Recomanacions

“El més bonic que podem fer” és una oda a les àvies, les anònimes, les que van lluitar per crear un món bonic, especialment amb els nets, malgrat haver viscut una guerra, una postguerra i, com en el cas de la coprotagonista de l’obra, la segona guerra mundial. El net, l’actor Pau Roca, és qui estira el fil dels records amb una interpretació emocional, però que no sempre aconsegueix fer emocionar. Potser perquè el mateix públic és escollit per ell perquè baixi a l’escenari i se situïn com a personatges de l’acció que vol explicar, i que poden arribar a col·locar-se davant dels espectadors (i per tant es queden sense visió els asseguts) o potser perquè el protagonista no acaba […]

Un dels millors espectacles d’aquesta temporada sense cap mena de dubte. L’obra ha estat un èxit absolut, de públic i crítica, des de la seva estrena el passat mes de novembre de 2020. A Barcelona la Sala Gran del TNC plena de gom a gom i amb totes les entrades exhaurides. No és d’estranyar, Juan Diego Botto, autor i protagonista d’aquesta obra, és garantia d’èxit. Ja ens ho va demostrar, juntament amb Sergio Peris‐Mencheta (director), a Un trozo invisible de este mundo, obra guanyadora de quatre Premis Max. Un d’ells al millor actor de teatre, al que Botto va dedicar “a todos los hombres que siguen esperando en las cunetas de nuestro país a que se haga justicia” Una noche […]

La -suposada- obertura al mar de la ciutat de Barcelona a partir dels Jocs Olímpics de 1992 va suposar un canvi radical per a la fisonomia de diverses barriades, així com la desaparició d’altres. Fent un doble negoci amb la Vila Olímpica que havia d’acollir als esportistes de totes les nacionalitats. Doncs no només va ser un negoci difús per a amics constructors de màxim rendiment per poc temps d’ús, sinó que després es va revendre a aquells que volien viure en aquell nou barri nascut del no-res, allà on abans hi havia hagut xabolisme i fàbriques que havien deixat de tenir sentit dins de la ciutat perquè la producció s’havia traslladat primerament a l’extraradi i a posteriori, a altres […]

El món dels clowns es vol renovar i canviar les velles maneres del nassos vermells. És el fill (Oriol Pla) qui proposa fer una creació amb una nova mirada. És una obra coral d’una família d’artistes que treballen junts des de fa molts anys tot i que alguns membres fan vida artística en solitari. Vam veure a Diana Pla a “Mis cosas y yo” fa un any a la Badabadoc. Era una obra difícil, agosarada i valenta en la que Diana Pla desenvolupava el seu millor rol de clown femení i ens va demostrar que era una excel·lent referent en aquest gènere. Oriol Pla va néixer i créixer en ambient de clowns i va sortir amb la seva mare a […]

La mida d’alguns espectacles esdevé, de vegades, inversament proporcional a l’efecte que produeixen. És el cas de Travy, una excelsa proposta amb olor a homenatge. Homenatge al recorregut, les vicissituds i la quotidianitat d’una família que porta el teatre a la sang, i homenatge al teatre mateix. Perquè el teatre és això: pell, emoció, intensitat, missatge, estètica, sorpresa, proposta… Travy ho té tot. Quina sort, quin plaer, poder compartir moments així. Amor pel teatre, pel teatre pur, sense artificis. Com si agafessin la identitat d’una família de pallassos italiana, d’aquelles de caravana i carretera, Travy és el malnom dels Pla-Solina. Els fills, L’Oriol i la Diana, han crescut llegint el teatre com una forma de vida, escenaris amunt i avall, […]

Florian Zeller va estrenar El pare al teatre Hébertot, a París, ara fa 10 anys. De seguida es va convertir en un fenomen, i les seves traduccions es van estrenar amb gran èxit a un munt de països. A part de ser un text hàbil i força oportú sobre el tema de l’Alzheimer, també es un vehicle de lluïment per a actors veterans que volen arriscar-se i que tenen el valor per enfrontar un paper tan exigent. Alguns dels actors que s’ha posat a la pell del protagonista són Alfred Molina, Frank Langella, Keneeth Cranham, Robert Hirsch, Pepe Soriano o Anthony Hopkins a la versió cinematogràfica. Al nostre país, i concretament en el mateix escenari del Romea, ja la va […]

Sovint els professionals del sector de les arts escèniques i els seus anàlegs ens veiem abocats la precarització i d’haver d’assumir una tasca en la qual no ens hem -exactament- especialitzat. D’allò que hem estudiao, que se’n diu, i que quan no és del nostre grat i ens incomoda per no ser -exactament- la nostra especialització ens recorden també allò de haber estudiao. És per a això que la majoria sabem fer més d’una funció que sovint no tenen relació entre sí, fent que de vegades un autor, sigui també l’actor i director, dissenyador gràfic, estilista. D’això a la vida de còmic itinerant, ja sigui un il·legítim membre de la companyia Iniesta-Galván o Tespis i el seu carro, només hi […]

Des de l’elecció del títol fins a la disposició del cartell publicitari, tot fa pensar que hi ha certa traçabilitat en els relats de la obra. La trena és el símbol que fa de fil conductor de tota la funció. Al cap primer ens trobem amb un escenari minimalista: una paret amb 3 portes per on desfilen uns personatges que entrelliguen 3 històries coexistents en llocs geogràfics ben distants. És com estar llegint un llibre on els capítols es van intercalant els uns amb les altres en el moment més inesperat, deixant al lector amb fam de seguir passant pàgines i enllaçar amb els capítols anteriors per saber com acaba. Sinopsi 1. Una mare i una filla provinents d’una de […]

La família és aquella entitat que reconforta, però també que atrapa i satura a vegades. Estar junts pot ser una alegria, i estar massa junts massa temps pot crear un monstre. Però, i si estar junts fa sumar? I si potencia la creativitat? Sembla que és això el que passa amb aquesta obra, perquè tot i el terrabastall que es forma dalt de l’escenari, la família Pla-Solina no deixa de mostrar un torrent de idees i creacions artístiques diferents. En aquest relat, Oriol Pla i Pau Matas exposen la relació que tenen el primer amb la seva família. Van ser la família Travy durant els anys en què van actuar junts sota el paraigües del clown, el teatre folklòric i […]

Fa més de 10 anys que es va estrenar el primer The Hole, un espectacle que barrejava circ, burlesque i cabaret a parts iguals. Un dels grans èxits de LetsGO, que va tenir dues continuacions i que ara torna –a propòsit de la celebració d’aniversari- amb un show que reuneix els números més recordats de la seva llarga trajectòria. De fet, la majoria són del primer espectacle, potser el més picant i divertit dels tres. I amb ell tornen alguns dels personatges més curiosos, com el pony loco, la rata Maria del Mar, la Madame de Vinila Von Bismark o el mestre de cerimònies d’Àlex O’Dogherty. Ell va estar a l’inici de tot i queda ben clar que entén perfectament […]

A l’obra “El pare”, l’espectador observa les interpretacions de la realitat que fa el cervell del protagonista, representat per l’actor Josep Maria Pou. La tasca no és senzilla perquè el protagonista pateix Alzheimer, i el que viu diàriament suposa una desconnexió respecte de la realitat dels altres, especialment la de la filla que en té cura. Aquest exercici, representar els dos plànols, seqüencials, diferents, és d’una dificultat extrema. De fet, hi ha moments en què l’espectador pot dubtar del que està passant, però just és aquest el punt més valorable de l’obra, que desconcerta com també ho fa la malaltia per a les persones que la pateixen: on soc, qui ets tu, què faig aquí, on és el meu rellotge. […]

Basada en el mateix text (Le Père) de Florian Zeller guardonat amb un Oscar l’any 2021, arriba els nostres teatres l’adaptació de El pare. Protagonitzat aquí per Josep Maria Pou, l’obra ens durà a la ment d’un home refinat que ja no és el que era. Pèrdues de memòria i confusions cada cop més accentuades. Desorientacions que el duran a l’angoixa i a la por. A ell, per descomptat, però també a la seva filla (Rosa Renom) i als espectadors. Un noble exercici de posar-se a la pell de les persones que la nostra societat més abandona: els avis. Potser el teatre no té els recursos per reproduir els cops d’efecte i de sorpresa de la gran pantalla. Segurament, és […]

Ahir diumenge vaig anar a la Sala Beckett a veure Travy, una de les propostes que vaig deixar escapar i he tingut la sort de poder veure-la en aquestes dates. Per començar ens fan entrar a la sala per la part del darrere, ja veiem que no serà un espectacle “normal”. És un espectacle que sembla que sigui tot improvisat, però tot el contrari. Té un gran text al darrere i és l’acomiadament d’una forma de veure el clown d’una família de clowns. És un espectacle per riure, però pots acabar amb la llàgrima a punt d’explotar. Un cant alegre a la vida i a la mort. Travy és un espectacle per una família d’actors i que s’estimen el que […]

Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d’or amb el tràfic d’esclaus. L’argument gira al voltant del 20è aniversari del […]

La novel·la filosòfica Utopia de Sir Thomas More publicada el 1516 ficcionava el viatge de Michael Hythloday a la societat més perfecta que havia conegut, la de l’illa d’Utopia. Aquesta societat insular es trobava mancat de la propietat privada, sense religió i on les famílies treballaven sempre per un bé comú i no individual. No vinculada a cap dels interessos personals dels membres de les famílies que les integraven, sinó que el bé comú es trobava per damunt dels interessos individuals. El llibre, tot i voler distanciar-se de valors religiosos, no va arribar a ser considerar com a herètic com a tal, perquè aquest es trobava fortament influenciat pels valors cristians. Amb l’arribada de l’anglicanisme amb Enric VIII, el divorci […]