Recomanacions

L’aranya pertany a la darrera etapa creativa d’Àngel Guimerà, després d’haver escrit ja els seus grans èxits. El que més crida l’atenció és que triés el tema de la maternitat i la infertilitat, que uns 25 anys més tard també seria utilitzat per Lorca a la popular Yerma. I si dic que sobta és perquè en el 1906, any en que s’escriu la peça, costava molt parlar d’aquests temes i era delicat per a les parelles el fet de no poder tenir fills, el fet de perdre’ls o fins i tot el fet d’assumir que no te’n vols cuidar (les tres situacions es veuen reflectides a través de diferents personatges). Tot i que Jordi Prat i Coll ubica la història […]

L’espiral de la vida pot engolir una persona, portar-la fins al límit. I en aquest cercle d’enfonsament hi ha d’altres humans al voltant que s’aprofiten o fan foc de les penes i necessitats dels més debilitats. Davant d’aquestes situacions, les respostes poden ser diverses, però poques vegades es queda tot igual. A partir del text d’Àngel Guimerà, L’aranya és traslladada per Jordi Prat i Coll als anys 60. Ubicada a Girona, la trama passa a cavall entre una botiga de queviures i el pis contigu on la parella que treballa a la botiga i l’amo d’aquesta interactuen en veïns i clients. Mentre una parella jove acaba de casar-se i estan esperant una criatura, els protagonistes anhelen sumar un membre més […]

El Teatre Nacional de Catalunya commemora el 2025, any Guimerà, amb la programació de L’aranya, una tragèdia en tres actes que parla sobre tensions personals extremes en un petit món menestral tancat. Una obra de Guimerà que Jordi Prat i Coll ha portat al seu terreny. Tot i que és un dels textos menys coneguts de Guimerà, és la segona vegada que s’estrena a Catalunya. La primera vegada va ser al Teatre Romea de Barcelona l’octubre de 1908. Va ser escrita el 1906 en castellà i va ser al 1908 que es va traduir al català per ser representada per la companyia del Teatre Català. El text que ha reescrit Prat i Coll ha estat editat el 2024 i podeu […]

La Majordoma, escrit i dirigit per Josep Maria Miró, és el segon monòleg del Tríptic de l’epifania que es va iniciar amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, i que està integrat per tres textos per un únic intèrpret. El primer text és un monòleg format de diversos monòlegs pensat per ser interpretat, indiferentment, per un home o una dona, mentre que aquest segon text és un monòleg escrit per ser interpretat per una dona. El primer text va ser interpretat per l’actor Pere Arquillué i aquest segon text és l’actriu Rosa Renom qui es posa en la pell del personatge. Dues actuacions dignes del reconeixement més gran al qual poden aspirar tot professional de […]

A vegades es comencen viatges amb un somni concret, un objectiu a aconseguir pel qual, en principi, s’està disposat/ada a tot. Però moltes vegades aquest sacrifici no fa que s’arribi a on s’esperava i la desil·lusió fa que es replantegi què és realment allò que es vol. Sempre passa alguna cosa que funciona com a catalitzador d’una decisió que canviarà el rumb de la història, en ocasions aquest fet és excepcional. Quan la vaig conèixer és un text de Jonathan Tolins adaptat i interpretat per Daniel Anglès que explica com un actor viatja fins a Los Angeles per fer realitat el seu objectiu com a jove enamorat de l’idealisme de fer carrera com a intèrpret i arribar al cim. En […]

Amb els textos d’Alguer Miquel, la dramatúrgia d’Eduard Solà i dirigit per Lluís Danés s’ha construït un espectacle d’una bellesa indescriptible. Uns personatges fantàstics, s’han refugiat en una torre fugint de tot allò que no ens agrada del món exterior i que no podem canviar. És una construcció mil·limetrada entre la música de Giacomo Puccini, un circ d’una qualitat extrema i una gran vistositat en l’escenografia de Carles Berga i del vestuari de Mercè Paloma. Les escenes es van succeint seguint un text, un tema conegut d’una òpera de Puccini i un treball de circ. Aquests tres elements combinats de forma perfecte creaven un silenci reverent en un Liceu ple de canalla. Els nens distingeixen perfectament la qualitat dels espectacles […]

Unes primeres notes musicals poden marcar el compàs d’allò que s’intueix com una experiència de deixarà pòsit, que establirà un moment distingit en la memòria. Encara que ho sembli, és difícil establir una connexió immediata amb una acte compartit en comunitat, però és que hi ha vegades que no es pot fer res més que deixar-se portar. Chicago es va estrenar fa 50 anys a Broadway (1975), amb música de John Kander, lletres de Fred Ebb i llibret d’aquest i Bob Fosse, i es basava en l’obra teatral del mateix nom publicada al 1926 per Maurine Dallas Watkins, gairebé 50 anys abans del musical. Quina coincidència de separació temporal. Ubicada a l’era del jazz, i aprofitant els fets reals d’unes […]

Comencem amb un cos a terra, tal com passava a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, primera part del “Tríptic de l’epifania” que Josep Maria Miró escriu en forma de monòlegs que giren al voltant de la destrucció de la bellesa, de l’agressió del cos de l’altre. La majordoma és, per tant, el segon monòleg del tríptic, en aquest cas, per a una actriu i una sola veu (a diferència de El cos més bonic… que feia pensar en Rashomon tant com en Twin Peaks), la de la majordoma, que ens explica, mitjançant una estratègia narrativa habilidosa i efectiva, els fets ocorreguts en dos moments diferents del seu passat. Desconec fins a quin punt Miró […]

La literatura d’Erri de Luca es forja a partir d’una prosa succinta i destre que mira de carregar (sense ser carregosa) les frases amb el poder de la precisió. Els continguts que sovintegen les novel·les de l’autor italià no defugen mai la controvèrsia o la història recent del seu país, com és el cas d’Impossible. L’assumpte que, entre d’altres, posa en joc L’impossible és la pugna entre el poder de l’estat (més aviat del capitalisme) i els qui l’han desafiat i han actuat al marge del sistema. El sistema judicial (representat pel fiscal, un Bernat Quintana que atorga un aire sorneguer al personatge) té una opinió interessada i busca arguments per a confirmar-la, en lloc del procés invers que hauria […]

A partir d’un fet real i molt concret –el curiós soterrani de la casa de Barbra Streisand-, Jonathan Tolins va escriure un monòleg divertit i nostàlgic que es va representar amb èxit a l’Off Broadway. Aquesta obra, que no dura molt més d’una hora, farà les delícies de tots els mitòmans, perquè si una cosa té la famosa cantant són fans i seguidors incondicionals. En aquests seixanta minuts es parla del seu gust per la decoració, d’algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques, dels seus vestits més famosos, dels seus amants i marits… i fins i tot d’un projecte imaginari que fa volar la imaginació: una nova versió cinematogràfica de Gypsy, d’Arthur Laurents, Jule Styne i Stephen Sondheim. Ara bé, […]

Entre els processos de desromanització que els estudis i les expressions culturals i artístiques estant duent a terme els últims anys, potser el ballet no ha estat prou tractat, si més no, els textos dels ballets clàssics i els personatges femenins que els protagonitzen (una altra cosa és els rols de les ballarines en les companyies… que sí que ha format part del debat). L’últim projecte del coreògraf i ballarí Guillem Mont de Palol, Danses romàntiques (que ja es va estrenar al Mercat a 2024) suposa un primer intent, a l’escena teatral barcelonina, d’acostar-se a Silphyde, Sherezade, Coppelia o Giselle amb perspectiva de gènere per preguntar-nos quina és la naturalesa d’aquests personatges i què és allò que els mou, allò […]

L’estrena de Chicago El Musical a Barcelona ha estat una experiència fascinant en tots els sentits. La posada en escena em va captivar completament: un treball impecable que combina elegància i dinamisme, amb una coreografia que embolcalla l’espectador des del primer moment.Un dels aspectes més impactants és la decisió encertada de situar l’orquestra en primer pla a l’escenari, fent que es converteixi en un protagonista més. Els músics, d’un nivell excel·lent, donen vida a cada nota, aportant una energia palpable que s’encomana al públic.La música en directe és, sens dubte, una de les grans virtuts d’aquest muntatge. Cada tema ressona amb una força i una precisió espectacular, connectant a la perfecció amb l’atmosfera de l’obra. Sincronització total entre músics i […]

Tothom és conscient que la seva actitud y la seva manera de ser s’adapta i acobla a aquelles persones amb les que interactua. No és el mateix qui s’és amb la família, amb els amics i les amigues o a la feina, per exemple. Tot i que sempre quedi una petita essència de qui som en cadascun dels personatges que interpretem, el codi canvia i també la reacció que esperem o trobem. Amb el text de Prosopopeya Pablo Macho Otero aborda la crisi existencial d’un actor que busca amagar-se sota les màscares dels seus personatges al mateix temps que dubta de qui és realment. I mentre intenta discernir entre aquesta dicotomia, aborda el mite del “jo” sota el paraigües del […]

És una qüestió de gustos: reconec la meva feblesa pel teatre filosòfic i dialèctic. I L’Impossible n’és un paradigma. Es tracta d’un cos a cos entre un home que no pot demostrar la seva inocència i d’un fiscal que per molt que ho intenti, no pot presentar una acusació ferma contra ell. Com demostrar que un aïllat i solitari accident de muntanya entre dos enemistats és o no és realment fortuït? Alternant monòlegs de l’acusat i les interrogacions amb el fiscal ens anirem figurant no el que va passar aquell dia fatídic sinó tot el passat de traició i fraternitat que uneix el mort i l’acusat. Impossible es basa en la novel·la homònima d’Erri de Luca, l’escriptor italià que va […]

Obra necessaria. Necessaria perquè de l’horror de la guerra n’han tret el refugi de la lectura. Son la prova de que a través de la lectura (i la cultura en general) et permets viure de nou. Iban Beltrán (i equip sencer) fan una proposta magnífica. Tot encaixa: les coreografies, esteticament precioses, les llums i efectes especials, que s’apropien de l’espai juntament amb l’escenografia, gens pretenciosa, la dinàmica de l’audiovisual tota l’estona present on els intèrprets hi participen en directe i van creant amb la càmara i les pantalles la biblioteca. La Laura Rosel narra la historia i reprodueix les converses que la Delphine Minoui, autora del llibre en el que s’ha basat la obra, manté amb els nois, mentre que […]