Recomanacions

La conjugació de primeres vegades dona resultats a priori incerts, però la manca d’experiència no implica manca de talent. I el talent, a “La trena”, hi és present en tot moment. El primer llibre de la directora i guionista Laetitia Colombani és un autèntic fenomen editorial a casa nostra des de la seva traducció, ara fa quatre anys. El primer repte d’aquest calibre per la Clara Segura com a directora esdevindrà, segur, un autèntic fenomen en aquesta temporada teatral acabada d’estrenar. Tot i l’experiència en la direcció artística a Cobertura, amb Bruno Oro, l’actriu s’estrena al capdavant d’un equip que, majoritàriament, ja va triomfar amb Les noies de Mossbank Road amb una traça espectacular, un domini del ritme, de la […]

No hi ha cap família perfecte, aquesta és la realitat. El tema està en quina és la peculiaritat que té la teva. A la dels Hardwicke, per exemple, tots els fills tenen noms de personatges de les obres de Txékhov perquè els pares eren uns amants de la seva obra. Però si només quedés aquí la història, tot seria més senzill. Dues germanes i un germà, la Sonia i en Vània viuen junts en la casa que paga la Masha que triomfa arreu del món treballant d’actriu. L’acció d’aquesta producció comença quan Masha (Marta Pérez) torna a casa amb la seva parella per anunciar que hi hauran canvis en la vida dels seus germans. I quan arriba, comença el terrabastall […]

Fel Faixedas i Carles Xuriguera,exmembres de la companyia Teatre de Guerrilla, tornen junts als escenaris, després de deu anys del seu últim treball en conjunt, amb Ni rastre de qui vam ser, un espectacle estrenat fa un any a Roda de Ter i Arbúcies. De Teatre de Guerrilla en guardo un gran record. Em va saber molt greu quan van decidir de prendre camins separats, la complicitat que hi havia entre tots tres actors, feia que el públic gaudíssim en totes i cadascuna de les seves interpretacions. El meu preferit… en Xuriguera! Quan vaig assabentar-me que tornava als escenaris amb en Fel Faixedas, no m’ho vaig pensar dues vegades d’anar-los a veure. Tenia ganes de riure, passar-m’ho bé, de tornar […]

No havia llegit la novel·la de Laetitia Colombani, però em va costar molt poc temps entrar en aquesta història sobre tres dones a diferents indrets del món. Tres dones separades per la distància però unides per una trena invisible que aconseguirà que es rebel·lin i lluitin per trencar el sostre de vidre que cadascuna té damunt dels seus caps. Una història on la sororitat acaba essent protagonista, tot i que no es carreguin les tintes en contra dels homes ni hi hagi intenció de fer cap al·legat. Tres situacions creïbles i tristament reals. La història de l’Smita i la seva filla a l’Índia és la que més ens encongeix el cor, sobretot per la injustícia de les castes, a la […]

La meravellosa família Hardwicke entra de ple dret a la categoria de divertiment teatral. Lluny de ser la comèdia intel·lectual que potser algunes frases promocionals han volgut vendre, l’obra es troba més a gust en el terreny de l’homenatge lleuger i el subratllat una mica més vistós, com fet amb marcador fosforescent. Es parla de Txèkhov, sí. Hi ha moltíssimes referències als seus personatges i a les seves obres, i fins i tot algunes escenes ens acosten a les estructures dramàtiques del dramaturg rus, però tot sembla casual, quasi capriciós, i amb poques justificacions. No sabem perquè el pares els hi van posar noms de personatges… No s’explica del tot la vinculació txekhoviana… Però malgrat això, l’obra es gaudeix de […]

“ Vaig néixer amb una taca al front, com una llentia”. Així comença el relat de “Quanta, quanta guerra” de la nostra admirada Mercè Rodoreda. Ella era capaç d’escriure el més petit detall per obrir el zoom de mica en mica i fer-nos veure tot el que l’envolta. Era també capaç d’escriure d’una manera poètica i punyent tant la fascinació que produeix la guerra com l’horror i la destrucció que deixa al darrera. És una història d’una guerra qualsevol. Parla d’un riu gran que podria ser l’Ebre i uns avions que potser venien d’Itàlia però tant se val. Ella volia parlar de la guerra i la seva crueltat així com la guerra interior de l’Adrià Guinart. Els crits de guerra, […]

El destí d’una dona índia “intocable”, de la classe social destinada a recollir fems i netejar letrines, una jove siciliana i una rica advocada canadenca està unit per una mateixa trena. Com el famós efecte papallona, aquell que explica com el moviment de les ales de l’insecte pot provocar un huracà a l’altra punta del món, veurem com la lluita de les tres dones per agafar les regnes de la seva vida influirà decisivament en la vida de les altres. Laetitia Colombani (Burdeus, 1976) va escriure la novel·la La Trena l’any 2017, i ràpidament es va convertir en un fenòmen editorial. Cinc anys després, arriba una excel·lent versió teatral de la mà de Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i […]

Alejandra Jiménez Cascón és la dramaturga i directora de la famosa obra “Blanca desvelada” que encara ressona a la ment de molts de nosaltres. En aquesta ocasió dirigeix un muntatge escrit i interpretat per Sara Fernández. “El viaje de Paula” que tracta un tema actual, conegut però no resolt. A diferència del que passava fa vint o trenta anys, els Trastorns de Conducta Alimentària (TCA) són avui molt coneguts per la població general i, si es sospiten per algun membre de la família o persona propera, es poden diagnosticar precoçment la qual cosa facilita la recuperació i evita les recidives. Tot i així la pressió social, la moda, l’exigència social d’uns cànons de bellesa establerts, el perill de les adolescents […]

La pèrdua de memòria —però aquí no parlem de la individual, sinó de la col·lectiva— és una realitat humana que, sigui positiva o negativa, va deixant empremta a mesura que avança el temps. L’esforç que fan persones ben diverses per intentar atenuar aquest oblit és, per a qui té ganes de recordar, admirable. Especialment si ho aconsegueixen amb la bellesa narrativa de Batec (una trilogia), escrit per la mallorquina Catalina Inès Florit en aquest text format per tres peces breus representatives de les històries vitals de les dones d’una generació. La mateixa autora i el menorquí Àlvar Triay coprotagonitzen aquest espectacle de petit format que dirigeix Jaume Madaula a partir d’una escenografia cúbica que simplement apuntala la base física de […]

Ivan i els gossos és un text de la britànica Hattie Naylor que relata l’experiència real del nen Ivan Mixúkov, que en els anys noranta va escapar dels maltractaments que patia a casa i es va llençar a viure al carrer, on el va adoptar una manada de gossos salvatges. Va ser detingut per la policia, donat en adopció, i el més curiós és que en l’actualitat és militar i forma part de l’exèrcit rus. Sigui com sigui, l’obra ens explica la seva peripècia com a nen i suposa un al·legat contra la violència, la pobresa i els sistemes polítics que permeten aquest tipus de situacions. El text va ser pensat com una obra de teatre radiofònic, però més tard […]

Aquesta producció presenta a tres personatges que es troben vivint al mateix lloc mentre les seves vides s’estan transformant. Cadascun amb la seva història avança com pot i al ritme que necessita. L’Eneko (Íñigo Martínez) és un ballarí punk que s’ha endinsat a la dansa amb la seva diversitat funcional, la Chloe (Vidda Priego) és una fotògrafa trans fent la transició i l’Anna (Blanca Pàmpols) és una mare divorciada que ha d’enfrontar-se a la vida sense marit ni fills després de dedica’ls-hi la vida. Tres persones totalment diferents a simple vista, que acaben encaixant per la comprensió i l’enteniment que troben en les altres. Cadascuna està recorrent un camí diferent, però en el fons totes tres s’estan envalentint per aconseguir […]

David Selvas està agafant gust i rodatge a dirigir textos reconeguts —clàssics?— i, tot i que La meravellosa família Hardwickeno és un Txékhov, el dramaturg Christopher Durang va aconseguir mantenir l’aura d’aquells espectacles que li serviren d’inspiració. Tant la traducció de Cristina Genebat com els encerts en la banda sonora i en el vestuari ajuden a preservar l’imaginari col·lectiu txekhovià acompanyant aquest text estrenat l’any 2012 amb el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike. La Sonia (Carme Pla), el Vània (Albert Ribalta), la Cassandra (Lide Uranga), la Masha (Marta Pérez), l’Spike (Alejandro Bordanove) i la Nina (Paula Jornet) donen vida al muntatge. Podem oblidar-nos dels noms dels personatges perquè ens hi sentirem identificats igualment: adonar-se que el temps […]

¿Quién no conoce la película de los 90? ¿Quién no se emocionó con la escena del torno de barro? Federico Bellone hace una adaptación mas que aceptable de la película. Con libreto y letras de Bruce Joel Rubin (el mismo que firmó el guión de la película), es este un musical que emociona en varios momentos. A prácticamente todo el público se le empañaron los ojos con el maravilloso tema “Sin ti” que borda Cristina Llorente (actriz que da vida a Molly -Demi Moore en la película-). Y es que este musical se apoya especialmente en el fantástico trabajo de Cristina Llorente y Roger Berruezo. Llenos de emoción contenida a algunos momentos y desatada en otros. Hablando de buen trabajo […]

El musical Ghost es lo que es. La película, con canciones, sobre un escenario, así es que, si te encantó la peli, no te lo pierdas. Es un musical solvente. Las canciones pop, nos envolvuelven en un aura noventera que a los de mi quinta, por lo menos, nos recuerda y hace viajar a tiempos felices. Y no falta nada de lo que esperas, el “Unchained melody”, la escena del torno de alfarería ni, por supuesto la gran Oda Mae Brown, interpretado en este caso por Ela Ruiz. Ela es un huracán. Supera en energía, si es que eso es posible, a la misma Whoopi Goldberg, pero además cantando y bailando y, hablo con conocimiento de causa, canciones nada fáciles. […]

Quatre joves coincideixen a Copenhaguen en un Erasmus. S’emparellen, es separen… però segueixen mantenint relació i amistat després d’allò. Uns quants anys després es continuen reunint, però ara a Barcelona i amb menys assiduïtat. Les relacions entre ells han canviat, perquè també les vides de tots ells han evolucionat i canviat (en algun cas, de forma radical). Aquesta és la premissa d’una comèdia generacional que s’aprofita d’elements comuns, de nostàlgies i sobretot de somnis truncats i possibilitats perdudes. Crec que el punt de partida és interessant, sobretot quan un dels personatges deixa anar una proposta que ho desbarata tot. És cert que no és el tipus de “bomba argumental” que tant s’estila en moltes de les comèdies de situació actuals, […]