Recomanacions

A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom. La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i […]

S’ha de ser molt hàbil per poder parlar de l’actualitat i fer una revisió de la història més recent (entesa com a esdeveniments ocorreguts en un termini d’un parell d’anys) des d’un punt de vista reflexiu i conciliador, sense exaltar-se ni buscar fer més sang. Jordi Casanovas té una destresa única en l’ús de les paraules, la construcció del text i l’elaboració d’una història com aquesta, que remou i fa ferida, però que també cura. Ens trobem en una sala on sis persones han estat convocades per formar part d’un mostreig demogràfic, a través d’un algoritme, que ajudarà a millorar la gestió política en cas que es torni a produir una situació d’emergència com la pandèmia del COVID. Del que […]

El text de Nelson Valente pertany a aquell al subgènere “família amb desllorigador”, i m’explico. Tant al cinema com a la literatura hi ha sovintejat el motiu d’aquella mena d’àngel exterminador que posa cap per avall la unitat familiar i posa en dubte les convencions que han fonamentat una entitat tan essencial per a la nostra societat com ho és la familiar. En aquest cas, és el fill (“el loco”, interpretat per Gabriel Beck) qui fa implosionar el nucli a base d’incontinència verbal i d’indignació. El membre menys convencional de la família és l’únic capaç de desafiar les convencions, tan anquilosades ja en els membres més “assenyats”. La posada en escena juga a favor de la comèdia, però des d’un […]

Posa-li el micròfon a qui sol estar callat i dona-li espai i confiança per a que parli. No sóc periodista, ni psicòleg, però suposo que aquesta deu ser una de les màximes que t’ensenyen el primer any de carrera. I aquesta festa de vigilants de museu, la Gardien Party que ha convocat el Festival Grec, bé que la segueix. Mohamed El Khatib és un creador que treballa en la línea del teatre documental i el retrat de la vida quotidiana. En aquesta ocasió aplega a una sala del Museu Nacional d’Art de Catalunya a vuit vigilants de museu d’arreu del món: Rússia, França, Estats Units, Suècia… fins i tot una petita incursió d’un vigilant real del MNAC. Treballadors altament qualificats […]

Sovint la banalització que es fa sobre la salut mental fa que els problemes que els problemes derivats d’una malmesa salut mental passin de ser inconveniències, amb més o menys solució i apaivagament a esdevenir estigmes socials del que és millor no parlar-ne per allò de què diran i que tot quedi dins d’una perillosa franja de la culpabilitat per no ser un personatge totalment funcional dins d’una societat, que ja de per si, és malalta. Arribar a certs estats alterats de la consciència a causa de circumstàncies insalvables, com podria ser la mort d’un primogènit a molt curta edat, és un d’aquests casos. Fent malbé, al llarg dels anys i per motiu específic dels dos cònjuges, un llarguíssim mal […]

Ernesto Caballero dirigeix aquesta adaptació del clàssic de Molière sobre la hipocresia i les mentides, i ho fa amb un objectiu clar; demostrar la vigència d’aquest personatge en l’actualitat. El temps sembla no afectar aquest clàssic universal que, malgrat haver estat escrit fa tres segles, els seus temes i personatges resulten tan actuals. I és que en l’era de la postveritat, de les falses aparences i les xarxes socials, el món està ple de Tartufos. El muntatge ofereix una reflexió sobre la figura de Tartufo en l’actualitat al mateix temps que reviu el clàssic de Molière treballant amb dues capes narratives. D’una banda, tenim el text de Molière recitat en vers i amanit amb alguns elements contemporanis que alleugereixen el […]

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí. El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet […]

Romeu i Julieta és la història d’amor més vegades explicada que va més enllà de la literatura. D’aquesta obra, escrita el 1597 per W. Shakespeare, se n’han fet versions de tota mena, clàssiques i modernes. L’hem vist en ballet amb música de Prokófiev, simfonies de Bellini i Txaikovski, musicals, pel·lícules, cançons de tots els estils (flamenc, melòdica, reggaeton, clàssica…), òperes, obres de teatre clàssiques o trencadores com aquesta última, una adaptació de la Brutal més propera i actual que aconsegueix apropar aquesta història d’amor al públic d’avui. Un projecte que compta amb el dramaturg de la Calòrica, Joan Yago, que n’ha fet l’adaptació i amb el Yannick Garcia Porres que n’ha fet la traducció. La posada en escena d’Alejandro Andújar, […]

Un text sobre la Memòria històrica que es centra en les ferides mai tancades de la Guerra Civil. Veiem que tenim dues escenes que succeeixen finalitzada la guerra i als anys 80. Personatges que inicialment no tenen lligams entre ells. El primer que podem veure és que el temps no sembla avançar, estem com a la postguerra. Tot es repeteix i l’únic que queda és el dolor Ha finalitzat la guerra, és l’any 1939 a València. Una conservadora del Museu del Prado interrogada per un franquista interrogant-la per un quadre desaparegut. A l’altre costat en un poble de València l’any 2009 una dona d’una fundació parla amb l’alcalde per un tema de la memòria històrica. Veiem les escenes com van […]

La cartellera de musicals no destaca per, en general, obres adultes, i encara que de vegades el missatge sigui de pes s’endolceix amb tractaments lleugers. L’anterior està molt bé però s’agraeix que puguem gaudir -en el sentit més ampli de la paraula- de propostes com aquesta Una llum tímida que dignifica el gènere (enteneu-me, si su plau, que sóc musical lover fins a la medul·la). Un tema dur, potent i no tan llunyà que no pot ser oblidat: la dramàtica i sensible història d’amor de dues dones en el franquisme i la seva lluita, desigual, davant d’una societat que no només les silencia sinó les aniquila. Dues professores, a la Barcelona de finals dels 50-inicis dels 60, una més atrevida, […]

Si no coneixes l’Albert Pla, deixa de llegir aquest text i ves a Youtube a descobrir-lo, posa’t els seus discs i delecta‘t amb una de les veus més singulars del panorama artístic català. El cantautor s’amaga darrere d’un personatge de veu dolça i aparença fràgil, que juga en el límit de la seny i l’infantilisme. És aquell boig a qui se li escapen veritats com temples i bajanades monumentals, una rere l’altra, sense filtre ni aturador. L’escut protector de la bogeria permet al cantant i bufó llançar missatges absolutament subversius, proclames antisistema o destrossar la idea de l’amor romàntic. “Mega transgressor!”, penses quan el veus. Però res més lluny: els bufons porten entretenint a la societat amb aquesta barreja d’humor […]

Muerte de un viajante és un text clàssic, dels anys 40, que està sorprenentment vigent. Em fascina al mateix temps que m’espanta que una cosa escrita fa més de 70 anys es pugui traslladar a la situació present amb tanta facilitat. Suposo que és la màgia dels grans autors, com Arthur Miller. L’obra ens presenta a en Willy Loman, el prototip d’home que busca insaciablement el somni americà, i una vegada i una altra es topa de cara amb la realitat. Una realitat que li empeny a treballar insaciablement fins a l’extenuació per un miserable sou amb el qual poder pagar una hipoteca, una assegurança de vida i electrodomèstics que s’espatllen amb sospitosa facilitat. Però el protagonista viu en una […]

A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple. En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues […]

La desaparició del fill predilecte d’uns pares fa que emergeixin tots els fantasmes d’una família benestant, els conflictes de relació que existien entre ells i els problemes de cada un. És un argument que ja s’ha fet altres vegades. Recordo la pel·lícula “Festen” de Vinterberg i Mogens Rukovd (1998) que va ser representada a casa nostra en forma de teatre al 2005 amb una adaptació de Bo Hansen. Allò era un verdader drama on al darrera del luxe, la riquesa i l’encant d’un família burgesa amb una relació impecable es cou una veritable tragèdia. Potser el que volia dir-nos Víctor Sánchez Rodríguez és precisament que no és una situació especial ni insòlita: una gelosia cap al germà perfecte, una necessitat […]

A la meva infància hi havia unes edicions que adaptaven les obres de William Shakespeare per a infants, per tal de representar-les a les escoles o amb grups infantils de teatre. Recordo una sobre El somni d’una nit d’estiu que resultava d’allò més engrescadora i fantasiosa. Uns anys més tard, entrat ja a l’adolescència, vaig veure al Romea la versió de La tempestat que van fer Jorge Lavelli i Núria Espert, que per a aquell moment ja era una versió agosarada i prou diferent… amb un decorat que, oh sorpresa, també era una caixa hermètica de fusta amb portes i finestres secretes. Amb tot això vull dir que és bo que Shakespeare s’adeqüi a diferents públics, experimenti amb nous llenguatges […]