Recomanacions

“La Sort” és una peça de teatre documental en primera persona. Els dos intèrprets, parella en la vida real, expliquen el seu procés d’adopció que finalment acaba en la constitució d’una família interracial. El principal objectiu de l’obra és posar en escena aquesta realitat sovint estigmatitzada, trencant el tabú sobre l’adopció i mostrant la bellesa de crear una família que transcendeixi els llaços de sang. Poques vegades es parla de paternitat i menys encara de paternitat adoptiva. Igual que les criatures necessiten referents que vagin més enllà de Peppa Pig, els pares adoptius també necessiten referents que vagin més enllà dels Simpson; representacions de famílies diverses on poder veure’s reflectits. I això és justament el que fa aquesta obra, fixar […]

Hi ha històries que costa explicar, i molt més defensar o justificar. Són aquelles històries que superen el nostre enteniment i que sobrepassen allò que qualifiquem com a moralment acceptable. Relats terribles que han engruixit la història criminal de determinats països. Si parlem del Regne Unit, l’assassinat de James Bulger és amb quasi tota seguretat un dels més cruels i espantosos que es recorden, sobretot per l’edat de la víctima (dos anys) i per la dels dos assassins (deu anys). A Dirrrty Boys es parla justament d’aquests dos joves de Liverpool, començant per la seva dificultosa reinserció als voltants del 2019 i tirant cap a enrere, fins arribar a aquell fatídic 12 de febrer de 1993. Una estructura dramàtica curiosa, […]

La història del cinema està plena de pel·lícules “generacionals”, d’aquelles que tenen un suport més comercial que crític i que acaben transcendint l’època en la que van ser rodades. Pel·lícules que es passen una vegada i una altra per la televisió, que sempre agraden –normalment són films poc incorrectes, d’aquells que no molesten a gairebé ningú- i que acaben resultant icòniques. Podríem parlar de Grease, de Dirty Dancing… però avui ho farem de Pretty Woman, la pel·lícula del 1990 que van protagonitzar Julia Roberts i Richard Gere. La versió musical de Pretty Woman és relativament recent, ja que es va estrenar el 2018 a Estats Units. La música i la lletra de les cançons són obra de Bryan Adams i […]

Una festa plena de diversió, bona música, veus increïbles i tot un equip deixant-se la pell. Aquest és el resum ràpid d’un musical que et fa sortir del teatre amb la sensació que se t’ha fet curt i que necessites més. Dies després encara tens al cap la seva música i els seus números musicals. Qui sigui nostàlgic/a de la pel·lícula ho gaudirà i qui no, també. Breu resum per aquells/es que hagin sigut capaços d’evitar veure el film original: Vivian és una prostituta que treballa al bulevard de Hollywood i Edward és un ric empresari que es dedica a comprar empreses i desfer-les. Ella és una noia senzilla i ell és un estirat. Tot canvia quan Edward la contracta […]

El “tot anirà bé”, que entre tots ens vam endossar durant el confinament, sobrevola el muntatge que del seu propi text ha dirigit Marc Rosich i que pot veure’s aquests dies a la Sala Àtrium. Isadora a l’armari parla del confinament, d’aquell del 2020, però també dels desitjos confinats, de les pulsions enclaustrades que quan afloren ho fan amb pudor de resclosit. Però Isadora… va encara més enllà i es pregunta en què consisteix això del fet interpretatiu: en Sebastià (Oriol Guinart) i el Veí (Jordi LLordella) juguen a ser un altre, a posar-se en la pell d’un altre, potser per a trobar-se a sí mateixos, o per fugir-ne, o per a que emergeixin tants jos com sigui possible. El […]

L’obra clau de José Saramago pot donar peu a nombroses i variades interpretacions, però està clar que fer-la en època de postpandèmia obre noves finestres i ens aboca a reflexionar d’una altra manera sobre tot el que hem viscut. Per tant, ha estat un encert portar-la a l’escenari –no oblidem que aquest any es celebra el centenari del naixement de l’autor-, igual que ha estat un encert l’adaptació teatral que n’ha fet la Clàudia Cedó. Sempre diem que adaptar una novel·la al teatre és un repte majúscul, però quan es tracta d’un llibre referencial i filosòfic com aquest la cosa encara es complica més. Al final, el resultat és una obra molt més teatral del que imaginàvem, amb recursos narratius […]

Dins del folklore japonès, aquelles criatures que escapen de la raó humana i que van més enllà del pla terrenal, s’anomenen yokai. La seva existència és la simple manifestació de què hi ha alguna cosa més enllà de la mateixa comprensió humana, i que no recau en nosaltres en jutjar les seves obres que, sovint, assumim com a malignes perquè nosaltres som els bons. I tot i que i dins d’aquest folklore hi ha un seguit d’esperits maliciosos, la majoria d’ells estan massa ocupats en els seus afers per a preocupar-se de l’opinió que poden tenir sobre aquests els mortals. D’entre les moltes manifestacions preternaturals d’aquests éssers, trobem les ningyo, que són meitat humanes i meitat peixos. Sovint aquestes ningyo […]

Amb una estupenda posada en escena de Las Bestias, companyia que es va fundar durant la Pandèmia, produeixen sota la direcció d’Àgata Casanovas aquesta esgarrifosa història que va trasbalsar Europa als anys 90. Ella treu el millor dels dos actors novells: Martí Cordero i Sergi Espina, els quals donant mostres d’una excel·lent forma física i expressió corporal i utilitzant com a únic element escenogràfic una pila de matalassos, parlen, criden, ploren i s’acosten a nosaltres fent-se cada cop més propers. És una obra de teatre documental, molt ben documentada per cert i està basada en una història real que es va tractar des de tots els mitjans informatius i divulgatius fins al punt que un curtmetratge sobre els fets va […]

Dos reconeguts intèrprets del teatre català es reuneixen per reflexionar sobre la vellesa mentre comparteixen anècdotes de la seva carrera i expliquen el procés de creació d’aquesta obra. Mont Plans, cansada de la seva faceta còmica, i Oriol Genís, cansat de les excentricitats del teatre contemporani, es reuneixen en un escenari vestit únicament amb dues cadires per a despullar els seus anhels i desitjos davant el públic. El seu objectiu era crear una peça profunda que parlés de l’envelliment, però asseguren que no ha estat gens fàcil… qui vol escoltar els vells avui dia? Genís es queixa que al teatre ja no li interessa la còpia, sinó que busca l’original, quan això és precisament el que estan fent ells; explicar-nos […]

Catalunya viu una dèria imparable pels formats de true crime. Els relats de crims macabres omplen les graelles de ràdios i televisions públiques i privades, llibres, pòdcasts, seccions als diaris. Molts d’ells reconstrueixen els fets i posen el focus en la víctima… Però què passa si ens fixem en els botxins, en com ha avançat la seva vida i la de la seva família? Això és el que trobem a Dirrrty Boys, on Gerard Guix i la companyia Las Bestias deconstrueixen la narració del terrible assassinat de James Bulger, un nen anglès de dos anys, a mans de Jon Venables i Robert Thompson, dos nens de deu anys. Un crim cruel i premeditat que va sacsejar la societat internacional a […]

Aquesta obra la van representar al Teatre Aurora d’Igualada la temporada pasada. Va ser tot un èxit, que espero que segueixi així a Barcelona. La sort parteix d’una història real. D’una adopció homoparental dels mateixos protagonistes. Ens expliquen per un costat el procés d’adopció, tota la part emocional, els dubtes d’aquestes parelles, heterosexuals o homosexuals, que decideixen iniciar aquest procés de ser pares. Ens demostren les diferents models de família i que tot depén dels referents que tenim. Si pensem en una família, moltes vegades pensem en la nostra propia família, on tenim el pare, la mare i els fills. Però no pensem en altres models de famílies totalment diferents a les “normatives” És un espectacle sensible. Passem d’una experiència […]

Aquest musical de Pretty Woman és l’adaptació teatral de la pel·lícula de 1990. Una Ventafocs neoliberal en clau de comèdia romàntica que retrata a la perfecció l’època en que va ser escrita. Però avui dia, més de trenta anys després, la història ha quedat obsoleta i no pot lliurar-se del tuf masclista que l’acompanya, per molt que ho intentin amb alguna rèplica o cançó. Al cap i a la fi, la història és la que és, i aquesta versió és totalment fidel a ella. El muntatge musical, però, funciona com un tir i és un regal per als amants del gènere. D’una banda, compta amb una preciosa i molt flexible escenografia que muta constantment fent un recorregut per les mítiques […]

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies […]

Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals. L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció […]

Dirrrty Boys és una obra de ficció basada en un fet real, el Cas Bulger. Tot i que el que veiem sobre l’escenari és ficció, al seu darrere hi ha un gran procés d’investigació periodística i documental. És la història d’en Jon Venables i en Robert Thompson, dos nens de deu anys, que un dia de febrer de 1993, van cometre un acte delictiu sense precedents. D’aquesta història se n’ha fet una novel·la, una cançó, una sèrie, un curtmetratge i ara una obra de teatre. Tot i que han passat quasi trenta anys, les ferides encara són obertes i els fets continuen sent motiu de reflexió. Dirrrty Boys és una obra tremenda, brutal, atroç. Gerard Guix, l’autor del text, se […]