Recomanacions

Divertit, alegre, lliure i feliç, així és aquest musical que fa oblidar al públic la vida que hi ha fora del teatre durant un parell d’hores. A dalt de l’escenari tres drags queens que estan a punt d’explicar-nos la seva història. Remuntant-se al 1994 quan van presentar-se a un concurs de talents i els hi va canviar la vida. Per bé o malament… elles t’ho expliquen. Que ens ubiquem en aquesta època és essencial per tot el què vindrà a partir d’aquesta introducció. Però no us deixeu enganyar, sota aquesta llampegant explosió de colors, lluentons, música i grans veus hi ha també una idea molt important: lluitar per ser tu mateix/a i ser feliç. Dir-ho tot ben alt i sense […]

Un periodista és enviat a un poble remot a cobrir la suposada fi del món el dia que hauria de començar les seves vacances. No es que li vingui molt de gust, però no pot dir que no a la feina. Quan està a punt de marxar cap a casa, té un problema amb el cotxe i demana ajuda a l’oficina de l’ajuntament. I és en aquest punt que comença una història divertida, àgil i genuïna sobre les creences. Tot i que sembli un tema dens i massa reflexiu, Jan Vilanova aconsegueix posar-lo sobre l’escenari vestit amb molt d’humor. Es mostren algunes de les conviccions que té la societat i com cada persona entoma de diferent manera les creences pròpies […]

Després de la magnífica interpretació d’Àurea Márquez, en “M’hauríeu de pagar” de Jordi Prat i Coll que vam veure farà uns mesos a la Sala Atrium, l’actriu torna a regalar-nos una interpretació memorable amb “La dona del tercer segona”, un monòleg escrit per Víctor Borràs Gasch i dirigit per Ivan Benet. Una dona parla als seus veïns i els demana un favor. Es tracta d’un favor incòmode, un favor difícil de ser concedit. No saps si riu o plora. Està nerviosa. Li és molt difícil explicar-los i fer-los entendre la seva situació. Encara que no ho sembli, hi ha coses que tenen una explicació, i encara que no vingui de gust d’explicar-les cal fer-ho, perquè de vegades el que veiem […]

“Sólo llamé para decirte que te amo” és una obra escrita i dirigida per Nelson Valente, un dels dramaturgs argentins més representat a casa nostra. “Sólo llamé para decirte que te amo” és una obra que neix el 2016 dins del marc del programa: El 25 va a tu casa, del centre cultural 25 de Mayo de Buenos Aires, on s’invitava a veïns del barri a convertir la seva pròpia llar en un teatre per un dia. El resultat és el procés d’anys de treball on s’hi poden veure influències de les altres obres de l’autor, com “Els gossos”, “El declive” i “El loco de la camisa” que es mouen entre la comèdia i la tragèdia, i que ens parlen […]

Que bonic és veure com la cultura té diverses representacions. Encara és més bonic quan aquestes manifestacions es barregen en una dansa meravellosa a l’Àtic del Tantarantana. El text de Carme Riera és recitat i interpretat de la forma més poètica possible. És ben bé una altra manera de llegir el llibre de l’autora mallorquina, com si es tractés d’un conta-contes. Un recital teatral acompanyat d’uns diàlegs creats per encaixar dins la novel·la. A més, amb el punt afegit que en tota la fitxa tècnica no hi apareix cap nom masculí. Demostrant, una vegada més, el poder femení i la potència de tot l’elenc. La proposta de Laia Pujol i Maria Ten que pren forma gràcies a Rafaela Rivas, Gina […]

Qui més, qui menys, tots hem vist alguna vegada “Grease” i les seves mítiques cançons formen part de l’imaginari col·lectiu. Poder gaudir-les en directe, amb el seu enorme desplegament de color, bon rotllo i energia, és un xut d’adrenalina i ho és més encara per suposar la tornada als teatres plens i als musicals de gran format que tant havíem trobat a faltar. Aquesta edició 50 aniversari aconsegueix treure’ns el sabor de boca amarg que deixa la pel·lícula quan la veiem amb una perspectiva més actual. Els canvis són petits però efectius i el converteixen en un espectacle del S. XXI donant profunditat als personatges, especialment a la Sandy que ja no és la nena submisa que canvia per agradar […]

Aquest muntatge promet el que dona. Una escenografia espectacular, tal com ho va descriure Agatha Christie, ens transporta (i mai més ben dit) a aquell majestuós tren. El vestuari també contribueix de manera efectiva tant a l’ambientació en els anys 30 com a la caracterització dels personatges. Però més enllà del virtuosisme tècnic i desplegament de pressupost, l’obra es sosté sobre l’actuació del seu ampli elenc. Un total de 10 intèrprets posen cos i veu als personatges que l’escriptora va imaginar. Eduard Farelo encapçala el repartiment en el paper de l’excèntric detectiu belga Poirot. De totes maneres, el focus està ben repartit entre tots els personatges. Totes les interpretacions són remarcables, encara que, desgraciadament, l’ús d’accents una mica forçats pot […]

Tots sabem que un visita a un edifici públic per fer qualsevol mena de gestió burocràtica requereix mínim tot el matí, sense sumar-li les disputes i els speech que hauràs de fer si et trobes amb una funcionària amb poques ganes de treballar. Dins d’aquest edifici les coses es van complicant. Fins al punt que mai ningú li agradaria viure una situació com la que veu el periodista que va a cobrir la suposada fi del món. Un text carregat de filosofia, creença, pensaments i suggestions. Dafnis Balduz i Agnès Busquets comencen un partit de tenis, un estira i arronsa, que farà volar la ment de l’espectador. Una trobada on les mirades i les expressions facials prenen importància i, gràcies […]

La pregunta no és si has vist mai Grease, la pregunta és: quantes vegades l’has vist? Sincerament, jo no les puc explicar. Ara, Grease El Musical ha tornat i ho ha fet amb tots els luxes per celebrar el seu 50 aniversari amb molta música, ball i rock and roll. Un vestuari i un escenari ple de color molt viu que canvia en un obrir i tancar d’ulls per transportar l’espectador amb una facilitat abismal d’una hamburgueseria a un taller de cotxes, a una pista d’atletisme, a un vestuari, a una perruqueria oa una esbojarrada habitació. L’escenari transmet tanta frescor com el seu jove elenc d’actors, que et deixen impressionat a la butaca per la seva forma de ballar, cantar […]

“Las chicas del coro” es va estrenar al juny de 2021 a l’Almeria Teatre. Després d’alguns petits canvis i la incorporació d’algun tema nou, aquest musical fa temporada a l’Aquitània Teatre. “Las Chicas del coro” és un espectacle de creació musical amb guió de Ferran Gonzàlez i Las Fernandas (Javier Prados i Joan López Santos). La producció està dirigida per Rubén Yuste i compta amb un repartiment de joves actors plens de energia i molta il·lusió.Una actriu i cins actors. Cal destacar que tots tenen unes veus extraordinàries i que tot i les poques coreografies que es poden veure, tenen ritme i molta energia. Encapçalat per l’actriu i cantant Esther Peñas, que a part d’interpretar a la diva Blanca Tonegra, […]

A partir d’un conflicte familiar entre tres germans que han de decidir què fer amb el ramat d’ovelles heretat dels seus pares, aquesta meravellosa i hilarant comèdia generacional interpel·la al públic urbanita amb fortes dosis de cinisme i complicitat. El text funciona com un mirall que et rebota en la cara, aconseguint que riguis de tu mateix durant una hora i mitja. Fins i tot arriben a interpel·lar a sala directament en un bonic i efectiu recurs. Ja s’han ficat al públic a la butxaca. Els personatges estan tan ben construïts i interpretats, resulten tan pròxims, que podries estar assistint a una trobada de la teva pròpia família. Un diàleg perfectament filat entre ells construeix aquest retrat generacional del desencant, […]

Sentir-se tancat en una presó i a l’hora tenir por de sortir-n “Ximpanzé” és una obra d’Agustí Franch que neix a partir d’històries reals; testimonis de persones que se surten de les normes de gènere establertes socialment. El protagonista d’aquesta història és en Marc, un home trans de 42 anys. Està en la consulta de ginecologia. La gent que hi ha a la sala d’espera el miren de reüll. Morbo? Curiositat? Ell voldria passar desapercebut però és impossible, en Marc és un home i està embarassat de vuit mesos. A través d’en Marc, el protagonista d’aquesta història, coneixerem quin és el procés d’autoconeixement d’aquelles persones que no se senten identificades amb el seu cos. Un camí gens fàcil per descobrir […]

L’únic protagonista entra a l’escenari amb un abdomen gros que ens fa palès el seu embaràs. Entra en silenci i es manté una bona estona mirant al públic amb un posat avergonyit, encuriosit, provocador. És el silenci del presagi d’una història turmentada. La premsa ja s’ha fet ressò recentment d’algun home embarassat. En teatre, la primera vegada que vaig veure tractar la transexualitat va ser a “Limbo” de “Les Impuxibles” fa ja uns quants anys. Com Limbo, és la història d’un trànsit i es presenta en tota la seva cruesa i honestedat. La confusió, la por, el rebuig i la incomprensió acompanyen al protagonista durant gran part de la seva vida fins al reconeixement i acceptació de la seva identitat […]

Una reunió de veïns de l’escala. La Raquel, que mai participa d’aquestes reunions perquè no té temps –ni ganes-, aprofita el torn de precs i preguntes per intervenir i posar en coneixement de la resta la seva situació. Nerviosa al principi i amb dificultats per posar en ordre les seves idees, comença la seva exposició feblement, però a mesura que avança la seva narració es consoliden les seves paraules i posa fermesa en allò que vol explicar: el seu fill és el responsable del trencament de les bústies noves. Però això, només és l’inici de tot. Actuant com a veïns d’aquesta escala, el públic entoma el monòleg de la Raquel, interpretada per Àurea Márquez, amb una incertesa que a poc […]

Un tipus d’espectacle molt present a l’escena barcelonina: musical anomenat de “petit format” (etiqueta discutible), habitualment de creació pròpia, amb pocs intèrprets, música en directe i mínima i multifuncional escenografia. Propostes que als amants de l’gènere ens han donat moltes alegries i descobertes i que compensen, potser, la manca de grans musicals a l’escena catalana, tan habituals a Madrid. Una gran ciutat, vides atrafegades, corrent d’aquí cap allà, de vegades sense saber per què ni cap a on. Quatre personatges, típics que no estereotips: l’addicte a la feina, el simpàtic optimista, la pija que creu no ser-ho i l’aspirant a creadora amb història sentimental per superar. El repartiment coral funciona molt bé, es compenetren, cadascun té els seus moments de […]