Recomanacions

Vaig decidir d’anar a veure aquest muntatge després d’assistir a l’acte programat per la Fundació Romea (La figura del maligne a Milton i Molière), on l’Andrés Lima i en Sergi Belbel explicaven les claus de la dramatúrgia de Molière i de l’obra poètica de Milton, i com la fascinació per la figura del Maligne en tots dos autors pot ser rellegida en clau actual. Va ser quan l’actriu Cristina Plazas va llegir i interpretar alguns fragments del Paraíso perdido de John Milton, en versió d’Helena Tornero que vaig decidir de no perdrem per res del món aquesta obra. La veritat ha estat tot un encert, Paraíso Perdido és un gran espectacle en tots els sentits. L’adaptació dramatúrgica de l’Helena Tornero, […]

Érem tres germanes, dirigit per Raimon Molins, és un muntatge delicat que cuida els detalls amb les melodies de piano en directe, amb l’espectacular maqueta de la casa familiar dels Prózorov, amb els plans de vídeo i projeccions de fons i, sens dubte, amb les interpretacions d’Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, acompanyades en segon terme per Carles Roig, que fa també d’operador de càmera. José Sanchis Sinisterraes signa una adaptació del clàssic d’Anton Txékhov en què les famoses germanes russes, aquesta vegada soles dalt de l’escenari, s’enfronten a tot allò que enyoren, que temen i que desitgen en poc més de seixanta minuts. L’espectador pateix amb elles com les renúncies, que es fan inevitables a mesura que evoluciona […]

Una casa familiar en una població marcada per ser un assentament de militars, que venen i van. Hi ha vida perquè hi ha moviment, però aviat tot això quedarà quiet per sempre més. Olga, Irina i Maixa son tres germanes que després de la mort del seu pare s’han fet càrrec de la casa i també d’atendre als convidats en cada celebració feta tradició. Al seu voltant reapareixen amics, oficials i persones no gaire benvingudes. Totes tres tenen anhels que saben és molt difícil que es compleixin. Olga desitja trobar un marit i tenir la seva pròpia família; Irina no pot esperar l’hora de tornar a Moscou i retrobar-se amb la seva infantesa, quan era feliç; i Maixa apàtica amb […]

Hi ha maneres i maneres d’explicar una història. El repte és fer-ho d’una manera diferent de la de sempre, captar l’atenció al públic i amb una actuació que sigui memorable. Això és el que fa “Paraíso perdido” dirigida per Andrés Lima, i més tractant-se de la trama més explicada de tota la història de la humanitat. Aquella història que ja saps el final. Aquella història que el text de “L’estel de Natzaret” ja explica, com molts altres textos. Però “Paraíso perdido” captiva i emociona, tant sentimental com audiovisualment. Veure com el teatre evoluciona i va un pas més enllà de la representació clàssica d’un text pot portar a una part del públic a sentir-lo lluny, però és llei de vida […]

Ara toca una proposta en el món de la copla, a través del musical “Ojos verdes“. No és la primera proposta de copla que he vist (veure cantar a Joan Vázquez és tota una meravella) i ja no tinc aquella primera associació amb una música passada de moda. Aquest cop vaig al Teatre Gaudí Ojos verdes és un viatge musical per la crònica d’Espanya a partir de la biografia de Miguel de Molina. Aquell que en el seu dia va donar a conèixer cançons tan memorables com “La bién pagá”, “Ojos verdes” o “El día que nací yo”, i que va haver de pagar un preu molt alt per exigir-se a sí mateix viure amb autenticitat. “Miguel de Molina, aquell […]

Al 2006 La Barni teatre es va iniciar com a Companyia teatral amb aquest muntatge dedicat a Miguel de Molina. Durant aquests 15 anys han creat 5 espectacles “El projecte dels bojos, una utopía musical”, “Le llaman copla” “Tan bonica aquesta nit” i “La filla del mar”. Jo la vaig veure entre el 2012 i el 2014 ja que la van reposar varies vegades i va girar per Espanya. Diuen que la copla va néixer durant la República però nosaltres l’hem associat al folklore franquista i alguns l’han viscut amb un cert rebuig. És per això que agraeixo a la Barni que aquesta vegada m’ha fet viure la copla amb una altra mirada i amb un regust d’agradable nostàlgia. Des […]

Amor a les arts escèniques entre pares I fills. Travy sorgeix d’una proposta que li fa el Teatre Lliure a Oriol Pla. Oriol Pla dirigeix un espectacle de clowns en el que cadascú s’interpreta a si mateix. És tracta d’una reflexió i homenatge entre el teatre i la vida d’una família on tots pertanyen al món del teatre. Ells són la família Pla-Solina, de nom artístic la família Travy. Quimet Pla (un dels fundadors de Comediants), Núria Solina (cocreadora de companyies com el Circ Cric), Diana Pla (actriu) i Oriol Pla (dramaturg i actor tot terreny), una família als qui agrada i estimen el teatre, i que ha tingut el teatre com a forma de ser i viure. Travy és […]

Mariona Esplugues és l’autora, creadora, directora i intèrpret de Boja, un espectacle multidisciplinari que combina interpretació, dansa i cant en directe. Boja es va estrenar al Teatre Eòlia l’abril de 2022. Després de l’èxit rotund de públic i crítica, es va programar durant el mes de juliol al mateix Teatre Eòlia. Dissabte a la nit es va estrenar al Teatre del Raval. Val a dir que la sala era plena de gom a gom i que va ser tot un encert haver triat d’anar a veure aquest muntatge. Aquest monòleg sorgeix de la necessitat de compartir i fer visible l’experiència personal viscuda per la Mariona durant aquests darrers setze anys; de la necessitat de deixar de tenir por del que […]

Vivint a la deriva o més aviat sobrevivint a la vida i a tot el què l’envolta. Fent força per aixecar-se cada dia i pensar que controla la seva vida, que no fa res que no vulgui, que no ha sigut fàcil, però que és autosuficient i tan se val què hagi passat o el que pensin d’ella. Acompanyem a Fàtima, la protagonista, en un dia més de la seva desgràcia. Rebutjada per la societat que no la comprèn, que no pot entendre què li passa pel cap o perquè està patint. Primer una companya de pis la fa fora de la seva vida per falta de coneixement i perquè està espantada per com pugui acabar tot plegat. Enfadada perquè […]

Assegut en una butaca un home explica al públic, als seus confidents, un segment de la seva vida en el moment en què ha perdut a la seva dona hores abans. Durant aquesta confessió de poc més d’una hora, narra com es van conèixer, com van arribar a casar-se i aquest final tràgic. En tot aquest viatge en els records del protagonista descobrim que va fer bandera de la severitat i la fredor, conseqüències d’un orgull extrem causat per una vida plena de humiliacions. En els silencis veia com creixia la seva força i com s’imposava a la seva dona. Creia que enfortir aquests moments li reportarien tot allò que sempre havia desitjat. Andreu Benito és el pol d’atracció d’aquesta […]

És curiós que tinguem a la cartellera un espectacle que parla de la importància del silenci en escena (el de la Portillo al TNC) i que per altra banda la Biblioteca de Catalunya ens ofereixi un exemple tan interessant amb aquest text de Dostoievski. Orgull parla de moltes coses, però fa del silenci un element tècnic molt interessant que Andreu Benito utilitza amb una perfecció absoluta. De fet, es tracta d’un text inquietant i intimista, també conegut com Krótkaia, Una noia dòcil o La sumisa. En ell, un home gran (prestamista de professió) explica la relació que va tenir amb una noia jove que va començar demanant els seus serveis i que va acabar convertint-se en la seva dona. La […]

L’any 2019 el dramaturg Juan Mayorga va entrar a formar part de la Real Academia de la Lengua Española, i ho va fer amb l’obligat discurs d’ingrés. Aquell discurs, que versava sobre la importància del silenci en el teatre, s’ha reconvertit ara en un espectacle que ha tingut gran èxit a Madrid i que ja ha esgotat les entrades al TNC. Teatralitzar un discurs o recrear la teatralitat de la situació (Informe per a una acadèmia, de Kafka, sense anar més lluny) sempre sembla una tasca impossible, però al final els resultats poden ser sorprenents. Mayorga ha utilitzat el seu text, però li ha donat completament la volta al fer que una actriu es faci passar per ell. Aquest artifici, […]

El temps és el fil conductor de “Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)” que Magda Puyo dirigeix acompanyada de Marc Villanueva en la dramatúrgia i basada en la novel·la de Elfriede Jelinek. Rosa Cadafalch inicia i finalitza l’obra amb un monòleg sobre el temps sense viatges ni nostàlgies. Senzillament és un relat poètic sobre la inexorabilitat del pas del temps i tot el que l’envolta. La gran massa d’escuma que simula gel, la idea del qual la devem a Judit Colomer i que va desapareixent al llarg de l’obra, representa també la lenta desfeta del temps. El fil conductor és també la música de Clara Peya que ens porta per diferents viaranys segons el text. En […]

Como fan de la novela de Michael Ende iba con un poco de miedo a este musical. Me parecía muy difícil que en 140 minutos se pudiera plasmar la complejidad y profundidad que ofrece la trama. ¡Pero lo han conseguido! A mi parecer Félix Amador hace una adaptación sobresaliente, pues el guion refleja muy bien la esencia del libro y reduce la trama —ya que el texto original es muy extenso— de una manera muy inteligente y acertada y supera mucho mis expectativas. También me creaba curiosidad la caracterización y escenografía del Reino de Fantasía, ya que me parecía muy difícil poder reflejar las criaturas y mundos tan fantásticos que describe el libro. Todavía no hay, y dudo que haya […]

“Orgull” demostra el poder de suggestió de les paraules, que tenen la capacitat de traslladar-te a un altre món. És clar que, per aconseguir-ho, cal talent, vocalització, sentiment, és a dir, interpretació. I si a tot plegat, hi sumes un text clàssic, de l’escriptor rus Fiòdor Dostoievski, ens trobem com a resultat una obra de teatre ambiciosa. De fet, hi afegiria una expressió: teatre de veritat. Qui ha aconseguit que coneguem l’univers de Dostoievski (o si més no, un text seu) és la companyia La Perla 29, amb l’Andreu Benito com a actor, i intèrpret únic. A la direcció, Oriol Broggi, que una vegada més demostra que tot el que signa l’ha fet passar pel sedàs de la passió. Qui, […]