Recomanacions

Apareix Rafaela Aparicio a la televisió anunciant les comoditats d’un matalàs, o Josele Román i Gracita Morales vestides de minyones. Dones i actrius, destinades a fer de secundàries i a defensar personatges que vivien per servir, netejar o cuinar. I amb això que apareix l’actriu d’aquest monòleg, baixant per una escala que la porta al soterrani, on tot d’estris de neteja l’esperen per seguir fent la seva feina. Ella, però, assaja un personatge impossible i repeteix una i mil vegades les quatre frases que ha de defensar davant dels protagonistes. Uns protagonistes que segueixen a dalt, festejant ves a saber què i oblidant-la per complet fins que la tornin a necessitar… La vida com a teatre cruel, i el teatre […]

Pot algú inventar-se una vida de dalt a baix? És possible viure de mentides durant anys? I conviure amb dues famílies a la vegada? Un guionista tindria problemes per fer d’això una història versemblant i sense cap forat, però en el 1993 el ciutadà francès Jean Claude Roman va ser detingut per haver fet tot això… i un munt de barbaritats que van anar derivant-se de la seva farsa. L’escriptor Emmanuel Carrère es va obsessionar amb el tema i va realitzar una novel·la basada en les converses que va tenir amb el protagonista, una mena de llibre basat en crims reals… a l’estil de la popular A sang freda, de Truman Capote. Una mica després també es va rodar una […]

Quan una obra de teatre, et genera un debat sobre el tema que els actors han representat a l’escenari, i penses en tots els angles i escaires de l’acció, per a mi és un senyal que l’obra de teatre és bona. Si, a més, els actors són versemblants, hi fan una bona interpretació, et fan viatjar a la vida dels personatges, el segon senyal de mestratge. I, per continuar, quan el temps de durada està estudiat perquè la tensió teatral es mantingui fins al final, excel·lència pura. Segurament hi podríem posar molts altres graus en el termòmetre del bon teatre, però avui només n’indico tres per analitzar “L’adversari”, que compleix amb escreix els dos primers. I ho fa amb molta […]

Assisteixo de nou al Teatre Eòlia, aquest cop a veure la proposta guanyadora de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021 “La segona millor“. Una obra de Berta Gireaut i Ester Villamor ens endinsa en la figura d’aquelles persones que resten a l’ombra, mai estan en un primer pla i ho viuen amb “normalitat”.Una proposta que ens parla d’aquelles persones discretes que es converteixen en ombres de les persones. Parla d’aquell moment que vols abandonar-ho tot i el somni s’apagade mica en mica. Parla dels que com s’apaga la nostra flama de mica en mica i deixes de voler seguir en aquest viatge inútilUn recital poètic aquest monòleg escrit a quatre mans entre Berta Giraut i Ester Villamor. La primera vegada […]

Martyna Majok va rebre el Pulitzer al 2018 amb aquest drama “Cost of Living”. Tenia 33 anys. Havia començat a escriure als 17 i va rebre guardons i premis des del 2007. Els seus temes són compromesos amb la política i la societat. D’aquest compromís amb temes socials Majok treu aquesta peça no tant sobre la discapacitat sinó la manera de viure-la amb els altres. S’hi apropa d’una manera respectuosa, valenta, honesta i original. Hi ha una crítica al darrera sobre la necessitat de tenir diners en circumstàncies de discapacitat absoluta. Com a “Intouchables” d’Olivier Nakache, un aristócrata millonari contracta a Omar Sy com a cuidador i s’estableix uns relació saludable en la que no hi cap la compassió. En […]

Alguns fets costen d’entendre i encaixar al cap de qualsevol. Relats d’accions terribles que no haurien de poder ser reals i que, malauradament, ho són. L’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Tot això, ho va fer perquè sentia que estaven a punt de descobrir que tota la seva vida estava fomentada en mentides. Res era veritat, ni a què es dedicava ni a on treballava. Durant el judici es van anar descobrint totes les mentides i atrocitats que va arribar a fer. Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Carrère, l’obra és una recapitulació d’una història perversa, des del moment que neix l’interès […]

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica. La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que […]

L’Hort dels Cirerers que es pot veure aquests dies al Dau al Sec és un viatge que sembla començar l’any 1904, quan l’obra fou originalment escrita, i transitar per tot el segle 20 fins a precipitar en un final post-modern que té lloc en el moment actual (o, fins i tot, en un futur no gaire llunyà). Un recorregut que esdevé una brillant transfiguració del classicisme a la modernitat i que aconsegueix deconstruir i actualitzar una història que parla, entre altres coses, de tallar de soc-arrel allò vell per substituir-ho per alguna cosa nova, moderna i divertida. Productiva. Tot plegat de ve de lluny. Veiem com Txékhov, als bells inicis del segle 20, ja advertia la tendència a donar l’esquena […]

Desde que entras en el patio de butacas del Calderón ya te das cuenta de que estás ante una producción teatral de alto calibre. Todo está cuidado hasta el mas mínimo detalle, el Photocall, el merchandising y la boca del escenario que, pese a tener bajado el telón deja ver algo de lo que te espera. Leí el libro cuando tenía 13 años y me quedé absolutamente atrapado. Después vi la peli y no me gustó tanto, así que estaba bastante expectante. Dos enormes esfinges (las del Oráculo del Sur) flanqueaban el escenario, pero es que si elevabas los ojos hay dos serpientes descomunales que llegan al techo. Está tan desmedidamente decorada la boca del escenario que me recordó a […]

Alice Brich presenta un conjunt de tragèdies sense resoldre de la vida quotidiana d’uns adults que anirem coneixent al llarg de l’obra. Tenia molta curiositat per veure aquest format tan creatiu de connectar una obra de teatre entre dues sales, i crec que només per això ja val la pena descobrir aquesta proposta dirigida per Marc Chornet. Un escenari on comparteixen protagonisme la pantalla i els actors de cada sala, joves al Tantarantana, i adults al Centre de les Arts Lliures. O això és el que esperes, i, tal vegada, sigui la causa de la falta de connexió entre elles, una connexió real, perquè ocorre de forma simultània, però buida de contingut narratiu. Tal vegada els espectadors pequem de voler […]

Alice Brich presenta un conjunt de tragèdies sense resoldre de la vida quotidiana d’uns adults que anirem coneixent al llarg de l’obra. Tenia molta curiositat per veure aquest format tan creatiu de connectar una obra de teatre entre dues sales, i crec que només per això ja val la pena descobrir aquesta proposta dirigida per Marc Chornet. Un escenari on comparteixen protagonisme la pantalla i els actors de cada sala, joves al Tantarantana, i adults al Centre de les Arts Lliures. O això és el que esperes, i, tal vegada, sigui la causa de la falta de connexió entre elles, una connexió real, perquè ocorre de forma simultània, però buida de contingut narratiu. Tal vegada els espectadors pequem de voler […]

Trobar un personatge paraplègic o tetraplègic en una obra de teatre és realment difícil, tot i que hagi exemples més o menys coneguts: El dret d’escollir, L’alegria, etc. A Cost de vida -obra guanyadora del Pulitzer el 2018- hi trobem dos personatges amb aquesta condició, tot i que el tema principal sigui alguna cosa més abstracte que no pas el problema físic. De fet, a l’obra es parla de com una diferència pot acabar unint-nos i fer que estiguem connectats a l’altre, per sobre de barreres i de prejudicis. També parla dels cuidadors, dels vincles que s’estableixen, de l’ajuda mútua, de com remuntar unes vides trencades… De l’amor, en definitiva. I a sobre ho fa amb humor, perquè Martyna Majok […]

Un dia qualsevol es pot convertir en un punt d’inflexió. En un instant la vida pot donar un gir i posar-se tot cap per vall. Els canvis poden ser subtils o estrepitosos, però marquen el futur immediat en un moment. Eddie és un camioner a l’atur que es retroba amb la seva exdona, l’Ani, quan ella ha quedat tetraplègica després de patir un accident. En John, amb paràlisi cerebral, contracta a la Jess, pluriocupada, com a cuidadora. Tots quatre es van acoblant a la vida i maneres de fer dels altres. I qui cuida, sembla ser, que potser hauria de ser la persona cuidada. El relat va formant-se amb salts entre els dos binomis, canviant d’ubicació mentre la trama va […]

Macbeth de Shakespeare forma part de les nostres vides i ens arriba constantment a través de totes les formes teatrals i en diferents versions. Eugène Ionesco, al 1972 va escriure una versió satírica del Macbeth de Shakespeare que va anomenar “Macbett” sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. L’any passat el TNC ens va oferir una versió d’aquell Macbett dirigida per Ramon Simó que descriu perfectament la crueltat i els fets més esgarrifosos en forma de comèdia exagerada. I el proper mes d’abril tindrem un Macbeth al teatre Akadèmia. Si Verdi va seguir quasi de manera escrupolosa el text de Shakespeare, en aquesta versió s’ha seguit fidelment les indicacions de Verdi. Macbeth es va estrenar al […]

Dirigir una obra d’Arthur Miller o Tennessee Williams a l’actualitat comporta un risc afegit. Són textos que per la seva estructura dramàtica poc tenen a veure amb els que estem acostumats a veure avui en dia, però a més donen peu a poca descontextualització Són peces ancorades a una època i a unes situacions molt concretes, cosa que marca als personatges, les seves relacions i la forma que tenen d’afrontar els seus problemes. En el cas de Miller, a més, sempre hi ha una ressonància tràgica que ho envolta tot en un segon terme però que al final acaba fent acte d’aparició a l’escena. És a dir, un cert pes clàssic en un autor que va revolucionar la dramatúrgia nord-americana […]