Recomanacions

Plomes, lluentons, una vida amb llums i ombres dedicada al teatre, nostàlgia, salseo vintage del bo, flow 1970 i cançons de penis. Si fins aquí t’ha semblat interessant, continua llegint. La gent de la Barceloneta té un caràcter especial. Aïllats durant dècades de Barcelona per unes vies de tren que tallaven l’accés al barri –a l’altura de Pla de Palau–, la proximitat amb el mar, la tradició tant obrera com marinera i la humilitat obligada pels que creixien apinyats en quarts de casa han deixat la petja en aquest esperit tan mediterrani: passional, comunitari, obert i generós. I així és la diva de la Barceloneta, Loles León, que ens convida a passar una nit amb ella per repassar una extensíssima […]

No és fàcil tornar a un clàssic d’aquesta envergadura i fer-ho d’una forma original, fresca i imaginativa, però aquesta proposta amb direcció de David Selvas i dramatúrgia de Joan Yago ho aconsegueix. Aquesta adaptació contemporània parla més de la violència que de l’amor, però el fa des d’un festival ple de vida, tant que sembla que la història acabarà bé. Els protagonistes són dos adolescents desesperats per poder canviar les coses, per abandonar els discursos d’odi i poder viure, i estimar, en llibertat. Perquè com ens recorda Nina Simone, “Everything Must Change”. L’atrevida posada en escena està plena de referències a la cultura audiovisual actual; coreografies a l’estil TikTok, escenes a càmera lenta, seqüències sensuals construïdes per flashes, muntatge de […]

Torno al teatre després d’un temps sense poder assisir. Aquest cop a veure la proposta de “La Brutal” que ha decidit actualitzar un clàssic com “Romeu i Julieta” de William Shakespeare. Però per fer-ho s’ha envoltat de Joan Yago per adaptar-ho i de Yannick Garcia per a la traducció. Tot dirigit per David Selvas. Una versió contemporània que té tot per ser un èxit, però a més per atraure a la gent jove cap al teatre. Un repartiment jove, on destaquen els protagonistes Nil Cardoner i Emma Arquillué, però amb un Guillem Balart com a Mercucio amb un punt queer que sorprèn i que il·lumina l’escenari quan surt. Visualment, l’obra té punts guanyadors. Un punt cinematogràfic que ja he vist […]

Qui digui que està tot fet i tot inventat és que no coneix La Brutal. Totes les seves propostes tenen un segell previ de “perillositat” i “risc”, però amb el pas del temps i a mesura que van aflorant nous projectes seus, s’estan guanyant aquesta confiança per part del públic de saber que -si hi vas- apostes amb seguretat pel teatre. I res millor que celebrar els deu anys amb un Shakespeare. I de quina manera ho fan. Qualsevol versió de “Romeu i Julieta” té tots els punts on una adaptació pot caure en l’horror per si sola en termes d’actuació: morts en escena, gent borratxa, vers, i baralles. L’elenc supera amb un notable tots aquests obstacles predefinits. Es fa […]

Acostar el teatre al públic jove és una tasca difícil de la qual hom no atura de lamentar-se, però fer arribar els clàssics al jovent amb muntatges de qualitat per a tots els públics és encara més complicat. La darrera producció de La Brutal, Romeu i Julieta, se’n surt, i tot fa pensar tindrà èxit: el muntatge, dirigit per David Selvas, s’emporta aplaudiments espontanis dels espectadors fins i tot abans del final. I el repartiment, enèrgic, s’entrega per «reviure la història d’amor més famosa de tots els temps» que, malgrat fer bandera d’una perspectiva «poc romàntica», sí que manté la potència romàntica del sentit més etimològic del terme. L’espectacle es farceix, a l’inici, de tocs còmics i moderns que dinamitzen […]

“Romeu i Julieta” fa emocionar a ritme de Billie Eilish, trap, de balls tipus TikTok (un dels moments més divertits de l’obra) i amb “Romeu and Juliet” del grup Dire Straits com a cançó per al casament dels protagonistes. Els actors principals són joves del segle actual, que tenen amics queers (que no s’identifiquen amb cap gènere), que lluiten contra el patriarcat i la violència que vol resoldre desavinences amb armes en comptes de paraules. Per això aconsegueixen arribar al públic d’avui, perquè l’obra és més actual que mai. Ara bé, amb un text excel·lent i una bona direcció (de David Selvas) no n’hi hauria prou si no hi hagués un Romeu i una Julieta que et facin creure el […]

Aquesta setmana he assistit a la plaça de braus la Monumental que s’hi ha instal·lat temporalment en el Teatre Gaudí, on una jove companyia de teatre, la cia Chicuelina, ha pres l’alternativa dins el món teatral. Finalitzada la seva formació artística com a novillers, inicien una nova etapa com a “mataores” artístics professionals, passant a alternar a les grans places teatrals com els altres “diestros” artístics del seu mateix rang. Monumental va sorgir com a treball de final de graduació de les alumnes de quart d’interpretació dirigides per Martí Torras i Paco Mir al Teatre Eòlia. A partir d’aquest treball neix la cia Chicuelina que portarà a escena el seu projecte d’una manera més professional dins el primer cicle Eòlia […]

Com passa al text original, en aquesta versió del clàssic de Shakespeare Mercuci torna a robar el protagonisme a Romeu i Julieta, i molta de la culpa la té Guillem Balart que captiva i hipnotitza amb la seva presència a l’escenari. Però començo pel principi. Decidir fer l’enèsima versió de la història dels amants de Verona és agosarat, sembla que tot s’ha vist i explorat. En canvi, La Brutal ha decidit donar-li una altra volta amb l’objectiu d’apropar el text als més joves i ho aconsegueix amb escreix. Amb un repartiment ple de talent jove com a reclam i un muntatge frenètic i apassionat, les gairebé dues hores que dura la producció passen com un sospir, mentres et deixes endur […]

Sovint es peca massa de modèstia i són molts els musicals es queden amb un peu en el desert per voler aparentar ser menys del que són o no voler demostrar tota la inversió que s’ha fet en la producció de l’espectacle, aquest no és el cas de la producció d’Antonio Banderas i Teatro del Soho Caixabank, que han decidit llençar la casa per la finestra i fer una producció impecable per a aquest clàssic modern que és el Company d’Stephen Sondheim i que ja fa massa temps que enyoràvem a l’escena catalana. Company té totes les virtuts d’un Sondheim madur que comprèn a la perfecció el gènere del teatre musical i de la temàtica que tracta: la vida en […]

Tenir l’oportunitat de gaudir d’una obra de Sondheim a la teva ciutat sempre és d’agrair. I és que Antonio Banderas, productor i director del muntatge (i actor protagonista quan l’obra es va estrenar a Màlaga al Teatro del Soho CaixaBank) ha apostat molt fort aquesta vegada: Aquest és un musical emblemàtic de Broadway, guanyador de diversos Premios Tony, guardons als quals ha estat nominat fins a 14 ocasions. El Company de Banderas ve embolicat en un escenari senzill però alhora màgic, en el qual l’escenògraf Alejandro Andújar ha sabut jugar amb les possibilitats que donen diferents alçades, amb una estructura que ens transporta ràpidament a Nova York, on van passant els dies, les nits, la pluja… També és una escenografia […]

Laura Aubert i Bernat Cot han escrit i protagonitzen Els secundaris, una peça inspirada en els espectacles populars del Paral·lel dels anys vint, amb la qual Els Pirates han volgut celebrar el vintè aniversari del naixement de la companyia. Dos únics actors a escena Laura Aubert i Bernat Cot interpreten una quinzena de personatges (un compartit) i cinc figuristes. A un ritme trepidant passen de ser els secundaris, a les mares de les artistes, les vedettes, els policies, els empresaris. És un canvi constant de caracterització durant tot l’espectacle on s’utilitzen perruques, postissos i barrets. Tot està cuidat al mínim detall, la música, el so enllaunat de les cançons, la il·luminació, el vestuari, les coreografies inspirades en l’època, el moviment, […]

És una història de ficció que desfila a través de la veu de set personatges que tenen diferents visions sobre la relació que han establert amb un noi assassinat en un petit poble rural. Ell és, millor dit era, d’una bellesa desafiant i subversiva tal com el defineix algun dels personatges del text. Tots són interpretats per Pere Arquillué que ens enlluerna amb la perfecció del seu treball. Amb molt pocs moviments corporals i una pràcticament nul·la utilització de l’espai escènic, ell recorre els camps, entra als racons més íntims de les cases, visita la serraria, les places i la rotonda, els camins comarcals i també els llocs més profunds de les tristeses, les pors, els enyors i les desconfiances. […]

Goyo és una àcida comèdia que parteix d’un disparador excèntric, absurd i original per a retratar les arestes i mancances d’una família aparentment normal. La metamorfosi del fill de la família en armadillo ens remet a ficcions tan clàssiques com La Metamorfosi de Kafka, encara que Goyo prengui direcció cap a la comèdia. Com el mateix Alberto Ramos assegura, el motor d’aquesta comèdia és la infelicitat d’una família. La metamorfosi del fill i les diferents posicions que adopta cada personatge sobre aquest tema trauran a relluir les diferències i conflictes enquistats del passat, activarà la comèdia i conduirà als personatges a una divertida i tendra catarsi familiar. Pot ser que la meravellosa premissa inicial no estigui del tot explotada a […]

Xavier Albertí diu en el programa de mà que aquesta obra és un homenatge al teatre i a l’ofici de l’actor. I és cert que al començament, amb aquell escenari nu, aquell únic intèrpret il·luminat i un text inquietant i misteriós, és fàcil transportar-se a la litúrgia d’un ritual dramàtic o a aquelles antigues rondalles a la vora del foc, que no deixaven de ser una forma primitiva de teatre. Albertí és conscient de la importància del text, de la seva capacitat hipnòtica, i és per això que utilitza algunes de les armes que ja li hem vist en altres muntatges: la immobilitat escènica o la simplicitat formal. El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és […]

Els que seguim la trajectòria de Moreno Bernardi anem entreveient el segell de la seva direcció: poesia, acompanyament corporal, pulcritud en la dicció, llenguatge noble, certes dosis d’onirisme i sigui – cantada o narrada– un bon punt de musicalitat. Ho hem trobat a obres com La nit, Radionit o L’olor eixordadora del blanc. I és també el que trobarem en aquesta interpretació personal d’Eduard II escrita Christopher Marlowe, el considerat predecessor de Shakespeare. I com a tal no hi podria fallar la passió, el drama, el sacrifici i la mort que susciten les lluites de poder en una cort. Ens trobem davant del rei Eduard II que, tot i casat amb la Reina Isabel, viu un idili amb el jove […]