Recomanacions

L’Hort dels Cirerers que es pot veure aquests dies al Dau al Sec és un viatge que sembla començar l’any 1904, quan l’obra fou originalment escrita, i transitar per tot el segle 20 fins a precipitar en un final post-modern que té lloc en el moment actual (o, fins i tot, en un futur no gaire llunyà). Un recorregut que esdevé una brillant transfiguració del classicisme a la modernitat i que aconsegueix deconstruir i actualitzar una història que parla, entre altres coses, de tallar de soc-arrel allò vell per substituir-ho per alguna cosa nova, moderna i divertida. Productiva. Tot plegat de ve de lluny. Veiem com Txékhov, als bells inicis del segle 20, ja advertia la tendència a donar l’esquena […]

Desde que entras en el patio de butacas del Calderón ya te das cuenta de que estás ante una producción teatral de alto calibre. Todo está cuidado hasta el mas mínimo detalle, el Photocall, el merchandising y la boca del escenario que, pese a tener bajado el telón deja ver algo de lo que te espera. Leí el libro cuando tenía 13 años y me quedé absolutamente atrapado. Después vi la peli y no me gustó tanto, así que estaba bastante expectante. Dos enormes esfinges (las del Oráculo del Sur) flanqueaban el escenario, pero es que si elevabas los ojos hay dos serpientes descomunales que llegan al techo. Está tan desmedidamente decorada la boca del escenario que me recordó a […]

Alice Brich presenta un conjunt de tragèdies sense resoldre de la vida quotidiana d’uns adults que anirem coneixent al llarg de l’obra. Tenia molta curiositat per veure aquest format tan creatiu de connectar una obra de teatre entre dues sales, i crec que només per això ja val la pena descobrir aquesta proposta dirigida per Marc Chornet. Un escenari on comparteixen protagonisme la pantalla i els actors de cada sala, joves al Tantarantana, i adults al Centre de les Arts Lliures. O això és el que esperes, i, tal vegada, sigui la causa de la falta de connexió entre elles, una connexió real, perquè ocorre de forma simultània, però buida de contingut narratiu. Tal vegada els espectadors pequem de voler […]

Alice Brich presenta un conjunt de tragèdies sense resoldre de la vida quotidiana d’uns adults que anirem coneixent al llarg de l’obra. Tenia molta curiositat per veure aquest format tan creatiu de connectar una obra de teatre entre dues sales, i crec que només per això ja val la pena descobrir aquesta proposta dirigida per Marc Chornet. Un escenari on comparteixen protagonisme la pantalla i els actors de cada sala, joves al Tantarantana, i adults al Centre de les Arts Lliures. O això és el que esperes, i, tal vegada, sigui la causa de la falta de connexió entre elles, una connexió real, perquè ocorre de forma simultània, però buida de contingut narratiu. Tal vegada els espectadors pequem de voler […]

Trobar un personatge paraplègic o tetraplègic en una obra de teatre és realment difícil, tot i que hagi exemples més o menys coneguts: El dret d’escollir, L’alegria, etc. A Cost de vida -obra guanyadora del Pulitzer el 2018- hi trobem dos personatges amb aquesta condició, tot i que el tema principal sigui alguna cosa més abstracte que no pas el problema físic. De fet, a l’obra es parla de com una diferència pot acabar unint-nos i fer que estiguem connectats a l’altre, per sobre de barreres i de prejudicis. També parla dels cuidadors, dels vincles que s’estableixen, de l’ajuda mútua, de com remuntar unes vides trencades… De l’amor, en definitiva. I a sobre ho fa amb humor, perquè Martyna Majok […]

Un dia qualsevol es pot convertir en un punt d’inflexió. En un instant la vida pot donar un gir i posar-se tot cap per vall. Els canvis poden ser subtils o estrepitosos, però marquen el futur immediat en un moment. Eddie és un camioner a l’atur que es retroba amb la seva exdona, l’Ani, quan ella ha quedat tetraplègica després de patir un accident. En John, amb paràlisi cerebral, contracta a la Jess, pluriocupada, com a cuidadora. Tots quatre es van acoblant a la vida i maneres de fer dels altres. I qui cuida, sembla ser, que potser hauria de ser la persona cuidada. El relat va formant-se amb salts entre els dos binomis, canviant d’ubicació mentre la trama va […]

Macbeth de Shakespeare forma part de les nostres vides i ens arriba constantment a través de totes les formes teatrals i en diferents versions. Eugène Ionesco, al 1972 va escriure una versió satírica del Macbeth de Shakespeare que va anomenar “Macbett” sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. L’any passat el TNC ens va oferir una versió d’aquell Macbett dirigida per Ramon Simó que descriu perfectament la crueltat i els fets més esgarrifosos en forma de comèdia exagerada. I el proper mes d’abril tindrem un Macbeth al teatre Akadèmia. Si Verdi va seguir quasi de manera escrupolosa el text de Shakespeare, en aquesta versió s’ha seguit fidelment les indicacions de Verdi. Macbeth es va estrenar al […]

Dirigir una obra d’Arthur Miller o Tennessee Williams a l’actualitat comporta un risc afegit. Són textos que per la seva estructura dramàtica poc tenen a veure amb els que estem acostumats a veure avui en dia, però a més donen peu a poca descontextualització Són peces ancorades a una època i a unes situacions molt concretes, cosa que marca als personatges, les seves relacions i la forma que tenen d’afrontar els seus problemes. En el cas de Miller, a més, sempre hi ha una ressonància tràgica que ho envolta tot en un segon terme però que al final acaba fent acte d’aparició a l’escena. És a dir, un cert pes clàssic en un autor que va revolucionar la dramatúrgia nord-americana […]

Tornem amb l’espectacle que es presenta conjuntament al Tantarantana i al Centre de les Arts Lliures, però aquest cop des del punt de vista dels joves. Es tracta d’unes quantes escenes de l’obra Blank, d’Alice Birch, un compendi de 100 petits relats sobre famílies desestructurades i amb problemes. Un retrat realment pessimista de la nostra societat, amb personatges que fluctuen entre la desesperança i la violència. Si a la part dels adults ens trobàvem amb temes com el suïcidi, la soledat o la pèrdua, aquí hi trobem sobretot els efectes del bullying, l’autodestrucció o la incomprensió. Escenes on hi apareix, de tant en tant, la ironia o un estrany sentit de l’humor, però que en realitat combinen força bé amb […]

Alice Birch és una jove autora britànica, coneguda per les seves obres teatrals però també per haver guionitzat pel·lícules com Lady Macbeth o sèries com Normal people o la segona part de Succeccion. Blank és un exercici interessant i també un repte, ja que la dramaturga presenta 100 escenes curtes i independents sobre famílies desestructurades. Una mena de gran catàleg del que cada director triarà aquelles que més li interessin… El Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures han treballat conjuntament i han creat dos espectacles que recullen 37 de les escenes de Birch. Per un cantó les protagonitzades pels adults i per l’altre les viscudes pels joves. Els dos muntatges es representen simultàniament, amb videotrucades que fins i […]

Entendre que les persones no són bones o dolentes sinó de les dues qualitats alhora, podria ser un bon resum del drama majúscul de l’obra Tot eren fills meus, dirigit per David Selvas, que ha comptat amb Anna Serrano Gatell com a ajudant de direcció. L’obra comença amb una història que està a punt d’arribar al desenllaç, i que es precipita per l’acció que l’espectador comença a observar. Dos joves, de famílies que havien estat veïnes, i els pares, socis de feina, volen casar-se. A partir d’aquí es descabdella l’acció, que ha partit de la decisió de la parella, fins al punt que ells dos s’assabenten de tot el que ennegreix les dues famílies al mateix moment que ho sap […]

Tots hem tingut un mestre que ens ha marcat a la nostra vida. No un professor, ni un mestre. Aquella persona que et deixa empremta perenne. Antoni Benaiges en va ser un. En aquesta història, Xavier Bobés i Alberto Conejero porten a escena “El mar: visió d’uns nens que no ho han vist mai”, una promesa que Antoni Benaiges no va poder complir. Una promesa que es desplega en escena gairebé un segle més tard gràcies a la minuciosa adaptació de textos verídics que els nens de l’escola de Bañuelos de Bureba van deixar. I amb ells, va quedar plasmada l’empremta de Benaiges. Xavier Bobés és un expert a fragmentar l’escenari per explicar històries i gràcies a això, ens fa […]

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica. La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que […]

Produïda pel Centre de les Arts Lliures, aquesta peça multi-escenes que es presenta simultàniament al Tantarantana està dirigida per Roberto Romei. Les dues representacions tenen en comú la traductora (Helena Tornero), els professionals de l’escenografia (Roger Orra), del disseny de llum (Jordi Baldó), de la fotografia (Roser Blanch), del disseny gràfic i vídeo (Carme Gomila i Marc Homar) i del disseny de so (Gerard Marsal Norte). Ja havíem vist la versió [Blank] joves i continuo afirmant que és una excel·lent idea la d’Alice Birch d’escriure escenes i donar llibertat a les direccions de muntar-les com vulguin. I també felicito a les dues sales per fer simultàniament escenes que tenen algun tipus de vincle. En algunes és la mateixa escena en […]

Torno de nou a la Sala Fènix, i com aquesta setmana amb un tema en comú “La Salut Mental”. Si fa uns dies vaig anar a veure “Boja” sobre les visites al psicòleg; avui amb “Yo soy gente rara” ens presenten a dues protagonistes on desafiar-se i exposar de què estem fets. A l’inici de la funció ja ens diuen que tot ha començat amb el “Crack”. No la droga, sinó aquell moment que tot comença a trencar-se de mica en mica el cap, el cors i que fins i tot així continua latent. Aquest projecte comença el 2017 amb Nieve Castro i produïda per la companyia Ekléctika. Molta investigació o desenvolupament per arribar a gestar-se el muntatge que hem […]