Recomanacions

L’amor és meravellós, i tant! Però les relacions sentimentals passen per moltes fases més enllà de l’enamorament, i aquesta és la premissa d’on parteix Elles s’estimen, una adaptació d’Edu Pericas —també director del muntatge— a partir de tres comèdies franceses escrites per Muriel Robin i Pierre Palmade (Ils s’aiment, 1996; Ils se sont aimés, 2001; Ils se re-aiment, 2012). La funció comença amb un casament en què se’ns presenten els personatges protagonistes, interpretades amb entusiasme per Meritxell Huertas i Maria Garrido, amb els quals el públic conviurà a ritme de time lapse durant noranta minuts. Les dues actrius fan una bona feina de canvis de registre per mantenir el ritme i l’activitat del text, que és divertit però no brillant, […]

Dues persones desconegudes es troben casualment en un pont i el que semblava un encontre esporàdic es converteix en una nit confessional de pors, desitjos, jocs, música i pica-baralles. No seria res destacable sinó fos perquè s’han trobat en un pont just quan cadascun d’ells havien decidit anar allà a suïcidar-se. El més insòlit és que són dues persones, antagòniques a simple vista, que volen matar-se per raons que no serien les esperades en històries ja explicades. Un d’ells és un expert en això d’intentar suïcidar-se, però sempre acaba sobrevivint… i cada any torna a intentar-ho per la mateixa època, s’ha convertit en un ritual, fins que, està clar, aconsegueixi el seu objectiu. Ric, empresari i sobre el paper una […]

Engega, pausa, rebobina. Torna a començar, explica, para, rebobina. I així unes quantes vegades per mostrar l’espera d’una família mentre la filla torna del seu viatge a Austràlia. Durant aquestes parades i tornades s’exposen pors, desitjos i, també, la foscor d’algun dels personatges. Amb un muntatge arriscat en la transició narrativa, té salts endavant i enrere que a vegades funcionen i d’altres no tant. En alguns segments aporta un matís, un afegit a l’acció i al text, però en altres moments es veu repetitiu i, fins i tot, pesat. En aquests moments, s’espera que la trama avanci una mica més, es com si la narració quedés encallada i trenca l’atenció del públic. Aquest és el principal punt feble d’aquesta producció […]

Un monòleg construït amb una tria de fragments de l’obra literària de Virginia Woolf. La selecció obeeix al fet d’haver-nos reconegut en els discursos dels personatges: quan reclament un accés democràtic a l’ensenyament o bé que la poesia ens sigui més quotidiana. A escena veiem a l’escriptora Virginia Woolf amb Anna Sabaté fent un treball extraordinari. La seva transformació és molt més que convincent, i ens apropa al seu pensament, al seu alter ego. A l’inici veiem a Anna Sabaté amb un vestit de festa i anem veient com de mica en mica es va desvestint mentre ens explica tot el que li passa pel cap. Anem veient com en cada capa que es despulla ens ensenya no només el […]

Vaig anar a veure El desig del cor sense saber gaire el que anava a veure. I la primera impressió que m’he portat és que el cap m’ha esclatat des del primer moment. He quedat embadalit durant tota l’obra i com aquelles coses que no diem fa que tinguem múltiples escenes. A escena tenim una taula de menjador i poc més. Els personatges es mouen de forma repetitiva i veiem com va evolucionant. Però en un moment determinat tornem al punt inicial. Això descol·loca una mica. Torna a repetir-se l’escena però amb un canvi en els personatges. I tornem de nou .Al principi quedes desconcertat, però vas veient com una mateixa escena la veiem amb diferents ulls. El primer que […]

El palmeral és una obra d’Albert Tola formada per set monòlegs que expliquen la història d’una execució en una societat islàmica. Ens parlen els dos executats -ara, esperits que vaguen sense cap objectiu-, el botxí, les vídues, el traïdor que els va delatar i també una alosa que va sobrevolar l’improvisat patíbul. Tenim diversos punt de vista, diverses versions del tema i, fins i tot, diferents perspectives de l’espai on succeeix tot. Un mosaic que ens parla de la intolerància, de la incomprensió, de les injustícies… però també de les societats reprimides i dels amors que sobreviuen a tot. La història està explicada també amb diferents tons, des de l’intel·lectual d’Abu Hasan i la seva dona fins al més popular […]

Sovint el que no diem resulta molt més interessant que el que ens atrevim a dir. La dramaturga britànica Caryl Churchill és conscient d’això i ho posa en pràctica en aquesta obra sobre els rols i dinàmiques familiars. El text presenta una família disfuncional, carregada d’emocions reprimides i travessada per l’abús de poder. L’obra representa una mateixa escena reiteradament, en la qual la família espera el retorn de la seva filla d’Austràlia. Alternant els diferents punts de vista dels personatges, entrem dins les seves ments i presenciem els seus pensaments, pors i projeccions sobre l’escenari. D’aquesta manera, la trama es bifurca en diferents direccions en funció del punt de vista de cada personatge per a després tornar sempre al punt […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània. El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l’ombra de la realitat aparent. L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, […]

El festival OUI! de teatre en francès a BCN sempre és un esdeveniment important a la cartellera de casa nostra. Enguany celebren el cinquè any i quan s’ha pogut fer, l’èxit és rotund. Pulsation és una obra de la companyia catalana, “Les impulsives”. El Festival OUI! els ha donat l’oportunitat de presentar l’obra en francès per primera vegada. La companyia la constitueixen les tres actrius que hem pogut conèixer a Dau al Sec: Juliette Verdier, Adèle Vidal i Sandra Segura. Segons expliquen al final de l’obra (agraïm a OUI! el col·loqui que sempre fan al teatre en francès) es van conèixer a l’escola Jacques Lecoq on suposem que han après la gestualitat, l’acció, el tractament de l’espai i la dramatúrgia […]

És fàcil entendre la primera part de l’obra, la part autobiogràfica de “Miss, Cosas y yo” coneixent Travy” escrita i dirigida por Oriol Pla (el seu germà) que es va presentar al Teatre Lliure de Montjuïc al 2018. Com ella explica, ve d’una família d’artistes i va fer gira amb aquest espectacle per tot Catalunya. Travy estava protagonitzada, tant a la vida real com al guió, per Quimet Pla, Diana Pla, Oriol Pla i Núria Solina. És un espectacle d’humor i tendresa on les veritats no poden fer mal sinó que arrenquen somriures. La companyia Nemin, creada al 2018 per Diana Pla i la escenògrafa Duna Homedes, va estrenar “Miss Cosas y yo” fa un any a la Sala Melmac […]

La Filla del mar és una proposta de teatre musical que apropa un dels grans clàssics del teatre català per parlar-nos d’identitat i diversitat. I que aquest cop anem a veure-la al Teatre Condal. La Barni Teatre ha fet un gran musical de l’obra d’Àngel Guimerà, amb dramatúrgia de Jaume Viñas i direcció musical de Marc Sambola i escènica de Marc Vilavella Tant l’escenografia com la llum sembla que faci l’espectacle més proper. Ens crea una sensació de proximitat en una sala gran. Han creat un espai magnífic per poder crear el focus on pasa l’acció, fins i tot quan tenim a quasi tots els actors a escena. La música és un món a part. el Marc Sambola ha creat […]

Volem caminar sols o només estem insatisfets? Necessitem connectar, trobar a un/a igual? És dolorós reconèixer-se? Aquestes i altres preguntes sobrevolen pel teu cap quan surts de veure aquesta obra que, amb una història senzilla, remou el què significa ser un/a mateix/a, com és l’altre i com és formar un nosaltres. Partim d’una trobada entre dos amics, l’Èric i en Marc, que no es veuen des de fa molt de temps, concretament des que un noi al que van conèixer una nit de borratxera va desaparèixer i no van saber res més d’ell. Aquella nit, però, no només van conèixer a l’Omar, també van trobar a la Lia i es van trobar a ells mateixos en connectar amb persones amb […]

Albert Tolla y Rodrigo García nos presentan El Palmeral, una obra situada al Al-Andalús ante el auge del fundamentalismo. Se trata de una historia de amor y traición, del conflicto entre la ley establecida y las lealtades personales. Todo la fuerza y ell trasfondo de los clásicos, de una tragedia griega en una obra musulmana, en un drama de lo más universal. Sin embargo, el argumento no es lo más relevante en esta obra, sino la palabra. El texto se muestra desnudo ante el espectador. Sobre el escenario, el murmullo del canto como única música, luz tenue, escenografía sobria, tecnología discreta. Todo dispuesto para que El Palmeral sea un disfrute poético a través de la voz de cada personaje: frases […]

A partir del text clàssic d’Àngel Guimerà, ens situem a un poble de costa que viu gràcies i per al mar, amb uns ciutadans ben xafarders que fan safareig sempre que poden. I a aquesta costa hi va arribar l’Àgata fa molts anys, sobrevivint a un naufragi on van morir els seus pares. Rescatada i acollida per un matrimoni del poble, va començar a formar part d’una família on la Mariona era la seva germana estimada. Però han passat els anys i per a tot el poble l’Àgata continua sent una forastera, diferent a la resta de gent que coneixen i, per això, es mantenen al marge i posen en dubte tot el què fa. La Mariona és l’única que […]

Sempre s’ha dit que Desig és una mena de text fundacional dins de la dramatúrgia catalana, primer perquè va suposar un punt i a part dins de l’escriptura de Benet i Jornet i segon perquè va influenciar a diversos autors, com ara Sergi Belbel o Josep Maria Miró, entre d’altres. És un text opac, amb poques concessions cap a l’espectador, i amb una claríssima influència de Pinter… o fins i tot de Sanchis Sinisterra. Un text en el que destaca sobretot l’ús del llenguatge, i també de tota una sèrie de recursos formals que l’autor utilitza per parlar-nos a la vegada, i en el mateix nivell, de present i passat… de realitat i ficció. Desig transita pel misteri -sobretot el […]