Recomanacions

Cruz de Navajas, el último Mecano és una idea original del músic, distribuïdor, mànager d’artistes, promotor, director artístic i productor Gonzalo Pérez Pastor. No es tracta d’un musical amb una història al darrera acompanyada de les cançons de Mecano, no és un tribut, no és una imitació, ni un remember d’aquest grup, sinó una proposta del tot innovadora dins del gènere dels musicals que vol homenatjar a un dels grups més importants de la història del pop espanyol. Es tracta d’un show divertit, fresc i trencador amb una posada en escena sorprenent, una avançada tecnologia audiovisual, una extraordinària banda de nou músics tocant en directe, les veus espectaculars de deu cantants de les quals destacaria les de la Lieta Moliner […]

Hi ha grups que saben fusionar molt bé música i teatre, sense la necessitat de fer musicals a l’ús. Són grups que creen espectacles a cavall entre el concert, el recital i la performance. La copla de Wisconsin és un d’ells, igual que ho foren en el seu moment Las Divinas o fins i tot Le Croupier amb el seu Esperança Dinamita. A La Copla els vam conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta! i van continuar més tard amb El mal del jazz. Ara canvien el ritme i s’aboquen a la música dels vuitanta per tal de reivindicar un determinat tipus de cançons, però no les de La Movida o la contracultura sinó les d’artistes com Rocío Jurado, Mari […]

D’alguna forma, des de la meva perspectiva, Els Amics de les Arts són a la música el que Marc Artigau és a la literatura o Minoria Absoluta als mitjans: eficàcia, lleugeresa, simplicitat. I, és clar, el combo, com a equip d’autoria, sota la direcció escènica de Sergi Belbel, funciona. Eficàcia, perquè el missatge arriba a tothom, i assoleix l’objectiu d’agradar des d’abans de començar. El públic hi va tan predisposat que la barreja no pot fallar. Fins i tot es veuen cops de maluc amb la sintonia inicial, com aquell qui va a un concert. Lleugeresa i simplicitat, perquè no aprofundeixen en res. Tot queda a la pell. La col·laboració garanteix sensibilitat, però millor no gratar gaire, que no hi […]

Una de les estrofes de La Internacional, en la seva versió comunista castellana, ens diu: “Ni en dioses, reyes, ni tribunos, / está el supremo salvador. / Nosotros mismos realicemos / el esfuerzo redentor.” Lluny de deus i pàtries només trobem a l’ésser humà com a únic redemptor d’un mateix i dels seus semblants. Aquesta és la història veritable de La Lola. La Lola és nascuda a un poblet de Múrcia i és comunista. Sempre ho ha estat. Tots els de la seva família i marit ho han estat. Tot i que això els hi comporti represalies i un temible patiment perquè mai podrà descansar en pau. Haurà de negar el seu origen, el seu cognom i la seva vida […]

L’obra va ser estrenada al 2017 a Londres, s’ha representat a Madrid i hi ha una propera estrena a París. Guillem Clua la va escriure després de l’atac terrorista contra la comunitat LGTBI el 12 de juny de 2016 al Bar Pulse d’Orlando als Estats Units, en què va morir una cinquantena de persones a tret de fusell. A Guillem Clua se’l va reconèixer al 2013 com una de les persones amb més influencia a Espanya dins del col·lectiu LGTBI i li hem vist altres obres sobre el tema com “Justícia” o “Smiley, després de l’amor” (2020). L’Oreneta està de gira per Catalunya després de fer temporada a Barcelona. Vam anar a l’Atrium de Viladecans. És un teatre molt gran […]

“Una llum tímida” ja fa temps que està en cartell i girant per diferents teatres. N’havia sentit a parlar molt bé i no me la volia perdre. Vaig aprofitar un del quatre dilluns de representació. El tema és molt potent i tot el jovent que omplia de gom a gom el teatre (impressionant) ha de saber que fa 70 anys l’homosexualitat era considerada una malaltia quan ja no un delicte que havia de ser tractat o castigat. Dues dones que s’estimaven en ple franquisme havien d’amagar-se o fugir. El moviment LGTBI comença als anys 70 a EEUU i a Espanya 10 anys més tard. Actualment ja està més normalitzat però per aquest motiu moltes persones han sigut desgraciades o han […]

“Això meu és una equivocació. Jo no hi hauria de ser aquí” “Perquè no puc estar dret?” “Ens parleu com si fóssim imbècils i no ho som! “Feu-nos cas!” “Els nostres fills ens han abandonat” “Ho fem perquè us estimem, pare. Dons no m’estimeu tant!” Moriu-vos és el segon projecte del col·lectiu Cultura i Conflicte que es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional. Moriu-vos és una combinació de text teatral, dansa contemporània (plena de simbologia), moviment corporal i audiovisuals. L’escenografia de Judit Colomer ens mostra dos espais escènics en què tenen lloc l’acció. La de les persones que viuen en residències i la de les que viuen a casa seva en soledat. Amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricard […]

Fiel traducción al teatro por Alberto San Juan de la premiada novela de Cristina Morales, Lectura Fácil pone en imágenes en vivo las palabras de la autora, en un tono conseguidamente parejo (cosa, que según la propia escritora, no consigue la adaptación televisiva, con la que curiosamente comparte a la actriz que da vida a Ángeles). La obra, potente, explícita, reflexiva y comiquísima, como el libro, traslada la acción de Barcelona a Madrid para acercarnos el conflicto de estas cuatro primas que pelean por librarse de los que les tutelan su hábitat, su escritura, su sexo, sus ideas; cosas de las que saben que serían dueñas de no tener una discapacidad. Y lo hace con gran suficiencia para el impacto, […]

Un viatge et torna a casa després de molts anys per celebrar un aniversari i donar bones notícies a la família, però la vida, ja se sap, “passa mentre fas altres plans”. L’Aran torna a Barcelona des de Chicago per celebrar els 25 anys del local de karaoke que tenen els seus pares. Una bona excusa per tornar a veure’ls després d’anys vivint fora i també per explica’ls-hi que es casarà amb la seva parella. Quan arriba al local es troba una gran festa on tothom està gaudint molt i està cantant a cor què vols. Ell intenta parlar amb els seus pares per donar-los la notícia, però un accident fortuït farà que no els hi pugui explicar. I comencen […]

Una experiència que presenta un muntatge dirigit escènicament per Sergi Belbel, interpretacions amb uns grans actors i música d’Els Amics de les Arts. Té tots els números per ser un dels musicals de la temporada. És una comèdia musical per passar una bona estona, molt dinàmica i ideal per anar a disfrutar-la. Crec que els fans d’Els amics de les Arts no sortiran defraudats, les famílies podran gaudir-ne d’aquests dies i la resta podrem gaudir-ne d’unes bones actuacions de grans actors. La història pot ser tan real com imaginada, saber si som/serem un bons pares. Parlen de la familia, de l’amor, la mort i tot amb bons resultats sense caure en paternalismes. Tant les cançons com els canvis de situacions, […]

Lluís Jutglar Calvés, més conegut com a Peyu és un actor de teatre català que destaca per la seva ironia, el seu àcid sentit de l’humor i per dir les coses tal com ragen sense tallar-se ni un pèl. En Peyu destaca per una manera de fer humor diferent, amb una dramatúrgia al darrere i una posada en escena més teatralitzada. Ell ha creat un estil propi. Els seus espectacles van més enllà del format de Stund-up Comedy. Podríem dir que més que monòlegs les seves creacions són obres de teatre d’humor. L’il.lusionista (2022) és el seu cinquè espectacle teatral. Tret de i Time (2015) els he vist tots, Jo tinc un amic que…(2009), Planeta I Neptú (2912) i El […]

Els Amics de les Arts han volgut jugar sempre a una lliga alternativa, i atrevint-se a dirigir musicalment un espectacle, segueixen la mateixa línia. Pares normals, escrit a vuit mans entre Daniel Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué (Els Amics de les Arts) juntament amb Marc Artigau, és una de les comèdies musicals de la temporada. L’experiència de Minoria Absoluta és present en un muntatge que dirigeix escènicament Sergi Belbel, tant en la qualitat de les coreografies —a càrrec de Marta Tomasa— com en les interpretacions del repartiment, encapçalat per Enric Cambray (Aran), Júlia Bonjoch (Laia), Annabel Totusaus (mare) i Albert Pérez (pare). Cal reconèixer que, quan comença la funció, la trama que s’enceta sembla més aviat simple i […]

Llums, colors i una escenografia audiovisual que et trasllada a l’Antàrtida, a la neu i el fred. D’aquesta manera s’inicia el moviment a l’escenari i quatre encaputxats/ades comencen a cantar amb l’acompanyament d’un cos de dansa. L’espectacle ha donat el tret de sortida oficialment, però és quan sonen les primeres notes de “Me cuesta tanto olvidarte” que l’espectadora es rendeix a la màgia de la música. Així comença el viatge, amb l’emoció a flor de pell. Cançó rere a cançó se succeeixen els records en una platea que no pot evitar cantar cada tema (o gairebé tots, depenent de l’edat) i acompanyar, d’una manera molt humil, als grans cantants que componen aquest espectacle-concert en homenatge a Mecano. Gran elecció de […]

Hi ha històries que cal que siguin explicades, que mereixen el seu lloc als escenaris o allà on faci falta. La història que explica Una llum tímida va sortir d’una notícia real, d’aquelles que les veus al diari i se’t queden arrapades a la memòria. Una història que posava sobre la taula la repressió de la homosexualitat –en aquest cas, femenina- durant l’època franquista, així com els cruels tractaments que s’estilaven a l’època. Aquesta segona part, precisament, porta l’obra cap a una altra dimensió diferent… una mica desconnectada de la primera, però decisiva per al seu desenllaç. Àfrica Alonso, actriu i autora del text, aposta per una narració que va de la quotidianitat al drama. No escatima els moments que […]

Darrera de Pares normals es barregen conceptes o idees del món de l’espectacle que poden semblar antagòniques o potser contradictòries: la producció de Minoria Absoluta, la música d’Els Amics de les Arts, la direcció de Sergi Belbel… Si a això hi sumem una autoria a moltes mans, a més de les idees de la productora, ja ens adonem que el que s’ha volgut crear és un producte de despatx, que pugui satisfer a un públic molt ampli i on tothom es senti representat. El resultat evidencia, però, que a vegades les fórmules magistrals no funcionen en el teatre… L’obra comença com una comèdia nostàlgica, amb una premissa que amaga alguns secrets i anticipa sorpreses. Segueix com una comèdia de situació […]