Recomanacions

No és cap secret que la muntanya guarda perills per tots aquells que decideixen encarar-la. D’això ens parla FitzRoy. Però en parla només en aparença: el dilema que allá s’hi planteja, el de continuar l’expedició o abandonar-la (amb el que ambdues decisiones comporta) suposa en el fons els mateixos petits dilemes que travessem tots en la nostra quotidianitat. Aquí, la muntanya és només un context, una excusa, un decorat. El que importa a metres i metres d’altura és el mateix que importa en el dia a dia dels espectadors. Per això, m’atreviria a dir, aquesta obra funciona i agrada. FitzRoy ens dona el que promet: intel·ligència i diversió a la vegada. Ens dóna intel·ligència amb un argument ben trabat i […]

La nova comèdia de Marta Buchaca promet el que et dona. Es tracta de la clàssica comèdia de situació, amb escenografia realista i quatre intèrprets que serveixen els elements bàsics del gènere; entrades i sortides, malentesos, molta ironia dramàtica, contrast de personatges i jocs idiomàtics a bon ritme durant una hora i mitja de riures. L’argument recorda a la pel·lícula Mi vida sin mí d’Isabel Coixet, en la qual el protagonista, en conèixer la poca esperança de vida que té, prepara una llista de coses a fer i tracta de deixar les coses el més lligades possibles perquè els seus estimats tinguin una bona vida. Això sí, Buchaca pren la direcció contrària de la cineasta, eludint el drama i ficant-se […]

Aquesta faula oriental de Stefan Zweig ens trasllada a l’Índia, on un guerrer fidel al seu rei anomenat Virata, cerca alliberar-se de la culpa que li persegueix des que va assassinar al seu germà sense voler. És possible ser lliure vivint en comunitat? Existeix la veritable justícia? Com deslliurar-se de la culpa? Diuen que un bon personatge és aquell que dubta, que es qüestiona els seus actes, i l’heroi d’aquesta història ho fa constantment. En la cerca de la redempció de la seva culpa anirà viatjant des de l’acció total (la lluita d’un guerrer) fins a la inacció absoluta (la contemplació de l’asceta). No obstant això, la inacció és ja un tipus d’acció, ja que la mera existència silenciosa i […]

Diuen que les vides imaginades sempre són millors que la viscuda, i aquesta obra ho corrobora. El text de Joan Yago, dramaturg de La Calòrica, posa sobre l’escenari temes com la precarietat laboral i emocional, les expectatives vitals frustrades o la inèrcia de la vida adulta, i ho fa amb el to de comèdia al qual ens té acostumats. El gran assoliment està precisament en la capacitat de parlar d’aquestes tragèdies humanes des de la comèdia, donant com a resultat un text tan còmic com esquinçador. A l’escenari, Anna Moliner i Joan Negrié interpreten una parella sentimental i laboral. L’obra arrenca quan estan preparant-se per oferir un número musical de duets amorosos històrics en les festes majors d’un poble. Els […]

“Ahora que el mundo se va a la mierda, el teatro es más necesario que nunca”. És una de les frases que s’escolta al principi de l’obra, i la veritat és que diu molt de les intencions de l’espectacle i de les persones que el fan. Potser no serà teatre “normatiu” el que veurem al llarg de poc més d’una hora, ni teatre polit, ni res que pugui ser valorat o comparat amb altres muntatges de la cartellera, però sí és un exercici sincer que té més de militància que d’intenció artística. Un exercici que té com a base pujar damunt d’un escenari una sèrie de realitats i temàtiques sovint poc representades. La proposta sorgeix d’uns tallers de teatre i […]

“Sabia Tierra” és una creació de la companyia “Arte Sin Fronteras” composta per Mayaymara Behoteguy Chávez i Ada Saliou. Es tracta d’una espectacle de dansa en el que s’exposa l’impacte que ha tingut el colonialisme, i que encara té, des de la perspectiva de dues persones migrants, com ho són els dos artistes. La posada en escena, tot i ser minimalista, aconsegueix amb pocs elements representar idees molt potents. Per exemple, utilitzen la sorra per suggerir les delimitacions fronteres o, l’aigua que es relaciona amb la imposició de la religió cristiana. No només és uns crítica política i una reflexió sobre les conseqüències del colonialisme, sinó que és un homenatge a la mare naturalesa i un reclam de tornar a […]

Quan algú es planteja posar en escena una obra de teatre n’hi ha varies possibilitats; tot depèn del missatge que vulguis transmetre i dels medis de què disposes. En aquest cas, autor i director no defrauden. L’Antoni Cayrol ( conegut pel pseudònim Jordi Pere Cerdà) va voler plasmar la relació entre 4 dones d’una mateixa familia dins un entorn rural de la Catalunya Nord. De caire altament matriarcal, en Roger Casamajor n’ha fet una proposta d’una magnitud escènica impecable. Quatre dones i el sol se’ns presenta damunt l’escenari en un format minimalista que dona molt de joc. Uns passadissos per on les quatre dones passegen desenfrenadament els seus amors i desenganys destacant com a teló de fons la duresa de […]

Aquesta obra no és fàcil de recomanar, tot i que recomano anar-hi per reflexionar. Ens trobem amb sis persones que van al bosc, a passar un dia de lleure. Però entre el beure, les converses i la festa es provoca un foc. Aquí el grup es separa per poder salvar-se. Ens van narrant els fets mentres les imatges, el moviment i les paraules no paren de remoure l’estòmac. Els dies passes, torna una normalitat però aquests fets tenen moltes seqüeles entre els amics. En un escenari cru, blanc, neutre m’han fet sentir dintre d’un bosc, d’un incendi, dintre de l’onada expansiva d’aquest incendi. L’escenografia, les magnífiques imatges videograficas han fet esclatar el meu cap des de l’inici. Un gran treball […]

“Hi havia una vegada fa molts i molts anys en un país llunyà, un guerrer fort i valent que guanyava totes les batalles…”. Així podria començar aquesta faula. Com un conte a la vora del foc on tota la intenció està posada en la veu i la paraula, on el moviment de les flames només fan companyia a la història. La narració i l’acció estan absolutament integrades. Escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda, és un homenatge al conte narrat on el que escolta imagina més del que veu. El muntatge es sobri, per accentuar el sentit del conte. És una faula sobre la llibertat, la culpa i la necessitat de redimir-la. Els ulls del […]

Tot i que el títol El mar ens faci imaginar un paisatge obert i blau, el d’aquesta obra es desenvolupa a una escola rural de Bañuelos de Bureba, un poble de la província de Burgos. Allí va anar a parar un professor català de nom Antoni Benaiges la trajectòria del qual allà, com en altres destinacions a les quals va acudir, va ser oferir un món de possibilitats a través de l’educació. En la seva cura, i d’altres i tantes, va estar present que el fet d’aprendre a llegir, a sumar oa imaginar una vida no estigués només destinada a uns quants. Alberto Conejero sempre fa veritables joies sobre l’escenari, amb plantejaments molt rics per reflexionar i explorar sentiments des […]

Dir el que no es vol dir per no parlar del què realment s’ha de parlar, interpretar una cosa i que, en realitat, potser vulgui dir una altra. Les relacions i dir les paraules que toquen és complicat, especialment quan estàs enmig d’un escenari a punt per actuar. Rosó (Anna Moliner) i Santi (Joan Negrié) estan casats i, a més, treballen junts. Son un parella artística i amorosa. Encara que no saben ben bé com va acabar de passar tot plegat. Tenen clar l’inici, el casament del germà de la Rosó, però la resta sembla que ho ha portat la inèrcia. Estan a pocs minuts de començar la seva actuació de duets romàntics musicals en un teatre d’una població que […]

Solstici d’Agustí Franch, és la segona peça de la trilogia Històries inevitables, iniciada l’any 2021 amb Ximpanzé, un text teatral del mateix autor, que explicava la història d’un home trans embarassat. Agustí Franch, amb aquesta segona proposta, dona visibilitat a dos dels trastorns mentals més diagnosticats i a la vegada més estigmatitzats de la societat, la depressió i l’anorèxia. Un text escrit molt ben documentat a partir d’històries i testimonis reals de persones que pateixen aquests tipus de trastorns, i molt ben treballat en l’àmbit interpretatiu per la realitat en què se’ns presenta dalt d’escena. Escenes plenes de detalls on moltes persones del públic es poden sentir fàcilment identificades pel realisme del seu contingut, o pels que no ho han […]

No sempre s’escull el millor moment per afrontar els problemes ni les veritats que s’han intentat obviar durant molt de temps, però dins del pitjor que es pot triar… hi ha nivells. Les quatre dones d’aquesta obra sembla que l’han trobat mentre escalen una muntanya bastant difícil. De diferents àmbits, però amb el mateix esperit de superació personal i amb una passió innata per l’escala, les dones d’aquesta producció tenen com a objectiu pujar la paret del Fitzroy, per la via iugoslava, i proclamar-se les primeres dones en fer-ho. Mentre esperen la seva finestra de bon temps per acabar el recorregut, refugiades entre les parets de la muntanya, expliquen històries, anècdotes i plans per fer. Una entrebancada farà tremolar tot […]

Aquest espectacle va formar part del cicle “La família (o la família?)” de la Sala Beckett que es va presentar al novembre del 2022. Marta Barceló crea una història que destrossa la idea generalitzada de que la família no es pot triar. Utilitzant una còmica situació contractual ens fa rumiar, ens qüestiona la inviolabilitat de la família biològica i obre portes a poder triar relacions familiars basades en la confiança, el respecte i la necessitat. Qüestiona també l’acceptació de la família que t’ha tocat, la possibilitat d’acceptar-la, de negar-la o rebutjar-la i establir altres relacions més sanes que et poden donar la fortalesa per crear una nova família. És una obra senzilla però d’una gran potencia emocional que t’atrapa des […]

Fitzroy ens parla d’uns personatges al límit de les seves forces i capacitats, i a la vegada ens parla de reptes i de desafiaments. Però en el fons, l’obra no deixa de ser el retrat de quatre dones que amaguen els seus conflictes o secrets, molt més convencionals que l’entorn que les envolta. I és que la muntanya del Fitzroy, situada a la zona patagònica dels Andes, és només el decorat o l’excusa. Si haguessin estat en una barca al mig del mar o en una perruqueria de Sarrià el desenvolupament hagués estat molt similar, i les resolucions als problemes també. Sigui com sigui, Jordi Galceran és un mestre a l’hora de crear diàlegs esmolats, rèpliques precises i situacions aparentment […]