Recomanacions

A vegades és necessari deixar reposar les emocions que ha provocat una obra, sovint és perquè toca calmar els sentiments extrems que ha causat (meravella o horror), però en contades ocasions és imprescindible deixar reposar tot allò que ha dipositat en el cap i el cor de qui l’ha vista. Aquest text, aquesta posada en escena i la seva interpretació necessiten fins i tot setmanes. No per adonar-se que és una obra magnífica que hauria de veure tothom i que hauria de trepitjar tots els teatres del país, sinó perquè el missatge colpeja l’ànima, la memòria i la dignitat. Des del primer minut fins al final, el públic queda atrapat per Juan Diego Botto i Federico García Lorca. Dels dos, […]

El que passa amb el teatre de Pablo Messiez és una mica el que està passant amb els darrers espectacles d’Àlex Rigola. Els dos directors han creat un llenguatge i una manera de trepitjar l’escenari que sempre és fidel a uns principis, a unes regles, a un exercici que sorgeix del joc teatral i metateatral. Són dos estils diferents i amb objectius diversos, però coincideixen en el fet de presentar els actors com a actors i no com a personatges. Es despulla l’artifici teatral fins al màxim, i s’aconsegueix que l’espectacle o la història es vagi construint davant mateix de l’espectador. Està clar que, tant en un cas com en l’altre, la proposta sorprèn i entusiasma molt més el primer […]

Ja fa uns quants anys que Àlex Rigola es dedica a despullar a alguns clàssics i deixar-los pràcticament amb l’esquelet, amb allò que aguanta l’estructura i dona sentit a tot. Són versions sense vestuari, ni escenografia, ni res que les contextualitzi. Es basen en el text, en la paraula, i a la vegada els actors –en un joc metateatral força interessant- juguen a fer de narradors i de personatges a parts iguals. Va començar l’experiència amb Ivanov, va seguir amb Vania (escenas de la vida) i va acabar la trilogia txehoviana amb La gavina. Ara repeteix l’exercici amb una obra d’Ibsen i fins i tot copia la fórmula del cub de fusta que ja es va veure a Vania. Un […]

D’alguna manera quan parlem del passat també estem parlant del present i del futur. Segur que més d’un cop heu vist alguna escenificació de cara la galeria per dirigir-se al món i dir: veus que tot va bé? Farmacèutiques, per exemple, que inauguren fundacions mentre enganxen a la gent premeditadament als opiacis; parelles que fingeixen que tot funciona mentre la seva relació està morta. Doncs el mateix va passar a Himmelweg o també dit camí del cel, un poblet on tot es reduïa a una mise en scène. – Vol el seu café? – Clar que pot fer fotos – Mira, així es llença una baldufa, deien aquells que l’executaven. Tot perfectament orquestrat, assajat i representat perquè la comunitat internacional […]

Possiblement, molts de vosaltres coneixeu l’actor Quim Llisorgas per ser l’Hèctor, un dels protagonistes de la sèrie de TV3 Com si fos ahir. La vida d’en Quim no ha estat fàcil. Quan va néixer els metges li van diagnosticar una possible síndrome de Joubert, un trastorn genètic que en el seu cas li causa problemes musculars, de visió (d’un ull, només hi veu un 10% i de l’altre un 5%) i en la parla; ell ha decidit anomenar-lo Manolo. En Quim va començar en el món del teatre, com molts d’altres actors de casa nostra, participant en Els Pastorets. El seu somni era ser actor, i tot i les dificultats que va anar trobant pel camí, finalment ho va aconseguir. […]

Hi ha moments, dies o setmanes en què es necessita desconnectar del dia a dia i d’un/a mateix/a. Gaudir i deixar-se emportar. I aquest espectacle ens convida a tot això i… a més. Divina diversió i desinhibició. Amb números increïbles que deixen amb la boca oberta tot l’espectacle, aquesta producció representa les ganes de passar-ho bé, entretenir i meravellar. Tot i poder pensar a primera vista que es tracta d’un cabaret amb la depravació i la sexualitat com a única guia, la realitat és alhora diferent i una mica semblant. Res d’allò que es pugui imaginar prepararà a l’espectadora pel què veurà. Un repartiment entregat i amb ganes de fer gaudir a tot el públic, i tot un seguit de […]

Considerada per The Guardian com “un estudi salvatgement honest de la demència”, El pare, del jove escriptor i director francès Florian Zeller (Paris, 1979) és un retrat de la degradació de la ment a causa de la pèrdua de la memòria i, en conseqüència, de la pèrdua progressiva de la identitat, dels referents, de la pròpia vivència de la realitat. La perspectiva que l’autor adopta, fruit de l’Alzheimer que la seva àvia va patir, aporta una visió peculiar que convida a un exercici empàtic a l’audiència. L’obra ofereix dues mirades. La principal, la de l’Andreu, un home de setanta-sis anys culte i tossut, que, acostumat a una autonomia i un control del seu entorn notables, veu com comença a no […]

“El més bonic que podem fer” és una oda a les àvies, les anònimes, les que van lluitar per crear un món bonic, especialment amb els nets, malgrat haver viscut una guerra, una postguerra i, com en el cas de la coprotagonista de l’obra, la segona guerra mundial. El net, l’actor Pau Roca, és qui estira el fil dels records amb una interpretació emocional, però que no sempre aconsegueix fer emocionar. Potser perquè el mateix públic és escollit per ell perquè baixi a l’escenari i se situïn com a personatges de l’acció que vol explicar, i que poden arribar a col·locar-se davant dels espectadors (i per tant es queden sense visió els asseguts) o potser perquè el protagonista no acaba […]

Un dels millors espectacles d’aquesta temporada sense cap mena de dubte. L’obra ha estat un èxit absolut, de públic i crítica, des de la seva estrena el passat mes de novembre de 2020. A Barcelona la Sala Gran del TNC plena de gom a gom i amb totes les entrades exhaurides. No és d’estranyar, Juan Diego Botto, autor i protagonista d’aquesta obra, és garantia d’èxit. Ja ens ho va demostrar, juntament amb Sergio Peris‐Mencheta (director), a Un trozo invisible de este mundo, obra guanyadora de quatre Premis Max. Un d’ells al millor actor de teatre, al que Botto va dedicar “a todos los hombres que siguen esperando en las cunetas de nuestro país a que se haga justicia” Una noche […]

La -suposada- obertura al mar de la ciutat de Barcelona a partir dels Jocs Olímpics de 1992 va suposar un canvi radical per a la fisonomia de diverses barriades, així com la desaparició d’altres. Fent un doble negoci amb la Vila Olímpica que havia d’acollir als esportistes de totes les nacionalitats. Doncs no només va ser un negoci difús per a amics constructors de màxim rendiment per poc temps d’ús, sinó que després es va revendre a aquells que volien viure en aquell nou barri nascut del no-res, allà on abans hi havia hagut xabolisme i fàbriques que havien deixat de tenir sentit dins de la ciutat perquè la producció s’havia traslladat primerament a l’extraradi i a posteriori, a altres […]

El món dels clowns es vol renovar i canviar les velles maneres del nassos vermells. És el fill (Oriol Pla) qui proposa fer una creació amb una nova mirada. És una obra coral d’una família d’artistes que treballen junts des de fa molts anys tot i que alguns membres fan vida artística en solitari. Vam veure a Diana Pla a “Mis cosas y yo” fa un any a la Badabadoc. Era una obra difícil, agosarada i valenta en la que Diana Pla desenvolupava el seu millor rol de clown femení i ens va demostrar que era una excel·lent referent en aquest gènere. Oriol Pla va néixer i créixer en ambient de clowns i va sortir amb la seva mare a […]

La mida d’alguns espectacles esdevé, de vegades, inversament proporcional a l’efecte que produeixen. És el cas de Travy, una excelsa proposta amb olor a homenatge. Homenatge al recorregut, les vicissituds i la quotidianitat d’una família que porta el teatre a la sang, i homenatge al teatre mateix. Perquè el teatre és això: pell, emoció, intensitat, missatge, estètica, sorpresa, proposta… Travy ho té tot. Quina sort, quin plaer, poder compartir moments així. Amor pel teatre, pel teatre pur, sense artificis. Com si agafessin la identitat d’una família de pallassos italiana, d’aquelles de caravana i carretera, Travy és el malnom dels Pla-Solina. Els fills, L’Oriol i la Diana, han crescut llegint el teatre com una forma de vida, escenaris amunt i avall, […]

Florian Zeller va estrenar El pare al teatre Hébertot, a París, ara fa 10 anys. De seguida es va convertir en un fenomen, i les seves traduccions es van estrenar amb gran èxit a un munt de països. A part de ser un text hàbil i força oportú sobre el tema de l’Alzheimer, també es un vehicle de lluïment per a actors veterans que volen arriscar-se i que tenen el valor per enfrontar un paper tan exigent. Alguns dels actors que s’ha posat a la pell del protagonista són Alfred Molina, Frank Langella, Keneeth Cranham, Robert Hirsch, Pepe Soriano o Anthony Hopkins a la versió cinematogràfica. Al nostre país, i concretament en el mateix escenari del Romea, ja la va […]

Sovint els professionals del sector de les arts escèniques i els seus anàlegs ens veiem abocats la precarització i d’haver d’assumir una tasca en la qual no ens hem -exactament- especialitzat. D’allò que hem estudiao, que se’n diu, i que quan no és del nostre grat i ens incomoda per no ser -exactament- la nostra especialització ens recorden també allò de haber estudiao. És per a això que la majoria sabem fer més d’una funció que sovint no tenen relació entre sí, fent que de vegades un autor, sigui també l’actor i director, dissenyador gràfic, estilista. D’això a la vida de còmic itinerant, ja sigui un il·legítim membre de la companyia Iniesta-Galván o Tespis i el seu carro, només hi […]

Des de l’elecció del títol fins a la disposició del cartell publicitari, tot fa pensar que hi ha certa traçabilitat en els relats de la obra. La trena és el símbol que fa de fil conductor de tota la funció. Al cap primer ens trobem amb un escenari minimalista: una paret amb 3 portes per on desfilen uns personatges que entrelliguen 3 històries coexistents en llocs geogràfics ben distants. És com estar llegint un llibre on els capítols es van intercalant els uns amb les altres en el moment més inesperat, deixant al lector amb fam de seguir passant pàgines i enllaçar amb els capítols anteriors per saber com acaba. Sinopsi 1. Una mare i una filla provinents d’una de […]