Recomanacions

Vam tenir coneixement de la Hattie Naylor al Festival Grec 2019, amb “Abans no es faci fosc” (Going Dark, 2012) protagonitzada per Míriam Iscla. “Ivan i els Gossos” és un monòleg d’aquesta dramaturga britànica escrita al 2009 com a Podcast per un programa radiofònic i que va guanyar el Tinniswood Award com a drama original per radio. També va ser nominada al 2010 pels Olivier Awards for Outstanding Contribution to Theatre. A partir de llavors, s’ha representat per tot el món en format teatral i al 2017 Andrew Kötting dirigieix la pel·lícula, ”Lek and the dogs” sobre aquest text de Naylor. Està basada en la historia real de Ivan Mishukov, en la Rússia de Yeltsin dels anys 90 quan la […]

L’entrada al teatre és espectacular. Veiem un obrador de forner amb tots els ets i uts, amb unes taules de fusta per amassar la pasta, forns elèctrics, plates, davantals, farina i tota la resta d’ingredients necessaris per a l’elaboració del pa. L’escenografia de Jose Novoa aconsegueix que ens arribi quasi bé l’olor de pa acabat de coure. Sota el títol de curs avançat per fer pa, un flequer de prestigi fa teràpies pseudo-psicoanalítiques per solucionar els problemes emocionals i relacionals dels seus alumnes. Per això els ajuda a crear un sentit de pertinença al pa, a l’obrador i fa que sorgeixi la complicitat entre ells com element integrador de la teràpia. La masa és moldejable i al amassar-la, els alumnes […]

Probablement, mirar d’entendre, des d’un punt de vista filosòficas, Final de partida, no seria més que entendre la seva pròpia inintel·ligibilitat: potser aquest n’és el tema, la inintel·ligibilitat de la peça beckettiana, i la del seu temps. Ara, gràcies en part a aquest nou muntatge que Sergi Belbel ha portat al Romea, podem decidir si els nostres temps segueixen quedant en evidència quan s’enfronten a Final… Belbel pensa i executa l’obra de l’irlandès com una paròdia del teatre mateix i dels seus elements constitutius, és a dir, els diàlegs, els personatges, el conflicte…, però també com una paròdia del llenguatge, que ja no és capaç de descriure el món en que vivim, i fins i tot, de l’ésser humà que […]

Pels qui vam viure les últimes dècades del segle XX i en tenim el seu record fresc, és a dir, per als que ja tenim una edat, la Guillermina Motta forma part de l’estol de mites populars que, gràcies als vinils dels pares o a la tele uniformitzada d’aleshores, compartíem gairebé sense excepció. El fet que la cantautora i actriu barcelonina no sigui present en la vida pública des de fa tants anys, atorga una potència curiosa a l’espectacle que Jordi Prat i Coll ha pensat i dirigit, i que Jordi Vidal interpreta al Condal, ja que permet l’espectador confrontar el record llunyà amb la mirada d’ambdós creadors. Guillermotta té forma de concert-homenatge, però gens solemne, més aviat festiu i […]

Molts som els que suscribim lemes d’igualtat i feminisme, tenim la democràcia com un valor, exigim bons convenis de treballadors i sortim al carrer a reivindicar els nostres drets. Ara bé, què passa quan els altres exerceixen aquests drets i ens esgarrapem, aleshores, el nostre privilegi d’estatus quo? I és que la coherència interna no és fàcil. I a can Els Brugarol, l’obra de Ramon Madaula que inclou un toc autobiogràfic, ho saben perfectament. Protagonitzada pel mateix Madaula (pare), Jaume Madaula (gendre) i Estel Solé (filla) veurem sobre l’escenari com l’espurna que incendia la seva relació és el canvi d’ordre del cognom d’un fill. Una qüestió aparentment superada en un món avançat, obert i progressista com el nostre, no? No […]

Sota Els homes i els dies hi ha reunides les dues peces existents de l’obra narrativa de David Vilaseca, L’aprenentatge de la soledat (1987) i la pòstuma El nen ferit (publicat el 2009, poques setmanes després de morir). El llibre Vaig assabentar-me de la presentació d’aquest llibre de manera casual i hi vaig anar. A la taula Esteve Miralles, Ruth Galve, Sebastià Pirtell, Ramon Pla i Josep Maria Miró van dedicar-li unes paraules i van llegir un paràgraf del llibre. Entre el públic la seva mare i la seva germana. De seguida em vaig sentir atreta per les paraules que emergien d’aquell llibre, volia conèixer en David, volia saber-ne més, així que vaig comprar el llibre sense pensar-m’ho dues vegades. […]

Pot una obra que pretén desmuntar el mite de la felicitat, fer-te sentir plaer al veure-la? Clarament, sí. Això és el que vaig sentir amb el text del dramaturg Miquel Mas Fiol a la sala. M’explico, l’obra parteix d’un punt satíric, ¿Què ens ven la societat com a felicitat? Des del primer moment te n’adones del gran engany que vivim i de que la felicitat és falsa, però vaig viure moments feliços gràcies a l’humor i la bogeria que transmet l’actor i l’escenografia, molt ben treballada. Per tant, sí que crec en la felicitat, però pot ser no és la que ens volen fer sentir els mitjans de comunicació i les conegudes marques, si no quelcom ben diferent. Miquel Mas […]

La llegada al clásico tejado de la Comedia del Diablo Cojuelo nacido de la deseada colaboración entre el dramaturgo Juan Mayorga y la compañía catalana de clown Rhum&Cia por fin es una realidad. Y como bien reza el subtítulo del texto original, “novela de otra vida traducida a esta” este espectáculo es una propuesta payasa llevada a un contexto barroco. Esto es una versión libre en la que el cojuelo de Guevara está presente en apariencia pero por cuyas peripecias junto a Cleofás el espectador no transitará. Los magníficos payasos de Rhum&Cia demuestran su talento escénico y su gran calidad musical en una adaptación teatral de Mayorga hecha totalmente a la medida de la compañía y de cada uno de […]

Esta obra recupera a Freda y Medea de la antigua Grecia para hacer una historia de nuestro tiempo al más puro estilo de una tragedia griega. A pesar del carácter dramático de la obra, la comedia no abandona ninguna de las escenas, haciendo despertar carcajadas sin parar al público. Ana López, directora y dramaturga de la obra, invita a una reflexión sobre la suerte y la culpa mediante la vida de estas dos amigas que son como hermanas. La representación es una parodia de la propia vida, versionando canciones y dejando de manera evidente las brillantes voces de las cuatro actrices. El texto de Pastor es un brillante homenaje a la tragedia griega y al carnaval de Cádiz que de […]

Una parella es casa, engendra el seu primer fill i unes setmanes després ella decideix avortar. Tot això passa en els tres primers minuts de l’espectacle. Després tindrem les conseqüències de tots aquests actes, l’aparició de dos personatges més i tot un seguit de circumstàncies que portaran als quatre protagonistes a estar en sintonia amb l’univers. Es travessarà l’infern, apareixeran éssers d’una altra dimensió i fins i tot algun dofí xerraire… Un viatge al·lucinogen, i quasi astral, que el públic comparteix durant hora i mitja. La forma de l’espectacle també és particular, però no nova. Els personatges expliquen pràcticament tot el que els hi passa, no hi ha interacció entre ells i molt poques vegades es miren o es toquen. […]

Als escacs, cada peça té el seu moviment. Res no passa a l’atzar ni s’improvisa. I per les peces, l’existència fora del tauler, en un món exterior, deu ser ben bé inimaginable, forassenyada, una quimera, un impossible. No sabem què en pensen, però. Elles, d’ivori, de fusta o de plàstic, potser han tingut un passat que els recorda la limitació que viuen. La vida, per Beckett, sembla jugar també la seva partida, en aquest text, i només resten quatre peces al tauler. Cada peça, un moviment, un personatge. Cadascun tal com és, individualitzat en grau màxim. Ni gratar-se entre ells, poden. Si en Hamm no pot posar-se dempeus, en Clov no pot asseure’s. Els dos es necessiten, depenen l’un de […]

Fa un temps que s’han posat de moda els musicals de petit format que homenatgen a figures reals (Paquito forever, Ocaña, reina de les Rambles o Close to Liza). Aquest Guillermotta vol fer alguna cosa similar, però lluny de ser un repàs a la vida de la cantant o una mena de recreació del personatge opta per la forma del concert. Des del primer moment ens diuen que l’intèrpret principal, autèntic fan de la Guillermina, s’ha begut una poció per estar més afavorit i ficar-se en la pell del personatge al que imita. I així és com apareix un Jordi Vidal transvestit que a moments ens recorda a Wanda Pitrowska -alter ego de Xavier Albertí- i a moments ens transporta […]

Aquest clàssic de Samuel Beckett presenta una distòpia on quatre personatges viuen confinats en un món postapocalíptic. Un text que s’omple de significat després dels anys de pandèmia. Encara que l’autor l’escrivís en relació a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és inevitable percebre una capa profètica en l’actualitat. I és que més enllà de l’experiència de confinament, la idea de final que planteja l’obra se sent avui més pròxima que mai. Però Beckett sempre va voler fer humor fins i tot amb la major de les catàstrofes. Tal com diu el personatge de la mare “res és més graciós que la desgràcia”. Amb aquesta premissa còmica ens endinsem de la mà de Sergi Belbel en aquest món tan […]

Els Brugarol ens mostra damunt l’escenari el trasbals que suposa un canvi de patrons. Què passaria si el teu fill/filla es planteja invertir els cognoms i posar el de la mare al davant? Una pregunta que pressuposa una resposta favorable en els moments actuals que vivim on el feminisme va prenent el seu lloc però difícil d’ entendre per molts encara, sobretot per a les generacions avant-passades que han normalitzat aquests signes patriarcals durant anys… I és que la pregunta amaga d’altres intencions. I la resposta també. En el fons no els agrada que els desbanquin ( doncs aquest és el sentiment major) Els Brugarol, mes enllà de la comèdia entretinguda que pot semblar, amaga molt més, es una crítica […]

El teatre Eòlia fa una aposta pels creadors/creadores i intèrprets emergents per donar a conèixer nous talents a partir dels Treballs de Final de Grau de l’Escola Eòlia. L’autor i director és Martí Torras i Mayneris a partir del TFG pel Grau d’Interpretació d’Eòlia amb la col·laboració de Paco Mir a la dramatúrgia. Anava convençuda que seria un teatre documental sobre el perquè no s’ha fet res a la Monumental des que fa més de 10 anys el Parlament va votar per majoria suprimir els “toros” a Catalunya. No era el que m’esperava tot i que han superat de llarg les meves expectatives. El debat sobre les “corridas” ja no està sobre la taula de les administracions ni en boca […]