Recomanacions

En plena era digital, on tothom està connectat permanentment a internet, al mòbil o a les pantalles digitals, l’escriptura de cartes a mà és una cosa abocada a l’extinció. Hem passat del ritual de la paraula escrita al telèfon, i del telèfon al mòbil. Hem deixat d’enviar postals i regalar targetes de felicitació. Ens comuniquem per mail, whatsapp o Messenger. Què ens ha passat? Per què ens hem tornat persones fredes i distants, incapaces de dedicar una mica de temps a escriure unes paraules per algú important? Com i quan va néixer Cartes d’amor Quan el dramaturg A. R. Gurney va començar a crear Cartes d’amor, tenia la intenció d’escriure un llibre. Va enviar el manuscrit a The New Yorker, […]

Un home que parla amb si mateix, a nosaltres, a ningú A partir de Manyaga (relat fantàstic), un relat breu de Fiodor Dostoivski, publicat originalment dins el Diari d’un escriptor l’any 1876 sota el títol Krótkaia, un relat fantàstic, neix Orgull, un text fascinant amb un rere fons intimista i inquietant. En el procés de creació i adaptació teatral d’aquest muntatge, i partint de la traducció d’en Miquel Cabal, hi han treballat l’Oriol Broggi (direcció), l’Andreu Benito (idea original i interpretació) i en Ramon Vila (dramatúrgia) L’orgull és el tema principal i un dels principals conflictes (psicològics i existencials) que pateix el narrador (protagonista) d’aquesta història. L’orgull és la causa de moltes de les seves desgràcies, i també la causant […]

La Biblioteca de Catalunya acull el text narratiu de Dostoievski de la mà d’Oriol Broggi i Andreu Benito. Un espai on sempre és un misteri saber quina disposició de grades i escenari et trobaràs. En aquest cas, una butaca sota una finestra serà suficient per ser el niu dramàtic on Andreu Benito es refugia durant tota l’obra. Amb pocs moviments marcats i un entreacte express, “Orgull” entra suaument per les orelles dels espectadors i van calant totes i cada una de les paraules que l’actor va defensant. El monòleg ens parla de l’abús de poder i com això afecta la relació sentimental entre dues persones. De com dues figures que comparteixen certs aspectes sentimentals del passat no encaixen en un […]

Miquel Cabal Guarro és el traductor al català d’un relat de Fiódor Dostoievski que va ser titulat inicialment “Manyaga” dins de “El diari d’un escriptor”. Aquest curt relat ha estat publicat amb altres títols: “Una noia dòcil”, “La sumisa”, “La mansa”, “La dulce” i ha estat adaptada al cinema sota altres títols semblants. I és que el monòleg parla de l’altre a través d’ell, de l’orgull que impedeix l’amor i sobretot, expressar-lo. Fa quasi bé un segle i mig que Dostoievski va escriure aquest relat que podria ser contemporani com moltes de les seves obres que demostren el profund coneixement que tenia del comportament humà i de les seves relacions més íntimes. A través d’un sol personatge podem endevinar tot […]

“Llibertat i cultura” va ser el lema sota el qual es va fundar el Lyceum Barcelona Club l’any 1931, un lloc de trobada per a les dones on s’organitzaven tallers, conferències i cursos que tenien com a principal objectiu expandir la cultura i la llibertat d’ideals en el sector femení de la societat. Moltes dones cultes i intel·lectuals van fer d’aquest espai el lloc perfecte per mostrar les seves obres literàries, musicals i/o polítiques a la resta de dones que pertanyien al club. La voluntat principal era eixamplar la base cultural i social de la dona de l’època. Van ser anys de bonança per les dones, una llibertat que va durar fins el 1939, quan la Guerra Civil va acabar […]

Golfus de Roma esdevé una autèntica festa del teatre, del clown, de la rauxa, de la picaresca, de la innocència i de l’amor. Amb una posada en escena magistral, una escenografia molt cuidada que interactua amb els artistes en tot moment i un acompanyament musical amb un gran pes en el directe, l’espectacle és veritablement captivador, ja des d’abans de començar. Tots els detalls es mostren cuidats fins a l’extrem. La música, sota la direcció d’en Xavier Mestres, és vibrant, marca el ritme de l’escena amb precisió i fins i tot acompanya molts dels slapstick que farceixen la interpretació. És un privilegi gaudir d’Stephen Sondheim, i la seva composició garanteix d’entrada l’èxit. La il.luminació, el efectes de so, la inclusió […]

És clar que és Dostoievski, i que la qualitat del text, Manyaga, és descomunal. I sí, és clar que l’Oriol Broggi l’ha llegit bé i li ha trobat el to, el ritme, el que cal fer i, sobretot, el que no cal fer. Però, aquest Orgull de La Perla és Andreu Benito i el seu dir genuí, particularíssim, únic. Ningú altre posa els accents on els posa Benito i en surt, no només il·lès, sinó triomfador. És un misteri la capacitat que té per dotar cada paraula d’una envergadura semàntica tan gran, el talent per farcir de tanta emoció cada síl·laba, tot allò que diu i tot allò que no diu. Que difícil que és asseure’s a un sofà i […]

L’any 1504 es va editar en diverses ciutats europees el llibre Mundus Novus, que recollia el viatge que va fer el cartògraf Albericus Vespuccius amb tres naus portugueses aquell nou món amb el qual s’havia trobat Colom. Doncs, i segons ens diu la història, ell volia trobar una ruta més ràpida per arribar a allò que s’anomenaven les Índies o les Antipodes, però es va trobar una altra cosa. I era tot un continent dels quals els europeus no havien ni ensumat, malgrat el mapa de Piri Reis o els possibles descobriments de Leif Eriksson. Per a un nou tractat de geografia que es va editar uns pocs anys després, es va decidir, des dels despatxos editorials, que el nou […]

“Dirrrty boys” planteja un debat ètic, el de les segones oportunitats, el de pensar si una persona que ha comès un crim atroç es mereix una segona oportunitat per enganxar-se a la vida. L’obra planteja el debat amb dos actors que actuen de forma excel·lent, és a dir amb versemblança (en Martí Cordero i en Sergi Espina), en un escenari senzill, format només per vuit matalassos, que tindran la funció de sac de boxa, terra on caure per baralles, matalàs per dormir, per fer sexe, cadira per asseure’s. I puc assegurar que l’espectador surt trasbalsat per la complexitat del cas, perquè els blanc i els negres no existeixen quan es tracta de redimir dos joves que amb 10 anys van […]

Avui dia 12 d’octubre, una data més que apropiada per anar a veure aquesta proposta que ja va anar a la Sala Fènix. Una proposta sobre el colonialisme i el racisme que s’ha viscut, estem vivint i segurament els propers anys seguirà vigent. L’obra recorre la història de vida de tres dones, construint un relat tridimensional on el passat, present i futur s’entrecreuen donant compte de les vastes i complexes relacions entre racisme, força de treball i gènere. Índia parla de colonialisme encara avui, i el farà demà. En ella s’inscriu la història de generacions que han callat per a sobreviure: la història d’Amèrica Llatina colonitzada. Un viatge cap a les arrels, un manifest sobre com els cossos marrons parlen […]

El teatre argentí torna a La Badabadoc amb un text fascinant i unes interpretacions brillants. Basada en el text guardonat de Nick Payne, Constelaciones ens fa reflexionar sobre la creença de la possible existència de múltiples universos o universos paral·lels. Universos que empenyen la nostra vida en diverses direccions. Aquest plantejament és el que es fan alguns científics, argumentats a través de la cosmologia, la física teòrica o la mecànica quàntica, i que possiblement molts de nosaltres ens hem plantejat moltes vegades. I si… Mariana i Rodrigo són dos joves que es coneixen i s’enamoren bojament. A partir d’aquest instant les possibilitats que ens planteja l’autor són infinites. Pot ser una història d’amor que perdurarà en el temps o no, […]

Avui dia tothom s’omple la boca parlant de la necessitat de tenir esperit crític. En el fons, però, tots plegats estem més condicionats del que ens pensem pels nostres biaixos cognitius, se situïn on se situïn en l’eix ideològic. El sistema educatiu és el planter del futur i, alhora, un dels àmbits sobre el qual ens atrevim a opinar —i a incidir— més. Com si no fos prou difícil mantenir l’equilibri amb els canvis de llei que se succeeixen amb els relleus de govern, mestres i professors senten massa sovint que es posa en dubte la qualitat de la seva feina. Aquesta és la premissa de la qual parteix Primavera de bèsties, inspirada en uns fets que es van produir […]

El número final de Campanades de Boda de La Cubana, després de retransmetre’ns en un fals directe un casament a l’estil bollywood entre l’Índia i Catalunya, s’acomiadava amb una cançó que ens deia: “Com ens agrada fer teatre a tots plegats / i simular que som un altre disfressats. Fer veritat una mentida i portar una doble vida / que ens amagui de com som en realitat” que servia per a reflectir aquesta perniciosa necessitat humana de mentir per aparentar ser aquells qui no som, sovint com a mesura d’autoconservació, o de reflectir tots aquells anhels i desigs que, en certa manera, també ens podem portar a aquesta autoconservació per a no esdevenir folls. La fórmula, però, no és gens […]

L’activitat teatral de Jordi Prat i Coll és inacabable i ben variada. Tant el veiem dirigint textos aliens (La Rambla de les Floristes o Vespres de la Beata Verge) com propis (M’hauríeu d’haver pagat), o bé al capdavant de musicals de petit format (Guillermotta o Requiem for Evita). Des de fa uns anys, som molts els que seguim les seves estrenes -ja sigui al TNC o en sales de proximitat-, tant per la qualitat dels resultats com per l’excel·lent direcció d’actors, autèntica marca de la casa. Fàtima torna a ser un text propi, i ja distingim en ell l’estil que li hem vist més recentment. L’obra ens trasllada a la part més fosca del barri del Raval, o de qualsevol […]

El Teatre Apolo aposta per posar a la cartellera teatral de la capital catalana una versió musical d’un clàssic que s’ha pogut veure en moltes televisions en els últims 20 anys. I no és el que us penseu, “Plats Bruts, el musical” haurà d’esperar. “Pretty Woman” aterra a Barcelona fins passat Nadal. La proposta encapçalada per Roger Berruezo i Cristina Llorente és visualment molt atractiva i té altres punts a destacar. Fer una adaptació musical d’un clàssic és arriscat, per la infinitat de tòpics (ben vistos per l’època) però que si s’analitzen ara, pequen de masclistes i classistes. El que es pot veure sobre l’escenari del Teatre Apolo, s’allunya d’aquests tòpics i soluciona molt bé les diferències de classes i […]