Recomanacions

Fiel traducción al teatro por Alberto San Juan de la premiada novela de Cristina Morales, Lectura Fácil pone en imágenes en vivo las palabras de la autora, en un tono conseguidamente parejo (cosa, que según la propia escritora, no consigue la adaptación televisiva, con la que curiosamente comparte a la actriz que da vida a Ángeles). La obra, potente, explícita, reflexiva y comiquísima, como el libro, traslada la acción de Barcelona a Madrid para acercarnos el conflicto de estas cuatro primas que pelean por librarse de los que les tutelan su hábitat, su escritura, su sexo, sus ideas; cosas de las que saben que serían dueñas de no tener una discapacidad. Y lo hace con gran suficiencia para el impacto, […]

Un viatge et torna a casa després de molts anys per celebrar un aniversari i donar bones notícies a la família, però la vida, ja se sap, “passa mentre fas altres plans”. L’Aran torna a Barcelona des de Chicago per celebrar els 25 anys del local de karaoke que tenen els seus pares. Una bona excusa per tornar a veure’ls després d’anys vivint fora i també per explica’ls-hi que es casarà amb la seva parella. Quan arriba al local es troba una gran festa on tothom està gaudint molt i està cantant a cor què vols. Ell intenta parlar amb els seus pares per donar-los la notícia, però un accident fortuït farà que no els hi pugui explicar. I comencen […]

Una experiència que presenta un muntatge dirigit escènicament per Sergi Belbel, interpretacions amb uns grans actors i música d’Els Amics de les Arts. Té tots els números per ser un dels musicals de la temporada. És una comèdia musical per passar una bona estona, molt dinàmica i ideal per anar a disfrutar-la. Crec que els fans d’Els amics de les Arts no sortiran defraudats, les famílies podran gaudir-ne d’aquests dies i la resta podrem gaudir-ne d’unes bones actuacions de grans actors. La història pot ser tan real com imaginada, saber si som/serem un bons pares. Parlen de la familia, de l’amor, la mort i tot amb bons resultats sense caure en paternalismes. Tant les cançons com els canvis de situacions, […]

Lluís Jutglar Calvés, més conegut com a Peyu és un actor de teatre català que destaca per la seva ironia, el seu àcid sentit de l’humor i per dir les coses tal com ragen sense tallar-se ni un pèl. En Peyu destaca per una manera de fer humor diferent, amb una dramatúrgia al darrere i una posada en escena més teatralitzada. Ell ha creat un estil propi. Els seus espectacles van més enllà del format de Stund-up Comedy. Podríem dir que més que monòlegs les seves creacions són obres de teatre d’humor. L’il.lusionista (2022) és el seu cinquè espectacle teatral. Tret de i Time (2015) els he vist tots, Jo tinc un amic que…(2009), Planeta I Neptú (2912) i El […]

Els Amics de les Arts han volgut jugar sempre a una lliga alternativa, i atrevint-se a dirigir musicalment un espectacle, segueixen la mateixa línia. Pares normals, escrit a vuit mans entre Daniel Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué (Els Amics de les Arts) juntament amb Marc Artigau, és una de les comèdies musicals de la temporada. L’experiència de Minoria Absoluta és present en un muntatge que dirigeix escènicament Sergi Belbel, tant en la qualitat de les coreografies —a càrrec de Marta Tomasa— com en les interpretacions del repartiment, encapçalat per Enric Cambray (Aran), Júlia Bonjoch (Laia), Annabel Totusaus (mare) i Albert Pérez (pare). Cal reconèixer que, quan comença la funció, la trama que s’enceta sembla més aviat simple i […]

Llums, colors i una escenografia audiovisual que et trasllada a l’Antàrtida, a la neu i el fred. D’aquesta manera s’inicia el moviment a l’escenari i quatre encaputxats/ades comencen a cantar amb l’acompanyament d’un cos de dansa. L’espectacle ha donat el tret de sortida oficialment, però és quan sonen les primeres notes de “Me cuesta tanto olvidarte” que l’espectadora es rendeix a la màgia de la música. Així comença el viatge, amb l’emoció a flor de pell. Cançó rere a cançó se succeeixen els records en una platea que no pot evitar cantar cada tema (o gairebé tots, depenent de l’edat) i acompanyar, d’una manera molt humil, als grans cantants que componen aquest espectacle-concert en homenatge a Mecano. Gran elecció de […]

Hi ha històries que cal que siguin explicades, que mereixen el seu lloc als escenaris o allà on faci falta. La història que explica Una llum tímida va sortir d’una notícia real, d’aquelles que les veus al diari i se’t queden arrapades a la memòria. Una història que posava sobre la taula la repressió de la homosexualitat –en aquest cas, femenina- durant l’època franquista, així com els cruels tractaments que s’estilaven a l’època. Aquesta segona part, precisament, porta l’obra cap a una altra dimensió diferent… una mica desconnectada de la primera, però decisiva per al seu desenllaç. Àfrica Alonso, actriu i autora del text, aposta per una narració que va de la quotidianitat al drama. No escatima els moments que […]

Darrera de Pares normals es barregen conceptes o idees del món de l’espectacle que poden semblar antagòniques o potser contradictòries: la producció de Minoria Absoluta, la música d’Els Amics de les Arts, la direcció de Sergi Belbel… Si a això hi sumem una autoria a moltes mans, a més de les idees de la productora, ja ens adonem que el que s’ha volgut crear és un producte de despatx, que pugui satisfer a un públic molt ampli i on tothom es senti representat. El resultat evidencia, però, que a vegades les fórmules magistrals no funcionen en el teatre… L’obra comença com una comèdia nostàlgica, amb una premissa que amaga alguns secrets i anticipa sorpreses. Segueix com una comèdia de situació […]

M’ha fet triar aquesta obra el record que tenia de “Be my baby” escrita també per Oriol Vila. Vaig celebrar que obres de teatre es dirigissin a la gent més jove i que les funcions es fessin, per aquest motiu, el divendres a la tarda. L’equip artístic de “Be my baby” eren professionals de diferents àmbits. Va ser meravellós veure tanta joventut entusiasmada, la qual cosa ja havien aconseguit amb “Paradise” també amb la idea d’acostar els joves al teatre i ho van fer amb gran èxit de públic i reposició inclosa. En la mateixa línia tot i que dirigida a un públic de més edat, Oriol Vila escriu “La salsa” el muntatge que porta el segell de Nico&Sunset (Oriol […]

Abans de res cal advertir que no estem davant d’un musical a l’ús, sinó d’una mena de concert escenificat sobre un dels grups de pop més famosos en llengua espanyola. Podríem dir que és una mena de tribut, tan habituals últimament en sales de festes i de concerts, però potser hauríem d’anar una mica més enllà… Les cançons de Mecano van succeint-se una darrera l’altra, i cadascuna dóna peu a un número diferent, a un petit espectacle per si mateix. No hi ha una línia argumental –i potser millor-, només una llarga desfilada de hits interrompuda, de tant en tant, per alguna broma interna, alguna exhibició de beatbox o un homenatge a la música internacional dels vuitanta i noranta (un […]

No volien fer un “Mamma mia!”, malgrat que el referent apareix sempre quan es pensa en un musical amb cançons de qualitat. No l’han fet, no, però el grup musical Els Amics de les Arts han creat catorze cançons noves, enganxadisses i ballables, que aviat es convertiran en un clàssic. És a dir, perduraran. A l’escenari, dotze personatges interpreten una acció que, en teoria, es basa en un bon tema (la complexitat del concepte “pares normals”), però que a la pràctica es torna superficial, i a estones previsible i insubstancial. El narrador principal, que estrena l’escenari quan el teló s’aixeca, és poc versemblant a l’hora d’interpretar tot el que li passa, i just des de la mateixa introducció ja fa […]

L’humorista Peyu té la capacitat de fer riure amb molta facilitat, perquè el seu to de veu i la manera que té de parlar són úniques. Si a aquest fet s’hi afegeix un guió travat i creatiu, l’èxit està assegurat. Ho va demostrar amb l’obra El gallardo español. Ara bé, amb L’il·lusionista no és ben bé igual, perquè el guió té un fil argumental fluix i perquè a l’espectacle li sobren els tres quarts d’hora finals. Tant és així, que l’obra podria ser rodona si hagués acabat a l’hora exacta d’haver començat el monòleg, a estones incisiu, a estones prosaic, d’en Peyu, que està esquitxat de números de mags, a l’estil de fer aparèixer i desaparèixer persones. Per acabar, el […]

La trilogia rural de Federico García Lorca, formada per Yerma, Bodas de sangre i La casa de Bernarda Alba, té alguna cosa de tel·lúrica i ancestral. Aquest és el secret i també el gran parany de tots els muntatges teatrals que volen acostar-se a aquests textos. Si no es té en compte, acaben apareixent híbrids sense ànima i productes descafeïnats que poc tenen a veure amb Lorca. Juan Carlos Martel Bayod ho ha tingut present des del primer minut, i és per això que aquesta Yerma surt de l’entranya, de les passions més primàries. És una Yerma que beu de la tradició, però la transforma. Una Yerma que olora a Lorca, perquè el porta impregnat en el seu ADN malgrat […]

La vida a vegades és una merda i no se sap perquè algunes persones ho tenen tot més fàcil. Hi ha coses que no es poden canviar, però potser sí compensar d’alguna manera. A vegades, simplement s’ha de trobar la oportunitat. Empar i Esperança formen una família atípica, son mare i filla, però al mateix temps no ho són. O almenys no de la manera tradicional. En una situació delicada, ens trobem a l’escenari una recopilació de la relació d’aquestes dues dones, com l’han anat construint i en què s’han convertit l’una per l’altra. Es preciós veure un text i un muntatge així, que explica tan bé i amb tanta claredat, sense caure en l’excés, la història de dues dones […]

Formem part d’una societat de consum i, en general, no tenim altra opció que jugar al joc capitalista. De tant en tant, però, potser descobrim que encara ens sorprèn alguna transacció. Un exemple? El punt de partida de Tocar mare: una dona de seixanta-dos anys ofereix (cobrant) els seus serveis com a mare, i una noia que ronda la trentena, òrfena, s’hi interessa (pagant). La definició d’aquest contracte és probablement l’escena més còmica del text que signa la dramaturga mallorquina Marta Barceló. Lluïsa Castell i Georgina Latre interpreten molt convincentment la relació fictícia entre una mare i una filla que, a còpia de clixés i detalls, acaba posant-se gairebé qualsevol mena d’espectador a la butxaca. El muntatge, dirigit per Jordi […]