Carnaval), Sergi Belbel (L’hostalera, L’estiueig), Luca Ronconi i Ariel Garcia Valdés (La serventa amorosa), Pau Carrió (L’hostalera), etc. Oriol Broggi s’enfronta ara a aquest autor amb tot el bagatge de La Perla 29, però també amb l’herència del Teatre Lliure i de tants i tants muntatges que ens han sorprès i captivat. Aquesta nova adaptació llueix per la seva senzillesa, […]

Bàrbara Mestanza, autora d’èxits com La mujer más fea del mundo o Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, torna a escena amb una autoficció que respira quarta onada feminista per cada costat. L’autora catalana ens té acostumats a una escriptura molt personal i visceral, i a Sucia no només la manté, sinó que l’eleva. Partint d’una experiència personal d’abús, denuncia en escena la impunitat de les agressions masclistes. Un dels grans encerts de Sucia (que són molts) és treballar un marc perquè els homes connectem amb les violències que exercim. La primera part de l’obra està explicada des d’un punt de vista masculí: Pep Ambròs, el seu company en escena, relata i encarna en primera persona l’abús, creant […]

Aquest cop anem al Àtic 22 a veure aquesta proposta. “Les penes del jove Werther“. Una proposta per obrir-nos els ulls del que pateixen els actors i que sovint queda ocult. És una proposta divertida, no puc negar que he rigut en molts moments de l’obra. Però això no vol dir que sigui una obra còmica. A partir del riure ens explica el patiment que han de patir moltes actrius. A partir de l’obra de Goethe, ens volen parlar dels fracassos, de la buidor que senten molts joves i com anem venent els nostres sentiments per un like en el nostre cercle de seguidors. A l’escenari juguen amb molt encert entre els vídeos, projeccions, missatges,.. per poder anar apropant-se al […]

Sempre és un luxe gaudir d’una companyia amb mitjans, tant materials com de tècnica, com és la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico, perquè ja de partida, saps que qui ha estat triat i triada per formar part de la mateixa té un talent i una disciplina que ben dirigida, pot donar molt de si mateix. I així succeeix amb La discreta enamorada, de la mà de Lluís Homar, del qual també podem gaudir en escena. La companyia ens presenta una versió al més pur estil Segle d’Or (amb els seus apuntadors, amb regiduría per l’escenari…), però amb el toc personal d’aquesta jove companyia, que afegeix llums de neó, música en directe i un vestuari que em va semblar tot […]

Lara Diaz-Quintanilla, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2020-21, dirigeix Eufòria, el text resultant de la seva residència. Un grup d’amics (Ramon Bonvehí, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau) celebren un aniversari i mostren la il·lusió exagerada que posen en l’assoliment d’un objectiu únic: l’èxit d’una cantant, el descobriment científic més important de la historia, la superació d’una marca esportiva, l’amor etern, etc. Per aconseguir aquest estat de plenitud i felicitat hi posen tot el seu esforç amb una autoexigència exagerada, amb la competitivitat necessària per a ser més productius. Aquesta eufòria que acompanya l’èxit i la fama ha de ser immediata i aconseguir l’èxtasi ràpidament. L’eufòria es va convertint […]

Esperar i esperar a què passi alguna cosa, a tenir respostes o a que algú expliqui com s’ha de continuar. Perduts i perdudes en un marc d’incertesa on a vegades l’única solució és aventurar-se a acceptar que no sempre tot anirà com s’espera. En un menjador devastat pel caos i deixat suspès en el temps s’hi troben dos convidats, una cambrera i un dels músics d’un casament. S’han quedat allà esperant que el nuvi i la núvia, juntament amb la resta de convidats, tornin després d’haver marxat per un contratemps. El públic arriba al banquet i els personatges narren l’episodi transcorregut. El text s’estructura al voltant de textos de Bodas de sangre i algun altre poemari de Federico García Lorca. […]

Tot comença amb una trobada d’amics i amigues, en plena joventut. Celebren un aniversari, però sobretot celebren la vida, el moment en el que es troben… i brinden per un futur que serà realment formidable. Estan en un moment d’eufòria, de felicitat plena. Un d’aquells moments que fa perdre la perspectiva de les coses perquè s’està en una fase d’excitació i positivitat absolutes. Però està clar que el temps ho posa tot a lloc i que l’eufòria costa mantenir-la o vehicular-la. L’obra de Lara Díez Quintanilla s’inicia amb aquest moment concret per exposar-lo de seguida a un cataclisme, a una mena d’apocalipsi o fi del món. Evidentment, el contrast genera canvis profunds a tots els personatges, que de tant en […]

Anem a parlar de l’ABÚS SEXUAL així, amb majúscules, d’una manera directa i fent soroll! Sense dobles sentits, ni eufemismes, ni maquillatge. Des del minut 1 fins a l’últim d’aquestes dues hores que passen sense ni adonar-nos-en. Tenim massa estímuls i emocions com perquè el temps siga una variable important. Els primers missatges i el format ja són una declaració d’intencions: aquí no venim a entretenir-nos còmodament asseguts a una butaca després de tot el dia, aquí venim a remoure vísceres: cervell, cor, estómac…, i les que es posen pel camí. Amb aquesta obra, Bàrbara Mestanza ens exposa les diferents cares del prisma que implica l’abús sexual, més enllà del moment i el fet en si, que sols representa la […]

Un cop més, el programa de mà m’ha despistat. Es parla allà del desert com a concepte, com a espai immens de retir i de reflexió, com “un mot fonamental en molts textos religiosos i filosòfics”. I es diu, fins i tot, que el desert simbolitza un lloc sense vida però que a la vegada hem d’arribar a ell per distingir els senyals que la vida no ens deixa veure. Quan comença l’espectacle, però, ens trobem amb un espai tancat i claustrofòbic. Un espai que bé ens podria recordar al de pel·lícules com Cube, El hoyo o la taiwanesa The hole, que ja pronosticava una pandèmia de grans proporcions allà pel 1998. De fet, el muntatge vol tractar de l’inconscient […]

No passa cada dia que s’estreni, a la nostra ciutat, una comèdia musical en català i de creació pròpia. Això és el que porta fent la companyia Generació de Merda des de fa, gairebé ja, una dècada. Capitanejats per Xavier Morató (text, lletres i direcció) i Gerard Sesé (música i direcció musical), aquest equip ja ha estrenat quatre espectacles que han sacsejat la cartellera musical barcelonina. Generació de merda (primer espectacle, que també donaria nom a la companyia) s’estrenava al 2014 al Teatre Regina, es transferia, dos anys després, al Poliorama, per després anar a l’Eixample Teatre i finalitzar tres anys de funcions al Teatre Gaudí. Carreres semblants han viscut les posteriors produccions: El futbol es així (de gai), Pinta’m […]

Per què anem al teatre? Per què vaig anar a veure “Les amistats perilloses” al Teatre Lliure de Montjuïc? Em responc: per revisitar un gran clàssic, per veure interpretar un text conegut per actors de la nostra pedrera, per saber si encara és actual un text del segle XVIII en el temps actual. I, perquè, diguem-ho sense embuts, perquè la directora és la Carol López i perquè el Lliure de Montjuïc sempre fa sentir-me en una casa gran del teatre, de les més importants de casa nostra. Totes aquestes expectatives van caure a terra, una darrere de l’altra. Per començar, l’obra em va recordar des de l’inici la moral correcta, que havíem de portar-nos bé i triar el bon camí. […]

La visibilització de la violència obstètrica s’ha anat obrint pas en el debat públic fins a arribar també al món del teatre. I ho fa a través de Malparida, una obra de Laura Verazzi dirigida per Ángela Palacios en la que Martí Costa, Lis Moreno i Carla Torres encarnaran els diferents protagonistes d’aquesta històries en papers emocionalment exigents i molt ben resolts. Ens trobem davant d’una jove parella que acaba d’estrenar paternitat. No obstant, la esperada no arriba. Hi ha alguna cosa distant, dolorosa, encallada entre la Isabel (la mare) i el Gabriel (el seu fill) que acabarà arrossegant fins al precipici la relació amb l’ Amador (la parella). Enmig d’aquesta situació, la Blanca, una amiga d’Isabel que ha decidit […]

Celebrar que ens arribi la Compañía Nacional de Teatro Clásico a Barcelona és celebrar l’anomalia que per les dinàmiques culturals del país sovint ens priva a tots els que no vivim a Madrid de gaudir d’aquesta excepcional institució estatal que revisita constantment el patrimoni escènic espanyol, especialment del Segle d’Or. El Teatre Romea ha establert una feliç aliança amb Lluís Homar, qui dirigeix la CNTC, i que l’any passat ens va oferir Lo fingido verdadero, una peça de caràcter més reflexiu i espiritual, i que enguany han optat per La discreta enamorada. Aquesta comèdia clàssica d’embolics, amors fugaços, equívocs i fregolisme és un valor tan segur com el tipo fijo que aconsellaven els assessors hipotecaris passats de voltes de la […]

Les taxes d’atur, un any i escaig després de la dissolució de la Unió Soviètica i l’entrada del liberalisme, van passar de l’1 al 12,2% només a Rússia. La perestroika va fer que el lliure mercat s’introduís com a una subtil venjança del capital sobre el socialisme, delmant també tota infraestructura social i la privatització d’empreses públiques que durant anys van garantir l’estabilitat del gegant que era la Unió Soviètica. La mal anomenada política de transparència coneguda com a glastnost suposà el contrari del promès, perquè el capitalisme sempre ha estat especialista en la seva ambigüitat i opacitat fa que tot esdevingui fum i miralls. Quelcom que pot semblar maco, però que no acaba de ser real ni efectiu. Moltes […]