Recomanacions

Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber? El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de […]

Vaig a la Sala Atrium a veure aquesta nova proposta personal. Un monòleg biogràfic on l’autora i protagonista, Anna Agulló, comparteix la seva experiència amb el transtorn mental i el que va provocar. És un viatge molt íntim i personal. Tenim l’obra estructurada en diferents parts d’aquest viatge. Des del seu ingrés a un centre sanitari, fins a la pressió laboral, els aspectes del dia a dia, l’obsessió per l’èxit, la fantasia de l’amor romàntic, la salut física, la gordofòbia i la violència masclista. Tret de l’ingrés sanitari, que de moment no l’he viscut; puc dir que els altres estats que ha anat narrant i explicant era com una visió del que passo. Aquella mirada compartida de passar per una […]

Uns mesos abans de la pandèmia vam poder gaudir, aquell cop en el Lliure de Montjuïc, de l’espectacle Paisajes para no colorear, una obra que serviria per descobrir a la companyia xilena de dansa-teatre La Re-Sentida. Tot i que aquell muntatge donava més importància a la paraula i acabava amb un claríssim discurs feminista, és fàcil trobar algunes semblances amb el que ens ofereixen ara. La coincidència més important és l’esperit de lluita i de reivindicació, així com un lliurament absolut dels intèrprets… que a moments arriben a un punt que frega el paroxisme o la catarsi. Oasis de la impunidad té com a teló de fons la revolta xilena del 2019 contra les rèmores que encara deixa l’antiga dictadura […]

El compromís social d’Arthur Miller treu el cap en moltes de les seves obres. El dramaturg nord-americà mostra en elles una ferotge crítica a la societat americana i als seus valors conservadors. La seva actitud contrària a la intervenció americana a Corea i Vietnam i el seu inicial flirteig amb el marxisme van suposar-li força problemes amb la Comissió d’Activitats Antiamericanes, que l’acusava de vinculació amb el Partit Comunista. Aquest és també l’aire que es respira a Tots eren fills meus, un judici que té per jutges el temps i una joventut que maldava per superar el cruent conflicte bèl·lic que havia enfonsat la societat estatunidenca en una rabiosa crisi d’autoestima. El veredicte no podia ser més dramàtic. L’obra, de […]

Cost de vida relata dues històries paral·leles sobre la relació d’un “cuidador” amb una persona en cadira de rodes. I poso “cuidador” entre cometes perquè a mesura que avança l’obra anirem descobrint que tots els personatges són cuidats i cuidadors alhora. El magistral text de Martyna Majok – guanyador del premi Pulitzer en 2018 – posa en escena uns rols que tenim més que assimilats per generar unes expectatives que després fa esclatar pels aires, combinant el drama amb moments preciosos de comèdia negra. Cada vegada es parla més dels drets i cures de cossos que històricament no han estat representats. Però en el cas de Cost de vida, aquest és un punt de partida per a llançar un missatge […]

S’ha estrenat i no hi ha excuses per no anar-hi.Dagoll Dagom l’ha encertat de ple en aquesta nova proposta que representa el seu acomiadament. Dagoll Dagom presenta el seu nou i darrer musical de creació, L’alegria que passa, un espectacle basat en l’obra de Santiago Rusiñol. L’equip artístic compta amb Marc Rosich (text i direcció), Andreu Gallén (música i direcció musical) i Ariadna Peya (direcció coreogràfica). Àngels Gonyalons torna a col·laborar amb Dagoll Dagom després de ser la Blanca del primer Mar i cel, el 1988. Han presentat una adaptació d’un clàssic en un meravellós musical i unes impactants coreografies d’Ariadna Peya. Tot molt ben amanit amb grans actors que t’enganxa des del primer minut. A més una Àngels Gonyalons […]

Julio Manrique dirigeix L’adversari. Es tracta d’una adaptació del llibre homònim de l’escriptor, guionista i realitzador francès Emmanuel Carrère basat en una conversa entre l’escriptor i el parricida Jean-Claude Romand, un home que va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho, davant la por a ser descobert que tota la seva vida era una gran mentida. Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique tornen a treballar junts en l’adaptació teatral d’un text literari. L’adversari és la primera novel·la de Carrer que s’allunya de la ficció. Es tracta d’un fet real, tot i que el seu relat pot arribar a ser del tot inversemblant pel seu contingut: la duresa […]

Marta Barceló va guanyar amb aquesta obra el Torneig de Dramatúrgia de les Balears 2016. Totes les obres d’aquesta autora guanyen algun premi. “Tocar mare” em va sorprendre molt agradablement tant per l’originalitat com pel profund coneixement psicològic que demostra en les relacions mare-filla. Amb “Tocar mare” va guanyar Els torneigs de la Temporada Alta de Girona (2016) y el Transatlántico de Buenos Aires (2017). Sabia que “Abans no arribi l’alemany” no em defraudaria però el que he vist avui és un text fantàstic i una meravella d’interpretació. Parla del shock al rebre la notícia, el rebuig, l’acceptació i la reconstrucció psíquica d’una dona diagnosticada d’una malaltia coneguda des de principis del segle XIX, que actualment té un fàcil diagnòstic […]

Després de gairebé 50 anys, Dagoll Dagom s’acomiada dels escenaris amb l’estrena d’una versió musical de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol, un clàssic simbolista de l’any 1898, amb el que la companyia ret homenatge al món dels artistes i del teatre. La crítica moral d’aquesta obra consisteix a contraposar dos mons, el de la monotonia, la tristesa i el materialisme amb el de l’art, la llibertat, l’alegria, la bellesa i el progrés, elements molt pròxims a l’esperit de Dagoll Dagom i a la manera de pensar de Santiago Rusiñol. Les claus de l’èxit d’aquest musical són: la magnífica adaptació contemporània del clàssic de Rusiñol que ha creat el dramaturg i director teatral Marc Rosich, la meravellosa música d‘Andreu Gallén, […]

Dagoll Dagom ens condemna a la prosa eterna quan l’any vinent, el 2024, posin punt i final a la seva carrera artística. Diuen que ho faran llavors amb la reposició de “Maricel”, però, mentrestant ens regalen enguany “L’alegria que passa”, un musical de nova creació, que s’han basat en un text de trenta-cinc pàgines escrites per Santiago Rusiñol. I quina obra! Quina interpretació, quins artistes i quines creacions. Tan bon punt l’has acabada de veure ja voldries tornar-hi. Per això, faig des d’aquí una petició: amb els aplaudiments finals, quan el guió ja s’ha acabat, torneu-hi amb alguna de les cançons, ni que sigui un mix curt de totes les que heu cantat a l’escenari. I feta la petició, anem […]

No és fàcil narrar aquesta història protagonitzada per un dels impostors més tràgics que mai hagin existit. I és que com bé diu Carrère, si la història de Jean-Claude Romand fos ficció, notaríem una certa falta de versemblança. A partir de la novel·la L’Adversari, que l’escriptor francès va trigar 7 anys en escriure, Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat fan una adaptació teatral amb dos únics intèrprets en escena: Pere Arquillué, que a més del mateix Carrère salta d’un personatge a un altre amb total naturalitat, i Carles Martínez que amb una pertorbadora mescla de temprança i desesperació ens dona un vívid retrat d’aquest sorprenent personatge. Un home que va portar fins a límits insospitats la seva obsessió per […]

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu. L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, […]

Ja fa uns anys que Carme Portaceli posa la seva atenció en títols famosos de la literatura universal i els porta a escena, a vegades amb gran èxit i en d’altres amb resultats més irregulars. Recordo ara Jane Eyre, Frankenstein, Mrs. Dalloway o La casa de los espíritus, per posar només uns exemples. Ara toca el torn de Madame Bovary, la cèlebre novel·la de Gustave Flaubert que assentaria les bases del realisme i que descriuria com ningú el tedi, l’encotillament i la posterior rebel·lia d’algunes dones dins de la societat burgesa del segle XIX. Un tema que posteriorment desenvoluparien molts altres autors realistes o naturalistes en obres tant o més famoses que el referent original: Ana Karenina, La desheredada, La […]

Una relació de parella no s’assembla mai a una altra. Cadascuna té la seva peculiaritat i, encara que sigui difícil d’entendre a vegades, totes tenen el seu manual d’instruccions. L’Adam i l’Eva organitzen un sopar per inaugurar el seu pis nou, amb l’última tecnologia, amb els seus amics. El primer en arribar és en David, l’únic amic solter, amb qui comencen a posar-se al dia mentre arriben la resta. El que sembla una conversa informal i banal, acaba derivant en una batalla de retrets quan en David explica que està enamorat i té parella. Divertida, desenfada, enginyosa i molt actual aquesta obra és una comèdia romàntica que veu de totes les escrites per Nora Ephron i que fa gaudir a […]

Arthur Miller ha sigut un dels dramaturgs més implicats en la política dels Estats Units. El qüestionament del somni americà o la crítica al capitalisme han travessat les seves obres més icòniques. Segurament Mort d’un viatjant sigui la més coneguda i reconeguda però no per això podem passar per alt les crítiques punyents que Miller va dedicar a Tots eren els meus fills. En aquesta peça, ara dirigida per David Selvas, tenim l’oportunitat d’endinsar-nos ens fets reals que són només una mostra de l’avarícia humana: en un context de guerra mundial un home de negocis ven peces bèl·liques defectuoses que causen la mort de més de vint joves. Els detalls els anirem coneixent en una història situada al jardí d’una […]