Recomanacions

Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals. L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció […]

Dirrrty Boys és una obra de ficció basada en un fet real, el Cas Bulger. Tot i que el que veiem sobre l’escenari és ficció, al seu darrere hi ha un gran procés d’investigació periodística i documental. És la història d’en Jon Venables i en Robert Thompson, dos nens de deu anys, que un dia de febrer de 1993, van cometre un acte delictiu sense precedents. D’aquesta història se n’ha fet una novel·la, una cançó, una sèrie, un curtmetratge i ara una obra de teatre. Tot i que han passat quasi trenta anys, les ferides encara són obertes i els fets continuen sent motiu de reflexió. Dirrrty Boys és una obra tremenda, brutal, atroç. Gerard Guix, l’autor del text, se […]

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat. En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un […]

Com parlar d’un espectacle com aquest? Què dir? Surts de l’Akademia mut i amb ganes de dir-ho tot… La manera d’entrar dins l’espectacle és tan subtil i tan meticulosa que de cop et situes a Liverpool l’any 2019. I és que tot i que “EL” fet real va passar l’any 1993, la dramatúrgia de Gerard Guix construeix el relat a base de flashbacks molt ben marcats en el temps que no generen cap confusió al públic. Sense cap mena de dubte, la temporada del Teatre Akadèmia ha començat amb el llistó molt alt. Que “Dirrrty boys” estigui basada en una història real genera aquesta sensació de sentiments retrobats entre incredulitat (per l’edat dels nens i la fredor del cas) i […]

Santiago Rusiñol va ser un autor teatral molt prolífic. Era capaç d’escriure entre dues i set obres cada any tot i que són poques les que es representen en comparació amb la seva producció. “L’auca del senyor Esteve, Gente bien, Els jocs florals de Canprosa, L’héroe” són les que jo recordo haver vist. Agraïm sincerament la posada en escena de “El bon policia”, obra còmica pensada per Rusiñol en dos actes i cinc quadres i escrita al 1905. Arnau Puig i Ricard Farré han aconseguit una revisió rodona d’aquesta obra en un sol acte i moltes escenes que se succeeixen una darrera l’altre a una velocitat vertiginosa. Els dos intèrprets es van canviant de vestuari, complements i personatge només entrant […]

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades […]

Com narres una història com aquesta? Aquesta és la primera pregunta que es devia fer, suposo, Gerard Guix quan es va decidir ha explicar-la. Quin és el punt de vista adequat? Què deixes fora? Com parles de tot el que va passar? I a aquesta discussió interna m’hagués agradat assistir, no m’amago. Sense avançar molt la trama, ja que és millor apropar-se a aquest text sense saber-ne gaire, l’obra ens narra la història real de dos nois que amb 10 anys van matar a un altre nen. Però no se centra en el crim i la seva investigació, sinó en la vida d’aquests nois amb els pas dels anys. El més interessant del text és la seva composició. Guix crea […]

Qui diu que no sigui sempre una bona idea fer musicals a Barcelona i fer-los, a més, en català? Aquesta producció és un gran exemple que amb creativitat, ganes i esforç es poden fer grans obres d’aquest gènere i atrapar al públic perquè hi vagi. En aquesta ocasió es torna a recuperar una de les populars obres de Sondheim, però donant-li una volta i transformant un viatge de romans en un escenari ple de clowns. Així doncs, en una ambient que reprodueix un circ, se’ns presenta la història que involucra a l’esclau Pseudolus (Jordi Bosch) que per obtenir la seva llibertat ajudarà al seu amo Eros (Eloi Gómez) a aconseguir estar amb la seva estimada Philia (Ana San Martín) que […]

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el “The Swan Hymn” des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]

El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria– l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments […]

Marc Rosich és un gran creador d’històries. Històries que quan entren dins teu, difícilment pots oblidar. Em va passar amb A mi no me escribió Tennessee Williams i m’ha passat amb Isadora a l’armari, la seva darrera obra. Marc Rosich signa la dramatúrgia i també la dirigeix. Oriol Guinart i Jordi Llordella són els actors que interpreten als protagonistes d’aquest text, en Sebastià d’ofici sastre i el seu veí del 3r 1a, un actor sense feina, i dels seus alter ego Isadora Duncan i Serguei Iessenin. És increïble el treball interpretatiu d’aquests dos actors, sobretot pel que fa a les expressions emocionals a través de la paraula, la mirada, el moviment i el gest, gràcies a l’assessorament de Montse Colomé. […]

Si és família, no és meravellosa, sinó tot el contrari. El títol de l’obra anglesa que el director David Selvas ha portat al teatre Villarroel, “La meravellosa família Hardwicke”, dona pistes del que passa a l’escenari: tres germans que es retroben a la casa familiar, on dos d’ells havien cuidat els pares malalts, i on surten les diferències que els separen. El tema, doncs, podria ser tràgic però l’autor de l’obra, l’anglès Christopher Durang, va crear una obra en què l’humor suavitza i humanitza les arestes punxants. L’adaptació a casa nostra aconsegueix aixecar somriures constants, que de vegades són agres perquè el fons que els desperta és una relació familiar plena de conflictes. L’acció és dinàmica i els personatges estan […]

La Sala Versus aixeca el teló d’aquesta temporada de la mà de l’humor amb Fel Faixedas i Carles Xuriguera com a protagonistes. Una dupla que el públic català ja coneix amb escreix per la seva trajectòria còmica i que ara, després de deu anys sense actuar junts, decideixen pujar a l’escenari de nou per parlar de nostàlgia i una dosi de crítica actual. Això sí, sempre mantenint la seva essència i allò que els caracteritza. “Ni rastre de qui vam ser” és l’exemple perfecte per definir la paraula “compenetració”. Carles Xuriguera i Fel Faixedas demostren una gran complicitat entre els dos i posen en valor la gran amistat que els uneix. La funció, si estigués representada per altres actors, no […]

La màgia dels textos de Mercè Rodoreda resideix en el fet que sabia narrar d’una manera planera i directa els horrors de la guerra civil i la postguerra. És per això, que els seus textos s’han portat tants cops al teatre i als mitjans audiovisuals, per la seva capacitat d’explicar la realitat i el dolor d’una manera assequible per a tots els públics. El text del qual parteix aquesta obra narra el viatge d’un jove (Adrià) que, atret per la llibertat que suposa la guerra des del desconeixement, decideix deixar casa seva per sumar-se al front animat per un amic. Un cop allà, descobrirà la realitat de la qual tanta gent fuig. Aquesta producció sorprèn des del primer moment per […]

Era molt difícil adaptar una novel·la tan màgica com la que dona títol a aquesta producció. Com a repte era molt important saber encaixar les tres històries que conformen aquesta narració per poder transmetre la mateixa sensació que envolta la lectura del llibre. L’adaptació de Cristina Genebat i Marta Marco i la direcció de Clara Segura són brillants, aconsegueixen recollir tots els elements que fan de la història de les tres dones de la novel·la un espai emocionant i de pertinença. La Smita viu a la Índia i és una dalit (o intocable), és a dir, forma part de la casta més baixa de la societat i té com a objectiu que la seva filla vagi a l’escola i aprengui […]