Recomanacions

Arthur Miller és un dels grans autors del segle XX i Tots eren fills meus és un dels puntals de la santíssima trinitat del dramaturg, juntament amb La mort d’un viatjant i Panorama des del pont. La crítica a la idea del somni americà i la hipocresia de la societat nord-americana post-Segona Guerra Mundial és una constant als textos d’un autor que va viure en carn pròpia la ruïna de l’empresa tèxtil familiar durant la Gran Depressió i la persecució política als artistes sospitosos de simpatitzar amb el comunisme durant els anys cinquanta. És per això que les seves històries no són amables ni complaents: enfronten les realitats conflictives d’una societat en tensió permanent. Tots eren fills meus mostra les […]

Quan un fa 20 anys s’ha de celebrar amb festa grossa. I això és justament el que han fet a La Perla 29, recordar el seu naixement duent a escena altra vegada la seva obra inaugural: Els ulls del germà etern del Stefan Zweig. El text per si sol ja és una garantia. Una bonica història amb clares reminiscències orientals sobre les conseqüències que té les postres accions però alhora, també la nostra inactivitat. Una petita fàbula amb tota la màgia del conte infantil però dirigida al públic adult. Però no és aquí només on rau l’excel·lència. Cal destacar que la direcció d’Oriol Broggi és magistral. Potser amb una arrencada una mica densa, però que posteriorment poc a poc l’espectador […]

En la lluita actual per l’amor romàntic torna a aparèixer sorprenentment amb tota la seva força, l’amor romàntic destructor i alliberador. Al segle XIX, Goethe va escriure l’obra “El joven Werther” a partir de la qual es va estendre el fenomen “Werther-Fieber” que va provocar el suïcidi d’uns 40 joves. El text de Carlos Be ha estat escollit a partir de les més de 450 propostes rebudes en la 1ª convocatòria “On el treatre batega”, iniciativa de l’associació de sales de proximitat de Barcelona i ens descriu com n’és de destructor l’amor romàntic que busca el suïcidi però a diferencia dels romàntics, Be ho presenta amb una altra mirada. De manera entranyable descriu amb humor les situacions més dramàtiques fins […]

Pazzo ens trasllada al món del circ, en un país que no ens especifiquen (Itàlia, potser?) i en una època no definida. De fet, tenim davant a dos pallassos –un de vell i un de jove- però podrien ser dos carnissers o dos futbolistes. I és que l’obra parla del passat i del futur, d’allò que va ser i del que encara queda per venir. Parla de les oportunitats que hi ha al davant i de tot allò que vam deixar enrere, que encara que fos esplendorós ara ja només són records i aigua passada. I per si fos poc, ens parla també de viure l’amor en llibertat i sense màscares. Un cant a l’esperança, tot i que no hi […]

Después de tener en el imaginario colectivo la película, es todo un desafío traer esta historia al escenario de un teatro. Para tal ocasión, Juan Luis Iborra dirige una adaptación de Pedro Víllora sobria en detalles, pero amplia en trasladar una realidad que puede quedarnos lejos, perdida en una guerra y en sus consecuencias sociales, económicas y personales. Los niños huérfanos de este colegio son Los chicos del coro, un conjunto de alumnos que hace las delicias del público por su forma de cantar, su ternura y su desparpajo en momentos claves. Entre ellos, destaca Iván Clemente, un actor que, cuando entra en escena, consigue que todo cambie y la pieza adquiera más sentido. Jesús Castejón, Eva Diago, Rafa Castejón […]

Aquest dijous vaig anar a veure aquesta proposta del Teatre Eòlia,. Una casualitat que el mateix dia vaig tenir la meva visita setmanal al psiquiatre, o sigui que sé de què parlem en primera persona.Mariona Esplugues és l’autora, creadora, directora i intèrpret d’aquesta obra. Una obra que se’n va anar al Teatre del Raval i ara torna al Teatre Eòlia.És un monòleg per fer visible l’experiència personal viscuda per la Mariona. Ens explica com ha estat la seva infantesa i adolescència fins avui. Com és el pas per diferents psicòlegs fins que et trobes l’idoni, aquell que de veritat et sents a gust (no amb tu mateix) per detallar tot el que tens el cap.Podem veure com hem de passar […]

Ara fa uns 20 anys que La Perla 29 va començar a treure el cap dins del panorama teatral. Va ser de la mà de la Sala Beckett, i la primera obra que es va representar va ser Els ulls de l’etern germà. Després de tants anys, amb tota l’experiència acumulada i un prestigi incontestable damunt les espatlles, l’espectacle ha tornat a mostrar-se al públic. Amb un únic canvi al repartiment –Xavier Ripoll per Bruno Oro- la companyia ha portat a la Biblioteca de Catalunya una peça fundacional i –vista ara, en perspectiva- un compendi molt clar d’intencions i maneres de fer. Els ulls de l’etern germà és una faula passada pel filtre d’Stefan Zweig, un popular i prolífic autor […]

Sovint, moltes paraules que considerem com a cultismes, o directament préstecs idiomàtics, tenen per norma general un passat que tant pot ser marginal com confús. En canvi, d’altres és al revés, i molts cultismes de temps pretèrits acaben esdevenint argot que es podria considerar d’una baixa estofa. De vegades també les etimologies esdevenen uns terrenys pantanosos en els quals transitem i dubten de si parlem de termes carcelers i de gueto o d’adjectius imaginats pel bard d’Stratford. El Punk és un d’aquests darrers termes, que tant trobem referències en la literatura del XVII com l’argot que es parlava a les presons. El bard anglès el feia servir per a definir a una prostituta a Measure for Measure (1603) o a […]

Alice Birch és una dramaturga britànica que amb només 36 anys té una carrera consolidada com autora de teatre, cinema i televisió. Fa exactament un any a la Sala Beckett es va presentar una obra seva en forma de lectura dramatitzada: “Anatomia d’un suïcidi”. En cada una de les escenes Birch suggeria que la felicitat és fràgil. Aquesta producció de [Blank] és un projecte escènic que es presenta a dues bandes i s’ha construït entre El Teatre Tantarantana i La Seca, actualment Centre de les Arts Lliures, de La Fundació Joan Brossa. Ho trobo una idea genial ja que l’autora va escriure 100 escenes que trigarien 7 hores en ser interpretades. La mateixa autora dona llibertat als i les directores […]

Per fi hem entès perquè es va produir aquell creixement demogràfic que va crear la necessitat d’augmentar el nombre de places escolars als anys seixanta i setanta. El títol no es gaire atractiu però es bo anar-hi perquè res és el que sembla i res fa pensar el que després succeeix. És una història d’embolics, sorprenent, divertida, amb paraules picants que creen equívocs. Sembla una història frívola i insulsa al començament però va prenent cos a mida que van avançant les escenes. Es tracta d’un musical de creació de la Companyia EGOS Teatre amb text de Toni Sans i Rubén Montañà. El teatre Gaudí és ideal per la seva gran versatilitat d’espais necessària en aquest tipus d’obra que precisa canvis […]

La novel·la que adapta l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre La Biblioteca s’inicia amb una cita que apareix al Bhagavad-Gita (que vindria a ser una mena de Bíblia hinduista): No pel fet d’evitar tota acció esdevens lliure dels teus actes. Mai pots ser lliure dels teus actes. Ni tan sols per un moment. El protagonista del conte es diu Virata. Fruit d’un trauma de joventut que té lloc quan assassina, involuntàriament, el seu germà, Virata dedica la vida a la cerca d’un camí de gran profunditat moral i bondat, consciència i respecte per tot allò viu, en totes les seves accions. Un camí que, com ja podem imaginar, no li resultarà fàcil de trobar. Per entendre aquesta […]

Verónica Pallini, directora de l’escola de cinema i teatre L’Autèntica, porta a escena aquesta creació de teatre documental a la seu mateixa del barri de Gràcia. L’escola, petita i valenta, duu ja 14 anys d’una història que es dona a conèixer com a Porta4, i que ha format un gran nombre d’amants del teatre i, amb el temps, professionals de les arts escèniques. No entenc els homes parteix d’una recerca antropològica que la directora va dur a terme durant any, a partir de la base d’una beca de creació, i se centra en la percepció que els homes tenen de si mateixos. De fet, alguns textos que sorgeixen d’aquesta investigació es projecten durant la representació, i són la base del […]

Clarissa, una dona de mitjana edat, casada, viu a Barcelona, a un pis amb balcó. Veiem una cadira vermella, una crossa i un personatge a punt d’explicar-nos com és el seu dia a dia. Ens agrada descobrir històries, veure com és la vida d’altres humans, però estem preparats per veure el dolor? Veure com la quotidianitat d’una dona que emmalalteix, i l’únic que intenta és deixar de patir aquest terrible dolor. Disfruto molt veient com el teatre ens permet endinssar-nos a altres vides, i com podem ressonar amb elles. El treball que fa Clara Garcés, dins un espai tan íntim i proper, ens permet sentir de ben a prop tot el patiment de la Clarissa, veiem els fracassos dels seus […]

Una veu s’instal·la al cap, al principi és com un xiuxiueig, però a mesura que passen els dies és més alta i determinada, de ser una veu casual es converteix en una consciència permanent. Com gestionar-ho? No és gens fàcil. L’Anna és una noia amb anorèxia i en Ginés té depressió. Tots dos es troben en un punt d’inflexió de la seva vida i haver-se conegut tindrà un pes en les seves decisions. En aquesta obra Agustí Franch relata com ha sigut la vida d’aquestes persones des que eren petitess i com aquesta veu al cap va anar formant-se. És sorprenent la capacitat que té Franch de narrar aquestes dues històries, complexes i difícils de pair, però molt importants de […]

Amb FitzRoy – Quatre dones al límit, Jordi Galceran es vesteix d’aventurer. Després d’una llarga pausa de deu anys, a partir de l’èxit d’El crèdit, i de fer saltar la banca prèviament amb El mètode Grönholm, el dramaturg demostra que fins que no troba realment allò que busca, encetant trames i arraconant-les si cal, no s’hi llença de cap. La parella Belbel-Galceran torna a col·laborar per dur a l’escenari una peça que pretén aprofitar l’aventura per crear sensacions i emocions. Utilitzant, salvant les distàncies, una fórmula similar a El mètode Grönholm, fa servir un espai definit, senzill i comprensible, per aconseguir que tot allò que conté sigui significatiu i transmeti, com ho fan les actrius, un missatge inequívoc a l’espectador. […]