Recomanacions

Alberto San Juan, que acaba de protagonizar el último film de Álex de la Iglesia, El cuarto pasajero, se lanza a adaptar la reivindicativa (y, en mi humilde opinión, algo sobrevalorada) novela antisistema de la granadina Cristina Morales, por la que fue galardonada con el Premio Herralde de Novela 2018 y el Premio Nacional de Narrativa 2019. En ella se nos cuenta la historia de cuatro mujeres (Nati, Patri, Marga y Àngels) con diversos grados de diversidad funcional, que se atreven a alzar su voz contra una sociedad que las oprime por momentos, a veces (creo yo) por un profundo desconocimiento de esa realidad. La obra de teatro aparece en el mismo año en que se adapta en formato serie […]

Des de ja fa uns quants anys, el nom de Sergi Pompermayer s’ha associat a la ficció televisiva (Porca Miseria, La Riera) i especialment a la comèdia de situació (Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Família, etc.) No cal oblidar, però, que la seva irrupció en el món del teatre comença el 1997 amb Zowie, que obté un gran reconeixement. Després vindrien Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre moltes altres. Fins i tot l’hem vist últimament com a director d’algunes peces de proximitat a la Sala Fènix. Amb tot aquest repàs damunt de la taula, potser podríem dir que Amèrica és un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. És una obra amb les eixures de peces […]

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya. El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar. Pompermayer […]

Amèrica, de Sergi Pompermeyer i direcció de Julio Manrique, és una brillant reflexió sobre el passat esclavista de Catalunya. Una família es reuneix per a celebrar la Diada i l’aniversari del seu fill quan aquest es presenta amb la seva parella negra. A partir d’aquí, l’obra transcorre a través de dues línies temporals: la contemporània i la Cuba del segle XIX. La línia contemporània arrenca com una comèdia plena de sarcasme i diàlegs àcids. Seguint el to de sèries com Succession o The White Lotus, on els privilegis dels personatges són el punt de partida d’una comèdia que es riu del caràcter miserable dels més poderosos. No obstant això, el drama va apareixent segons descobrim el passat esclavista d’aquesta família […]

Una de les primeres cançons del quartet de Post-Punk gallec Triangulo de Amor Bizarro (Homenatge a la banda també d’origen Post-Punk i després del Technopop New Order) s’anomenava El fantasma de la Transición. Aquesta ens deia: “Todos quieren / Quieren que salga de una vez / Como si fuese la primera vez”. Després de la mort al llit del dictador, era tal l’anhel d’arribar a La Transició democràtica que es van transgredir certes línies vermelles que potser altres nounates democràcies no haguessin permès pas. Però és potser el tarannà ibèric, potser per conveniència o per evitar més vessaments de sang, els que van permetre que, una vegada més, manessin els de sempre. Fent veure que des de sempre havien estat […]

La història del tràfic d’esclaus amb la que es van enriquir grans famílies de la burgesia catalanes, de mica en mica, va sortint a la llum. A principis del segle XIX molts catalans van emigrar a les co­lònies espanyoles de Cuba, Puer­to Rico i Uruguai. Van aconseguir grans riqueses i van tornar a Catalunya per mostrar que la seva aventura americana havia estat tot un èxit. Es van construir cases luxoses i jardins exòtics. La majoria d’aquests municipis indians estan situats a la costa de Catalunya (Canet de Mar, Tossa de Mar, El Masnou, Vilassar de Mar, Sant Pol de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Arenys de Mar…) tot i que també n’hi ha a l’interior, com a Sant Andreu […]

El passat és el que ha construït el nostre present. Les decisions, les actituds, els negocis que es van fer han esdevingut en tot el què avui dia ens envolta. Potser no podem assumir la culpa d’alguns dels actes comesos en nom del progrés i la llibertat, però si podem treballar per no oblidar-ho i que es coneguin tots els fets -fins i tot els més deplorables- per saber d’on venim i que tot plegat creï una consciència col·lectiva. Aquesta obra presenta una assignatura pendent, ens porta un text que parla sobre l’herència esclavista catalana silenciada, sense embuts i fent reflexions punyents. Parteix d’una família burgesa catalana que té en el seus estables l’horror del tràfic de persones, un passat […]

Cançons que acaben en fade out, espectacle guanyador de la Beca Odisseu 2022, neix d’una idea original de Salvador S. Sánchez, creada i interpretada per ell mateix, amb Cinta Moreno i Joel Moreno Codinachs. Sota la direcció de Rocío Manzano, aquest muntatge analitza el paper d’algunes de les veus més reivindicatives del feminisme i del colectiu LGTBI+ com Rocío Jurado, María Jiménez i Mari Trini entre moltes que no han passat a la història, ni han estat reconegudes de la mateixa manera que ho han estat el grup Mecano o la cantant Alaska. Totes elles han esdevingut icones LGTBI per diferents motius. Aquestes figures de la cançó popular, la copla, la balada romàntica i la cançó d’autor, són les que […]

Cruz de Navajas, el último Mecano és una idea original del músic, distribuïdor, mànager d’artistes, promotor, director artístic i productor Gonzalo Pérez Pastor. No es tracta d’un musical amb una història al darrera acompanyada de les cançons de Mecano, no és un tribut, no és una imitació, ni un remember d’aquest grup, sinó una proposta del tot innovadora dins del gènere dels musicals que vol homenatjar a un dels grups més importants de la història del pop espanyol. Es tracta d’un show divertit, fresc i trencador amb una posada en escena sorprenent, una avançada tecnologia audiovisual, una extraordinària banda de nou músics tocant en directe, les veus espectaculars de deu cantants de les quals destacaria les de la Lieta Moliner […]

Hi ha grups que saben fusionar molt bé música i teatre, sense la necessitat de fer musicals a l’ús. Són grups que creen espectacles a cavall entre el concert, el recital i la performance. La copla de Wisconsin és un d’ells, igual que ho foren en el seu moment Las Divinas o fins i tot Le Croupier amb el seu Esperança Dinamita. A La Copla els vam conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta! i van continuar més tard amb El mal del jazz. Ara canvien el ritme i s’aboquen a la música dels vuitanta per tal de reivindicar un determinat tipus de cançons, però no les de La Movida o la contracultura sinó les d’artistes com Rocío Jurado, Mari […]

D’alguna forma, des de la meva perspectiva, Els Amics de les Arts són a la música el que Marc Artigau és a la literatura o Minoria Absoluta als mitjans: eficàcia, lleugeresa, simplicitat. I, és clar, el combo, com a equip d’autoria, sota la direcció escènica de Sergi Belbel, funciona. Eficàcia, perquè el missatge arriba a tothom, i assoleix l’objectiu d’agradar des d’abans de començar. El públic hi va tan predisposat que la barreja no pot fallar. Fins i tot es veuen cops de maluc amb la sintonia inicial, com aquell qui va a un concert. Lleugeresa i simplicitat, perquè no aprofundeixen en res. Tot queda a la pell. La col·laboració garanteix sensibilitat, però millor no gratar gaire, que no hi […]

Una de les estrofes de La Internacional, en la seva versió comunista castellana, ens diu: “Ni en dioses, reyes, ni tribunos, / está el supremo salvador. / Nosotros mismos realicemos / el esfuerzo redentor.” Lluny de deus i pàtries només trobem a l’ésser humà com a únic redemptor d’un mateix i dels seus semblants. Aquesta és la història veritable de La Lola. La Lola és nascuda a un poblet de Múrcia i és comunista. Sempre ho ha estat. Tots els de la seva família i marit ho han estat. Tot i que això els hi comporti represalies i un temible patiment perquè mai podrà descansar en pau. Haurà de negar el seu origen, el seu cognom i la seva vida […]

L’obra va ser estrenada al 2017 a Londres, s’ha representat a Madrid i hi ha una propera estrena a París. Guillem Clua la va escriure després de l’atac terrorista contra la comunitat LGTBI el 12 de juny de 2016 al Bar Pulse d’Orlando als Estats Units, en què va morir una cinquantena de persones a tret de fusell. A Guillem Clua se’l va reconèixer al 2013 com una de les persones amb més influencia a Espanya dins del col·lectiu LGTBI i li hem vist altres obres sobre el tema com “Justícia” o “Smiley, després de l’amor” (2020). L’Oreneta està de gira per Catalunya després de fer temporada a Barcelona. Vam anar a l’Atrium de Viladecans. És un teatre molt gran […]

“Una llum tímida” ja fa temps que està en cartell i girant per diferents teatres. N’havia sentit a parlar molt bé i no me la volia perdre. Vaig aprofitar un del quatre dilluns de representació. El tema és molt potent i tot el jovent que omplia de gom a gom el teatre (impressionant) ha de saber que fa 70 anys l’homosexualitat era considerada una malaltia quan ja no un delicte que havia de ser tractat o castigat. Dues dones que s’estimaven en ple franquisme havien d’amagar-se o fugir. El moviment LGTBI comença als anys 70 a EEUU i a Espanya 10 anys més tard. Actualment ja està més normalitzat però per aquest motiu moltes persones han sigut desgraciades o han […]

“Això meu és una equivocació. Jo no hi hauria de ser aquí” “Perquè no puc estar dret?” “Ens parleu com si fóssim imbècils i no ho som! “Feu-nos cas!” “Els nostres fills ens han abandonat” “Ho fem perquè us estimem, pare. Dons no m’estimeu tant!” Moriu-vos és el segon projecte del col·lectiu Cultura i Conflicte que es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional. Moriu-vos és una combinació de text teatral, dansa contemporània (plena de simbologia), moviment corporal i audiovisuals. L’escenografia de Judit Colomer ens mostra dos espais escènics en què tenen lloc l’acció. La de les persones que viuen en residències i la de les que viuen a casa seva en soledat. Amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricard […]