Recomanacions

Alice Birch és una dramaturga britànica que amb només 36 anys té una carrera consolidada com autora de teatre, cinema i televisió. Fa exactament un any a la Sala Beckett es va presentar una obra seva en forma de lectura dramatitzada: “Anatomia d’un suïcidi”. En cada una de les escenes Birch suggeria que la felicitat és fràgil. Aquesta producció de [Blank] és un projecte escènic que es presenta a dues bandes i s’ha construït entre El Teatre Tantarantana i La Seca, actualment Centre de les Arts Lliures, de La Fundació Joan Brossa. Ho trobo una idea genial ja que l’autora va escriure 100 escenes que trigarien 7 hores en ser interpretades. La mateixa autora dona llibertat als i les directores […]

Per fi hem entès perquè es va produir aquell creixement demogràfic que va crear la necessitat d’augmentar el nombre de places escolars als anys seixanta i setanta. El títol no es gaire atractiu però es bo anar-hi perquè res és el que sembla i res fa pensar el que després succeeix. És una història d’embolics, sorprenent, divertida, amb paraules picants que creen equívocs. Sembla una història frívola i insulsa al començament però va prenent cos a mida que van avançant les escenes. Es tracta d’un musical de creació de la Companyia EGOS Teatre amb text de Toni Sans i Rubén Montañà. El teatre Gaudí és ideal per la seva gran versatilitat d’espais necessària en aquest tipus d’obra que precisa canvis […]

La novel·la que adapta l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre La Biblioteca s’inicia amb una cita que apareix al Bhagavad-Gita (que vindria a ser una mena de Bíblia hinduista): No pel fet d’evitar tota acció esdevens lliure dels teus actes. Mai pots ser lliure dels teus actes. Ni tan sols per un moment. El protagonista del conte es diu Virata. Fruit d’un trauma de joventut que té lloc quan assassina, involuntàriament, el seu germà, Virata dedica la vida a la cerca d’un camí de gran profunditat moral i bondat, consciència i respecte per tot allò viu, en totes les seves accions. Un camí que, com ja podem imaginar, no li resultarà fàcil de trobar. Per entendre aquesta […]

Verónica Pallini, directora de l’escola de cinema i teatre L’Autèntica, porta a escena aquesta creació de teatre documental a la seu mateixa del barri de Gràcia. L’escola, petita i valenta, duu ja 14 anys d’una història que es dona a conèixer com a Porta4, i que ha format un gran nombre d’amants del teatre i, amb el temps, professionals de les arts escèniques. No entenc els homes parteix d’una recerca antropològica que la directora va dur a terme durant any, a partir de la base d’una beca de creació, i se centra en la percepció que els homes tenen de si mateixos. De fet, alguns textos que sorgeixen d’aquesta investigació es projecten durant la representació, i són la base del […]

Clarissa, una dona de mitjana edat, casada, viu a Barcelona, a un pis amb balcó. Veiem una cadira vermella, una crossa i un personatge a punt d’explicar-nos com és el seu dia a dia. Ens agrada descobrir històries, veure com és la vida d’altres humans, però estem preparats per veure el dolor? Veure com la quotidianitat d’una dona que emmalalteix, i l’únic que intenta és deixar de patir aquest terrible dolor. Disfruto molt veient com el teatre ens permet endinssar-nos a altres vides, i com podem ressonar amb elles. El treball que fa Clara Garcés, dins un espai tan íntim i proper, ens permet sentir de ben a prop tot el patiment de la Clarissa, veiem els fracassos dels seus […]

Una veu s’instal·la al cap, al principi és com un xiuxiueig, però a mesura que passen els dies és més alta i determinada, de ser una veu casual es converteix en una consciència permanent. Com gestionar-ho? No és gens fàcil. L’Anna és una noia amb anorèxia i en Ginés té depressió. Tots dos es troben en un punt d’inflexió de la seva vida i haver-se conegut tindrà un pes en les seves decisions. En aquesta obra Agustí Franch relata com ha sigut la vida d’aquestes persones des que eren petitess i com aquesta veu al cap va anar formant-se. És sorprenent la capacitat que té Franch de narrar aquestes dues històries, complexes i difícils de pair, però molt importants de […]

Amb FitzRoy – Quatre dones al límit, Jordi Galceran es vesteix d’aventurer. Després d’una llarga pausa de deu anys, a partir de l’èxit d’El crèdit, i de fer saltar la banca prèviament amb El mètode Grönholm, el dramaturg demostra que fins que no troba realment allò que busca, encetant trames i arraconant-les si cal, no s’hi llença de cap. La parella Belbel-Galceran torna a col·laborar per dur a l’escenari una peça que pretén aprofitar l’aventura per crear sensacions i emocions. Utilitzant, salvant les distàncies, una fórmula similar a El mètode Grönholm, fa servir un espai definit, senzill i comprensible, per aconseguir que tot allò que conté sigui significatiu i transmeti, com ho fan les actrius, un missatge inequívoc a l’espectador. […]

Diguem-ho sense embuts, malgrat que dir-ho costa perquè l’obra és de l’escriptor d’Àustria Stefan Zweig i perquè la companyia teatral és La Perla, és a dir dos tòtems, però diguem-ho: la història del guerrer Virata, que era fort i valent, emociona a estones, sobretot quan la interpretació dels actors Òscar Muñoz i Xavier Ripoll transmet aquest sentiment. En una altra part de l’obra, la tensió narrativa decau. Ara bé, l’obra és d’una gran valentia artística, que es combina amb poca llum i molta foscor, amb la música en directe tocada per Marc Serra, que és el primer que es dirigeix a l’espectador i explica qui va ser l’escriptor, i sobretot amb un joc d’alta volada dels actors, que ara l’un […]

No és cap secret que la muntanya guarda perills per tots aquells que decideixen encarar-la. D’això ens parla FitzRoy. Però en parla només en aparença: el dilema que allá s’hi planteja, el de continuar l’expedició o abandonar-la (amb el que ambdues decisiones comporta) suposa en el fons els mateixos petits dilemes que travessem tots en la nostra quotidianitat. Aquí, la muntanya és només un context, una excusa, un decorat. El que importa a metres i metres d’altura és el mateix que importa en el dia a dia dels espectadors. Per això, m’atreviria a dir, aquesta obra funciona i agrada. FitzRoy ens dona el que promet: intel·ligència i diversió a la vegada. Ens dóna intel·ligència amb un argument ben trabat i […]

La nova comèdia de Marta Buchaca promet el que et dona. Es tracta de la clàssica comèdia de situació, amb escenografia realista i quatre intèrprets que serveixen els elements bàsics del gènere; entrades i sortides, malentesos, molta ironia dramàtica, contrast de personatges i jocs idiomàtics a bon ritme durant una hora i mitja de riures. L’argument recorda a la pel·lícula Mi vida sin mí d’Isabel Coixet, en la qual el protagonista, en conèixer la poca esperança de vida que té, prepara una llista de coses a fer i tracta de deixar les coses el més lligades possibles perquè els seus estimats tinguin una bona vida. Això sí, Buchaca pren la direcció contrària de la cineasta, eludint el drama i ficant-se […]

Aquesta faula oriental de Stefan Zweig ens trasllada a l’Índia, on un guerrer fidel al seu rei anomenat Virata, cerca alliberar-se de la culpa que li persegueix des que va assassinar al seu germà sense voler. És possible ser lliure vivint en comunitat? Existeix la veritable justícia? Com deslliurar-se de la culpa? Diuen que un bon personatge és aquell que dubta, que es qüestiona els seus actes, i l’heroi d’aquesta història ho fa constantment. En la cerca de la redempció de la seva culpa anirà viatjant des de l’acció total (la lluita d’un guerrer) fins a la inacció absoluta (la contemplació de l’asceta). No obstant això, la inacció és ja un tipus d’acció, ja que la mera existència silenciosa i […]

Diuen que les vides imaginades sempre són millors que la viscuda, i aquesta obra ho corrobora. El text de Joan Yago, dramaturg de La Calòrica, posa sobre l’escenari temes com la precarietat laboral i emocional, les expectatives vitals frustrades o la inèrcia de la vida adulta, i ho fa amb el to de comèdia al qual ens té acostumats. El gran assoliment està precisament en la capacitat de parlar d’aquestes tragèdies humanes des de la comèdia, donant com a resultat un text tan còmic com esquinçador. A l’escenari, Anna Moliner i Joan Negrié interpreten una parella sentimental i laboral. L’obra arrenca quan estan preparant-se per oferir un número musical de duets amorosos històrics en les festes majors d’un poble. Els […]

“Ahora que el mundo se va a la mierda, el teatro es más necesario que nunca”. És una de les frases que s’escolta al principi de l’obra, i la veritat és que diu molt de les intencions de l’espectacle i de les persones que el fan. Potser no serà teatre “normatiu” el que veurem al llarg de poc més d’una hora, ni teatre polit, ni res que pugui ser valorat o comparat amb altres muntatges de la cartellera, però sí és un exercici sincer que té més de militància que d’intenció artística. Un exercici que té com a base pujar damunt d’un escenari una sèrie de realitats i temàtiques sovint poc representades. La proposta sorgeix d’uns tallers de teatre i […]

“Sabia Tierra” és una creació de la companyia “Arte Sin Fronteras” composta per Mayaymara Behoteguy Chávez i Ada Saliou. Es tracta d’una espectacle de dansa en el que s’exposa l’impacte que ha tingut el colonialisme, i que encara té, des de la perspectiva de dues persones migrants, com ho són els dos artistes. La posada en escena, tot i ser minimalista, aconsegueix amb pocs elements representar idees molt potents. Per exemple, utilitzen la sorra per suggerir les delimitacions fronteres o, l’aigua que es relaciona amb la imposició de la religió cristiana. No només és uns crítica política i una reflexió sobre les conseqüències del colonialisme, sinó que és un homenatge a la mare naturalesa i un reclam de tornar a […]

Quan algú es planteja posar en escena una obra de teatre n’hi ha varies possibilitats; tot depèn del missatge que vulguis transmetre i dels medis de què disposes. En aquest cas, autor i director no defrauden. L’Antoni Cayrol ( conegut pel pseudònim Jordi Pere Cerdà) va voler plasmar la relació entre 4 dones d’una mateixa familia dins un entorn rural de la Catalunya Nord. De caire altament matriarcal, en Roger Casamajor n’ha fet una proposta d’una magnitud escènica impecable. Quatre dones i el sol se’ns presenta damunt l’escenari en un format minimalista que dona molt de joc. Uns passadissos per on les quatre dones passegen desenfrenadament els seus amors i desenganys destacant com a teló de fons la duresa de […]