Recomanacions

La Sala Olympia de París als anys seixanta del segle passat va representar la lluita de totes les forces progressistes i d’esquerres per finalitzar la dictadura, una dictadura que anava fent aigües per tot arreu però no es va poder enderrocar. A l’Olympia anaven els cantautors catalans i espanyols a cantar amb el públic per la llibertat. Paco Ibáñez hi va ser el 2 de desembre del 1969 i en aquesta obra, Carlota Subirós fa un repàs personal d’aquell famós disc i de la seva relació amb el teatre d’una manera elegant i estèticament perfecte. Com si la directora ens parlés en primera persona dels seus records, les sis actrius són el seu alter ego i van passant del Paco […]

A De l’amistat (2024), Las Huecas reflexionaven sobre la relació d’amistat entre elles mateixes a partir d’una autoficció que els permetia riure’s dels seus errors i posar en dubte les certeses que creiem tenir sobre la naturalesa de les relacions amoroses. Algo de amor complementa el muntatge anterior per a seguir donant voltes a la morfologia de l’amistat, aquest cop, a partir d’una conferència performativa, un gènere que opera en els marges, que allibera la conferència acadèmica de la seva seriositat un pèl encarcarada perquè esdevingui un espectacle. Marta Echaves és qui s’encarrega d’impartir la conferència que ens parla de l’amistat en l’era del realisme capitalista, amb una sèrie de preceptes a partir de l’obra i les idees de Mark […]

El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora. El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és […]

Tenir una idea preestablerta de la vida que es vol tenir o la que se suposa que s’ha de tenir juga en contra gairebé sempre. La por a no aconseguir l’objectiu i la possibilitat d’acceptar qualsevol element que pugui fer arribar a la meta és latent a cada passa. A vegades s’arriba fins al límit i, fins que no es toca la tecla adequada, el castell de cartes continua tremolant fins que no pot més i s’enfonsa. Carlos Mesa adapta la novel·la de Teresa López Cerdán Yo siempre seré yo, a pesar de tí (Teatre Condal) al teatre i ho fa des d’una perspectiva diferent. Al llibre la protagonista narra en primera persona què li està passant, a l’escenari la […]

La companyia Bendita Inocencia torna al Condal després d’haver fet un parell de temporades amb Gordas, una comèdia que va aconseguir un bon èxit de públic. La tornada, però, és amb l’adaptació de la novel·la de Teresa López Cerdán, que a la vegada protagonitza la peça juntament amb Ger i Raúl Pulido. Estem davant d’un gènere que potser podríem anomenar com la nova comèdia romàntica, on la crisi dels trenta, els amics que comparteixen pis o les parelles que es dediquen a fer ghosting són el pa de cada dia. La veritat és que em va costar identificar-me amb els personatges, que en moltes situacions demostren tenir molt poca maduresa… tot i estar rondant la trentena (de fet, fan coses […]

Tal com passa a Mary, l’últim espectacle de Lara Díez Quintanilla, a Jo travesti assistim a una alterficció. Si en el cas de Mary, l’autora utilitzava l’escriptura del jo per donar veu a la seva àvia, en el cas de Josep Maria Miró escriu des del jo per cedir la veu a Roberto G. Alonso, que serà l’intèrpret (acompanyat per Jordi Cornudella) i ens explicarà la seva història a partir d’una genealogia de les travestis catalanes (o de l’escena catalana) que l’han precedit i que, d’alguna manera, ajuden a conformar una identitat que només és completa perquè abans han existit les altres. Sí, també és un espectacle de transvestisme, de transformisme, com ho és sempre el teatre, d’altra banda, i […]

Le congrès ne marche pas arriba al Poliorama després d’haver exhaurit al Teatre Lliure la temporada anterior. La Calòrica, com sempre, amb un muntatge teatral impecable, modern, original i arriscat de Joan Yago ens presenta un episodi complicat de la història de Europa. El que s’havia iniciat com un procés de canvi amb la revolució francesa al 1792 sota els principis de la Il·lustració, s’acabava amb un repartiment de territoris, fronteres i lluita pel poder. Les monarquies absolutistes van veure perillar la seva hegemonia amb l’avançament de les tropes de Napoleó i després de la derrota, es repartíen els territoris com en un mercat. Va ser la primera cimera internacional de la història. Era la més gran concentració de monarques […]

La faula de l’esquirol és un espectacle que ens parla sobre l’amistat entre un esquirol i un eriçó. Una bonica història que ens convida a reflexionar sobre temes com la culpa, la mort, la por i l’amistat i tots explicats a través de dos personatges: un eriçó que viu tranquil·lament al seu cau i un esquirol que arriba per interrompre la seva tranquil·litat. Un espectacle on els més petits queden fascinats per les entrades i sortides dels personatges que, sense dir ni un mot, aconsegueixen que entris dins la història des del primer moment i treure’t més d’una rialla. A escena, un músic, acompanyat d’un piano, posa la melodia al llarg de la història creant un clima molt màgic. Voldria […]

Dijous es va estrenar al Tantarantana l’espectacle de la companyia mallorquina Produccions de Ferro, El jorn del judici, una comèdia apocalíptica escrita a sis mans per Marta Barceló, Sergio Baos i David Mataró, i protagonitzada per quatre grans actors Toni Gomila, Lluqui Herrero, Marc Joy i Alba Flor. El jorn del judici va sorgir després que David Mataró fos el guanyador del VIII Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears amb Al Berta. El jorn del judici es va estrenar a l’Espai el Tub el 2022 i va formar part del Festival de la Paraula, una aposta per la dramatúrgia catalana, organitzat per Produccions de Ferro, i ha estat guardonat a Millor direcció i Millor interpretació als premis de l’Associació […]

Els Raluy formen part d’una llarga nissaga d’artistes de circ. La companyia, fundada a Catalunya i vinculada familiarment amb Sant Adrià de Besòs, va guanyar el Premi Nacional de Circ el 1996 i la Creu de Sant Jordi el 2006. A partir del 2016 el circ es divideix en dos projectes: el Circo Histórico Raluy i el Circo Raluy Legacy, que és el que més sovint veiem per Barcelona i rodalies. El Legacy, precisament, ha arribat a entrar en el BigTop Label, un grup exclusiu format pels 12 millors circs del món. La qualitat, la dedicació i els valors dels seus espectacles, així com l’absència de maltractament animal o la seva llarga col·lecció de carruatges circenses històrics han contribuït a […]

No he tingut millor entrada d’any que anar al Teatre Tantarantana a veure aquesta proposta ben esbojarrada en molts sentits.Una comèdia esbojarrada escrita per Marta Barceló, Sergio Baos i David Mataró, que planteja una pregunta tan poc probable com decisiva: Què faríem si fóssim testimonis i únics supervivents de la fi del món, si més no tal com l’hem conegut fins ara?L’obra planteja el moment final en què la humanitat ha de rendir comptes en un Judici Universal molt especial. I com no podria ser d’altra manera, els protagonistes estan en les illes Balears.A través dels seus personatges, que sovint representen arquetips aborda temes com la moral, la fe, la lluita entre el bé i el mal, i el paper […]

Una casa en la montaña és una peca única, delicada, tan especial que no vols que s’acabi. La seva originalitat l’aparta de l’estructura convencional del teatre. Albert Boronat, escriptor, director i actor de la peça, ha creat un text en que s’utilitzen el català i el castellà i en el que hi trobem filosofia, misteri, sang i fetge, poesia, thriller. La trama es barreja amb elements formals que l’eleven a una dimensió en què s’hi afegeix humor i sorpresa. El text gira, es cargola i recargola, fa bucles, tira endavant i torna al punt de sortida sense donar treva. Va explorant camins desconeguts i cada camí és una decisió diferent que podria haver canviat la història. Sembla que l’autor es […]

La meva passió pel flamenc i els vint-i-dos anys de programació ininterrompuda han estat prou motius per anar a veure aquest espectacle. Dalt de l’escenari dos cantaores, quatre músics, dos bailaores i un bailaor, que amb la seva entrega, aconsegueixen transmetre’ns tota mena d’emocions. A Gran Gala Flamenco hi trobareu una petita mostra pel que fa a aquest art: *Coreografies amb el garrote (bastó flamenc), un dels meus preferits; l’art de les castanyoles (brutal!), els ventalls i l’embruix dels mantons de Manila. *Música i cant en directe. *Cambrés, braceos, rodazán, desplantes, remates, girs, moviments de cintura i zapateaos, on les escobillas són la meva debilitat, són coreografies i moviments molt específics dins de l’art del flamenc. *També descobrireu diferents pals […]

La millor manera d’evitar una revolució és apagar-la abans que comenci. Sota aquesta premissa, s’inicia a la Viena de 1814 una trobada per repartir-se Europa i els territoris que d’ella depenien d’arreu del món entre els governs d’Àustria, Anglaterra, Rússia i Prússia en la que havia de ser l’era post Napoleó. Allò que havia de ser una reunió d’alt nivell prevista per dues setmanes es converteix en una festa de mesos que dona voltes en cercle, mostra les vergonyes d’una ètica inexistent, sacia els egos incansables d’estrafolaris mandataris i de l’aristocràcia del moment, i escanya la societat austríaca, innocent amfitriona. Però Napoleó guarda una efímera sorpresa que trenca la dinàmica i la perverteix, fent que tothom es converteixi en sospitós. […]

Vagi per davant que em declaro fan absolut de La Calòrica. També, especialment, del Joan Yago com a dramaturg. Dit això, no em sembla que Le congrès ne marche pas sigui el seu millor espectacle o que estigui a l’alçada de meravelles com De què parlem… o Els Ocells. I ara, m’endinso en el jardí de justificar la meva conclusió. En primer lloc, penso, defenso, que el teatre, com qualsevol art, ha de ser una cosa que et remogui. Les argumentacions racionals van després. A mi, Le congrès… em va avorrir una mica. Vaig tenir la sensació que l’obra estava construïda sobre una sèrie de moments escènics (alguns brillants, com l’aparició de l’enviat espanyol) que no tenen cap altre motiu […]