Recomanacions

Va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta quan el còmic de superherois, com a tal, estava de capa caiguda. Havia deixat de ser quelcom democràtic per a esdevenir quelcom per als mal anomenats friquis i els nens. Les històries no deixaven de ser revisions infantilitzades de les històries de sempre amb una gran sobredosi de malles grogues. Ara bé, des del còmic underground del gènere, esdevenien canvis, com unes primerenques Teenage Mutant Ninja Turtles plenes d’angst adolescent, ràbia contra un món que era incapaç de comprendre-les i sang, molta sang. Això va ser analitzat també per les majors del còmic en aquell moment, però principalment per DC Comics, que va donar una petita sèrie de quatre números a […]

Quasi Òpera és el nou musical humorístic de la companyia Il·luminati (Ezequiel Casamada i Miquel Cobos), un espectacle que segueix amb la mateixa filosofia que a Tenors (2017), el seu anterior espectacle: la de barrejar opera i humor amb la finalitat de fer-nos passar una bona estona i gaudir d’un espectacle operístic/musical fora dels espais habitualment establerts per a aquests tipus de gènere. De la mateixa manera que en l’anterior espectacle, els personatges són tres cantants d’òpera.La trama és la d’oferir-nos un concert operístic. La situació és la de superar una sèrie d’obstacles (materials, artístics i sensorials). El lloc, el moment i la situació són l’única cosa que varia. Quasi Òpera és una paròdia del món de l’òpera, pel que […]

Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa). Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada […]

A vegades queda un xiuxiueig al cap i una sensació lleugera de bonança al cos, és en aquests moments quan una obra de teatre crea un vincle especial amb l’espectadora i queda ressonant durant l’endemà d’haver-la vista. Com un homenatge a les àvies, i també als avis, aquesta producció fa d’allò petit el més important durant poc més d’una hora. Són col·leccions de records el que van conformant la identitat i el caràcter de la bàbuixka (àvia) d’en Jan, els dos protagonistes d’aquesta història. Conèixer tot el què va viure ella i la relació que mantenien entre ells dos és un privilegi que s’ha de viure en directe i del qual és millor no desvelar-ne els detalls. En un escenari […]

La voluntat de creer és un text escrit i dirigit pel director i dramaturg Pablo Messiez, autor de El temps que estiguem junts (2018) i Las canciones, que es va poder veure la temporada passada al Lliure de Montjuïc, a partir de la pel·lícula Ordet (La paraula) de Carl Theodor Dreyer, que és a la vegada una adaptació de l’obra teatral homònima del dramaturg danès Kaj Munk i de les paraules pronunciades per Joana d’Arc el dia del seu judici. Repeteix a La voluntad de creer bona part de l’equip artístic i del repartiment de Las canciones. Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Iñigo Rodríguez Claro i Mikele Urroz, a qui s’afegeixen les intèrprets Marina Fantini i María Jáimez. L’espai escènic […]

Plàncton és un projecte del col·lectiu Big Bouncers format per l’Anna Rubirola, la Cecilia Colacrai i la Mireia de Querol, tres creadores independents que van començar a treballar conjuntament el maig del 2012. Sota la direcció d’Anna Rubirola, tres ballarines increïbles amb un potencial interpretatiu brutal. Ursa Sekirnik, Mireia de Querol i Elena Lalucat/Ariadna Grau a través dels seus cossos construeixen un espectacle molt visual i poètic. La música original d’Oriol Roca, el disseny de llums de Jou Serra i Bernat Tresserra, el vestuari d’Ursa Sekirnik i l’escenografia de Maria Alejandre i Estel Cristià són també una part molt important d’aquest muntatge. La música reprodueix el so del mar, de les onades i del fons marí. El vestuari és de […]

És lícit gaudir dels privilegis heretats d’un passat tèrbol? Som culpables de la història que la nostra família ha anat forjant? Hem de carregar amb la motxilla dels nostres avantpassats? Amèrica ens parla d’una família benestant de la burgesia catalana que va fer fortuna a la època dels ingenis sucrers a Cuba, amb el tràfic d’esclaus. Sinopsi Els Xifré-Vidal es reuneixen a taula per celebrar l’aniversari del fill que estudia a Londres. Ell s’hi presentarà amb la seva xicota… una noia negra. A partir d’un dinar familiar merament banal s’encetarà una batalla campal on un magnífic Joan Carreras, el cap de família, interpreta un empresari dèspota i sense escrúpols que farà trontollar la continuitat de la saga i on una […]

Roser Batalla, Ramon Godino, Óscar Jarque i Rafaela Rivas son els protagonistes de Els rapinyaires, una comèdia/thriller amb grans dosis de crítica social. Aquesta és la divuitena producció d‘Apunta Teatre. Com en els seus anteriors muntatges, en Els rapinyaires segueixen en la mateixa línia de treball: és una obra d’autoria catalana, divertida i del tot actual. En aquesta ocasió Roc Esquius, un dels autors més representats en aquesta sala (Angle mort, Eli, Likes…), és qui signa aquesta comèdia sota la supervisió artística del director i dramaturg argentí Nelson Valente, un altra de les figures rellevants dins del circuit teatral dels últims anys tant a Buenos Aires, com a casa nostra (El loco y la camisa, Jauria, Solo llamé para decirte […]

A vegades és necessari deixar reposar les emocions que ha provocat una obra, sovint és perquè toca calmar els sentiments extrems que ha causat (meravella o horror), però en contades ocasions és imprescindible deixar reposar tot allò que ha dipositat en el cap i el cor de qui l’ha vista. Aquest text, aquesta posada en escena i la seva interpretació necessiten fins i tot setmanes. No per adonar-se que és una obra magnífica que hauria de veure tothom i que hauria de trepitjar tots els teatres del país, sinó perquè el missatge colpeja l’ànima, la memòria i la dignitat. Des del primer minut fins al final, el públic queda atrapat per Juan Diego Botto i Federico García Lorca. Dels dos, […]

El que passa amb el teatre de Pablo Messiez és una mica el que està passant amb els darrers espectacles d’Àlex Rigola. Els dos directors han creat un llenguatge i una manera de trepitjar l’escenari que sempre és fidel a uns principis, a unes regles, a un exercici que sorgeix del joc teatral i metateatral. Són dos estils diferents i amb objectius diversos, però coincideixen en el fet de presentar els actors com a actors i no com a personatges. Es despulla l’artifici teatral fins al màxim, i s’aconsegueix que l’espectacle o la història es vagi construint davant mateix de l’espectador. Està clar que, tant en un cas com en l’altre, la proposta sorprèn i entusiasma molt més el primer […]

Ja fa uns quants anys que Àlex Rigola es dedica a despullar a alguns clàssics i deixar-los pràcticament amb l’esquelet, amb allò que aguanta l’estructura i dona sentit a tot. Són versions sense vestuari, ni escenografia, ni res que les contextualitzi. Es basen en el text, en la paraula, i a la vegada els actors –en un joc metateatral força interessant- juguen a fer de narradors i de personatges a parts iguals. Va començar l’experiència amb Ivanov, va seguir amb Vania (escenas de la vida) i va acabar la trilogia txehoviana amb La gavina. Ara repeteix l’exercici amb una obra d’Ibsen i fins i tot copia la fórmula del cub de fusta que ja es va veure a Vania. Un […]

D’alguna manera quan parlem del passat també estem parlant del present i del futur. Segur que més d’un cop heu vist alguna escenificació de cara la galeria per dirigir-se al món i dir: veus que tot va bé? Farmacèutiques, per exemple, que inauguren fundacions mentre enganxen a la gent premeditadament als opiacis; parelles que fingeixen que tot funciona mentre la seva relació està morta. Doncs el mateix va passar a Himmelweg o també dit camí del cel, un poblet on tot es reduïa a una mise en scène. – Vol el seu café? – Clar que pot fer fotos – Mira, així es llença una baldufa, deien aquells que l’executaven. Tot perfectament orquestrat, assajat i representat perquè la comunitat internacional […]

Possiblement, molts de vosaltres coneixeu l’actor Quim Llisorgas per ser l’Hèctor, un dels protagonistes de la sèrie de TV3 Com si fos ahir. La vida d’en Quim no ha estat fàcil. Quan va néixer els metges li van diagnosticar una possible síndrome de Joubert, un trastorn genètic que en el seu cas li causa problemes musculars, de visió (d’un ull, només hi veu un 10% i de l’altre un 5%) i en la parla; ell ha decidit anomenar-lo Manolo. En Quim va començar en el món del teatre, com molts d’altres actors de casa nostra, participant en Els Pastorets. El seu somni era ser actor, i tot i les dificultats que va anar trobant pel camí, finalment ho va aconseguir. […]

Hi ha moments, dies o setmanes en què es necessita desconnectar del dia a dia i d’un/a mateix/a. Gaudir i deixar-se emportar. I aquest espectacle ens convida a tot això i… a més. Divina diversió i desinhibició. Amb números increïbles que deixen amb la boca oberta tot l’espectacle, aquesta producció representa les ganes de passar-ho bé, entretenir i meravellar. Tot i poder pensar a primera vista que es tracta d’un cabaret amb la depravació i la sexualitat com a única guia, la realitat és alhora diferent i una mica semblant. Res d’allò que es pugui imaginar prepararà a l’espectadora pel què veurà. Un repartiment entregat i amb ganes de fer gaudir a tot el públic, i tot un seguit de […]

Considerada per The Guardian com “un estudi salvatgement honest de la demència”, El pare, del jove escriptor i director francès Florian Zeller (Paris, 1979) és un retrat de la degradació de la ment a causa de la pèrdua de la memòria i, en conseqüència, de la pèrdua progressiva de la identitat, dels referents, de la pròpia vivència de la realitat. La perspectiva que l’autor adopta, fruit de l’Alzheimer que la seva àvia va patir, aporta una visió peculiar que convida a un exercici empàtic a l’audiència. L’obra ofereix dues mirades. La principal, la de l’Andreu, un home de setanta-sis anys culte i tossut, que, acostumat a una autonomia i un control del seu entorn notables, veu com comença a no […]