Recomanacions

Next to normal és un d’aquells musicals petits, però de prestigi, que any rere any van guanyant adeptes i s’acaben convertint en peces de culte. El seu pas per la cartellera barcelonina el 2017 -amb Nina i Roger Berruezo en el repartiment- no va resultar precisament un èxit de públic, va ser més aviat un trànsit i una oportunitat perquè alguns descobríssim aquesta petita joia, guanyadora de tres premis Tony i d’un Pulitzer. A Madrid tampoc va funcionar… S’ha de reconèixer que l’obra no és el que un s’espera quan va a veure un musical. No té coreografies, ni escenaris espectaculars, ni cap cançó excessivament famosa… A més, tracta sobre la salut mental, sobre la pèrdua i les relacions familiars. […]

El Parc de l’Estació de Nord acull de nou una cita imprescindible dels estius barcelonins: les adaptacions contemporànies a l’aire lliure de les comèdies de William Shakespeare. A Barcelona s’ocupa d’aquesta empresa (que també gaudeixen les veïnes de ciutats com Nova York, Montreal, Londres o Louisville) la companyia Parking Shakespeare, qui cada any encarrega a un dramaturg que revisiti les obres més populars del bard anglès. Enguany la directora i dramaturga Marta Aran (Els dies mentits, La noia de la làmpada, La segona Eva) adapta i sacseja Nit de Reis (o el que volgueu), una de les comèdies d’embolics més hilarants de l’autor. Dos bessons naufraguen amb un vaixell de la Transmediterrània. Separats per l’accident i sense conéixer quin ha […]

És difícil saber si darrera de les obres de Llàtzer Garcia hi ha molt de vivència pròpia o de records reals, però en els programes de mà de moltes de les seves peces sempre hi ha un punt de partida que ens situa la trama en aquell interessant terreny dels fets reals. Serà veritat o no, però està clar que un enfronta l’obra des d’un altre angle, donant als personatges la versemblança que necessiten i dotant-los d’una aura de misteri que perdura fins i tot acabada la funció. En el seu darrer text torna a passar el mateix, i els dos personatges principals ens acabaran acompanyant a casa… ens agradi o no. Al final, les visions explica la història de […]

SAFO es pot descriure en poques paraules: força, sororitat i poètica. La proposta és d’aquestes que t’emboliquen des del minut zero: tant punt entres al teatre et dona la benvinguda una majestuosa escenografia, que és un presagi del que veuràs: Un marc en el qual es van desenvolupant escenes com a quadres pictòrics, com a cançons a un concert, com a capítols d’una vida, com els versos d’un poema de Safo. El que ocorre damunt d’aquest escenari és brutal. L’equip crea una proposta molt plàstica, a la qual acompanya la música, les cançons i la dansa, i que recrea, reinventa, dona vida a aquest personatge històric del qual poc s’ha escrit i molt s’ha inventat. Elles, les creadores de la […]

Ahir vam baixar als inferns de la mà de Jordi Prat i Coll, i vam conèixer un món gens agradable on hi conviuen aquells que un dia, no en sabem les raons, van sortir-se’n del camí. Un camí sense retorn. Un text punyent, fosc, fins i tot incòmode. Un text amb un vocabulari sense filtres. Una obra inspirada en els carrers del Raval, lloc on fa més de vint anys que hi viu el dramaturg. Fàtima seria com entrar en una exposició de fotoperiodisme on el fotògraf vol mostrar una realitat que moltes vegades volem ignorar. És la crua realitat de moltes de les persones que viuen al carrer, drogoaddictes, pervertits, sensesostre, traficants… gent que pateix, gent fràgil, gent ferida. […]

Marta Buchaca signa i dirigeix Quant temps em queda?, una comèdia coproduida per la companyia La Pocket i el Grupo Focus, protagonitzada per Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i David Vert. De què va l’obra? En Pere (Lluís Villanueva) li queden 30 dies de vida i ha escrit una llista amb totes les coses que li agradaria fer abans de morir. Què busca Marta Buchaca amb aquesta obra? Fer-nos reflexionar sobre si estem vivint la vida que volem viure. De fet, tot va començar fent-se a si mateixa la següent pregunta: Si em quedes poc temps de vida, què faria? Marta Buchaca parla sobre la mort utilitzant la comèdia per recordar-nos que s’ha de gaudir de la vida en […]

Encara no hem entrat a la sala, que ja trobem personatges ben particulars caminant atabalades entre el públic i donant consignes i premisses. Però… són personatges? Són les actrius? Juguem en la zona de frontera i, amb aquest desconcert inicial, entrem a sala per continuar jugant. Aquesta proximitat i espai desdibuixat entre caracterització i realitat ens acompanya al llarg de tota l’obra. Entrem en un univers que va en acord amb això, amb una realitat paral·lela, etèria, curiosa que habiten éssers mitològics. Bé, éssers mitològics, animals, elements curiosos,… tot pot trobar el seu lloc i és possible en aquesta excèntrica fabula, fins i tot nosaltres com a públic. La Peleona juga amb nosaltres, juguen entre elles, juga el text, l’escenografia […]

Només entrar a la sala, la visió a l’escenari de la increïble escenografia que l’habita, ja és un presagi del que ens espera els pròxims 90 minuts. Grandiositat, força, fermesa, presència, majestuositat, contundència. Ens trobem davant d’una obra plàstica en moviment, d’un concert escènic, de teatre musical, d’un recital dramatitzat, d’una mescla d’arts i disciplines que componen una poètica extasiant. Una tempesta d’estímuls constant que ens col·loca en un grau d’intensitat màxim i ens atrapa, com ho feien els versos de la poetessa que inspira l’obra, de la que tan pocs ens han arribat. Qui va ser Safo? La figura d’aquesta dona que va viure en l’antiga Grècia, ens és presentada amb l’essència que devia destil·lar. Una d’aquestes dones pioneres […]

No és estrany veure, de tant en tant, espectacles europeus que analitzen l’actualitat política o determinats aspectes de la societat des de la sàtira. Ara em venen al cap Ubu Roi o Belgian Rules, però hi ha molts més exemples. com ara aquell esperpèntic Concours européen de la chanson philosophique. A casa nostra, però, costa més trobar aquest tipus de format, i és per això que Europa Bull va suposar una agradable excepció en el moment de la seva estrena (finals del 2019) i ho segueix suposant a l’actualitat. Desgraciadament, aquell teatre polític que feien Els Joglars ara ja fa uns quants anys ha quedat quasi oblidat per a molts… L’espectacle de Jordi Oriol reuneix a representants de diferents països […]

A vegades és difícil escriure sobre produccions que t’han deixat amb la boca oberta i processant les emocions que t’han provocat. Aquest és un exemple, perquè es tracta d’un sobreestímul de moments, escenes, llums, colors i música que no para d’interpel·lar amb el públic. Safo va ser una poetessa lírica grega que va viure entre els segles VII i VI aC a l’illa de Lesbos i va escriure sobre l’amor i la manera d’entendre’l. I en aquesta obra s’intenta fer una revisió de la seva vida i obra a partir del poc que ha quedat escrit de les dues coses. Fins i tot s’exploren algunes de les teories de la seva vida i mort, a partir d’escrits d’altres “erudits” contemporanis […]

Fa nou anys vaig anar a veure aquesta obra per primera vegada a l’Off de la Villarroel. Per mi va ser el descobriment del teatre argentí i del jove dramaturg Nelson Valente, una de les figures més representatives del circuit teatral actual, tant a l’Argentina com a casa nostra. Basada en la frase “els nens i els bojos mai menteixen”, El loco y la camisa neix dins l’under argentí. Després de cinc anys de representacions en pisos i petits teatres argentins, l’octubre de 2011, arriba a Barcelona a l’Espai Món dins el Festival Ulls. La primera vegada que trepitja un teatre és el 2011 a la Nau Ivanow, on la van veure els programadors de La Villarroel, que la van […]

El loco y la camisa de Nelson Valente ja s’ha convertit en tot un clàssic de la dramatúrgia argentina, un imperdible que no et pots deixar escapar. Ja el vaig poder gaudir fa uns quants anys quan va aterrar a Barcelona amb altres espectacles de Nelson Valente. Com sempre, el teatre argentí ens sorpren. I com va fer-ho fa uns anys, ha tornat a fer-ho. Una obra divertida i plena d’emocions. Ena parla d’una família que vol amagar els seus plats bruts, tot queda en família i que ningú en sàpiga res, però veuen que no és així. Cinc actors en estat de gràcia, que fan que l’espectacle sembli molt senzill i molt proper a tots nosaltres. Al final un […]

No és cap secret que a Jordi Casanovas li agrada tractar, de tant en tant, temes que encara són notícia, que encara acaparen noticiaris i nodreixen moltes tertúlies mediàtiques… o de cafè. A vegades ho fa des del document pur i dur (Ruz-Bárcenas, Jauría) i d’altres des de la ficció, com en el cas d’Alguns dies d’ahir o la que ara ens ocupa. I a més, en el cas d’Immunitat podríem dir que hi ha sumat la seva habilitat pel thriller, pel joc escènic i la comèdia tenyida de reflexió. El resultat és sorprenent, i molt efectiu. Una mena de Mètode Grönholm de caire social, però amb una mirada pròpia, particular, i una sèrie de girs dramàtics que descol·loquen i […]

Next to Normal és el primer musical de Broadway que s’ha representat en un format 100% immersiu. És una coproducció entre l’empresa argentina Del Campo Global, la productora catalana Layers of Reality i el Grec Festival de Barcelona. Es tracta d’una adaptació a 60 minuts del llibret original que han fet els seus autors, Brian Yorkey i Tom Kitt per a ser vist en un espai immersiu de 2000 metres quadrats, en el que públic i actors comparteixen un mateix espai. Tot un luxe poder veure i escoltar de tan a prop les veus d’Alice Ripley (Diana), qui va estrenar aquesta obra a Broadway i va ser guardonada amb un premi Tony per aquest paper, Andy Senyor Jr (Dan), Jade […]

Sis persones han estat convidades a l’atzar a participar en un mostreig demogràfic. Aquestes persones han estat reunides en una sala, se’ls ha assignat una xifra i se’ls ha donat una capseta amb únicament dos polsadors: un de verd i un de vermell. La intel·ligència artificial els preguntarà com volen actuar en cada un dels casos que se’ls plantegi i aquestes persones hauran de votar si hi estan a favor o si hi estan en contra. Aparentment, tot sembla molt senzill, les preguntes són fàcils de resoldre, però hi ha un problema, totes les decisions s’hauran de prendre en seixanta segons i per unanimitat o no podran sortir de la sala. Evidentment, és molt complicat anar tots a una; l’entorn, […]