Recomanacions

Els personatges de “Terra baixa. Reconstrucció d’un crim” es converteixen en universals, símbols del bé i del mal, de l’amor i de l’odi, inherents a la humanitat, amb l’obra que signa Pablo Ley amb direcció de Carme Portaceli. El Sebastià (representat per un Eduard Farelo explosiu) podria ser el senyor feudal de l’edat mitjana i també el dictador més actual que ha encès Europa en una guerra, mentre que en Manelic (un Borja Espinosa de premi) és la persona amb valors i honesta, amb ella mateixa i amb els altres. Aconseguir que els protagonistes de “Terra baixa” vagin més enllà de l’acció de l’obra original és l’encert d’aquesta nova interpretació de l’obra. Per continuar, el fet que en el mateix […]

Un dels tòpics més populars durant el segle XVII va ser el de les Vanitas. Una corrent estilística que es nodria, principalment, de natures mortes que recordava la brevetat de la vida i els plaers mundans. El terme sorgí a partir d’una cita de l’Eclesiastès: “Vanitas vanitatum, et omnia vanitas” (traduït com “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat”), i és que tant al segle XVII com ara, com possiblement a qualsevol època de la civilització humana: Tot és vanitat! I és que tot és vanitat perquè, sovint, la vida és massa breu. I és per a això que tots ens permetem el luxe d’esclafar als nostres més directes competidors, per a un temporal moment de plaer abans que la […]

Per a les noves generacions el nom de Buffalo Bill ja diu ben poca cosa, i en alguns casos potser cap. Durant tot el segle XX, però, va ser un referent de masculinitat i també una síntesi del que suposava el far west i els valors dels Estats Units. L’obra es passa una bona estona explicant tot això –es curiós la quantitat de coses que cal explicar actualment quan es parla d’alguna referència una mica antiga-, per passar després a centrar-se en la visita del cowboy nord-americà a Barcelona. El 18 de desembre del 1889, el llegendari personatge va arribar amb tota la seva troupe per representar una mena d’espectacle circense en el que reproduïa les batalles amb els indis […]

Diguem-ho sense embuts: La Calòrica és sinònim de bon teatre. Així que si encara no havíeu vist “Els ocells”, el Teatre Poliorama l’ha programat els dilluns perquè l’obra creada per la companyia el 2018, basada en un text de l’escriptor grec Aristòfanes, el qual la va estrenar el 414 aC, arribi a més espectadors. Amb les dates a la mà, comença la primera clau de l’èxit de l’obra. 2.500 anys després, la sàtira política que l’escriptor Aristòfanes va escriure és d’actualitat. És clar que La Companyia l’ha reinterpreda, amb un text col·lectiu com asseguren, però l’essència és la mateixa. El públic riu constantment pels diàlegs enginyosos, protagonitzats per una democràcia agònica, un capitalisme que només volia ser capitalisme (que no […]

Loop és un homenatge al món del teatre, als artistes i als tècnics; a tots aquells que munten i desmunten, a tots aquells que treballen entre bambolines, a tots aquells que hi són, però que el públic no veu. A Loop, la cia Aracaladanza converteix en protagonistes a l’escenari, als elements escènics (focus, el teló, bambolines, caixes metàl·liques, cintes de marcar, terres…) i a tots aquells que hi treballen (artistes, tècnics, regidor, maquinistes…) Loop es va estrenar el 4 de febrer de 2022 als Teatres del Canal (Madrid), i ha estat guardonada amb el Premi Feten 2022 al millor espectacle de dansa. Carolina Arija, Jorge Brea, Raquel de la Plaza, Jonatan de Luis, Aleix Rodríguez i Jimena Trueba són els […]

Uppgivenhet podria ser la cosina germana d’aquella Síndrome de gel que Clàudia Cedó va estrenar l’abril de l’any passat. És curiós que dues obres de text catalanes parlin quasi a la vegada d’un tema social circumscrit en principi a Suècia, tot i que la qüestió és tan preocupant que entenem l’interès i també la coincidència. Sigui com sigui, les històries de Cedó i de Daniel J.Meyer transiten camins diferents. Si la primera es centrava en les conseqüències i en tot el que envoltava el problema de dues germanes, la segona ho enfronta de molt abans i ens col·loca com a testimonis directes del que passa en un centre d’inclusió. A més, les relacions entre el Tarik, l’Ivan i l’Inge són […]

Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall. Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els […]

Benvinguts a La Quarta dimensió. Així és com es titulen­ – sense que ningú sàpiga ben bé el perquè – el conjunt de 17 poemes teatralitzats que donen veu a personatges de la mitología grega que l’autor grec Iannos Ritsos ens va deixar com herència. No és el primer cop que es representa un d’aquests poemes – i de ben segur que arribaran més especitacles – però en tot cas, ara tenim l’ocasió de veure Agamèmnon. De les històries d’Homer ens arriba un Agamèmnon despota, ambiciós i sense escrúpols però aquí, Ritsos ens el presenta com algú més reflexiu, més considerat, més humà. Un despota humà, sí, que arriba de la guerra de Troia per dirigir-se a la seva dona […]

Quan un llegeix la sinopsi de El pare es pensa que es trobarà amb una escena quotidiana on una família ha de junyir amb la malaltia degenerativa d’Alzheimer. I sí ….però no. La quotidianitat a la que sovint ens enfrontem en aquestes situacions està renyida amb la realitat que pateix el malalt. Florian Zeller, el creador de la història, va més enllà i ens presenta una realitat distorsionada, un enfoc diferent del dia a dia que ens fa furgar amb els ulls del malalt. El enfoc és brillant. L’ escenari es converteix en un vaivé de cares desconegudes dins un entorn d’intimitat que tot i la tendresa que se’n desplega també espanta… i fa mal. El mateix malalt, des de […]

Crystal és l’última creació de la companyia canadenca Cirque du Soleil, fundada per Gilles Ste-Croix l’any 1980, pionera en les arts circenses lliure d’animals, amb una posada en escena espectacular, un vestuari molt llampant, i d’un nivell artístic i tècnic altíssim. Crystal és el 42è espectacle del Cirque du Soleil i el primer que han fet sobre gel. Es tracta d’un espectacle del tot innovador que fusiona diferents disciplines, com circ, dansa, patinatge sobre gel (sincronitzat, figures lliures, acrobàtic), interpretació, projeccions visuals (trucs i efectes visuals) i música. Fins a set disciplines circenses es poden veure en aquest espectacle: trapezi, corretges aèries, malabars, acrobàcies, equilibri, banquine, pals pendulars (una primícia en el Cirque du Soleil que combina el treball de […]

Barbàrie i sense sentit, dos conceptes que poden definir qualsevol guerra. Conflictes armats provocats i decidits per persones que no tenen res a perdre i patit per civils i població vulnerable. Les víctimes reals, aquelles oblidades per la societat son les que suporten durant setmanes, mesos i anys bombardejos, trets, setges, fam, por, tristesa i solitud. I res pot explicar permetre que visquin això. Marie Colvin va ser una corresponsal de guerra que va cobrir nombrosos conflictes armats a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia, el Timor Oriental, Sierra Leone, Zimbàbue o Sri Lanka des dels anys 80. En aquesta obra, Laura Aubert es posa en la seva pell per explicar al públic la seva història, com va convertir-se en corresponsal […]

“La bufanda” és la demostració que la combinació de dansa i teatre, cos i veu es complementen de tal manera que la història adquireix una altra dimensió, més real, més propera i també més profunda. La idea i la interpretació són d’Oriol Roca. La bufanda és un element que ens abriga i ens conforta però també ens pot escanyar i destruir. És un bonic símil sobre l’amor. Oriol Roca parla amb els ulls, amb els peus, amb tot el cos i ens parla d’una història, de la seva història, de trobades i pèrdues, d’amor i oblit. És l’expressió dels sentiments, de l’emoció, de la sorpresa, del dolor i del patiment. Tot està teixit amb un sentit molt fi de l’humor […]

Fofito, el mític pallasso de la tele torna al circ i, aquest cop, ho fa acompanyat del clown Mónica Aragón. El duo pare i filla ens presenta “Viva el circo” un espectacle de circ clàssic. L’estructura de l’espectacle és senzilla, s’alterna entre gags còmics i números de diverses disciplines. Trobareu des de malabaristes fins a acròbates penjats de teles, passant per un artista sobre una bicicleta minúscula. Tot i ser números curts, es nota que estan molt pensats, curosos amb cada detall, i que requereixen una gran dedicació per la dificultat de cada un. M’agradaria destacar en especial el número de “pole dance” que ens ofereix una aposta molt arriscada, però molt ben defensada. Una execució excel·lent. El mític Fofito […]

Què és millor que anar al teatre i començar amb una bona teràpia? Emmarats és una obra de comèdia, dirigida per Dani Rebollo i d’autoria per Joaquim Bundó que tracta de 3 històries, 3 mares i molts problemes. Una obra amb un guió molt fresc, energètic i molt divertit per passar una bona estona. Una obra que dura 75 minuts i et fa perdre la noció del temps. Els intèrprets Daniel Bayona, Jose Sanz, Albert Ferré i Laia López estan fantàstics, amb molts canvis de personatges i estereotips. La Sala Ars és una sala petita i acollidora que et fa sentirte molt a prop de l’obra. Fàcil, divertida i entretinguda és la millor definició d’aquesta peça teatral.

Va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta quan el còmic de superherois, com a tal, estava de capa caiguda. Havia deixat de ser quelcom democràtic per a esdevenir quelcom per als mal anomenats friquis i els nens. Les històries no deixaven de ser revisions infantilitzades de les històries de sempre amb una gran sobredosi de malles grogues. Ara bé, des del còmic underground del gènere, esdevenien canvis, com unes primerenques Teenage Mutant Ninja Turtles plenes d’angst adolescent, ràbia contra un món que era incapaç de comprendre-les i sang, molta sang. Això va ser analitzat també per les majors del còmic en aquell moment, però principalment per DC Comics, que va donar una petita sèrie de quatre números a […]