Recomanacions

Sovint al darrere de grans proeses s’hi amaguen grans històries. El rodatge d’una de les pel·lícules més mítiques de tots els temps, Allò que el vent s’endugué, és un d’aquests casos en què val la pena recuperar tot allò que va passar off the record. Problemes amb l’estrella principal, un productor incosncientment somniador, molt ric i amb una ètica dubtosa… i el salpebrat ideal per a qualsevol trama addictiva: un contrarellotge que els obliga a realitzar una fita impossible en un temps minúscul. Plátanos, Cacahuetes… y lo que el viento se llevó (Moonlight and magnolias) és una comèdia lleugera que recrea pas a pas els vertiginosos cinc dies que va necessitar l’equip creatiu de la pel·lícula per reescriure tot el […]

Joan Vázquez es torna a posar davant d’un piano i torna a cantar allò que més li agrada: temes musicals de Broadway. Aquest cop ha optat per musicals de nova fornada, tot i que en el discurs que serveix de fil conductor fa un repàs dels compositors i compositores que han marcat el musical nord-americà des de l’inici fins a l’actualitat. Es parla de les parelles “monògames” que triomfaven a l’època daurada (Lerner and Loewe, Rodgers and Hamerstein, Rodgers and Hart, Ebb and Kander), de les que trobem a l’actualitat (Pasek and Paul, Kitt and Yorkey), de dones pioneres en aquest sector (Jeanine Tesori, Sara Bareilles) i de moltes altres curiositats que serveixen per anar farcint un concert d’èxits relativament […]

El que ha fet Pablo Ley i Carme Portaceli amb Terra Baixa de Guimerà trobo que és fantàstic. Han convertit el clàssic de Guimerà en un relat detectivesc i un thriller magnífic. No és una adaptació, ni una versió de Terra Baixa, sinó d’una lectura contemporània del clàssic on s’ha respectat el text original. El muntatge és molt original; és un constant joc escènic on tot te un sentit i un significat. Un joc d’il.luminació, de moviment i d’escenografia. L’escenografía és de Paco Azorín i la il·luminació d’Ignasi Camprodon. El text és molt interessant. És una combinació entre la dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli amb la dramatúrgia de Guimerà. Una versió portada al present, en la qual Pablo […]

La periodista Raquel Sans i l’actor Ramon Madaula pugen a l’escenari per recordar la història de la formació d’Amèrica a partir d’un personatge polièdric, que ha estat protagonista de mil i una aventures Buffalo Bill. La proposta és engrescadora i atractiva, perquè barreja els tons ficticis amb la història real del personatge, que certament va visitar la ciutat de Barcelona amb la seva companyia de circ. A més, la interpretació és molt bona, i especialment destaca Raquel Sans, i no perquè sigui millor que l’actor Madaula (que és excel·lent) sinó per la novetat que suposa veure-la interpretant el guió en què ella mateixa fa de periodista. El diàleg entre l’una i l’altre captiva, té tons d’humor i aprofundeix en aspectes […]

En la celda de una prisión Valentín y Molina, dos seres muy distintos, se ven obligados a coincidir por diversos motivos: uno por razones políticas y otro por homosexual y corruptor de menores. En lo alto del escenario, una jaula actúa como trasunto de ambos personajes. Es precisamente esta una obra donde operan los juegos de espejos a través de la dicotomía entre el plano real y el metafórico, la verdad y el deseo. Como una nueva Scheherezade, Molina teje la fantástica historia de Irena, la mujer pantera (a partir de la película de serie B de Jacques Tourneur), para escapar de la cruda realidad o, mejor dicho, para poder comprenderla y asimilarla. Cada noche, su narración se ve interrumpida […]

Tot apunta, des de l’inici, a una història clàssica del gènere negre. Les passes del detectiu des del fons de l’escenari fins al micro que hi ha en prosceni (un micro que l’acompanyarà fins el final i que serà refugi i també arma dialèctica), el sobre que passa per sota la porta, l’encàrrec d’un estrany que demana que busquin al seu assassí, les anades i vingudes fins el lloc del crim, o les visites a tots els possibles sospitosos. Una passejada per la Barcelona –actual o no- que molts coneixem i que, amb la sospita d’un assassinat, se’ns fa més misteriosa que mai. I és que només falta un detectiu a l’ús, una mena de Pepe Carvalho reviscolat, per veure […]

A partir d’un clàssic com Terra baixa es poden construir moltes obres, i totes diferents. L’exercici de Carme Portaceli i Pablo Ley encara ha anat una mica més enllà, perquè han partit del text de Guimerà, li han donat la volta (literalment), l’han ubicat dins del context de l’època (el moment de les bombes i l’anarquisme a Catalunya) i s’han inventat un futur pels personatges. Des dels atemptats de Barcelona a finals del segle XIX fins al camp d’Argelers, passant per la revolta obrera, l’assassinat d’un patró (en Sebastià) i per la investigació del crim. De fet, l’obra és un llarg interrogatori en el que els testimonis de la Nuri o el Tomàs, entre molts altres, ens transporten a través […]

La comèdia és un gènere complex, malgrat que històricament a casa nostra s’ha considerat de segona per motius que encara no sé. No és un gènere fàcil perquè qui sap què és el que fa riure i el que no. En canvi, sí que sabem quins són els temes seriosos, que sempre funcionen: amor i tragèdia, traïció i fidelitat. L’actor Joel Joan es posa el barret de director, i també de coguionista, en l’obra “Joan Pera: júnior”, la qual sap entretenir, fer riure i alliberar-nos pes de la nostra quotidinitat. I tot amb nivell. Després d’aquesta introducció en què recomano que hi aneu a ulls clucs, i que si ho feu amb els adolescents de casa, millor, també he d’assenyalar […]

Els Ocells de La Calòrica és una proposta que no s’hauria de perdre ningú. És divertida, irònica, sarcàstica, intel·ligent i original. El contingut, el text, la posada en escena, la direcció, la caracterització, la interpretació… absolutament tot és magnífic! Pot ser que una comèdia escrita farà uns 2.437 anys continuï sent del tot actual? Els Ocells, considerada l’obra mestra d‘Aristòfanes, es va estrenar l’any 414 aC al Festival de Dionís, en què va guanyar el segon premi. La comèdia explica la història de dos atenencs adinerats que, farts de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandonen el món dels humans i convencen als ocells de crear una nova civilització. Els Ocells de La Calòrica és una revisió d’aquesta […]

Aquesta interessant proposta de Pablo Rosal dirigida per Ferran Dordal, és una espècie de fotonovel·la escènica en la qual Rosal, únic intèrpret en escena, narra la investigació d’un crim mentre es projecten imatges il·lustratives de la història. L’espai sonor, la cadència de la veu de Rosal i l’estil visual de les fotografies generen una ambientació molt efectiva pròpia de les pel·lícules clàssiques del gènere noir. Aquesta ambientació es combina amb un relat ple de clixés recognoscibles – un detectiu solitari, una conversa en un puticlub, una escena del crim plena de pistes, etc. – per a retre homenatge, i fins i tot parodiar, al gènere negre. La investigació del crim és en realitat una excusa per a llançar rotundes sentències […]

La Calòrica és dir bon teatre, un èxit. I així va ser quan vaig anar a veure “Els ocells” al Poliorama. Si amb els altres espectacles m’ho he passat bé, amb aquest he rigut amb ganes Una sàtira política on el riure és constant. En tot moment tens una interpretació, un diàleg, una rèplica o un moment totalment enginyós (el cant dels ocells) que et fa riure vulguis o no. Tots els actors estàn esplendits, no tinc cap però en la seva actuació. Pura energia a l’escenari . L’únic que puc dir, i sense contemplacions, és que no perdeu l’oportunitat d’anar a veure aquests ocells. Que amb les veritats que diuen, no els tallin les ales.

Estrena a la Sala Atrium, amb Teorema Teatre que ens proposa Agamèmnon, una revisió de l’heroi grec de la guerra de Troia. Ens explica la tragèdia dels atrides ubicant-la al altre temps i en un context polític i militar d’una dictadura. Tenim la reflexió del militar que arriba de la guerra i com troba a la filla i a la dona. Amb un Oriol Genís genial, que omplia la sala amb les seves paraules, a Cristina Martí sense dir paraula ho deia tot amb el moviment i la narradora/filla precisa en paraules i cant, Tot i tenir molts punts a favor, no he acabat d’entrar en la història que m’expliquen. Unna forma diferent d’arribar als clàssics que d’entrada no coneixia, […]

Un detectiu és contractat per un fotògraf en decadència després d’una vida d’èxits perquè investigui la seva mort que encara no s’ha produït. És un monòleg de Pablo Rosal i direcció de Ferran Dordal i Lalueza. Rosal n’és també l’únic intèrpret seguint una estètica cinematogràfica de detectius clàssics i ambientada a Barcelona. Ell juga amb els tòpics del cine negre i de la imatge de detectiu seductor, solitari i despreocupat. Amb el rerefons de la investigació d’un crim, juga amb l’atractiu que ens produeix la mort i tot el que l’envolta, les ganes de guanyar-la per tenir més poder sobre la vida. El relat és una pura reflexió filosòfica de gran qualitat literària que enganxa per la poesia del mateix […]

Com ens influeixen els nostres avantpassats? Sabem o creiem que heretem molts trets dels nostres avantpassats (físics, manera de fer, caràcter…). La manera de fer, la ideologia, les actituds, els recursos, la manera d’afrontar la realitat i els problemes, l’ambient, la conducta i les creences dels nostres familiars ens pot afectar o influenciar? El gegant del Pi és un monòleg escrit i interpretat per l’actor Pau Vinyals. Es tracta d’una peça d’autoficció que parla dels silencis que habiten dins la família. Aquest projecte neix d’un teatre radiofònic que es va presentar, durant la pandèmia, al Teatre Lliure. El gegant del Pi és una reflexió personal d’en Pau davant la descoberta d’un secret familiar, el passat franquista del seu avi. Descobriment […]

És la “Terra Baixa” (1896) més espectacular que he vist mai. Amb escenografia de Paco Azorín, el TNC fa un desplegament de mitjans tècnics que deixa el públic bocabadat i clavat a la butaca durant les dues hores llargues que dura la funció. Els moviments dels llums ens condueixen al Mas Bordís, a l’ermita, al molí, a les muntanyes i a la Terra Baixa que es veu des d’allà estant. És una adaptació de Pablo Ley que fa un parangó amb els moments convulsos que es vivien llavors a Barcelona. El moviment anarquista havia pres força i tres anys abans de la publicació de l’obra de Guimerà s’havia produït l’atemptat al Liceu (1893). La bomba a la processó de Corpus […]