Recomanacions

Èxit darrera exit, l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla va consolidant-se com una de les veus de referència al nostre país. Després de partir-nos de riure amb Khwam Sukh Sarmiento toca ara posar-nos seriosos, i molt, per tractar els abusos infantils i el transtorn límit de personalitat. I fer-ho amb una sensibilitat, tacte i fugint de qualsevol drama o excés innecesari. En El sensespai ens trobem en una consulta médica que ocupen al llarg de tota l’obra només dos personatges femenins: pacient i psicòloga. La pròpia Díez, ara com actriu que interpreta una especialista en salut mental, haurà de submergir-se en l’inconscient de la Tània (Gemma Polo) – i potser en el seu propi – per trobar les causes que […]

Un dels formats interessants que ens ofereix el panorama humorístic barceloní són els Bumping Mics. Aquesta iniciativa mensual del Comedy Gold, liderada pel jove –però veterà de l’stand up– i divertidíssim Albert Floyd, copia sense amagar-se’n un espectacle improvisat que els còmics Jeff Ross i Dave Atell fa anys que representen als Estats Units, i que fins i tot té un especial a Netflix. El show és senzill: dos còmics en escena s’expliquen la setmana i van entrevistant a la gent que els ha vingut a veure. Com en l’alta costura, on els vestits es confeccionen sobre el cos del client o clienta per les millors mans professionals, aquest espectacle s’anirà cosint amb el material que es genera en rigorós […]

L’obra parla del tema de la decadència en la vellesa i Victoria Szpunberg ho tracta amb tota la seva cruesa. Ens recorda la pèrdua de facultats, d’autonomia i de la salut que quasi inexorablement arriba amb el pas dels anys. És un tema que volem oblidar però hi és i ens ho recorda. Com una picada d’ull a les tres germanes d’Anton Txèkhov, l’Olga, la Maixa i la Irina apareixen foses en una sola, l’Olga, que les interpreta a les tres encara que només apareixen per videotrucada. La Laia Marull és la filla que carrega amb el pes de les dificultats de la malaltia del pare i de les deficiències d’un sistema social que no arriba a tothom. Ella porta […]

Monopoli, de Mar Monegal, una de les dramaturgues de referència dins del teatre català actual, va resultar ser el text guanyador del X Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020. Es va estrenar a principis d’any a la Sala Atrium, però no ha estat fins ara, al Teatre Eòlia, que he pogut gaudir finalment d’aquesta fantàstica comèdia dramàtica. Monopoli és una obra que ens parla sobre el capitalisme i l’especulació immobiliària. Ho fa d’una manera divertida i original, amb una partida de Monopoly, un dels jocs de taula comercials més venuts del món sobre béns immobles, que a part de donar molt de joc a la història, és a la vegada molt clarificador pel que fa al sentit de l’obra. […]

L’actriu Catalina Calvo i l’autora i directora Denise Duncan han unit forces, i compartit testimonis, en un espectacle que parla d’alguns dels seus comiats més dolorosos. I és que l’obra teoritza sobre l’adéu, sobre aquest punt precís en que comencem a separar-nos d’alguna persona o bé allunyar-nos d’una situació o d’una circumstància. L’espectacle té idees que funcionen, com ara la recollida de comiats impossibles per Internet o en el mateix teatre, però també té una estructura erràtica que no se sap cap a quina direcció vol dirigir-se. En aquest sentit, crec que les històries principals, les que fan referència a les àvies de l’actriu i de l’autora, estan barrejades en excés i es perden enmig de moltes distraccions. L’escenografia a […]

Després d’onze temporades a Londres, quatre a Broadway i tres a Madrid, per fi va arribar a Barcelona, ​​al teatre Victòria, Billy Elliot. El Musical. Quan s’ajunta una producció de John Elton (Música), Lee Hall (Lletres) i Stephen Daldry (Director) surt un escàndol d’obra. La majoria de nosaltres coneixem la pel·lícula, però quan veuràs l’obra en viu et meravelles. Tot se sincronitza, el ball, el cant, l’actuació i no et pots desconcentrar ni un segon. La història flueix per dins teu com si fossis tu el protagonista. No pots evitar sentir ni pots evitar desitjar que tot el que passi bona a tots els personatges. El dolor pels miners, el dolor del nen que vol un somni, però alhora l’esperança […]

“L’Oreneta” és la cançó popular que assegura que l’ocell sempre torna quan l’hivern se n’ha anat. I és l’obra que els actors Dafnis Balduz i Emma Vilarasau representen al Teatre Villarroel fins al maig. “Si hi vas, porta un paquet de mocadors”, em van recomanar. No en portava, i el vaig necessitar certament, perquè la representació et sacseja, perquè el patiment dels actors és tan versemblant, que t’entra dins, i és així perquè toca l’essència de la vida: la incomunicació, i en concret la incomunicació que hi pot haver amb les persones que més t’estimes. L’obra de teatre tracta la incomunicació, sí, però també va més enllà. L’homesexualitat que s’amaga, perquè pensa que no serà ben acceptada. Elucubracions personals que […]

Johnny Chico va ser escrita pel dramaturg Stephen House en els anys noranta, tot i que per desgràcia la seva temàtica encara és vigent. De fet, quan l’actor Víctor Palmero es va posar en contacte amb ell per demanar-li el text, el dramaturg li va oferir obres més recents. Johnny Chico és una història explicada des de la sinceritat i l’honestedat. En un sol escenari viatgem per una muntanya russa emocional que ens portarà per diverses localitzacions. Sense voler-ho, l’obra ens dóna una gran lliçó sobre la dificultat de la recerca de la identitat per la gent homosexual en un context tan hostil. Amb només un sol actor l’obra aconsegueix crear el retrat d’una societat homòfoba i reprimida. L’actor Víctor […]

A l’acabar la funció i a la sortida del teatre es sentien comentaris exclamatius que amagaven certa incomprensió o, fins i tot, sorpresa. El més interessant és que quasi 65 anys després de la seva publicació, Final de partida continuï sorprenent… i provocant. Ningú negarà que els textos de Beckett són complicats, potser perquè l’espectador s’entossudeix en trobar-hi respostes quan en realitat estan perquè ens fem preguntes. A més, Samuel Beckett no era gaire amic de buscar continguts profunds a les seves obres. Deia que darrera de les seves paraules no hi havia enigmes ni solucions, i que “per a coses tan sèries ja estan les universitats, les esglésies, els cafès, etc.” En aquesta obra, com en tantes altres de […]

El último adiós és una obra d’autoficció, basada en els “adeus” pendents de l’autora i directora, Denise Duncan i de l’actriu, Catalina Calvo. Aquest cop assistim al teatre i el primer que ens espera és un petit xupito de tequila per entrar en el tema. És una cerlebració als comiats pendents que no fem durant la vida. Catalina Calvo ens narra la seva experiència i el de Denise Duncan per un acomiadament que ha de realitzar. Ens explica una bona història de comiats. Durant l’obra ens llegeix alguns comiats que li han indicat per Instagram, aquells escrits pendents que no s’han pogut dir en el seu moment. Durant aquesta situació que hem passat ens ha obligat a adaptar-nos continuament a […]

Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres. La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen Daldry (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el […]

L’amor ­– diuen alguns – sempre va cap endavant. Per això, els protagonistes d’ Els nostres fills que durant anys han treballat en una central nuclear es plantegen seguir exposant-se – ja retirats i en edat de jubilació – a la radiació i a la toxicitat. D’aquesta manera preserven la salut dels seus fills o, més aviat, de les generacions posteriors. La decisió no està exempta de debat i l’encaren Isabelle Bres, Albert Pérez i Maria Pau Pigem de la forma més punyent i sentida. I és que el text i la intimitat que es desplega entre ells és la font de la profunditat d’aquesta obra. Escrita per la jove autora Lucy Kirkwood i dirigida en aquesta ocasió per Marta […]

Ana Maria Ricart Codina em va arribar per “El metge de Lampedusa” un teatre documental i crític amb la societat, i també amb “Encara hi ha algú al bosc” amb el millor estil de Svetlana Aleksiévitx, o “Barbes de balena” recorregut històric a través de les cotilles de les nostres àvies, o la darrera, una profunda investigació de “La Víctor C” que ens va aportar informació sobre Catarina Albert que molts no teníem. En totes elles, la seva formació periodística deixa una empremta clara i dona solidesa a les seves obres. Obsolescència programada és un guió original que ens ha sorprès pel canvi de rumb. Segons el programa de mà, el títol es refereix als electrodomèstics i altres aparells que […]

“La gent pot dir missa però la mort és de cadascú com ho és la vida” (Georgina Castillo) Les Impuxibles no deixen de sorprendre’ns a cada obra que presenten. Elles fan un teatre compromès amb la societat, amb el públic i amb elles mateixes. Des de “Limbo” que tractava de la transsexualitat, passant per la violència de gènere amb “Aüc-el so de les esquerdes” fins a la visibilització de les malalties mentals amb “Suit Toc num 6”, o l’esclavitud de l’estètica amb “Fam”, les Impuxibles treuen a la llum tot allò del que no ens atrevim a parlar però que tots sobreentenem per la mirada, el gest o la circumstància. Amb Harakiri, títol extremadament explícit, parlen del suïcidi, i com […]

Maui de Utrera és molt més que una cantautora de flamenc. És una artista entranyable, fruit del mestissatge entre la música d’arrel andalusa, la cultura pop i el clown. Neboda del gran Bambino i crescuda a Utrera, bressol del flamenc, aviat va descobrir que per destacar i captar l’atenció d’aquell públic més allunyat de l’entorn dels tablaos, havia de tirar d’un dels seus grans dons: la comèdia. La teatralitat va agafar espai i va prendre vida el seu personatge clownesc, una cantaora maldestre i caòtica que irradia simpatia i complicitat. Amb Domingos de potaje i vermut va començar a reivindicar la tradició flamenca amb la qual s’havia forjat: la de la música que neix al voltant de la taula, entre […]