Recomanacions

Catalunya viu una dèria imparable pels formats de true crime. Els relats de crims macabres omplen les graelles de ràdios i televisions públiques i privades, llibres, pòdcasts, seccions als diaris. Molts d’ells reconstrueixen els fets i posen el focus en la víctima… Però què passa si ens fixem en els botxins, en com ha avançat la seva vida i la de la seva família? Això és el que trobem a Dirrrty Boys, on Gerard Guix i la companyia Las Bestias deconstrueixen la narració del terrible assassinat de James Bulger, un nen anglès de dos anys, a mans de Jon Venables i Robert Thompson, dos nens de deu anys. Un crim cruel i premeditat que va sacsejar la societat internacional a […]

Aquesta obra la van representar al Teatre Aurora d’Igualada la temporada pasada. Va ser tot un èxit, que espero que segueixi així a Barcelona. La sort parteix d’una història real. D’una adopció homoparental dels mateixos protagonistes. Ens expliquen per un costat el procés d’adopció, tota la part emocional, els dubtes d’aquestes parelles, heterosexuals o homosexuals, que decideixen iniciar aquest procés de ser pares. Ens demostren les diferents models de família i que tot depén dels referents que tenim. Si pensem en una família, moltes vegades pensem en la nostra propia família, on tenim el pare, la mare i els fills. Però no pensem en altres models de famílies totalment diferents a les “normatives” És un espectacle sensible. Passem d’una experiència […]

Aquest musical de Pretty Woman és l’adaptació teatral de la pel·lícula de 1990. Una Ventafocs neoliberal en clau de comèdia romàntica que retrata a la perfecció l’època en que va ser escrita. Però avui dia, més de trenta anys després, la història ha quedat obsoleta i no pot lliurar-se del tuf masclista que l’acompanya, per molt que ho intentin amb alguna rèplica o cançó. Al cap i a la fi, la història és la que és, i aquesta versió és totalment fidel a ella. El muntatge musical, però, funciona com un tir i és un regal per als amants del gènere. D’una banda, compta amb una preciosa i molt flexible escenografia que muta constantment fent un recorregut per les mítiques […]

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies […]

Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals. L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció […]

Dirrrty Boys és una obra de ficció basada en un fet real, el Cas Bulger. Tot i que el que veiem sobre l’escenari és ficció, al seu darrere hi ha un gran procés d’investigació periodística i documental. És la història d’en Jon Venables i en Robert Thompson, dos nens de deu anys, que un dia de febrer de 1993, van cometre un acte delictiu sense precedents. D’aquesta història se n’ha fet una novel·la, una cançó, una sèrie, un curtmetratge i ara una obra de teatre. Tot i que han passat quasi trenta anys, les ferides encara són obertes i els fets continuen sent motiu de reflexió. Dirrrty Boys és una obra tremenda, brutal, atroç. Gerard Guix, l’autor del text, se […]

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat. En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un […]

Com parlar d’un espectacle com aquest? Què dir? Surts de l’Akademia mut i amb ganes de dir-ho tot… La manera d’entrar dins l’espectacle és tan subtil i tan meticulosa que de cop et situes a Liverpool l’any 2019. I és que tot i que “EL” fet real va passar l’any 1993, la dramatúrgia de Gerard Guix construeix el relat a base de flashbacks molt ben marcats en el temps que no generen cap confusió al públic. Sense cap mena de dubte, la temporada del Teatre Akadèmia ha començat amb el llistó molt alt. Que “Dirrrty boys” estigui basada en una història real genera aquesta sensació de sentiments retrobats entre incredulitat (per l’edat dels nens i la fredor del cas) i […]

Santiago Rusiñol va ser un autor teatral molt prolífic. Era capaç d’escriure entre dues i set obres cada any tot i que són poques les que es representen en comparació amb la seva producció. “L’auca del senyor Esteve, Gente bien, Els jocs florals de Canprosa, L’héroe” són les que jo recordo haver vist. Agraïm sincerament la posada en escena de “El bon policia”, obra còmica pensada per Rusiñol en dos actes i cinc quadres i escrita al 1905. Arnau Puig i Ricard Farré han aconseguit una revisió rodona d’aquesta obra en un sol acte i moltes escenes que se succeeixen una darrera l’altre a una velocitat vertiginosa. Els dos intèrprets es van canviant de vestuari, complements i personatge només entrant […]

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades […]

Com narres una història com aquesta? Aquesta és la primera pregunta que es devia fer, suposo, Gerard Guix quan es va decidir ha explicar-la. Quin és el punt de vista adequat? Què deixes fora? Com parles de tot el que va passar? I a aquesta discussió interna m’hagués agradat assistir, no m’amago. Sense avançar molt la trama, ja que és millor apropar-se a aquest text sense saber-ne gaire, l’obra ens narra la història real de dos nois que amb 10 anys van matar a un altre nen. Però no se centra en el crim i la seva investigació, sinó en la vida d’aquests nois amb els pas dels anys. El més interessant del text és la seva composició. Guix crea […]

Qui diu que no sigui sempre una bona idea fer musicals a Barcelona i fer-los, a més, en català? Aquesta producció és un gran exemple que amb creativitat, ganes i esforç es poden fer grans obres d’aquest gènere i atrapar al públic perquè hi vagi. En aquesta ocasió es torna a recuperar una de les populars obres de Sondheim, però donant-li una volta i transformant un viatge de romans en un escenari ple de clowns. Així doncs, en una ambient que reprodueix un circ, se’ns presenta la història que involucra a l’esclau Pseudolus (Jordi Bosch) que per obtenir la seva llibertat ajudarà al seu amo Eros (Eloi Gómez) a aconseguir estar amb la seva estimada Philia (Ana San Martín) que […]

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el “The Swan Hymn” des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]

El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria– l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments […]

Marc Rosich és un gran creador d’històries. Històries que quan entren dins teu, difícilment pots oblidar. Em va passar amb A mi no me escribió Tennessee Williams i m’ha passat amb Isadora a l’armari, la seva darrera obra. Marc Rosich signa la dramatúrgia i també la dirigeix. Oriol Guinart i Jordi Llordella són els actors que interpreten als protagonistes d’aquest text, en Sebastià d’ofici sastre i el seu veí del 3r 1a, un actor sense feina, i dels seus alter ego Isadora Duncan i Serguei Iessenin. És increïble el treball interpretatiu d’aquests dos actors, sobretot pel que fa a les expressions emocionals a través de la paraula, la mirada, el moviment i el gest, gràcies a l’assessorament de Montse Colomé. […]