Recomanacions

Qui canta els seus mals espanta, o almenys això era el que ens deia la cançó de Els Esquirols. Però mai sabem del cert si aquest cant que fem es el que generarà nous problemes o és, en part, el causant d’aquests. A escena ens trobem a la Marta Fiol deixant-se acompanyar pel pianista Carles Puig que estableixen un diàleg constant sobre d’allò que és diví i humà. Les seves dèries, principalment les d’ella, i l’anhelada recerca d’una solució. Una solució desconeguda perquè tampoc en coneixem -exactament- el conflicte més enllà de la mateixa incomoditat que ens suposa viure i sobreviure en un món que cada vegada entenem menys i que sovint es troba subjecte a regles i lleis que […]

Agraïm molt la gran idea del TNC d’oferir una versió digital d’algunes de les obres de la temporada. Es pot veure fins a l’inici de la temporada següent, és a dir al setembre, i veure-la tantes vegades com vulguis, repetir una escena o rebobinar segons el moment. És així com he pogut gaudir d’aquesta obra quan ja s’ha acabat el festival grec i tots els teatres tanquen per agafar forces per la nova temporada. “Els homes i els dies” és una narració de vint anys de vida de David Vilaseca escrit per ell mateix, adaptat al teatre per Josep Maria Miró i dirigit per Xavier Albertí. Era una aposta difícil i tots plegats han aconseguit dues hores i mitja d’una […]

La cupletista es va estrenar el 2004 a Olot, i va fer temporada al ja desaparegut Teatre Artenbrut. Els seus dos objectiu eren, i encara són, donar a conèixer una sèrie de cançons avui ja pràcticament oblidades i també retre homenatge a la compositora Cándida Pérez Martínez, que va posar la música a cuplets tan famosos com Les Caramelles o La Marieta de l’ull viu. Aquesta compositora, amiga personal de Raquel Meller, va escriure algunes de les pàgines més exitoses del gènere, però va morir pràcticament en l’anonimat –ella mateixa va cremar molts dels seus arxius personals– el 1989. L’espectacle és pràcticament un petit concert amb quatre apunts biogràfics i alguna que altra reivindicació del gènere. De fet, no podríem […]

Cada estiu des de fa anys, Parking Shakespeare ens convida a una nova obra al petit teatre circular a l’aire lliure dels jardins de l’Estació del Nord. Com que la dotzena nit després de Les festes de Nadal correspon a la Epifania cristiana, aquesta obra de Shakespeare, “Twelfth Night” s’ha traduït a molts idiomes com “La Nit de Reis”. Eren temps de celebracions a l’època isabelina, festes hereves del carnaval medieval on tot es posava cap per avall. El bard anglès hi va afegir un segon títol. “ What you will” que la Companyia Parking Shakespeare han traduït com “el que vulgueu” i amb això Sir Williams incita i convida a totes les produccions i adaptacions posteriors a fer una […]

Inici en blanc i negre per representar un clàssic. Però per molta serietat que vulguen destil·lar en aparença, l’essència Rhum està present. Només la manera que tenen de dir-nos que apaguem els telèfons mòbils ja és un gag fantàstic en si mateix. A partir d’aquí assistim una vegada més a un desplegament d’imaginació grandíssima, materialitzada en objectes, instruments, cançons,… que se succeeixen a un ritme que no es perd en cap moment. Són pallassos, sí, i com a tal trenquen amb la idea preconcebuda i uniforme que pot tenir molta gent sobre els espectacles d’aquests personatges. I al mateix temps fan gags clàssics i compleixen criteris del gènere. Però van molt més enllà i la qualitat és immensa. Tot té […]

Per presentar en directe el seu darrer disc, Farsa (Género imposible), Sílvia Pérez Cruz s’ha inventat un espectacle híbrid en el que barreja teatre, música, audiovisual, dansa, etc. I perquè tot això hi tingui cabuda s’ha fet construir un petit escenari dins de l’escenari del teatre: una petita caseta, o rulot, o estudi de gravació… Un recinte tancat que s’obre quan fa falta i que trasllada el món de l’artista cap a tots nosaltres. Un cop ubicats en aquest reducte que ho conté tot, començarem a escoltar –una darrera l’altra i fins a més de dues hores de concert- les cançons de Pérez Cruz. N’escoltarem de pròpies –la majoria- però també de prestades, i sobretot escoltarem aquells temes que van […]

Quan la Biblioteca de Catalunya obre les portes, alguna cosa màgica és a punt de succeir. I si el teatre aporta, a més, la seva intrínseca dosi de màgia, l’experiència és doble. La Perla 29 produeix l’adaptació teatral de l’obra de la Irene Solà, un cant a la natura amb mil cares, on l’ésser humà és un element més, on tot pot canviar per un llamp, la pluja, uns bolets, un animal que t’és fidel, o un que pot atacar-te en qualsevol moment. Un èxit editorial que va trencar motlles i que va merèixer diversos premis, entre ells, la quarta edició (2019) del Premi Anagrama i un dels 13 Premis de Literatura de la Unió Europea 2020, que es concedeixen […]

Coneixem aquesta obra de teatre? Un clàssic de Shakespeare que s’ha representat als escenaris milions de vegades! Què podria haver-hi encara que ens enganxara com si fos la primera vegada? Els Parking Shakespeare ens traslladen un estiu més, a un espai diferent que ja ens situa com a espectadores, en un altre estat: el parc de l’Estació del Nord. Amb tot el que això comporta pel que fa a escenari, àudio, distraccions i sons externs,… i una vegada més, amb tot el que això comporta en una companyia creativa que veu en aquest context un munt d’oportunitats. Juguen amb tot això generant una obra fresca, amb ritme, divertida, amb qualitat interpretativa i estètica i que captiva d’inici a fi. Una […]

La caiguda a l’abisme d’un àngel és l’inici d’aquest viatge. En un paratge inhòspit, comença la que serà una rebel·lió que acabarà amb el món dels homes, o això és el que pensa un dels protagonistes d’aquesta història. Basada en el poema èpic de John Milton l’any 1667, aquesta obra narra la caiguda de Satanàs a l’infern i la seva posterior rebel·lió per provocar la caiguda de l’home en el Paradís creat per Déu omnipotent. Una venjança que pretén provocar canvis en el sistema establert per un déu orgullós i vanitós. Però en el camí per aquesta evolució, des de la caiguda fins a la creació d’Adam i Eva i la destrucció del paradís, els protagonistes van argumentant el perquè […]

Castellucci és un autor que abans d’entrar al teatre ja et condiciona i suggestiona, amb advertiments i petits missatges que et fan encarar la funció des d’un altre punt de vista. Recordo que abans de veure Sobre el concepte de rostre… advertia sobre l’olor a excrements que podia molestar als espectadors, i aquí ens recomana agafar uns taps per a les orelles ja que diu que el so de l’espectacle pot ocasionar lesions greus. Una mica de raó hi ha -els seients de les primeres files vibraven per efecte del so- però el que està clar és que tota aquesta litúrgia forma part de l’espectacle. De fet, entrar a un muntatge d’aquest director és lliurar-se a una cerimònia que sempre […]

Era inevitable que, tard o d’hora i tenint en compte els temps que vivim, la poetessa Safo acabés tenint una obra de teatre pròpia. El que potser no esperava és que fos més aviat un concert de pop o una performance festiva, o totes dues coses alhora. Christina Rosenvinge, Marta Pazos i María Folguera han creat un espectacle que comença amb la mort de Safo i que, de mica en mica, va desgranant quatre pinzellades de la vida de l’autora. No espereu trobar massa dades -tampoc se’n coneixen moltes- ni una estructura excessivament clara. Més aviat les creadores s’han deixat portar per la música, per alguns versos… i sobretot per una estètica molt concreta. Quan entrem al teatre ja ens […]

El teatre és un dels elements més preuats de l’educació col·lectiva i és per això que agraïm aquesta posada en escena d’una de les dones més enigmàtiques i misterioses de la història de la poesia. Se’n sap tan poc que ens hem hagut d’imaginar-la. Només la coneixem a partir dels 100 versos que han quedat dels nou llibres que s’havien recollit a la biblioteca d’Alexandria. El papa Gregori VII els va fer cremar per immorals i perquè incitaven al pecat. Eren més de 12000 versos que s’havien conservat i intuïm més que sabem d’ella a partir dels pocs elements que han dit altres poetes com Ovidi. Plató la va anomenar la desena musa. I han estat tres dones les que […]

Jordi Prat i Coll exerceix de nou de dramaturg i director teatral després de l’exitosa M’hauríeu de pagar, estrenada al festival Temporada Alta el 2020. I ho fa amb un guió i un espectacle realment impressionants. Un retrat de la Barcelona fosca que es podria viure una nit al nostre Raval fet des de la ment d’una noia que transita per les corbes de la incertesa, del dubte vital. Una noia que es mou amb incomoditat, malgrat el seu posat valent, i amb ànsia de descobrir un bri d’autenticitat vital a través de l’encontre amb diferents personatges. Cadascun d’ells li mostra l’aparent misèria i, alhora, la poètica essència de la seva existència, i ella en recull tot el que pot. […]

“Si ets un refugiat estàs mort, encara que sobrevisquis”. Aquesta és una de les frases d’aquesta obra i és una de les tantes que se’t queden gravades a foc al cap mentre vas veient tot el muntatge i que vas pensant i reflexionant quan ja ets fora del teatre. I no t’ho pots treure del cap. Et distreus, marxa, però hi torna. Així no comença aquesta producció, seria massa senzill posar davant del públic una veritat tan real que molts podrien rebutjar i apartar-la ràpid. Aquestes paraules arriben quan s’ha creat un context amb el text i el muntatge sobre l’escenari que prepara a l’espectadora per entendre, més bé que mai, el pes que tenen aquestes paraules. I aquest és […]

Marta Buchaca porta més de 17 anys escrivint teatre, i també com a guionista a TV3. Ha guanyat el Premi Fundació Romea, el Marqués de Bradomín i el Max, entre d’altres… i la veritat és que el seu recorregut és llarg i eclèctic. Darrerament l’hem vist sobretot abocada a la comèdia, tot i que no s’han d’oblidar textos dramàtics i molt elogiats com Plastilina, Litus o Les nenes no haurien de jugar al futbol. Quant temps em queda? tracta sobre la mort, igual que ja passava amb Rita, la seva anterior estrena. Ara bé, si aquella era una comèdia d’humor negre amb dos únics personatges a escena, aquesta està tractada com una comèdia de situació clàssica. El més curiós és […]