Recomanacions

El teatre és un dels elements més preuats de l’educació col·lectiva i és per això que agraïm aquesta posada en escena d’una de les dones més enigmàtiques i misterioses de la història de la poesia. Se’n sap tan poc que ens hem hagut d’imaginar-la. Només la coneixem a partir dels 100 versos que han quedat dels nou llibres que s’havien recollit a la biblioteca d’Alexandria. El papa Gregori VII els va fer cremar per immorals i perquè incitaven al pecat. Eren més de 12000 versos que s’havien conservat i intuïm més que sabem d’ella a partir dels pocs elements que han dit altres poetes com Ovidi. Plató la va anomenar la desena musa. I han estat tres dones les que […]

Jordi Prat i Coll exerceix de nou de dramaturg i director teatral després de l’exitosa M’hauríeu de pagar, estrenada al festival Temporada Alta el 2020. I ho fa amb un guió i un espectacle realment impressionants. Un retrat de la Barcelona fosca que es podria viure una nit al nostre Raval fet des de la ment d’una noia que transita per les corbes de la incertesa, del dubte vital. Una noia que es mou amb incomoditat, malgrat el seu posat valent, i amb ànsia de descobrir un bri d’autenticitat vital a través de l’encontre amb diferents personatges. Cadascun d’ells li mostra l’aparent misèria i, alhora, la poètica essència de la seva existència, i ella en recull tot el que pot. […]

“Si ets un refugiat estàs mort, encara que sobrevisquis”. Aquesta és una de les frases d’aquesta obra i és una de les tantes que se’t queden gravades a foc al cap mentre vas veient tot el muntatge i que vas pensant i reflexionant quan ja ets fora del teatre. I no t’ho pots treure del cap. Et distreus, marxa, però hi torna. Així no comença aquesta producció, seria massa senzill posar davant del públic una veritat tan real que molts podrien rebutjar i apartar-la ràpid. Aquestes paraules arriben quan s’ha creat un context amb el text i el muntatge sobre l’escenari que prepara a l’espectadora per entendre, més bé que mai, el pes que tenen aquestes paraules. I aquest és […]

Marta Buchaca porta més de 17 anys escrivint teatre, i també com a guionista a TV3. Ha guanyat el Premi Fundació Romea, el Marqués de Bradomín i el Max, entre d’altres… i la veritat és que el seu recorregut és llarg i eclèctic. Darrerament l’hem vist sobretot abocada a la comèdia, tot i que no s’han d’oblidar textos dramàtics i molt elogiats com Plastilina, Litus o Les nenes no haurien de jugar al futbol. Quant temps em queda? tracta sobre la mort, igual que ja passava amb Rita, la seva anterior estrena. Ara bé, si aquella era una comèdia d’humor negre amb dos únics personatges a escena, aquesta està tractada com una comèdia de situació clàssica. El més curiós és […]

Next to normal és un d’aquells musicals petits, però de prestigi, que any rere any van guanyant adeptes i s’acaben convertint en peces de culte. El seu pas per la cartellera barcelonina el 2017 -amb Nina i Roger Berruezo en el repartiment- no va resultar precisament un èxit de públic, va ser més aviat un trànsit i una oportunitat perquè alguns descobríssim aquesta petita joia, guanyadora de tres premis Tony i d’un Pulitzer. A Madrid tampoc va funcionar… S’ha de reconèixer que l’obra no és el que un s’espera quan va a veure un musical. No té coreografies, ni escenaris espectaculars, ni cap cançó excessivament famosa… A més, tracta sobre la salut mental, sobre la pèrdua i les relacions familiars. […]

El Parc de l’Estació de Nord acull de nou una cita imprescindible dels estius barcelonins: les adaptacions contemporànies a l’aire lliure de les comèdies de William Shakespeare. A Barcelona s’ocupa d’aquesta empresa (que també gaudeixen les veïnes de ciutats com Nova York, Montreal, Londres o Louisville) la companyia Parking Shakespeare, qui cada any encarrega a un dramaturg que revisiti les obres més populars del bard anglès. Enguany la directora i dramaturga Marta Aran (Els dies mentits, La noia de la làmpada, La segona Eva) adapta i sacseja Nit de Reis (o el que volgueu), una de les comèdies d’embolics més hilarants de l’autor. Dos bessons naufraguen amb un vaixell de la Transmediterrània. Separats per l’accident i sense conéixer quin ha […]

És difícil saber si darrera de les obres de Llàtzer Garcia hi ha molt de vivència pròpia o de records reals, però en els programes de mà de moltes de les seves peces sempre hi ha un punt de partida que ens situa la trama en aquell interessant terreny dels fets reals. Serà veritat o no, però està clar que un enfronta l’obra des d’un altre angle, donant als personatges la versemblança que necessiten i dotant-los d’una aura de misteri que perdura fins i tot acabada la funció. En el seu darrer text torna a passar el mateix, i els dos personatges principals ens acabaran acompanyant a casa… ens agradi o no. Al final, les visions explica la història de […]

SAFO es pot descriure en poques paraules: força, sororitat i poètica. La proposta és d’aquestes que t’emboliquen des del minut zero: tant punt entres al teatre et dona la benvinguda una majestuosa escenografia, que és un presagi del que veuràs: Un marc en el qual es van desenvolupant escenes com a quadres pictòrics, com a cançons a un concert, com a capítols d’una vida, com els versos d’un poema de Safo. El que ocorre damunt d’aquest escenari és brutal. L’equip crea una proposta molt plàstica, a la qual acompanya la música, les cançons i la dansa, i que recrea, reinventa, dona vida a aquest personatge històric del qual poc s’ha escrit i molt s’ha inventat. Elles, les creadores de la […]

Ahir vam baixar als inferns de la mà de Jordi Prat i Coll, i vam conèixer un món gens agradable on hi conviuen aquells que un dia, no en sabem les raons, van sortir-se’n del camí. Un camí sense retorn. Un text punyent, fosc, fins i tot incòmode. Un text amb un vocabulari sense filtres. Una obra inspirada en els carrers del Raval, lloc on fa més de vint anys que hi viu el dramaturg. Fàtima seria com entrar en una exposició de fotoperiodisme on el fotògraf vol mostrar una realitat que moltes vegades volem ignorar. És la crua realitat de moltes de les persones que viuen al carrer, drogoaddictes, pervertits, sensesostre, traficants… gent que pateix, gent fràgil, gent ferida. […]

Marta Buchaca signa i dirigeix Quant temps em queda?, una comèdia coproduida per la companyia La Pocket i el Grupo Focus, protagonitzada per Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i David Vert. De què va l’obra? En Pere (Lluís Villanueva) li queden 30 dies de vida i ha escrit una llista amb totes les coses que li agradaria fer abans de morir. Què busca Marta Buchaca amb aquesta obra? Fer-nos reflexionar sobre si estem vivint la vida que volem viure. De fet, tot va començar fent-se a si mateixa la següent pregunta: Si em quedes poc temps de vida, què faria? Marta Buchaca parla sobre la mort utilitzant la comèdia per recordar-nos que s’ha de gaudir de la vida en […]

Encara no hem entrat a la sala, que ja trobem personatges ben particulars caminant atabalades entre el públic i donant consignes i premisses. Però… són personatges? Són les actrius? Juguem en la zona de frontera i, amb aquest desconcert inicial, entrem a sala per continuar jugant. Aquesta proximitat i espai desdibuixat entre caracterització i realitat ens acompanya al llarg de tota l’obra. Entrem en un univers que va en acord amb això, amb una realitat paral·lela, etèria, curiosa que habiten éssers mitològics. Bé, éssers mitològics, animals, elements curiosos,… tot pot trobar el seu lloc i és possible en aquesta excèntrica fabula, fins i tot nosaltres com a públic. La Peleona juga amb nosaltres, juguen entre elles, juga el text, l’escenografia […]

Només entrar a la sala, la visió a l’escenari de la increïble escenografia que l’habita, ja és un presagi del que ens espera els pròxims 90 minuts. Grandiositat, força, fermesa, presència, majestuositat, contundència. Ens trobem davant d’una obra plàstica en moviment, d’un concert escènic, de teatre musical, d’un recital dramatitzat, d’una mescla d’arts i disciplines que componen una poètica extasiant. Una tempesta d’estímuls constant que ens col·loca en un grau d’intensitat màxim i ens atrapa, com ho feien els versos de la poetessa que inspira l’obra, de la que tan pocs ens han arribat. Qui va ser Safo? La figura d’aquesta dona que va viure en l’antiga Grècia, ens és presentada amb l’essència que devia destil·lar. Una d’aquestes dones pioneres […]

No és estrany veure, de tant en tant, espectacles europeus que analitzen l’actualitat política o determinats aspectes de la societat des de la sàtira. Ara em venen al cap Ubu Roi o Belgian Rules, però hi ha molts més exemples. com ara aquell esperpèntic Concours européen de la chanson philosophique. A casa nostra, però, costa més trobar aquest tipus de format, i és per això que Europa Bull va suposar una agradable excepció en el moment de la seva estrena (finals del 2019) i ho segueix suposant a l’actualitat. Desgraciadament, aquell teatre polític que feien Els Joglars ara ja fa uns quants anys ha quedat quasi oblidat per a molts… L’espectacle de Jordi Oriol reuneix a representants de diferents països […]

A vegades és difícil escriure sobre produccions que t’han deixat amb la boca oberta i processant les emocions que t’han provocat. Aquest és un exemple, perquè es tracta d’un sobreestímul de moments, escenes, llums, colors i música que no para d’interpel·lar amb el públic. Safo va ser una poetessa lírica grega que va viure entre els segles VII i VI aC a l’illa de Lesbos i va escriure sobre l’amor i la manera d’entendre’l. I en aquesta obra s’intenta fer una revisió de la seva vida i obra a partir del poc que ha quedat escrit de les dues coses. Fins i tot s’exploren algunes de les teories de la seva vida i mort, a partir d’escrits d’altres “erudits” contemporanis […]

Fa nou anys vaig anar a veure aquesta obra per primera vegada a l’Off de la Villarroel. Per mi va ser el descobriment del teatre argentí i del jove dramaturg Nelson Valente, una de les figures més representatives del circuit teatral actual, tant a l’Argentina com a casa nostra. Basada en la frase “els nens i els bojos mai menteixen”, El loco y la camisa neix dins l’under argentí. Després de cinc anys de representacions en pisos i petits teatres argentins, l’octubre de 2011, arriba a Barcelona a l’Espai Món dins el Festival Ulls. La primera vegada que trepitja un teatre és el 2011 a la Nau Ivanow, on la van veure els programadors de La Villarroel, que la van […]