Recomanacions

La història d’un Lorca recontrant-se amb si mateix a Nova York. La potència dels versos de la seva poesia. Un Albert Sant Joan recitant el seu poemari, en una etapa tan convulsa com prolífica del literat granadí. Ara rescata aquesta proposta presentada l?any passat al Teatre del Barri en un indici de nostàlgia, però també de cant alt a la literatura, d?homenatge a una figura tan admirada, idealitzada, però sobretot (tan) humana. En una ostentació de lírica, amb acompanyament musical, de llums tènues, Lorca es reencarna i apareix en escena de la mà d’aquesta veu tan profunda de l’actor madrileny. No m’ho perdria.

Lorca a Nova York d’Alberto San Juan i la banda és un espectacle especial, màgic i amb molt de follet. Des que Alberto ens trasllada al passat i l’esperit de Lorca el posseeix i fins que acaba el viatge he sentit moltes coses boniques. Escoltar aquest gran intèrpret amb la veu, els matisos i la passió pel text de l’internacional poeta ha estat un luxe. El teatre ha envellit i hem viatjat al passat, però m’ha resultat estrany fer aquest viatge, ja que el que Alberto ens explica en el text i en la poesia del poeta comparat amb la realitat i els nostres dies, doncs no és que hagin canviat gaire les coses i la situació de Nova York. […]

Adaptar el dietari de David Vilaseca al teatre no era una empresa fàcil, i el resultat final així ho acaba constatant. El text que ens arriba des de l’escenari té més de literari que de teatral, tot i que sembla que aquesta és la voluntat dels creadors de l’espectacle: Josep Maria Miró (adaptador) i Xavier Albertí (director). És una aposta que ja hem vist en d’altres ocasions, però no deixa de sobtar l’elecció d’un determinat llenguatge i d’alguns recursos narratius… almenys durant la primera mitja hora. Els homes i els dies és un text íntim i descarnat, una peça impetuosa que ens parla de la creació literària, de l’enveja, de l’homosexualitat, de la sida, de pornografia i d’infidelitats, entre moltes […]

Hi ha qui diu que La Cubana es repeteix i que fa anys que representa el mateix espectacle. També hi ha els que pensen que ja han esgotat la fórmula o que el seu estil ha quedat antiquat, passat de moda. Jo sóc, en canvi, dels que opinen tot el contrari. Penso que La Cubana és un estil en si mateix, un subgènere que ha creat escola i del que hem de donar gràcies que s’hagi creat aquí, tant a prop nostre. Amb la fantàstica exposició commemorativa que es va veure l’any passat a Sitges ja et podies fer la idea de que tot sorgeix d’una ferma voluntat d’entretenir, de transcendir el teatre popular i de carrer, de furgar en […]

Lluna Gay és la dramaturga i la intèrpret d’un monòleg el fil conductor del qual és el sentit de l’existència. Amb un rerefons de dubtes i angoixes i, com la majoria dels monologuistes, va passant d’un tema a l’altre amb un gran sentit de l’humor tot i que en alguns moments demostra, amb gran expertesa, una profunda tristesa. Amb una escenografia original i uns visuals de personatges femenins de gran personalitat i repercussió històrica com Angela Davis, Rigoberta Menchú, Angela Merkel o Marilyn Monroe, Felipe Cifuentes les presenta a dues pantalles apareixent de manera aleatòria i esvaint-se poc a poc sense que distreguin l’atenció de les paraules de la protagonista. Elles l’acompanyen, li donen la mà pel camí de l’expressió […]

El transvestisme d’aquí i d’allà sempre ha triat a la seva diva local (més universal) per a fer-li homenatges a través de l’encarnació i resurrecció del mite i figura en qüestió, uns arquetips culturals que es converteixen en descarada arma política quan pugen als escenaris marginals dels tuguris més petards de la ciutat. Al sud d’Espanya, és Lola Flores; a Madrid, els xotis i cuplets amb la veu greu de la Sara Montiel; Pirineus amunt les celles fines i la veu melancòlica d’Edith Piaf; a Alemanya, la mirada penetrant de Marlene Dietrich. Cada país té una o més dives que mereixen ser imitades gest a gest, cançó a cançó, amb playbacks com Miguel Bosé a Tacones Lejanos, lipsincs hiperventilats estil […]

Escrita i dirigida per Lara Díez Quintanilla, El sensespai és un intent de personificar i fer tangible una part de la realitat i el dolor que hi ha darrere de l’etiqueta diagnòstica de TLP (Trastorn límit de personalitat), tema no tractat fins ara en un teatre. Lara Díez Quintanilla va ser escriure El Sensespai com a treball final de la seva formació com a psicoterapeuta de grups i famílies amb el Grup Alfa, el 2013; va ser seleccionat en la primera Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat – On el teatre batega 21/23 i se’n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett el 2021. La història transcorre en una consulta d’orientació psicoanalítica. Compta amb dos protagonistes, una […]

Shock 2 Segona part del díptic Shock, dirigit per Andrés Lima, un dels grans directors de l’escena espanyola, inspirat en el llibre de Naomi Klein “La doctrina del xoc” Escrita per Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga i dirigida per Andrés Lima La Tormenta y la Guerra comença als anys vuitanta, amb la revolució neoconservadora encapçalada a Europa per Margaret Thatcher, i als EUA per Ronald Reagan, culminant amb la guerra de l’Iraq. A la que actualment podríem afegir la guerra de l’Afganistan, la del Iemen o la que estem vivint en aquests moments a Europa, la guerra d’Ucraïna. El poder dels diners, les grans corporacions de tot el món, l’avançament del neoliberalisme. Mentre a El Cóndor […]

Primera part del díptic Shock, dirigit per Andrés Lima, un dels grans directors de l’escena espanyola, inspirat en el llibre de Naomi Klein “La doctrina del xoc” Escrita per Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga i dirigida per Andrés Lima El Cóndor y el Puma és el resultat de la investigació teatral i documental sobre uns fets històrics, el cop d’estat del General Pinochet sobre el govern de Salvador Allende I les tortures sota el mandat de Videla a Argentina amb la cultura de l’electroxoc pel mig. Un espectacle en el qual s’utilitza una gran varietat de llenguatges teatrals. Teatre documental, teatre de varietés, teatre contemporani, videoprojeccions d’imatges reals…, Teatre i periodisme. Emoció i reflexió. Shock és […]

Teresa López y Mara Jiménez se han puesto bajo las ordenes de Carlos Mesa para deleitarnos con una obra divertida, delirante y brutalmente honesta. El formato de Gordas es como si se tratase de pequeñas historias que, en apariencia, no tienen sentido ni conexión entre ellas, pero ahí llega Carlos Mesa y hace que todo el texto encaje. Mara y Teresa despliegan unas alas preciosas y vuelan sobre el escenario con ese texto hilarante en unas ocasiones y descarnado en otras. Gordas es un canto a romper ese molde, a desnudarse ante los perjuicios. Una hermosa obra que habla sobre el respeto y de cómo muchas personas que no cumplen con esos cánones establecidos son vistas y juzgadas y también […]

Després d’exhaurir entrades al Teatre Principal de Palma i fer gira arreu de les illes Balears i diversos indrets de Catalunya, arriba a la Sala Versus Glòries, NUA (Radiografia d’un trastorn), un monòleg escrit a quatre mans per les actrius Ann Perelló i Andrea Ros, a partir d’una vivència real, la de la mateixa Ann Perelló i la documentació i testimonis de companyes, amigues i professionals del TAC. NUA és un espectacle que s’acosta a tots els públics gràcies a un llenguatge proper i entenedor. Un treball en equip que uneix diferents llenguatges. Text, moviment, tecnologia i imatge. Marta Aran, Lucia Torres, Anna Boix, Miquel Àngel Raió i Tomeu Fiol. Es tracta d’un espectacle fresc, sincer, honest i profund, explicat […]

Aquesta obra és com un cop a l’estómac, crua i forta. I així ha de ser, perquè el que explica, allò que ens narra la seva protagonista, no són flors i violes, és una realitat cruenta i més estesa del que es podria pensar. L’Andrea (Clàudia Melo) se’ns presenta a l’escenari com una nena que va creixent amb el temps i durant la seva evolució personal va intentant trobar el seu lloc. Durant el seu viatge se sentirà sola i que no és suficient bona per ser estimada, així anirà a parar a un cercle de males accions i males companyies, que la portaran a desfer-se de la seva essència per encaixar en les expectatives de tot allò que l’envolta. […]

Estem rodejats d’etiquetes. Per què ens costa tant de parlar del suïcidi quan és la primera causa de mort no natural a Espanya, Europa i Occident? Per què és un tema que la societat calla? Callem? Per què els que ho hem viscut de ben a prop, ens fa por explicar-ho? Per por de ser jutjats? Maleïdes etiquetes! Harakiri és el nou projecte de Les Impuxibles, una peça teatral que fusiona text, música, dansa, poesia, audiovisuals i circ. L’Ariadna Peya (coreògrafa) i la Clara Peya (compositora), juntament amb l’acompanyament artístic de la María Velasco (dramaturga) i la Judit Colomer (escenògrafa), i la dramatúrgia de Marc Villanueva, signen aquesta meravellosa peça de creació col·lectiva. Haley Diallo, Helena Gispert i Kiko López […]

Clàudia Cedó i Mohamad Bitari signen un text que posa l’atenció en un problema poc conegut entre nosaltres però que ja té més de vint anys: la síndrome de resignació. Aquesta estranya i misteriosa malaltia va començar a Suècia cap a finals de la dècada dels noranta. Afecta a nens i nenes refugiats, que al cap d’un temps d’estar en un nou país d’acollida cauen en una mena de letargia o apatia, deixant de parlar, de menjar i fins i tot de moure’s. En aquell moment, i només al país escandinau, es van registrar més de 400 casos. Ara fa uns pocs anys s’han trobat casos nous en altres països que també tenen una llarga quota de refugiats. L’obra explica […]

Un repàs per alguns dels millors musicals de Broadway dels anys 60 serveixen en aquesta producció per parlar del paper de la dona en l’època i la seva innegable transformació en la societat. Dones que agafaven el control i deien en veu alta allò que sentien, volien o desitjaven sense pensar en ningú més. Aquesta és la intenció d’aquest muntatge musical que, a vegades, això sí, no acaba de quedar ben entramat per crear una història en el seu conjunt. Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs i Cinta Moreno, la primera al piano y direcció musical, les altres interpretant els papers musicals escollits per a la ocasió, es presenten a l’escenari amb les cançons com a únic vehicle per a les interpretacions […]