Recomanacions

A vegades les ferides només es poden guarir compartint-les o demostrant la vulnerabilitat davant d’aquelles persones més properes. En aquesta obra cinc dones es reuneixen en l’aniversari de la desaparició d’una sisena. Una mare, dues filles i dues netes es troben en un moment emocional desastrós, perdudes i plenes de retrets les unes amb les altres. Es l’àvia la que demana a la resta que vagin a la illa del nom per acomiadar-se del paisatge i recordar a la neta desapareguda abans de morir. Núria Espert és l’àvia i el centre neuràlgic i magnífic d’aquesta producció, unes dones trencades que desitgen no estar soles. Espert desplega el seu enorme talent acompanyada d’un gran repartiment que amb la conversa expien dolor […]

En un primer moment vaig pensar que aquesta era una obra més amb Núria Espert en el repartiment, sobretot després de veure unes companyes de viatge tan potents al seu costat. No m’esperava, per tant, trobar-me gairebé amb un recital d’aquesta actriu de 87 anys que es carrega l’espectacle a l’esquena i que eclipsa a tothom amb un personatge carismàtic i absolutament protagonista. Un exercici actoral de gran mèrit, com els que li hem vist fer en ocasions a Héctor Alterio, Concha Velasco o Lola Herrera (aquesta última, a punt d’estrenar nou espectacle al Teatre Goya). La isla del aire està basada en la novel·la d’Alejandro Palomas, en la que cinc dones d’una mateixa família emprenen un viatge a un […]

No és cap secret que el teatre belga juga actualment un paper molt important a Europa pel que fa al teatre d’avantguarda. I tampoc ens hem d’amagar que molts artistes catalans s’emmirallen des de fa anys en moltes de les seves propostes. Noms com Jan Fabre, Fabrice Murgia o la companyia Peeping Tom ja no ens són desconeguts, i fins i tot tampoc és estrany veure directors d’aquí dirigint a Bèlgica (l’exemple més recent, el de Carme Portaceli al Teatre KVS de Brussel·les). Aquesta temporada el Lliure ens aporta dos artistes més a tenir en compte: Anne-Cécile Vardalem i Miet Warlop, ambdues convertides en estrelles emergents al darrer Festival d’Avignon. Vardalem tanca la seva trilogia sobre la impossibilitat de construir […]

Assisteixo a la Sala Versus Glòries a veure PAZZO, és una obra de Fèlix Herzog sobre els lligams familiars, el relleu generacional i les obligacions imposades socialment amb Jordi Banacolocha i Adrian Grösser dirigida per Roberto G.Alonso.És la primera proposta en la direcció de Roberto G.Alonso, fora del cabaret, dansa, .., i se’n surt amb nota en aquesta proposta sobre el canvi generacional d’una professió com la del circ. A més ha deixat un final obert diferrent al que Fèlix ha propossat inicialment. Pazzo ens parla de dos artistes de circ, un veterà i l’altre jove. Tots intenten mantenir la flama del seu ofici però lluny de les carpes plenes de públic. Però tot sembla que es capgira quan es […]

Catalina Florit i la companyia AFLEL Teatre segueixen amb el compromís de donar veu a les silenciades. Després de fixar-se en la invisibilització de les dones grans a Batec, ara, a Retrat(s), posen el focus sobre la salut mental amb perspectiva de gènere. Què passa quan les dones veu a les persones que han estat callades? Una obra sobre les dones i la seva salut mental. És una investigació a través de la salut mental femenina a partir del llibre “Mujeres y locura”. Ens expliquen diferents casos de dones i com s’han vist en diferents moments afectades. Teatre documental, donant veu a aquelles persones que la societat no els ha deixat parlar. Deixen conclusions i moments de pensament crític sobre […]

Aquesta divertida comèdia de situació ens planteja un punt de partida clàssic, el sopar entre amics, per a portar-nos cap a un terreny cada vegada més absurd i reflexionar sobre la nostra manera de relacionar-nos amb les persones i els objectes. El detonant de la comèdia podria aparèixer una mica abans, potser, però un cop ho fa, el text de Sílvia Navarro és capaç d’esprémer-li tot el suc creant una comèdia intel·ligent i amb bon ritme. L’ús de l’absurd funciona per analitzar comportaments o idees que donem per naturals, subratllant-les mitjançant l’exageració fins a entendre el seu veritable caràcter desbaratat. I aquí està precisament el plaer que provoca aquesta peça, en jugar amb l’absurd per a retratar la veritat. A […]

No és tan habitual tenir l’oportunitat de conèixer obres d’autors contemporanis de més enllà de les nostres fronteres. I menys encara en català (o mallorquí, que ningú s’arrufi!). És justament això el que, aquests dies, podem gaudir a la Sala Beckett: un text del mallorquí Sergio Baos, premi Pere Capellà, que es va estrenar al Teatre Principal de Palma l’any passat. Les Maleïdes és una tragicomèdia per la qual transita un interessant i divers elenc de personatges interpretats magistralment per només quatre actrius: Lorena Faus, Alícia Garau, Àlvar Triay i Teresa Urroz. Els centrals: tres generacions de dones (mare, filla i neta) que emprenen un viatge ple de sorpreses i ombres, que les durà per escenaris tan diversos com una […]

Amb altes expectatives pels comentaris que he anat llegint, vaig anar a veure el darrer espectacle de Dagoll Dagom, i en poques paraules: les supera amb escreix. L’Alegria que passa és un musical dels que feia temps no es veien a la cartellera de Barcelona. Dels que fa uns anys gaudíem de mínim un parell a l’any, i que posen el talent català molt amunt, quant a qualitat, dins dels espectacles de la indústria del teatre musical de format mitjà. Amb una execució tècnica perfecta, l’elenc, que tan aviat balla, canta com toca un instrument, es desenvolupa amb facilitat i naturalitat entre les coreografies, marca d’Ariadna Peya, que ens fan endinsar-nos al poble gris i sentir la seva apatia, tristesa, […]

Què és real i què no? Com neixen els mites? Les llegendes son reals o són simples invencions que es construeixen per emmascarar intencions i objectius que van més enllà de petits relats socialment adaptats? La majoria de vegades a aquestes preguntes no tenen o se’ls hi busca resposta, perquè no és necessari. Totes aquestes històries sense origen definit han calat a l’imaginari col·lectiu i s’han transformat en un punt de partida per creences innegables per tothom (o per la majoria). Dividida en tres segments, aquesta obra ens endinsa en una reunió d’un grup d’activistes, un altre de guionistes i un últim que forma part d’un govern a l’ombra. Tot i la diferència entre aquestes tres reunions, les discussions i […]

Anna Agulló Prieto és la dramaturga, la directora i l’única intèrpret d’aquesta obra autobiogràfica, valenta i generosa en la que es despulla mostrant les llums i ombres del deliri, d’aquest procés que ella anomena viatge. També descriu la part més fosca, profunda i dolorosa de la seva malaltia i a la vegada ens mostra tota la part positiva, la importància del suport familiar i l’amor que l’envolta. Tot el text ens atrapa, ens manté alerta, ens dona un cop de puny a la cara, ens porta a un món on hi podríem anar totes, ens avisa i ens commou. Ja havíem vist aquest valor en “Suite TOC nº 6” de “Les Impuxibles” en la que la Clara Peya ens va […]

Què és el que fa que una persona es trenqui? És necessari un trencament físic que esdevingui mental o un trencament mental que esdevingui físic? Més enllà de les malalties neurodegeneratives que fan que els lligams entre cos i ment es trenquin, tot i que el cos no es ressenti de per se si no és per la mateixa mancança d’ús i d’impulsos i la ment és més que conscient que el desig del moviment queda trencat per manca de connexions i no per manca de lucidesa. Els pensaments resten intactes, però el gran conglomerat de neurones queda trencat en mil bocins i fent que així la ment es trenqui més, en veure’s incapaç de ser la ment que era. […]

Com ens marquen les normes dictades per la societat? De vegades, el preu que es paga per tenir una vida acomodada, és un llastre que pesa massa i no ens deixa aixecar el vol…. mentre veiem els altres enlairar-se en una vida més feliç que la nostra. Ja ens ho diu la prosa de l´autor: Ocells de fang no poden volar i Ocells que passen, volen aterrar. La alegria que passa és l´adaptació musical que fa Dagoll Dagom de la peça teatral escrita per Santiago Rusiñol al 1897 i estrenada al Romea al 1898. Amb una coreografia urbana i a ritme de jazz-rap, els habitants d´un poble qualsevol, gris i sense ànima, ens donen la benvinguda i ens situen en […]

La proliferació de coach, teràpies alternatives, gurus, pensament positiu i experts en felicitat mereixia una obra com Teràpia integral. En aquest espectacle, basat en un curs d’elaboració de pa, tots els ingredients tenen la seva equivalència i el seu símil en el món dels traumes. Alhora també els protagonistes de l’obra duen al curs alguna ferida interna que resoldre. I aquesta ferida, òbviament, és també la nostra: el pas del temps, dubtes existencials, mals d’amor i sexualitat frustrada. I en la mesura que vagin elaborant el pa ­– amassar, esperar, utilitzar la massa mare – aquests traumes aniran aflorant. Però no només els dels alumnes. Aquí, de traumes n’hi ha per donar i vendre. I fins i tot el que […]

A “Cost de vida” les vides inconnexes, d’entrada, dels personatges es lliguen amb un fil subtil i fort a la vegada: totes les persones es necessiten les unes a les altres per ser millors, per sentir-se més bé. Aquesta és la gran lliçó de l’obra representada per noms de primera filera del teatre, que interpreten uns personatges amb vides a la deriva: Julio Manrique, Anna Sahun, Pau Roca i Katrin Vankova. Seria fàcil destacar especialment els papers de Pau Roca i d’Anna Sahun, asseguts en cadires de rodes, amb minusvalideses, perquè certament la seva representació és complexa, però versemblant del tot. Ara bé, ja ho he dit, seria massa fàcil, perquè tots dos recobren més força quan interactuen amb Katrin […]

L’actriu i dramaturga Anna Agulló s’estrena amb El peix daurat, un monòleg teatral on comparteix la seva experiència amb el trastorn mental i els factors que el van provocar. La salut mental és un problema individual i també col·lectiu. És cert que cada vegada se’n parla més. Però és suficient? Realment estem disposats a mirar-lo a la cara i entendre que és una malaltia més comuna i propera del que creiem? Qui no coneix algú que ha patit o pateix una malaltia mental? Tots tenim una història per explicar, sigui personal o perquè coneixem algú del nostre entorn. El peix daurat és la història de l’Anna, una història crua i colpidora, plena d’honestedat i valentia. Sí, Anna, valentia, tot i […]