Recomanacions

Pot una obra que pretén desmuntar el mite de la felicitat, fer-te sentir plaer al veure-la? Clarament, sí. Això és el que vaig sentir amb el text del dramaturg Miquel Mas Fiol a la sala. M’explico, l’obra parteix d’un punt satíric, ¿Què ens ven la societat com a felicitat? Des del primer moment te n’adones del gran engany que vivim i de que la felicitat és falsa, però vaig viure moments feliços gràcies a l’humor i la bogeria que transmet l’actor i l’escenografia, molt ben treballada. Per tant, sí que crec en la felicitat, però pot ser no és la que ens volen fer sentir els mitjans de comunicació i les conegudes marques, si no quelcom ben diferent. Miquel Mas […]

La llegada al clásico tejado de la Comedia del Diablo Cojuelo nacido de la deseada colaboración entre el dramaturgo Juan Mayorga y la compañía catalana de clown Rhum&Cia por fin es una realidad. Y como bien reza el subtítulo del texto original, “novela de otra vida traducida a esta” este espectáculo es una propuesta payasa llevada a un contexto barroco. Esto es una versión libre en la que el cojuelo de Guevara está presente en apariencia pero por cuyas peripecias junto a Cleofás el espectador no transitará. Los magníficos payasos de Rhum&Cia demuestran su talento escénico y su gran calidad musical en una adaptación teatral de Mayorga hecha totalmente a la medida de la compañía y de cada uno de […]

Esta obra recupera a Freda y Medea de la antigua Grecia para hacer una historia de nuestro tiempo al más puro estilo de una tragedia griega. A pesar del carácter dramático de la obra, la comedia no abandona ninguna de las escenas, haciendo despertar carcajadas sin parar al público. Ana López, directora y dramaturga de la obra, invita a una reflexión sobre la suerte y la culpa mediante la vida de estas dos amigas que son como hermanas. La representación es una parodia de la propia vida, versionando canciones y dejando de manera evidente las brillantes voces de las cuatro actrices. El texto de Pastor es un brillante homenaje a la tragedia griega y al carnaval de Cádiz que de […]

Una parella es casa, engendra el seu primer fill i unes setmanes després ella decideix avortar. Tot això passa en els tres primers minuts de l’espectacle. Després tindrem les conseqüències de tots aquests actes, l’aparició de dos personatges més i tot un seguit de circumstàncies que portaran als quatre protagonistes a estar en sintonia amb l’univers. Es travessarà l’infern, apareixeran éssers d’una altra dimensió i fins i tot algun dofí xerraire… Un viatge al·lucinogen, i quasi astral, que el públic comparteix durant hora i mitja. La forma de l’espectacle també és particular, però no nova. Els personatges expliquen pràcticament tot el que els hi passa, no hi ha interacció entre ells i molt poques vegades es miren o es toquen. […]

Als escacs, cada peça té el seu moviment. Res no passa a l’atzar ni s’improvisa. I per les peces, l’existència fora del tauler, en un món exterior, deu ser ben bé inimaginable, forassenyada, una quimera, un impossible. No sabem què en pensen, però. Elles, d’ivori, de fusta o de plàstic, potser han tingut un passat que els recorda la limitació que viuen. La vida, per Beckett, sembla jugar també la seva partida, en aquest text, i només resten quatre peces al tauler. Cada peça, un moviment, un personatge. Cadascun tal com és, individualitzat en grau màxim. Ni gratar-se entre ells, poden. Si en Hamm no pot posar-se dempeus, en Clov no pot asseure’s. Els dos es necessiten, depenen l’un de […]

Fa un temps que s’han posat de moda els musicals de petit format que homenatgen a figures reals (Paquito forever, Ocaña, reina de les Rambles o Close to Liza). Aquest Guillermotta vol fer alguna cosa similar, però lluny de ser un repàs a la vida de la cantant o una mena de recreació del personatge opta per la forma del concert. Des del primer moment ens diuen que l’intèrpret principal, autèntic fan de la Guillermina, s’ha begut una poció per estar més afavorit i ficar-se en la pell del personatge al que imita. I així és com apareix un Jordi Vidal transvestit que a moments ens recorda a Wanda Pitrowska -alter ego de Xavier Albertí- i a moments ens transporta […]

Aquest clàssic de Samuel Beckett presenta una distòpia on quatre personatges viuen confinats en un món postapocalíptic. Un text que s’omple de significat després dels anys de pandèmia. Encara que l’autor l’escrivís en relació a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és inevitable percebre una capa profètica en l’actualitat. I és que més enllà de l’experiència de confinament, la idea de final que planteja l’obra se sent avui més pròxima que mai. Però Beckett sempre va voler fer humor fins i tot amb la major de les catàstrofes. Tal com diu el personatge de la mare “res és més graciós que la desgràcia”. Amb aquesta premissa còmica ens endinsem de la mà de Sergi Belbel en aquest món tan […]

Els Brugarol ens mostra damunt l’escenari el trasbals que suposa un canvi de patrons. Què passaria si el teu fill/filla es planteja invertir els cognoms i posar el de la mare al davant? Una pregunta que pressuposa una resposta favorable en els moments actuals que vivim on el feminisme va prenent el seu lloc però difícil d’ entendre per molts encara, sobretot per a les generacions avant-passades que han normalitzat aquests signes patriarcals durant anys… I és que la pregunta amaga d’altres intencions. I la resposta també. En el fons no els agrada que els desbanquin ( doncs aquest és el sentiment major) Els Brugarol, mes enllà de la comèdia entretinguda que pot semblar, amaga molt més, es una crítica […]

El teatre Eòlia fa una aposta pels creadors/creadores i intèrprets emergents per donar a conèixer nous talents a partir dels Treballs de Final de Grau de l’Escola Eòlia. L’autor i director és Martí Torras i Mayneris a partir del TFG pel Grau d’Interpretació d’Eòlia amb la col·laboració de Paco Mir a la dramatúrgia. Anava convençuda que seria un teatre documental sobre el perquè no s’ha fet res a la Monumental des que fa més de 10 anys el Parlament va votar per majoria suprimir els “toros” a Catalunya. No era el que m’esperava tot i que han superat de llarg les meves expectatives. El debat sobre les “corridas” ja no està sobre la taula de les administracions ni en boca […]

Sergi Belbel ha fet la traducció de “Endgame” una obra que Samuel Beckett va escriure al 1957. Belbel n’ha estat també el director i l’han dedicat a Rosa Novell, directora i actriu que havia dirigit aquesta obra al 2005. “Final de partida” s’enquadra dins de les obres minimalistes que s’han anomenat de l’absurd i que encara no entenc com ens atrapen tant, què té de misteriós un moment o una situació que no porta enlloc com l’espera a Godot o aquest “Final de partida” que no és final ni principi sinó que senzillament descriu un fet, una situació estranya, incomprensible, surrealista. Saps que vas a veure un Beckett i que t’has de deixar anar sense esperar una història, un nus, […]

La història d’un Lorca recontrant-se amb si mateix a Nova York. La potència dels versos de la seva poesia. Un Albert Sant Joan recitant el seu poemari, en una etapa tan convulsa com prolífica del literat granadí. Ara rescata aquesta proposta presentada l?any passat al Teatre del Barri en un indici de nostàlgia, però també de cant alt a la literatura, d?homenatge a una figura tan admirada, idealitzada, però sobretot (tan) humana. En una ostentació de lírica, amb acompanyament musical, de llums tènues, Lorca es reencarna i apareix en escena de la mà d’aquesta veu tan profunda de l’actor madrileny. No m’ho perdria.

Lorca a Nova York d’Alberto San Juan i la banda és un espectacle especial, màgic i amb molt de follet. Des que Alberto ens trasllada al passat i l’esperit de Lorca el posseeix i fins que acaba el viatge he sentit moltes coses boniques. Escoltar aquest gran intèrpret amb la veu, els matisos i la passió pel text de l’internacional poeta ha estat un luxe. El teatre ha envellit i hem viatjat al passat, però m’ha resultat estrany fer aquest viatge, ja que el que Alberto ens explica en el text i en la poesia del poeta comparat amb la realitat i els nostres dies, doncs no és que hagin canviat gaire les coses i la situació de Nova York. […]

Adaptar el dietari de David Vilaseca al teatre no era una empresa fàcil, i el resultat final així ho acaba constatant. El text que ens arriba des de l’escenari té més de literari que de teatral, tot i que sembla que aquesta és la voluntat dels creadors de l’espectacle: Josep Maria Miró (adaptador) i Xavier Albertí (director). És una aposta que ja hem vist en d’altres ocasions, però no deixa de sobtar l’elecció d’un determinat llenguatge i d’alguns recursos narratius… almenys durant la primera mitja hora. Els homes i els dies és un text íntim i descarnat, una peça impetuosa que ens parla de la creació literària, de l’enveja, de l’homosexualitat, de la sida, de pornografia i d’infidelitats, entre moltes […]

Hi ha qui diu que La Cubana es repeteix i que fa anys que representa el mateix espectacle. També hi ha els que pensen que ja han esgotat la fórmula o que el seu estil ha quedat antiquat, passat de moda. Jo sóc, en canvi, dels que opinen tot el contrari. Penso que La Cubana és un estil en si mateix, un subgènere que ha creat escola i del que hem de donar gràcies que s’hagi creat aquí, tant a prop nostre. Amb la fantàstica exposició commemorativa que es va veure l’any passat a Sitges ja et podies fer la idea de que tot sorgeix d’una ferma voluntat d’entretenir, de transcendir el teatre popular i de carrer, de furgar en […]

Lluna Gay és la dramaturga i la intèrpret d’un monòleg el fil conductor del qual és el sentit de l’existència. Amb un rerefons de dubtes i angoixes i, com la majoria dels monologuistes, va passant d’un tema a l’altre amb un gran sentit de l’humor tot i que en alguns moments demostra, amb gran expertesa, una profunda tristesa. Amb una escenografia original i uns visuals de personatges femenins de gran personalitat i repercussió històrica com Angela Davis, Rigoberta Menchú, Angela Merkel o Marilyn Monroe, Felipe Cifuentes les presenta a dues pantalles apareixent de manera aleatòria i esvaint-se poc a poc sense que distreguin l’atenció de les paraules de la protagonista. Elles l’acompanyen, li donen la mà pel camí de l’expressió […]