Recomanacions

Corta el cable rojo ja va per la seva desena primera temporada a Madrid. Aguantar a la capital amb un mateix espectacle la barbaritat d’11 anys és molt, però que molt meritori. I no m’estranya que hagin aguantat tants anys en cartellera. L‘espectacle és fresc i molt dinàmic, és un xou d’impro i, com en totes les obres d’aquest estil, el públic participa proposant frases, estils musicals o gèneres cinematogràfics perquè els tres actors en escena improvisin una història fent ús del que proposa el públic. De vegades aconsegueixen sorprendre amb el seu enginy un públic lliurat i d’altres no tant. Els actors no eren altres que Rubén Tejerina, Mai Boncompte i Manu Pradas. Els dos nois van fer una […]

Hi ha obres que costa recomanar, i aquesta sense cap mena de dubtes és una d’elles. Estem davant d’un text necessari, sortit de les entranyes i quasi a contracor, però tan dur… que costa mirar-lo a la cara i aguantar moltes de les veritats que ens ensenya. No sé fins a quin punt calia anar fins a l’extrem, si amb la meitat ja et fas a la idea de les dificultats personals, legals i socials que hi ha a l’arribar a la vellesa. Però, sigui com sigui, està clar que la injustícia està present en moltes fases del via crucis que passa la protagonista quan el seu pare emmalalteix. Un camí dolorós en el que no només has de conviure […]

Estem a l’estrena de “Els secundaris” a Igualada. Un cop han fet una setmana d’assaig tècnic al teatre, es presenten al públic d’Igualada amb un espectacle rodó. Tal com vam veure a “Les dones sàvies” i més tard a “El bon policia”, ens trobem amb un espectacle que juguen amb la transformació de múltiples personatges i amb un bon sabor de boca en sortir de la funció. Els secundaris és un homenatge als actors i actrius que mai ens recordem, un espectacle que van encarregar-se de la dramatúrgia la Laura Aubert i el Bernat Cot. Però com en els altres espectacles indicats, és tan important l’escenografia com el vestuari (pensem que són un d’aquests secundaris que reclamen la seva visibilitat […]

És el cap de setmana d’aniversari del Teatre de l’Aurora. Ja són 25 anys de teatre i ens ha regalat (només pels amics del teatre) una obra per llapar-se els dits. Si, possiblement pensem que és una nova revisió del Hamlet que s’ha vist moltes vegades. I aquest és el primer error de tots. És una revisió, però que ens explica el mateix Hamlet. Agafa la seva obra i ens va fent una repassada de les diferents escenes de l’obra. Però només el primer acte. Ens fa veure Hamlet amb uns ulls diferents. Ens detalla que passa exactament, i pels profans d’aquesta obra veuen que implica les rèpliques de cada personatge. El motiu d’aquestes, i que significa en l’obra i […]

Demà dimecres 25 de maig s’estrena El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. D’entrada us dic que no us la perdeu per res del món! La vaig veure el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona i us puc assegurar que és una autèntica joia teatral. Text, direcció I interpretació brutals! El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és el primer d’un conjunt de tres textos escrits per un intèrpret que pertanyen al “Tríptic de l’epifania” i que parla de la destrucció de la bellesa i de la necessitat de l’expiació. El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és de Josep Maria Miró. Es tracta […]

Estat deSgràcia és un muntatge de La Peleona, escrit i dirigit per Carla Torres, que tanca la trilogia sobre l’abús de poder, formada per “Estat Decepció” presentada a la Sala Flyhard al 2018 i que tractava sobre l’abús de la justícia i “Estat de Xoc” de l’abús policial estrenada a Temporada Alta al 2017. Com diu la directora, aquests muntatges podrien ser infinits perquè l’abús de poder no només està arrelat a les estructures de les altes esferes sinó que el trobem a totes les capes de la societat. Segons Torres, en podrien fer una infinitologia. La Companyia La Peleona continua fidel al seu teatre de denúncia descarat, atrevit i irreverent. La transgressió és necessària per avançar. Sense transgressió tot […]

Despres de Hostiando a M i Rebota rebota y en tú cara explota, Patatas fritas falsas és la tercera peça d’una trilogia en la qual Agnés Mateus i Quim Tarrida parlen de la violència. En aquesta ocasió es tracta d’una contundent i impactant performance contra la violència política i els grups que la promouen; de com es fa servir la por per canviar, controlar i manipular a la societat i de l’actitud conformista i passiva d’aquesta societat, incapaç de reaccionar i aturar un problema que cada dia avança amb més força. La posada en escena està molt cuidada. El so, la llum, les imatges, tot en conjunt són una part molt important pel bon funcionament de l’espectacle. Els silencis, les […]

És una sorpresa agraïda que quan traspasses la porta del teatre la producció que està a punt de començar t’endinsi en la seva narrativa. I la companyia La Peleona ho té ben treballat. Actrius o personatges -a vegades la línia es fina i deliciosa- et fan entrar en un món de diversió i absurditat des del primer minut. Una introducció potent que ja et col·loca al costat pro-actiu del què estàs a punt de viure. A escena tenim a Déu -en femení-, el Diable, la seva filla Cristina i Nietzsche. Tots/es quatre amb la seva idea de societat ideal o perdurable, per dir-ho d’alguna manera. Mentre Déu i el Diable continuen les seves juguesques per esbrinar el camí que seguirà […]

Aquest cop he d’opinar d’una forma diferent. És una de les propostes que s’han programat dintre del cicle “Donés a escena” al Casal Català dels Hostalets de Pierola on formo part de la Junta. Però això vol dir, que vaig donar un primer vot de confiança per aquesta proposta. La companyia La Melancòmica presenta l’espectacle amb un humor “en femení” com elles diuen. Volen riure amb els clixés sobre la feminitat i masculinitat. Des de l’inici va connectar amb el públic per la seva proposta reivindicativa i directe. El desig, l’orientació sexual, l’abús, el feminisme. Hi ha molts temes a tocar i ho fan amb molta gràcia. S’ho passen bé i el públic ho veu. Mira que l’humor és difícil […]

Encara que fa dies que la vam programar al Teatre de l’Aurora, va ser tot un encert programar-la a Igualada. Vam gaudir de valent. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del pi és una autoficció de l’herència rebuda, un intent per encarar la construcció d’una llar. Últimament, estem assistint a obres que ens parlen molt dels avis, del nostre passat i d’on venim. I així ho hem vist en algunes de les propostes que s’ha anat programant al Teatre de l’Aurora. El fet que sigui un avi, amb anys a distància amb el seu nét fa que […]

La Companyia “Les Fugitives” ens presenta aquest espectacle escrit, dirigit i interpretat per Maria Ten. És una reestrena ja que s’havia representat durant un mes de l’any passat. És un crit femení acumulat al ventre des de generacions però personificat en quatre dones de les quatre obres més conegudes i més representades d’Àngel Guimerà, “La filla del mar”, “Mar i cel”, “Maria Rosa” i “Terra Baixa”. Quatre dones que han fet història per la vida que els va donar el teatre del segle XIX, Àgata, Blanca, Maria Rosa i Marta. Les de “Les Fugitives” són dones actuals que criden, ploren, demanen, supliquen, dubten i cerquen la felicitat tot i que a totes els costa trobarla. Molt pocs elements escenogràfics són […]

Els canvis costen d’acceptar tot i que ens sembli que una mentalitat oberta és capaç d’incorporar qualsevol nova situació. Això els passa a una parella de pares moderns i “progres” amb una filla que ha triat com a parella un noi transexual. Ramon Oliver en la seva crítica teatral diu que l’ha transportat a EEUU en plenes lluites racials quan acabaven d’assassinar a Luther King. Una parella benestant i tolerant reben a la seva filla a sopar amb la seva parella. Tot aquell ambient queda reflectit en: “Adivina quien viene a cenar esta noche”. El trans d’avui era el Sidney Poitier de fa 60 anys. El mateix shock, la mateixa sorpresa i el mateix esforç d’adaptació a una situació desconeguda […]

Ja tenim aquí una nova obra d’aquest tàndem que poc a poc s’està convertint en imprescindible: Carme Marfà i Yago Alonso. Després d’Ovelles, que tornarà aquest estiu per tercera vegada, i Instruccions per enterrar un pare, ara ens arriba La pell fina. L’humor és el mateix i les bases còmiques estan molt ben assentades, tot i que potser aquesta vegada l’argument no és tan esbojarrat (algú que rep en herència un ramat d’ovelles o algú altre que construeix el taüt del seu pare per manca de recursos econòmics) i s’acosta més a l’anècdota. Amb el record de la comèdia El nom a l’horitzó, La pell fina ens explica la visita d’una parella a casa d’uns amics que acaben de tenir […]

Hi havia curiositat per saber què estava fent Lluís Homar com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), i la veritat és que el resultat ha estat més que satisfactori. Per començar ens ha acostat un text de Lope que no està entre els més representats, tot i que molts estudiosos el col·loquen entre les seves obres mestres. Es tracta d’una obra d’estranya estructura i de certa complexitat, almenys per a ulls contemporanis. Comença amb un primer acte (aquí es parla de jornades) on es narren les trifulgues polítiques, la corrupció i les maniobres subterrànies per arribar a ser Cèsar a la Roma de Dioclecià, acostant-se bastant a l’argument de moltes obres shakespearianes. La segona jornada, però, […]

Aquest espectacle forma part del Cicle 3D, tres dramatúrgies catalanes sobre la realitat més immediata. Un espectacle multidisciplinari que combina text, música en directe i projeccions. “No m’hauria imaginat mai desitjant la mort a algú, menys encara al meu pare” Quan algú estimat deixa de ser la persona que era, desitjar que tot s’acabi pot ser un acte d’amor. Quan algú viu un procés de deteriorament físic i mental sigui a conseqüència d’un ictus com el pare de la protagonista, o per un càncer incurable, com va ser el cas del meu pare, i veure que es converteix en un ésser totalment dependent, és una de les coses més tristes que m’ha tocat viure. Desitjar que tot s’acabés, va ser […]