Recomanacions

“Amèrica” denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera. Per continuar, el racisme […]

Hi ha cap tema més absolutament transversal en la creació artística que l’amor? Busqueu, i si cap tema l’iguala, us convido a una cervesa. La passió de l’enamorament en totes les seves fases, des de les papallones a l’estòmac durant el flirteig fins el pes oceànic de l’amor de llarga durada, o la turment del desamor, han estat una font inesgotable d’inspiració per a artistes des de l’inici dels temps. El polifacètic i mediàtic José Corbacho i el no menys polifacètic i mediàtoc divulgador musical Ramon Gener (artífex de l’èxit de formats com Òpera en texans i This is art) reuneixen en escena a l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i una banda de rock per endinsar-se en un espectacular viatge […]

Cruz de navajas va més enllà del que podria ser un tribut, es tracta d’un espectacle que combina talent musical, tecnologia i entreteniment. L’espectacle, que dura unes tres hores comptant l’entremig, està dinamitzat per un presentador que interactua amb el públic i ens ofereix diversos gags humorístics. Així i tot, no consta de cap línia argumental, més aviat, cada número és un petit espectacle amb la seva pròpia narrativa. La tecnologia té una gran presència en el muntatge. Col·locades al final de l’escenari, trobem unes grans pantalles led que també s’utilitzaran com a transparències per descobrir que hi ha darrere l’escenari. Han aconseguit crear una atmosfera única per cada cançó, mostrant unes imatges d’alta qualitat que ens transportaran a diversos […]

¡Guau, guau, guau! Como alguien que de pequeño detestaba leer (no, en cambio, el cine) y que adquirió el hábito lector gracias a La historia interminable (entre otros libros), puedo asegurar que estamos ante uno de los mejores espectáculos que he disfrutado. Parecía una labor imposible recrear un universo tan vasto, variopinto y colorido como el de Fantasía y, sin embargo, se logra (superando cualquier expectativa) gracias a una potente e imaginativa arquitectura escenográfica. Los numerosísimos cambios de escenario que se producen dentro de Fantasía y las transiciones entre el mundo real y el imaginario están resueltas con gran genialidad y precisión. No podía ser de otra manera, teniendo en cuenta que detrás está el productor Darío Regattieri (encargado del […]

És la primera vegada que Dagoll Dagom presentava una obra familiar. Amb un text de Marc Artigau, la dramatúrgia compartida amb Anna Rosa Cisquella i David Pintó no podia fallar. Fa un any que la van estrenar i no és gens estrany que l’hagin reposat enguany. Auguro un “llenu” durant les festes de Nadal. Les cançons són de Dàmaris Gelabert i la direcció de la Cisquella. El repartiment és la guinda d’aquest pastís. A Alba Florejacs la vam veure a “La salsa” i em va meravellar la capacitat de canviar de personatge en pocs minuts. En aquesta és una mare que teletreballa i té un moment de crisi espectacular amb els fills que segurament a molts espectadors els resulta familiar. […]

Els errors i els crims comesos pels avantpassats s’arrosseguen al llarg dels anys i per més que es vulguin amagar, les culpes i vergonyes exploten en un moment donat afectant la vida i relacions dels descendents. Boulem Sansal, el famós escriptor algerià, en la seva novel·la “La aldea del alemán o el diario de los hermanos Schiller” parla del comandant d’un camp d’extermini nazi refugiat a Algèria després de la segona guerra mundial i que va fer creure als seus fills que havia estat un defensor de la llibertat d’Algèria. La vergonya, la ràbia i el sentiment de culpa destrueix al fill que investiga i descobreix la veritat. No és el cas de Joan Carreras que interpreta divinament al Joan, […]

La infanticida és el monòleg teatral amb què Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966) va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Pel segle i escaig que ens separa d’aquell moment, és molt de valorar que l’adaptació i la dramatúrgia que n’ha fet Marc Rosich mantinguin l’aura del text original. Més encara quan la peça s’ha convertit en una òpera electrònica amb composició musical de Clara Peya, que, lluny d’abstreure’ns del drama, ens acosta al patiment de la protagonista d’una manera original però autèntica. Neus Pàmies interpreta Nela, una dona enclaustrada en un espai indeterminat per haver matat la seva criatura. Atès que el títol ja ens revela el tema l’argument, la riquesa de l’espectacle rau en el fet de resseguir el […]

Alberto San Juan, que acaba de protagonizar el último film de Álex de la Iglesia, El cuarto pasajero, se lanza a adaptar la reivindicativa (y, en mi humilde opinión, algo sobrevalorada) novela antisistema de la granadina Cristina Morales, por la que fue galardonada con el Premio Herralde de Novela 2018 y el Premio Nacional de Narrativa 2019. En ella se nos cuenta la historia de cuatro mujeres (Nati, Patri, Marga y Àngels) con diversos grados de diversidad funcional, que se atreven a alzar su voz contra una sociedad que las oprime por momentos, a veces (creo yo) por un profundo desconocimiento de esa realidad. La obra de teatro aparece en el mismo año en que se adapta en formato serie […]

Des de ja fa uns quants anys, el nom de Sergi Pompermayer s’ha associat a la ficció televisiva (Porca Miseria, La Riera) i especialment a la comèdia de situació (Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Família, etc.) No cal oblidar, però, que la seva irrupció en el món del teatre comença el 1997 amb Zowie, que obté un gran reconeixement. Després vindrien Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre moltes altres. Fins i tot l’hem vist últimament com a director d’algunes peces de proximitat a la Sala Fènix. Amb tot aquest repàs damunt de la taula, potser podríem dir que Amèrica és un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. És una obra amb les eixures de peces […]

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya. El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar. Pompermayer […]

Amèrica, de Sergi Pompermeyer i direcció de Julio Manrique, és una brillant reflexió sobre el passat esclavista de Catalunya. Una família es reuneix per a celebrar la Diada i l’aniversari del seu fill quan aquest es presenta amb la seva parella negra. A partir d’aquí, l’obra transcorre a través de dues línies temporals: la contemporània i la Cuba del segle XIX. La línia contemporània arrenca com una comèdia plena de sarcasme i diàlegs àcids. Seguint el to de sèries com Succession o The White Lotus, on els privilegis dels personatges són el punt de partida d’una comèdia que es riu del caràcter miserable dels més poderosos. No obstant això, el drama va apareixent segons descobrim el passat esclavista d’aquesta família […]

Una de les primeres cançons del quartet de Post-Punk gallec Triangulo de Amor Bizarro (Homenatge a la banda també d’origen Post-Punk i després del Technopop New Order) s’anomenava El fantasma de la Transición. Aquesta ens deia: “Todos quieren / Quieren que salga de una vez / Como si fuese la primera vez”. Després de la mort al llit del dictador, era tal l’anhel d’arribar a La Transició democràtica que es van transgredir certes línies vermelles que potser altres nounates democràcies no haguessin permès pas. Però és potser el tarannà ibèric, potser per conveniència o per evitar més vessaments de sang, els que van permetre que, una vegada més, manessin els de sempre. Fent veure que des de sempre havien estat […]

La història del tràfic d’esclaus amb la que es van enriquir grans famílies de la burgesia catalanes, de mica en mica, va sortint a la llum. A principis del segle XIX molts catalans van emigrar a les co­lònies espanyoles de Cuba, Puer­to Rico i Uruguai. Van aconseguir grans riqueses i van tornar a Catalunya per mostrar que la seva aventura americana havia estat tot un èxit. Es van construir cases luxoses i jardins exòtics. La majoria d’aquests municipis indians estan situats a la costa de Catalunya (Canet de Mar, Tossa de Mar, El Masnou, Vilassar de Mar, Sant Pol de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Arenys de Mar…) tot i que també n’hi ha a l’interior, com a Sant Andreu […]

El passat és el que ha construït el nostre present. Les decisions, les actituds, els negocis que es van fer han esdevingut en tot el què avui dia ens envolta. Potser no podem assumir la culpa d’alguns dels actes comesos en nom del progrés i la llibertat, però si podem treballar per no oblidar-ho i que es coneguin tots els fets -fins i tot els més deplorables- per saber d’on venim i que tot plegat creï una consciència col·lectiva. Aquesta obra presenta una assignatura pendent, ens porta un text que parla sobre l’herència esclavista catalana silenciada, sense embuts i fent reflexions punyents. Parteix d’una família burgesa catalana que té en el seus estables l’horror del tràfic de persones, un passat […]

Cançons que acaben en fade out, espectacle guanyador de la Beca Odisseu 2022, neix d’una idea original de Salvador S. Sánchez, creada i interpretada per ell mateix, amb Cinta Moreno i Joel Moreno Codinachs. Sota la direcció de Rocío Manzano, aquest muntatge analitza el paper d’algunes de les veus més reivindicatives del feminisme i del colectiu LGTBI+ com Rocío Jurado, María Jiménez i Mari Trini entre moltes que no han passat a la història, ni han estat reconegudes de la mateixa manera que ho han estat el grup Mecano o la cantant Alaska. Totes elles han esdevingut icones LGTBI per diferents motius. Aquestes figures de la cançó popular, la copla, la balada romàntica i la cançó d’autor, són les que […]