Recomanacions

Fitzroy ens parla d’uns personatges al límit de les seves forces i capacitats, i a la vegada ens parla de reptes i de desafiaments. Però en el fons, l’obra no deixa de ser el retrat de quatre dones que amaguen els seus conflictes o secrets, molt més convencionals que l’entorn que les envolta. I és que la muntanya del Fitzroy, situada a la zona patagònica dels Andes, és només el decorat o l’excusa. Si haguessin estat en una barca al mig del mar o en una perruqueria de Sarrià el desenvolupament hagués estat molt similar, i les resolucions als problemes també. Sigui com sigui, Jordi Galceran és un mestre a l’hora de crear diàlegs esmolats, rèpliques precises i situacions aparentment […]

FitzRoy: quatre dones al límit és un cant a l’amistat i als valors de la muntanya, un espai pur, on els problemes mundans no han d’arribar, perquè s’han quedar a baix, a terra. A dalt, no hi han de ser, perquè per assolir la fita cal valors sòlids, entre els quals hi ha d’haver la companyonia, el treball en equip, i, en el cas de les dones, la sororitat, entendre’s les unes amb les altres, i defensar-se. És una de les lectures de l’obra del tàndem Jordi Galceran-Sergi Belbel, guionista-director d’obres d’èxit com El mètode Grönholm, però sens dubte la representació n’ofereix moltes altres capes. En l’obra, les febleses humanes apareixen una darrere de l’altra, però a còpia de parlar-hi […]

El tàndem Jordi Galceran i Sergi Belbel està més que confirmat que funciona. El mètode Grönholm, El crèdit i Paraules encadenades en són alguns exemples. FitzRoy és el cinquè espectacle en què treballen junts, i ja us dic sense por d’equivocar-me que tornarà a ser, sense cap mena de dubte, un dels èxits teatrals d’aquesta temporada. També s’ha de dir que, a banda de ser un text que funciona molt bé, el fet de rodejar-se d’un bon equip de professionals és una de les claus del seu èxit. Sergi Belbel en la direcció, els seus col·laboradors habituals: Max Glaenzel a l’escenografia, Jordi Bonet al so i Kiko Planas a la il·luminació, i quatre grans actrius: Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara […]

L’aïllament volgut o imposat té conseqüències a vegades previsibles i d’altres inimaginables. L’autoprotecció vers a la vida i les seves possibles repercussions s’enfronta a la prevenció d’experimentar i veure més enllà. Situades a una vall andorrana emmarcada per muntanyes escarpades es troben, durant la guerra, les quatre dones que narren aquesta història: mare, filla, jove i cunyada. Dues dones grans, que han viscut molt, una dona adulta que s’ha quedat a mig camí i una noia que sent delit per veure què hi ha a les altres valls i territoris i que va a la recerca del sol que l’escalfi i l’il·lumini. Dins de la casa que es mostra a l’escenari es callaran secrets i es buscaran sortides per a […]

Animal negre tristesa és un obra de comentari complex, però de recomanació assegurada. Intentaré evitar l’adjectiu del primer punt, d’entrada, i conclouré amb el segon, perquè s’ho val. Té tants matisos, hi entren en joc tants elements, que citaré els que, amb les hores, s’han revelat al meu cap com a eixos, reclams o columnes del que ha estat una experiència teatral de primer ordre. Un espectacle… total? Més endavant aclareixo el dubte. Vaig pels elements. L’autora. Anja Hilling debuta en la dramatúrgia el 2003 amb la seva primera peça teatral, i de seguida és assenyalada per la crítica alemanya com una autora destinada a marcar època per la seva forma de concebre el teatre, per la seva proposta de […]

Martin Crimp parteix de la novel·la Pamela de Samuel Richardson per escriure aquesta obra de teatre sobre els rols de gènere i l’eròtica del poder. En la novel·la, Pamela és una criada que, subjugada al seu amo, utilitza la seva aparent feblesa per a casar-se amb ell i aconseguir l’ascens social. En l’obra de Crimp, no obstant això, es tracta de dos personatges arquetip – ni tan sols tenen nom – que estan submergits en una lluita constant de poder i de sexe, on sembla que l’home té segrestada a la dona. Els intèrprets canvien de rol diverses vegades, fent d’abusador i abusat al mateix temps. Això sembla apuntar un caràcter relacional de les lluites de poder i genera un […]

Repeteixo You say tomato després d’uns anys, en una mena d’examen de revàlida personal, per comprovar si el boníssim record que m’havia deixat la comèdia dramàtica signada per Joan Yago (La calòrica) continua fent-me vibrar com va fer ara fa uns anys. Han canviat moltes coses des de llavors. Per començar, les dues sales on es va representar, la Muntaner i el Capitol, han desaparegut. Bastant poètic si fem cap a què aquesta joia escènica interpretada per Joan Negrié i Anna Moliner va, precisament, d’assumir i encarar amb valentia els canvis i les pèrdues. Dos artistes, en Santi i la Rosó, preparen un despropòsit de recital de cançons d’amor de tots els temps en una sala de teatre tronada en […]

Una construcció de plàstic, entre un laberint i una espiral, sembla dibuixar a l’escenari una al·legoria del que acollirà al llarg de noranta minuts: un muntatge intimista que, durant tres actes in crescendo, s’endinsa en la psicologia de quatre dones d’una família mentre l’espectador s’esforça a descobrir la part de veritat i la de fantasia per discernir els sentiments reals de les emocions fingides. Quatre dones i el sol va ser escrita l’any 1964 per Jordi Pere Cerdà (1920-2011), pseudònim d’Antoni Cayrol, poeta i dramaturg rossellonès. L’adaptació que n’han fet ara Pere Tomás i Roger Casamajor, que dirigeix l’espectacle, ens acosta força fidelment a la versió original del text. I és que la potència lingüística ajuda a forjar la personalitat […]

Crec que és molt important visibilitzar la violència de gènere. El teatre és un lloc ideal per fer-ho visible, ja que ens descobreix històries que formen part de la nostra realitat quotidiana, moltes vegades silenciades. Fer visibles els relats sobre violències de gènere ens permet, en primer lloc, entendre com funcionen, visibilitzar qui les gènere i quines eines són necessàries per poder fer-hi front. Quan ens haguem torturat prou es va estrenar fa uns tres anys al National Theatre de Londres. El maig del 2021 se’n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett, sota la direcció de Glória Balaña i Altimira, dins del cicle Jo també. Violència de gènere I estructures de poder. Aquesta nova producció al TNC […]

Anna Alarcon i Xavi Sáez són els protagonistes d’aquesta història que va escriure Samuel Richardson al 1740 i que va portar al teatre Martín Crimp a mitad del segle passat amb el títol “When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela”. Més de dos segles més tard, tot i que la trama no pot ser la mateixa, el tema continua essent desgraciadament molt actual: El poder i la dominació a través del sexe i de la fortuna. Tot i que no va ser el primer, a Richardson se’l considera un escriptor conegut per haver iniciat el gènere epistolar en la novel·la. A través de les cartes i del diari personal de Pamela es coneixeria l’assetjament […]

El que en un principi és l’escapatòria d’una colla d’amics a la natura, es converteix en el pitjor dels seus malsons. Estiu. Un grup d’amics. Una escapada al bosc lluny de la ciutat. Una nit calorosa. Un bosc necessitat de pluja. Una barbacoa, una cigarreta mal apagada. Una guspira, l’origen d’un incendi devastador. La catàstrofe. La catàstrofe és la clau de volta del text d’Anja Hilling, la dramaturga alemanya, autora d’Animal negre tristesa. Animal negre tristesa sorgeix per encàrrec del teatre Schauspiel Hannover, on va ser estrenada sota la direcció d’Ingo Berk. Es va poder veure a la sala Beckett la temporada passada dins el cicle Planeta. Persona. Els límits de la crisi climàtica. Julio Manrique, director de l’obra, compta […]

Hi ha històries que t’atrapen per la seva duresa, per les imatges esgarrifoses que es queden gravades en el cervell. Aquesta obra de l’autora alemanya Anja Hilling, a l’igual que moltes de Wajdi Mouawad, és una d’elles. Se’ns explica la sortida al bosc d’un grup de persones –sis adults i un nadó- i les conseqüències d’una devastadora negligència que acaba en desastre ecològic. Estem davant d’un grup amb diverses relacions entre si –parelles, germans, ex-parelles, nous amants- i d’una vetllada que transcorre amb la impostada normalitat que solen tenir aquest tipus de situacions… Sorgeixen alguns retrets, algunes insinuacions, però res que desbarati la pau del moment. Serà ja a la nit, mentre dormin, que l’autora els hi té reservada una […]

Dilluns vaig anar a l’estrena de Broadway Al Maldà a gaudir del nou espectacle de Joan Vázquez, un actor i cantant que ha treballat en aclamats musicals a Barcelona i Madrid, entre els que ha interpretat el paper de Claude a Hair, Frank a Merrily We Roll Along o Sky a Mamma Mia! També l’hem pogut veure treballant en teatre de gran format i musicals com Els Nois d’Història, Bagdad Cafè, My Fair Lady i Rent. Recentment ha estat molt aplaudit pels espectacles Ciutat de Gespa, un musical preciós, basat en la poesia de Whitman i Lorca, per 20 anys no són na’, per #Monday Monday, un espectacle de format íntim, on fa un repàs a les seves peces favorites […]

I com una guspira, el nus a l’estómac es va formant a mesura que avança el text. L’espectadora es fica al bosc que acull la història, sent l’escalfor, crida i aguanta la respiració. Dues dones, quatre homes i un nadó arriben a un bosc on faran una petita festa, una barbacoa que no sortirà com pensen. Entre ells hi ha diferents relacions, alguns son família i d’altres parella o exparella. Tenen un passat i moltes anècdotes i preguntes que s’aniran fent i explicant al llarg de la vetllada fins que se’n vagin a dormir. Quan es desperten, tot ha canviat i no hi ha manera de tornar enrere. El muntatge dirigit per Julio Manrique crea el marc tensional de manera […]

Si algú pensava que no es podia fer una transició entre You oughta Know d’Alanis Morissette al Burn de l’Eliza al musical Hamilton, estava ben equivocat/ada. L’únic que es necessita és visió i talent i això és el que té Joan Vázquez. L’espectacle es vertebra amb un fil d’anècdotes sobre lletristes i compositors/es de coneguts musicals de Broadway, ja siguin clàssics o contemporanis. Unes relacions d’amor a aquest gènere teatral que fan d’interludi entre els diferents temes que l’intèrpret va tocant i cantant per a delectar al públic. En aquests petits incisos narratius es mostra el gran coneixement que Vázquez té no només dels musicals sinó també de tota la història que els envolta: com es van crear, els moments […]