Recomanacions

La coneguda obra del dramaturg francès Francis Veber torna a cartellera després de més de vint anys de la seva primera representació a la ciutat comtal. Les expectatives són altes davant el retorn d’aquesta aclamada comèdia, però el muntatge dirigit per Pep Anton Gómez les satisfà, o això semblen dir les constants riallades al pati de butaques. Diàlegs frenètics que salten d’un gag a l’altre, situacions que travessen el disbarat, un elenc de cinc personatges oposats entre si i una mica de slapstick semblen ser la fórmula de l’èxit per a aquesta eterna comèdia. Cal destacar la increïble interpretació d’Artur Busquets, l’idiota convidat de la nit que omple l’escenari amb la seva poca traça, bona voluntat i tendresa. Paco Mir, […]

Aquest cop descobrim una sala petita al costat d’Urquinaona. La Sala Ars, on he vist l’obra COP DE GRÀCIA. Una proposta en petit format de la companyia “Los Genios Locos” que vol impulsar la visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ amb les arts escèniques. “Cop de Gràcia” va ser una de les obres seleccionades per ser inclòs en el centre Civic El Sortidor de Barcelona dintre del programa de suport de les arts escèniques “Balandra”. Joan Ramón Gironès, director i dramaturg de l’obra, ens presenta 3 tipus de violencia cap el col·lectiu LGTBIQ+. Violència verbal, violació/abús sexual i homnofòbia. Aquesta obra possiblement no disposa d’una gran escenografia, tampoc li cal. Tot recau en els actors, el text i les seves interpretacions; amb […]

Monopoli és com un d’aquells simulacres de micropisos que es poden veure a l’interior de qualsevol botiga Ikea. En un espai de dimensions mínimes, s’hi conjuguen, amb destresa i enginy, tots els elements necessaris per construir una vida. Tot, aprofitant fins al més mínim raconet, i sense que en falti cap detall. Un Tetris on cadascuna de les peces forma part d’un magnífic dispositiu dramatúrgic que funciona —i entreté— a la perfecció. L’obra, que es pot veure aquests dies a la Sala Atrium, posa en escena el text guanyador del X Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020, escrit per Mar Monegal, qui també en signa la direcció, a quatre mans, amb Josep Galindo. Les interpretacions de l’Eduard Buch i […]

Antoine és un musical dels anomenats “de gran format” que transmet la proximitat i fins i tot humilitat dels “de petit format”. Encara que pel cartell pugui enganyar no és la història del Petit Príncep (EPP). Bé, sí, però LA SEVA història… lligada a la del seu creador, Antoine de Saint Exupéry, que amb EP ens recorda que en oblidar el nen que portem a dins perdem la nostra essència. Ignasi Vidal (El Pla) ha aconseguit crear una obra complexa que arriba a l’espectador sense semblar-ho, amb equilibri entre la biografia (no exhaustiva i més aviat positiva) i la translació a escena del llibre, amb un notable disseny de producció i repartiment. La proposta s’estructura a través de nombrosos salts […]

Con referencias a Jon Cage, Antígona, La casa de Bernarda Alba, Woyzeck, El gran Inquisidor, La vida es sueño o Tres hermanas, y con el broche de oro para el cierre de Hamlet, la obra Silencio parece, sin duda, una de las claves que vertebra esta temporada de teatro, que roza ya su ecuador. La obra es un monólogo grandioso, interpretado con una inigualable perfección por Blanca Portillo, que sabe llenar sin carencias ni dudas, nada más y nada menos, que el escenario de la sala principal del Teatro Español. Sin grandilocuencias, con una generosidad y naturalidad infinitas, el tándem que ejecuta de la mano del dramaturgo y director de la pieza, Juan Mayorga, roza la perfección en sus 100 […]

Nit d’estrena a la Sala Atrium. Aquesta vegada un text que va guanyar al Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020. Amb dos actors Sara Espígul i Edu Buch que presenten dos personatges vulnerables, com tants altres, per culpa del capitalisme. Mar Monegal ja ens va regalar una comèdia (Ramón) que ens parlava sobre la vida amb un punt d’humor. Ara ha agafat l’antic joc del Monopoli per contar-nos la maleïda llei del capitalisme. Amb un tauler, uns daus, unes fitxes, cartes, cases, hotels i la maleïda “Carta de la Comunitat” ens endinsem en un joc que donarà moltes voltes a la parella protagonista. Els dos jugadors voldran formar el monopoli de l’oferta i demanda en aquest senzill joc, però […]

L’inici ja no t’és indiferent. Un spider-man cantant un poema al costat d’una dutxa del que sabrem que és un pis ubicat al Raval. D’aquesta manera singular entrem en aquest projecte tan personal de Pau Vinyals. L’autor parteix d’una veritat de la qual va ser conscient vora la trentena: el seu avi era franquista. Feia gairebé dues dècades que en Pi -el seu avi- era mort, però aquesta realitat li va portar a replantejar-se records d’infantesa i l’amor que sentia per ell. Es va trobar amb la desconeixença d’aquell que per a ell sempre havia sigut una persona meravellosa i plena d’amor. La narració parteix d’aquest fet i construeix tot un monòleg basat en la vida de l’autor/protagonista on es […]

John Logan és un conegut dramaturg i guionista estatunidenc, autor de moltes i molts famoses trames sortides de Hollywood: Gladiator, L’aviador, Hugo, L’últim Samurai, etc. El 2009 va estrenar l’obra de teatre Red, protagonitzada per Alfred Molina, i un any més tard va aconseguir guanyar sis premis Tony amb el muntatge de Broadway. La peça ha tingut versions en diversos països, aconseguint pel paper principal a actors tan dispars com Luis Gneco, Antonella Broglia o Juan Echanove. Red explica la relació del pintor Mark Rothko amb el seu jove ajudant, just en un moment en que l’artista i tot el que ell representava començava a ser qüestionat pels nous moviments que estaven apareixent, com ara el pop art. Rothko surt […]

Aquest 2022 comença amb molt bon gust. Anem a veure Eufòria a la Sala Beckett. Eufòria és el resultat de la residència de Lara Díez Quintanilla a la Sala Beckett durant la temporada 2020-21. I ens parla d’aquest sentiment de benestar que es mou en termes absoluts. L’obra no té res amagat ni que ens confongui. Ens parla dels estats d’ànims dels sis protagonistes, acompanyat de l’exaltació de la mateixa autoestima i plaer, aquell estat alegre que molts volem estar en estat continu. Però sense deixar de costat aquell moment de caiguda lliure que acompanya al mateix plaer. En un inici el públic comença a riure en les diferents escenes que ens presenten, però de mica en mica ens tornen […]

El món del circ porta uns quants anys modernitzant-se, adaptant-se a noves fórmules i, fins i tot, barrejant tècniques que abans li eren alienes. La companyia Eia és una de les que porta més temps treballant tot això, almenys a casa nostra. El grup va néixer el 2009 com a fusió d’un grup d’artistes que fins aquell moment havien participat en altres circs o bé tenien carreres en solitari. El resultat de tot allò va ser un circ contemporani que barreja equilibri, acrobàcia i dansa amb uns continguts que investiguen a fons les relacions humanes, donant com a fruit espectacles com Carpa, Espera!, inTarsi.o La Pranza! A Nuye s’investiga sobre les relacions de parella, tenint en compte la diversitat i […]

A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic. El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que […]

Concha Piquer anda canturreando una nueva copla sobre un marinero tatuado mientras espera la llegada de Federico García Lorca. Han quedado en el escenario del Teatro Español, por mediación del joven compositor Rafael de León, el célebre aristócrata creador de canciones que han pasado al olimpo de la música española como Ojos verdes, La otra, La zarzamora, A tu vera o A la lima y al limón. Tres genios que se van a encontrar una tarde de julio de 1936. Madrid es un polvorín, la Segunda República hace aguas y todo parece más frágil que nunca… Pero Piquer tiene algo que pedir al poeta granadino: unos versos para una nueva canción. En tierra extraña es un emocionante concierto teatralizado, u […]

Tornem al Teatre Eòlia que tan bons moments que he passat aquest 2021. Aquest cio per anar a veure el musical Apologia i escarni de l’estupidesa humana una obra de l’absurd que m’ha fet passar una molt bona estona. Tant les lletres de les cançons com la història és una poca-soltada, però que no grinyola en cap moment. Fa que el públic rigui sense cap mena de problema. Es tracta d’una obra plena d’esquetxos d’humor molt propera al teatre de l’absurd i de la pròpia condició humana. La música, en aquest cas, juga un paper fonamental com a element irònic i amb cantarelles que se’t queden en algunes cançons. He de dir que el títol de l’obra no crida molt […]

Assistir a una trobada entre generacions sempre pot ser interessant, atès que permet veure des d’una certa distància allò que es viu al dia a dia per, des de la perspectiva que ofereix el teatre, reflexionar-hi. Amb Red reflexionem mentre també ho fan els personatges de Lluís Soler i Ferran Vilajosana, que interpreten respectivament el conegut pintor Mark Rothko i el seu ajudant Ken. Quan a finals dels anys cinquanta el neodadaisme, l’art pop i altres corrents van començar a desbancar l’expressionisme abstracte que havia sorgit als Estats Units com a reacció a la Segona Guerra Mundial, el conflicte artístic i ideològic estava servit. El text de John Logan (traduït al català per Jaume Coll) té una peculiaritat que encara […]

No em cansaré de reivindicar a Javier Daulte com un dels autors més originals i innovadors que han passat per Barcelona en els darrers 20 anys. Tot i així, cal diferenciar el Daulte que arrisca i que no escatima recursos ni efectes teatrals (Gore, Bésame mucho, 4D Òptic, La felicitat, etc.) del Daulte més comercial i proper al gran públic. Les irresponsables estaria dins d’aquest segon grup, és a dir, el grup de les comèdies de boulevard enginyoses, efectives, ben estructurades… però inofensives. A Les irresponsables hi ha dues parts ben diferenciades. A la primera es presenta les tres dones protagonistes i la situació que les ha dut a refugiar-se un cap de setmana en una casa d’alt standing. Una […]