Recomanacions

No paren de sortir propostes teatrals, sobretot de companyies joves, que parlen sobre l’assetjament i la violència masclista… però poques ho fan amb un debat incorporat en el que es poden compartir vivències, opinions i testimonis. Un plantejament de teatre fòrum tan interessant com necessari. De fet, l’espectacle porta quasi tres anys promovent el diàleg i essent un punt de trobada indispensable per a associacions amb perspectiva de gènere. L’espectacle en si ens ofereix la conversa -primer analítica i més tard tensa i violenta- entre una noia i un home. No sabem quina relació existeix entre ells ni què va passar temps enrera, i potser poc importa, perquè de fet el més important és l’actitud que acaben tenint l’un amb […]

Roberto G. Alonso està a punt d’arribar als trenta anys de carrera artística, i pel camí ha fet quasi de tot: coreògraf, ballarí, director teatral, actor… L’hem vist amb la seva companyia pròpia, que encara segueix en actiu, però també a les ordres de gent com Xavier Albertí o Josep Maria Portavella. Durant aquests anys ha anat evolucionant cap al gènere del cabaret, on sembla sentir-se molt còmode. Almenys així ho testimonia la seva faceta darrera del Cabaret 13 o el magnífic Laberint Streaptease, que es va poder veure fa unes temporades a l’Espai Brossa. El seu últim muntatge va en la mateixa línia, tot i que aquest cop dirigeix a un grup d’alumnes i exalumnes de l’Escola Eòlia que […]

Després de passar pel Teatre Lliure It don’t worry me arriba al TNT, una performance que es qüestiona la necessitat que el públic té per anar a veure teatre. Quin sentit té veure els moviments en cercle que fan Bertrand Lesca i Albert Pérez a l’escenari? Dos performances que busquen de manera irònica la justificació, la necessitat de ser aprovats pels espectadors. Una debat entre els límits del políticament correcte i l’art; és el teatre un espai sincer? El motor de l’espectacle és la tabula rasa i com decidim omplir-la. Un espectacle de “dansa”;), que és comentat i qüestionat pels mateixos actors en escena. Una dessincronització entre el cos i la veu que carrega d’humor l’atmosfera. En cap moment les […]

Els que fa anys que seguim a Marta Carrasco sabem què ens podem trobrar quan ens acostem a un dels seus espectacles. El seu estil, ja sigui en gran producció o en espectacle de petit format, sempre té uns elements que conflueixen i que creen la marca de la casa. La peculiar i importantíssima utilització de les músiques, la relació amb els objectes o les teles (gasses, plàstics) o l’actuació quasi expressionista dels seus actors/ballarins són aspectes que tampoc falten a Jo, dona. En aquesta peça -un duet, similar al que ja va fer l’any 2011 a No sé si…– recupera, però, un personatge i una història reals. Si al principi de la seva carrera en solitari va fixar-se amb […]

Aquesta obra ens parla de les misèries de la societat, i sobretot del que pot portar a una persona a voler deixar aquest món. El més encertat del text és que no ens planteja un cas obvi, ni ens presenta tampoc a una persona desequilibrada, sinó a algú que pot ser com qualsevol dels espectadors o espectadores que seuen al pati de butaques. Un personatge que un dia ho té quasi tot, que malviu de la professió d’actor però que és relativament feliç en el seu piset, al costat de la persona que s’estima. Perdre alguna d’aquestes coses comporta, en ocasions, perdre’n alguna més… fins que al final et pots trobar sense res de la nit al dia. Amb aquest […]

Faula distòpica? Una crítica àcida a la societat contemporània? Un escarni de la monarquia? Una comèdia negra que satiritza les nostres febleses més humanes? Una relectura, en clau adulta, dels contes de reis i reines i fades i bruixes? Alícia al País de les Meravelles, versió spinoff, remastered and reloaded? Tot això i més és la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia. Una obra cínica, fosca i divertida, que presenta sobre l’escenari un món particular, una sort de País de les Meravelles que no és sinó una visió esmolada i crítica de la nostra societat, de la nostra monarquia, de la crisi de valors que regna no només a les esferes nobles o polítiques, sinó també […]

Ens situem en una zona de l’Àfrica indeterminada, concretament en un habitatge construït a la zona d’unes grans obres de carreteres, edificis i ponts. En aquesta localització es troba un home gran i cansat, patró del treball que s’està fent en aquest indret. Mentre busca el whisky per calmar els seus nervis, a l’altra banda de la reixa que “protegeix” l’indret apareix un home tot vestit de blanc que ha anat fins allà per reclamar que li donin el cos del seu germà mort a l’obra. A partir d’aquest moment comença una reflexió sobre colonialisme, racisme i la manca d’humanitat, però també la necessitat de sentir-se connectat/da amb algú o arrelat/da a una societat o indret. En aquesta obra Bernard-Marie […]

Per gaudir de Cantando bajo la lluvia només cal deixar-se dur. Seria trampós pensar en l’experiència personal d’una pel·lícula que va marcar les generacions de la segona meitat del segle XX. La Metro-Glodwyn-Mayer va produir una història icònica, i Gene Kelly, en la direcció i com a intèrpret, es va convertir en una figura incorporada amb fixador a l’imaginari col·lectiu. Si aconsegueixes abstreure’t d’aquest record, si potser no el tens o si, millor encara, decideixes començar l’experiència de zero, el plaer és immens des del primer minut a l’últil. L’hàbil direcció artística de l’Ángel Llàcer i la potència musical de Manu Guix i d’Andreu Gallén basteixen solucions sorprenents, imaginatives i originals a l’adaptació (felicitats, Marc Artigau!) d’aquest guió gegant a […]

Estrenada por primera vez en 1949, Muerte de un viajante de Arthur Miller posiblemente sea una de las obras maestras del teatro estadounidense. En este montaje encabezado por un grandísimo Imanol Arias (que comparte escenario con su hijo por primera vez y cuyo personaje me recordaba en ciertos momentos al de Antonio Alcántara), se nos cuenta la historia de Willy Loman en el ocaso de sus días. El escenario (sobriamente decorado) y el vestuario nos remiten claramente a las vidas grises de sus personajes. El gris se ha empleado a menudo como un color aburrido para representar la rigidez del mundo de los adultos, frente al mundo infantil, repleto de imaginación. Piénsese en esa transición que realiza Dorothy del mundo […]

Roberto G.Alonso presenta Agárrate!, un espectacle que forma part de la Mostra de Creadors Emergents de l’Escola Eòlia. I aquesta setmana he assisit a veure que tal aquest nou espectacle de l’Escola Eòllia que bones propostes ens estan donant aquestes últimes setmanes. Assisteixo a veure aquesta nova proposta de cabaret, una de les propostes més transgressores, i que poques vegades he pogut assistir. Aquest cop, tinc la sort de trobar-me a Roberto G. Alonso abans de la funció i que ha dirigit a la companyia amb aquesta obra. Es pot veure la mà de Roberto així com la frescor d’aquest jovent sorgit de l’Eòlia. Ja us puc dir que aneu al teatre a veure-ho, val molt la pena!! L’inici és […]

Després d’onze anys a Londres, quatre a Broadway i tres a Madrid arriba finalment al Teatre Victòria de Barcelona “BILLY ELLIOT El Musical”, un dels espectacles més aclamats del món i un imprescindible per tot amant del teatre musical. Dic finalment perquè han hagut de passar dos anys des de que es va anunciar la seva arribada a Barcelona i degut a la pandèmia va haver de ser posposat fins ara. Ambientat en una ciutat del nord durant la vaga de miners de 1984/5,el musical narra la història del jove Billy Elliot, un nen nascut en una ciutat del nord d’Anglaterra en la qual els homes practiquen la boxa i treballen a la mina; de la mateixa manera,que les nenes […]

Empar Moliner, l’escriptora, articulista i col·laboradora tot terreny dels mitjans de comunicació catalans, publicava l’any 2004 el recull de contes T’estimo si he begut. En ell feia gala del seu afilat sentit de l’humor, de la capacitat per retratar les contradiccions de la nostra societat, l’amargura que envolta moltes relacions de parella o els límits del políticament correcte. És divertidíssim i, com havia de ser, el va aclamar la crítica i el van premiar en diverses ocasions. Més d’una dècada després serveix d’inspiració a les companyies La Brutal, Dagoll Dagom i T de teatre per emprendre la seva primera aventura escènica junts, ara que també s’inicien com a companys en la gestió del Teatre Poliorama. David Selvas dirigeix la peça, […]

En un musical sempre hi ha lloc per un bon número de claqué, més agosarat o més subtil, però sempre és un plaer veure’l sobre l’escenari enmig de música i cançons que volen expressar, també amb els peus, què sent un o més personatges. És evident que en aquest espectacle no podia faltar. I aquesta seria la definició més acurada d’aquesta adaptació del clàssic del cinema de 1952 protagonitzat per Gene Kelly. Es tracta d’una fantasia de llums, colors, alegria, música i passió dalt de l’escenari. Les primeres notes de l’orquestra –sempre i quan el públic les deixa gaudir estant en silenci- ja et traslladen a un món increïble. La màgia del cinema i del teatre es barregen en un […]

Jan Vilanova és un autor que porta molts anys lligat a la companyia Sixto Paz Produccions, amb la que ha estrenat obres com Història, Dybbuk o Así bailan las putas. L’any 2018 va estrenar a la Sala Intemperie de Madrid el text Oscuridad, que ara s’ha traduït com a Foscor i que ja comptava en aquell moment amb Dafnis Balduz com un dels dos únics personatges. L’obra ens parla de com reaccionem davant de fets que ens superen, davant de situacions gairebé inexplicables que ens posen en evidència. Ho fa mentre coqueteja amb la ciència ficció i amb l’absurd, dos gèneres que en ocasions van de la mà i que aquí encaixen d’allò més bé. En aquesta versió dirigida per […]

Al 1980 s’estrenava la pel·lícula Fama amb una trama dinàmica i una banda sonora enganxosa, convertint-se en un fenomen en tot el món. Al 1982 la cadena nord-americana NBC estrenava una versió en forma de sèrie, que es va mantenir en pantalla fins a 1987,convertint-se en una de les sèries més longeves de l’època, i a la que una servidora hi estava completament enganxada. Bona part del repartiment en la sèrie era la mateixa que la de versió cinematogràfica, així els fans vam poder gaudir dels personatges Bruno Martelli, Leroy Johnson, professor Benjamin Shorofsky i la instructora de dansa Lydia Grant, durant una bona temporada. Al 1983 s’estrena per primera vegada el musical, al Coconut Grove Playhouse de Miami. A […]