Recomanacions

Si no coneixes l’Albert Pla, deixa de llegir aquest text i ves a Youtube a descobrir-lo, posa’t els seus discs i delecta‘t amb una de les veus més singulars del panorama artístic català. El cantautor s’amaga darrere d’un personatge de veu dolça i aparença fràgil, que juga en el límit de la seny i l’infantilisme. És aquell boig a qui se li escapen veritats com temples i bajanades monumentals, una rere l’altra, sense filtre ni aturador. L’escut protector de la bogeria permet al cantant i bufó llançar missatges absolutament subversius, proclames antisistema o destrossar la idea de l’amor romàntic. “Mega transgressor!”, penses quan el veus. Però res més lluny: els bufons porten entretenint a la societat amb aquesta barreja d’humor […]

Muerte de un viajante és un text clàssic, dels anys 40, que està sorprenentment vigent. Em fascina al mateix temps que m’espanta que una cosa escrita fa més de 70 anys es pugui traslladar a la situació present amb tanta facilitat. Suposo que és la màgia dels grans autors, com Arthur Miller. L’obra ens presenta a en Willy Loman, el prototip d’home que busca insaciablement el somni americà, i una vegada i una altra es topa de cara amb la realitat. Una realitat que li empeny a treballar insaciablement fins a l’extenuació per un miserable sou amb el qual poder pagar una hipoteca, una assegurança de vida i electrodomèstics que s’espatllen amb sospitosa facilitat. Però el protagonista viu en una […]

A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple. En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues […]

La desaparició del fill predilecte d’uns pares fa que emergeixin tots els fantasmes d’una família benestant, els conflictes de relació que existien entre ells i els problemes de cada un. És un argument que ja s’ha fet altres vegades. Recordo la pel·lícula “Festen” de Vinterberg i Mogens Rukovd (1998) que va ser representada a casa nostra en forma de teatre al 2005 amb una adaptació de Bo Hansen. Allò era un verdader drama on al darrera del luxe, la riquesa i l’encant d’un família burgesa amb una relació impecable es cou una veritable tragèdia. Potser el que volia dir-nos Víctor Sánchez Rodríguez és precisament que no és una situació especial ni insòlita: una gelosia cap al germà perfecte, una necessitat […]

A la meva infància hi havia unes edicions que adaptaven les obres de William Shakespeare per a infants, per tal de representar-les a les escoles o amb grups infantils de teatre. Recordo una sobre El somni d’una nit d’estiu que resultava d’allò més engrescadora i fantasiosa. Uns anys més tard, entrat ja a l’adolescència, vaig veure al Romea la versió de La tempestat que van fer Jorge Lavelli i Núria Espert, que per a aquell moment ja era una versió agosarada i prou diferent… amb un decorat que, oh sorpresa, també era una caixa hermètica de fusta amb portes i finestres secretes. Amb tot això vull dir que és bo que Shakespeare s’adeqüi a diferents públics, experimenti amb nous llenguatges […]

Fer riure és molt difícil, encara que no ho sembli. L’empatia pel drama sempre és més senzilla d’aconseguir, però trobar aquell punt de comicitat que connecti amb cada persona que conforma el públic és molt complicat. Aquesta obra és un exemple del treball exhaustiu i la creativitat que es necessita per aconseguir arrencar una rialla entre les espectadores. Apel·lant a la complicitat del públic per a la construcció de l’espectacle, aquesta producció es conforma per diferents segments on la improvisació és l’eix vertebrador. Cada escena és la narració d’una història que es va estructurant a través de frases, categories o informacions aportades per persones del públic. D’aquesta manera, els tres intèrprets que condueixen l’espectacle estableixen una relació directa amb cada […]

Reconec la meva ambivalència davant de les adaptacions de clàssics. Per un costat, pot ser un goig reviure d’una altra manera la història que ja sabem. Per altre, no és pretensiós creure que un pot aportar res nou? Si els clàssics són veritablement atemporals, no és un oxímoron voler-los adaptar al moment actual? A aquestes alçades explicar l’argument de Romeu i Julieta seria redundant: és ja un lloc comú i col·lectiu. Per contra, les formes d’aquesta adaptació sí donen per parlar. Sorprenentment, l’últim clàssic sota la direcció de David Selvas aconsegueix posar les últimes modes, tecnologia i recursos de direcció actuals al servei d’aquesta tràgica història d’amor. Qui no n’ha defugit i alhora anhelat ser-ne protagonista? Per un costat, Selvas […]

Hi ha espectacles que serveixen per fer repàs, per recordar la trajectòria de l’actor o actriu que hi ha damunt de l’escenari. Acostumen a ser monòlegs, a vegades puntejats de cançons o números de cabaret… tot depenent de les habilitats de l’artista. Ho havíem vist amb Concha Velasco, amb Cecilia Rossetto i alguns altres. Ara li toca el torn a Loles León, una actriu que va néixer a La Barceloneta, que es va donar a conèixer a la Cúpula Venus amb el que abans se li deia cabaret literari i que finalment, com tantes altres, va haver d’anar a Madrid per acabar de triomfar i fer-se coneguda. Després vindrien més de 35 pel·lícules (tres d’elles amb Pedro Almodóvar) i 15 […]

Una de les coses que m’ha ensenyat el teatre és la de no jutjar abans de conèixer, aprendre a comprendre, a reflexionar contínuament i replantejar-me les coses de la vida, saber escoltar, posar-me al lloc de l’altre, preguntar-me… si em passes a mi, si fos jo … No vaig tenir l’oportunitat de veure Mare de sucre, l’anterior peça escrita I dirigida per la dramaturga Claudia Cedó, que explicava la història d’una noia amb discapacitat intel·lectual que volia ser mare i va haver de confrontar-se amb la incomprensió de la seva comunitat. De totes maneres no ha sigut cap hàndicap per poder veure Els àngels no tenen fills A partir del treball d’investigació fet per Mare de sucre, neix aquesta nova […]

El mite clàssic de la Medea d’Eurípides, serveix de inspiració per aquesta obra post-moderna. Un pastitx on s’airegen les misèries d’una dona que no se sap estimada i que serveix de palestra per destapar les debilitats del món actual. Estructurada de manera original, ens presenta la vida d’un personatge en dos temps que donen veu a una Medea actual amb les seves flaqueses e inseguretats. L’obra ens emmiralla amb un estrat de la societat capaç d’eixir en venjances que desborden atrocitats com l’assassinat dels fills per a despit de la parella. Una vibrant Rosa Cadafalch ens parla amb veracitat des de la vellesa dels seus últims dies, abandonada en una residència d’ancians, mirant la immensitat del mar…. amb l’enyorança d’un […]

Després d’exhaurir entrades des d’un bon començament, i una pandèmia que ens ha mantingut allunyats de les arts escèniques, finalment he pogut gaudir d’una de les versions més boniques que s’han fet de Les tres germanes de Txékhov. Es tracta d’una adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique on l’essència i l’ànima de l’obra original hi són. Només canvia el context. Guardonada premi de la Crítica 2020 al Millor espectacle, a l’Actriu de repartiment per a Mireia Aixalà i a l’Espai sonor per a Damien Bazin. Premi a Millor adaptació teatral I Millor actriu per a Mireia Aixalà en els Premis Max 2021 Premi Butaca 2021 al Millor actor de repartiment per a Lluís Soler. La història de […]

Medea és el personatge més inquietant de la tragèdia grega. “L’amor (no és per a mi, va dir Medea)” la guardaré a la memòria com guardo també una altra obra sobre el personatge d’Eurípides, “MedeaMix, una obra coral de sis dones dirigides per Magda Puyo que es va estrenar al 1996. L’increïble treball de les Metadones o la mítica figura d’Eurípides van crear en molts de nosaltres un record inesborrable com inoblidable serà també aquesta obra de Queralt Riera sobre una Medea contemporània amb molts paral·lelismes amb l’heroïna mítica. Jasó, (Jason amb pronúncia anglesa per la nostra Medea actual) abandona Medea per casar-se amb la filla de Creont, tirà de Corint. A Medea se la desterra i obliga a marxar […]

L’anecdòtica troballa d’una revista pornogràfica plena de fantasies masculines irrealitzables és el punt de partida de la història dels personatges protagonistes de l’obra. Les impressions sobre la narrativa que impregna aquesta van des de la hilaritat fins a la repugnància més absoluta que fa que Jo, Celia i Mary es preguntin qui són elles en realitat, si el fruit de la seva mateixa autenticitat o si s’han construït i esdevingut qui són en funció a un seguit d’expectatives físiques, socials i mentals necessàries per encaixar dins d’una societat tan masculinitzada com era la dels vuitanta i que malauradament no ha canviat gaire. El text de Clare McIntyre de 1988 té encara una vigència esfereïdora en els fets narrats tot i […]

Aquesta divertida comèdia va néixer d’un taller d’escriptura de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya) impartit per Marta Buchaca. Tant l’autoria com la direcció són de Jamie Southon, Daniela Univazo i Brenda Zavala. La idea de que estem tots vigilats és molt bona. És una veritat que ens angoixa. Ho saben tot de nosaltres i no ens podem escapar. Les xarxes socials ens han envaït i ja formen part de les nostres vides. La necessitat d’exposar-se s’ha convertit en addicció i molts creuen que deixaran d’existir si desapareixen d’Instagram. Però una cosa és l’exposició voluntària i l’altre l’espionatge sense autorització. I aquesta és la situació en la que es troben tres companys de pis. Descobreixen que algú […]

Plomes, lluentons, una vida amb llums i ombres dedicada al teatre, nostàlgia, salseo vintage del bo, flow 1970 i cançons de penis. Si fins aquí t’ha semblat interessant, continua llegint. La gent de la Barceloneta té un caràcter especial. Aïllats durant dècades de Barcelona per unes vies de tren que tallaven l’accés al barri –a l’altura de Pla de Palau–, la proximitat amb el mar, la tradició tant obrera com marinera i la humilitat obligada pels que creixien apinyats en quarts de casa han deixat la petja en aquest esperit tan mediterrani: passional, comunitari, obert i generós. I així és la diva de la Barceloneta, Loles León, que ens convida a passar una nit amb ella per repassar una extensíssima […]