Recomanacions

Marta Barceló va guanyar amb aquesta obra el Torneig de Dramatúrgia de les Balears 2016. Totes les obres d’aquesta autora guanyen algun premi. “Tocar mare” em va sorprendre molt agradablement tant per l’originalitat com pel profund coneixement psicològic que demostra en les relacions mare-filla. Amb “Tocar mare” va guanyar Els torneigs de la Temporada Alta de Girona (2016) y el Transatlántico de Buenos Aires (2017). Sabia que “Abans no arribi l’alemany” no em defraudaria però el que he vist avui és un text fantàstic i una meravella d’interpretació. Parla del shock al rebre la notícia, el rebuig, l’acceptació i la reconstrucció psíquica d’una dona diagnosticada d’una malaltia coneguda des de principis del segle XIX, que actualment té un fàcil diagnòstic […]

Després de gairebé 50 anys, Dagoll Dagom s’acomiada dels escenaris amb l’estrena d’una versió musical de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol, un clàssic simbolista de l’any 1898, amb el que la companyia ret homenatge al món dels artistes i del teatre. La crítica moral d’aquesta obra consisteix a contraposar dos mons, el de la monotonia, la tristesa i el materialisme amb el de l’art, la llibertat, l’alegria, la bellesa i el progrés, elements molt pròxims a l’esperit de Dagoll Dagom i a la manera de pensar de Santiago Rusiñol. Les claus de l’èxit d’aquest musical són: la magnífica adaptació contemporània del clàssic de Rusiñol que ha creat el dramaturg i director teatral Marc Rosich, la meravellosa música d‘Andreu Gallén, […]

Dagoll Dagom ens condemna a la prosa eterna quan l’any vinent, el 2024, posin punt i final a la seva carrera artística. Diuen que ho faran llavors amb la reposició de “Maricel”, però, mentrestant ens regalen enguany “L’alegria que passa”, un musical de nova creació, que s’han basat en un text de trenta-cinc pàgines escrites per Santiago Rusiñol. I quina obra! Quina interpretació, quins artistes i quines creacions. Tan bon punt l’has acabada de veure ja voldries tornar-hi. Per això, faig des d’aquí una petició: amb els aplaudiments finals, quan el guió ja s’ha acabat, torneu-hi amb alguna de les cançons, ni que sigui un mix curt de totes les que heu cantat a l’escenari. I feta la petició, anem […]

No és fàcil narrar aquesta història protagonitzada per un dels impostors més tràgics que mai hagin existit. I és que com bé diu Carrère, si la història de Jean-Claude Romand fos ficció, notaríem una certa falta de versemblança. A partir de la novel·la L’Adversari, que l’escriptor francès va trigar 7 anys en escriure, Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat fan una adaptació teatral amb dos únics intèrprets en escena: Pere Arquillué, que a més del mateix Carrère salta d’un personatge a un altre amb total naturalitat, i Carles Martínez que amb una pertorbadora mescla de temprança i desesperació ens dona un vívid retrat d’aquest sorprenent personatge. Un home que va portar fins a límits insospitats la seva obsessió per […]

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu. L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, […]

Ja fa uns anys que Carme Portaceli posa la seva atenció en títols famosos de la literatura universal i els porta a escena, a vegades amb gran èxit i en d’altres amb resultats més irregulars. Recordo ara Jane Eyre, Frankenstein, Mrs. Dalloway o La casa de los espíritus, per posar només uns exemples. Ara toca el torn de Madame Bovary, la cèlebre novel·la de Gustave Flaubert que assentaria les bases del realisme i que descriuria com ningú el tedi, l’encotillament i la posterior rebel·lia d’algunes dones dins de la societat burgesa del segle XIX. Un tema que posteriorment desenvoluparien molts altres autors realistes o naturalistes en obres tant o més famoses que el referent original: Ana Karenina, La desheredada, La […]

Una relació de parella no s’assembla mai a una altra. Cadascuna té la seva peculiaritat i, encara que sigui difícil d’entendre a vegades, totes tenen el seu manual d’instruccions. L’Adam i l’Eva organitzen un sopar per inaugurar el seu pis nou, amb l’última tecnologia, amb els seus amics. El primer en arribar és en David, l’únic amic solter, amb qui comencen a posar-se al dia mentre arriben la resta. El que sembla una conversa informal i banal, acaba derivant en una batalla de retrets quan en David explica que està enamorat i té parella. Divertida, desenfada, enginyosa i molt actual aquesta obra és una comèdia romàntica que veu de totes les escrites per Nora Ephron i que fa gaudir a […]

Arthur Miller ha sigut un dels dramaturgs més implicats en la política dels Estats Units. El qüestionament del somni americà o la crítica al capitalisme han travessat les seves obres més icòniques. Segurament Mort d’un viatjant sigui la més coneguda i reconeguda però no per això podem passar per alt les crítiques punyents que Miller va dedicar a Tots eren els meus fills. En aquesta peça, ara dirigida per David Selvas, tenim l’oportunitat d’endinsar-nos ens fets reals que són només una mostra de l’avarícia humana: en un context de guerra mundial un home de negocis ven peces bèl·liques defectuoses que causen la mort de més de vint joves. Els detalls els anirem coneixent en una història situada al jardí d’una […]

Apareix Rafaela Aparicio a la televisió anunciant les comoditats d’un matalàs, o Josele Román i Gracita Morales vestides de minyones. Dones i actrius, destinades a fer de secundàries i a defensar personatges que vivien per servir, netejar o cuinar. I amb això que apareix l’actriu d’aquest monòleg, baixant per una escala que la porta al soterrani, on tot d’estris de neteja l’esperen per seguir fent la seva feina. Ella, però, assaja un personatge impossible i repeteix una i mil vegades les quatre frases que ha de defensar davant dels protagonistes. Uns protagonistes que segueixen a dalt, festejant ves a saber què i oblidant-la per complet fins que la tornin a necessitar… La vida com a teatre cruel, i el teatre […]

Pot algú inventar-se una vida de dalt a baix? És possible viure de mentides durant anys? I conviure amb dues famílies a la vegada? Un guionista tindria problemes per fer d’això una història versemblant i sense cap forat, però en el 1993 el ciutadà francès Jean Claude Roman va ser detingut per haver fet tot això… i un munt de barbaritats que van anar derivant-se de la seva farsa. L’escriptor Emmanuel Carrère es va obsessionar amb el tema i va realitzar una novel·la basada en les converses que va tenir amb el protagonista, una mena de llibre basat en crims reals… a l’estil de la popular A sang freda, de Truman Capote. Una mica després també es va rodar una […]

Quan una obra de teatre, et genera un debat sobre el tema que els actors han representat a l’escenari, i penses en tots els angles i escaires de l’acció, per a mi és un senyal que l’obra de teatre és bona. Si, a més, els actors són versemblants, hi fan una bona interpretació, et fan viatjar a la vida dels personatges, el segon senyal de mestratge. I, per continuar, quan el temps de durada està estudiat perquè la tensió teatral es mantingui fins al final, excel·lència pura. Segurament hi podríem posar molts altres graus en el termòmetre del bon teatre, però avui només n’indico tres per analitzar “L’adversari”, que compleix amb escreix els dos primers. I ho fa amb molta […]

Assisteixo de nou al Teatre Eòlia, aquest cop a veure la proposta guanyadora de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021 “La segona millor“. Una obra de Berta Gireaut i Ester Villamor ens endinsa en la figura d’aquelles persones que resten a l’ombra, mai estan en un primer pla i ho viuen amb “normalitat”.Una proposta que ens parla d’aquelles persones discretes que es converteixen en ombres de les persones. Parla d’aquell moment que vols abandonar-ho tot i el somni s’apagade mica en mica. Parla dels que com s’apaga la nostra flama de mica en mica i deixes de voler seguir en aquest viatge inútilUn recital poètic aquest monòleg escrit a quatre mans entre Berta Giraut i Ester Villamor. La primera vegada […]

Martyna Majok va rebre el Pulitzer al 2018 amb aquest drama “Cost of Living”. Tenia 33 anys. Havia començat a escriure als 17 i va rebre guardons i premis des del 2007. Els seus temes són compromesos amb la política i la societat. D’aquest compromís amb temes socials Majok treu aquesta peça no tant sobre la discapacitat sinó la manera de viure-la amb els altres. S’hi apropa d’una manera respectuosa, valenta, honesta i original. Hi ha una crítica al darrera sobre la necessitat de tenir diners en circumstàncies de discapacitat absoluta. Com a “Intouchables” d’Olivier Nakache, un aristócrata millonari contracta a Omar Sy com a cuidador i s’estableix uns relació saludable en la que no hi cap la compassió. En […]

Alguns fets costen d’entendre i encaixar al cap de qualsevol. Relats d’accions terribles que no haurien de poder ser reals i que, malauradament, ho són. L’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Tot això, ho va fer perquè sentia que estaven a punt de descobrir que tota la seva vida estava fomentada en mentides. Res era veritat, ni a què es dedicava ni a on treballava. Durant el judici es van anar descobrint totes les mentides i atrocitats que va arribar a fer. Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Carrère, l’obra és una recapitulació d’una història perversa, des del moment que neix l’interès […]

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica. La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que […]