Recomanacions

L’Espanya de finals del segle XIX era un terratrèmol. La fi de l’era imperial, les defenestracions monàrquiques i primeres experiències republicanes, “dictaduras y dictablandas” o l’auge dels ideals de classe i els moviments polítics obrers van sacsejar tota una societat que en pocs anys va voler repensar-se de dalt a baix. Emilia Pardo Bazán, l’escriptora aristòcrata, política i pionera del feminisme a la península, no va voler deixar escapar l’ocasió de retratar aquesta societat convulsa des del naturalisme, un corrent literari gairebé documental que estava introduint al país. Pardo Bazán es barreja amb les humils treballadores d’una fàbrica de cigars gallega per tal d’agafar referències per a la seva nova novel·la, ‘La Tribuna’. Aquest també és el malnom de la […]

El programa de mà d’aquest espectacle comença amb una declaració del seu director i ideòleg, Roger Bernat, que diu: POTSER SÓC EL MENYS INDICAT (així, en majúscules). En una entrevista, el mateix Bernat explica el que ja sabem de fa temps: no li interessa el teatre de text de tota la vida, sinó l’andamiatge del fet escènic, allò que habitualment s’oculta, la deconstrucció dramatúrgica i l’exploració de la relació públic-intèrpret-escena. Un excel·lent punt de partida conceptual que ens podria permetre anar més enllà i descobrir nous prismes, investigar noves profunditats, lectures o deconstruccions, en aquest cas, de l’obra de Guimerà, de la proposta de Puigserver o del teatre, en general. Tanmateix, finalitzada Terra baixa, costa sintetitzar cap reflexió o entendre […]

Veure teatre a sales petites és un luxe que sempre intento aprofitar, i amb posades en escena com aquesta proposta, encara em reafirmen més el que penso. Tots sabem el talent que té la família Pla Solina, una garantia de que el que veurem valdrà la pena. La Diana ens apropa de primera mà el que vol dir que les coses no surtin bé, que fallin a l’últim moment i t’obliguin a canviar els plans. Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, bloquejar-nos o fer de l’error una virtut. Un error accidental que condiciona l’inici de l’espectacle, descol·loca a l’espectador i l’obliga a sortir d’aquest simple paper d’espectador, passa a ser còmplice. Diana Pla utilitza tots els recursos del seu cos, […]

L’acció d’El Palmeral se situa a al-Àndalus al segle XI però, en realitat, aquesta qüestió espacial i temporal és simplement una informació de context i no hauria de ser protagonista. El que sí que caldria que ho fos és el teló de fons: un enamorament que, en comptes de ser explicat des d’un sol punt de vista, intenta explorar i mostrar totes les arestes pròpies de la complexitat de les relacions humanes. L’espectador té la sensació que el muntatge, més que per una sola peça, està compost per sis monòlegs no del tot equilibrats a nivell interpretatiu. Però si bé el punt dèbil és la poca interacció entre els actors al llarg de tota la funció, els soliloquis permeten l’expressió […]

El pont, obra del belga Laurent van Wetter, traduïda i adaptada per Albert Tola, dirigida per Elena Fortuny i interpretada per Babou Cham i Llorenç González. Dues persones desconegudes es troben en un pont i amb una mateixa intenció, suïcidar-se aquell mateix moment. Però resulta que es posen a xerrar i explicar-se quines han estat les ganes de matar-se de cadascú d’ells. Cada tant, es senten tristos, deprimits o estressats al fer front segons quines situacions. Com aquest sentiment de tristesa i desesperació no desapareixen els hi surt aquella sensació de voler finalitzar amb tot. És quan els dos personatges no veuen altre decisió que anar al pont que hi és al costat d’on viuen per intentar morir. Com a […]

L’amor és meravellós, i tant! Però les relacions sentimentals passen per moltes fases més enllà de l’enamorament, i aquesta és la premissa d’on parteix Elles s’estimen, una adaptació d’Edu Pericas —també director del muntatge— a partir de tres comèdies franceses escrites per Muriel Robin i Pierre Palmade (Ils s’aiment, 1996; Ils se sont aimés, 2001; Ils se re-aiment, 2012). La funció comença amb un casament en què se’ns presenten els personatges protagonistes, interpretades amb entusiasme per Meritxell Huertas i Maria Garrido, amb els quals el públic conviurà a ritme de time lapse durant noranta minuts. Les dues actrius fan una bona feina de canvis de registre per mantenir el ritme i l’activitat del text, que és divertit però no brillant, […]

Dues persones desconegudes es troben casualment en un pont i el que semblava un encontre esporàdic es converteix en una nit confessional de pors, desitjos, jocs, música i pica-baralles. No seria res destacable sinó fos perquè s’han trobat en un pont just quan cadascun d’ells havien decidit anar allà a suïcidar-se. El més insòlit és que són dues persones, antagòniques a simple vista, que volen matar-se per raons que no serien les esperades en històries ja explicades. Un d’ells és un expert en això d’intentar suïcidar-se, però sempre acaba sobrevivint… i cada any torna a intentar-ho per la mateixa època, s’ha convertit en un ritual, fins que, està clar, aconsegueixi el seu objectiu. Ric, empresari i sobre el paper una […]

Engega, pausa, rebobina. Torna a començar, explica, para, rebobina. I així unes quantes vegades per mostrar l’espera d’una família mentre la filla torna del seu viatge a Austràlia. Durant aquestes parades i tornades s’exposen pors, desitjos i, també, la foscor d’algun dels personatges. Amb un muntatge arriscat en la transició narrativa, té salts endavant i enrere que a vegades funcionen i d’altres no tant. En alguns segments aporta un matís, un afegit a l’acció i al text, però en altres moments es veu repetitiu i, fins i tot, pesat. En aquests moments, s’espera que la trama avanci una mica més, es com si la narració quedés encallada i trenca l’atenció del públic. Aquest és el principal punt feble d’aquesta producció […]

Un monòleg construït amb una tria de fragments de l’obra literària de Virginia Woolf. La selecció obeeix al fet d’haver-nos reconegut en els discursos dels personatges: quan reclament un accés democràtic a l’ensenyament o bé que la poesia ens sigui més quotidiana. A escena veiem a l’escriptora Virginia Woolf amb Anna Sabaté fent un treball extraordinari. La seva transformació és molt més que convincent, i ens apropa al seu pensament, al seu alter ego. A l’inici veiem a Anna Sabaté amb un vestit de festa i anem veient com de mica en mica es va desvestint mentre ens explica tot el que li passa pel cap. Anem veient com en cada capa que es despulla ens ensenya no només el […]

Vaig anar a veure El desig del cor sense saber gaire el que anava a veure. I la primera impressió que m’he portat és que el cap m’ha esclatat des del primer moment. He quedat embadalit durant tota l’obra i com aquelles coses que no diem fa que tinguem múltiples escenes. A escena tenim una taula de menjador i poc més. Els personatges es mouen de forma repetitiva i veiem com va evolucionant. Però en un moment determinat tornem al punt inicial. Això descol·loca una mica. Torna a repetir-se l’escena però amb un canvi en els personatges. I tornem de nou .Al principi quedes desconcertat, però vas veient com una mateixa escena la veiem amb diferents ulls. El primer que […]

El palmeral és una obra d’Albert Tola formada per set monòlegs que expliquen la història d’una execució en una societat islàmica. Ens parlen els dos executats -ara, esperits que vaguen sense cap objectiu-, el botxí, les vídues, el traïdor que els va delatar i també una alosa que va sobrevolar l’improvisat patíbul. Tenim diversos punt de vista, diverses versions del tema i, fins i tot, diferents perspectives de l’espai on succeeix tot. Un mosaic que ens parla de la intolerància, de la incomprensió, de les injustícies… però també de les societats reprimides i dels amors que sobreviuen a tot. La història està explicada també amb diferents tons, des de l’intel·lectual d’Abu Hasan i la seva dona fins al més popular […]

Sovint el que no diem resulta molt més interessant que el que ens atrevim a dir. La dramaturga britànica Caryl Churchill és conscient d’això i ho posa en pràctica en aquesta obra sobre els rols i dinàmiques familiars. El text presenta una família disfuncional, carregada d’emocions reprimides i travessada per l’abús de poder. L’obra representa una mateixa escena reiteradament, en la qual la família espera el retorn de la seva filla d’Austràlia. Alternant els diferents punts de vista dels personatges, entrem dins les seves ments i presenciem els seus pensaments, pors i projeccions sobre l’escenari. D’aquesta manera, la trama es bifurca en diferents direccions en funció del punt de vista de cada personatge per a després tornar sempre al punt […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània. El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l’ombra de la realitat aparent. L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, […]

El festival OUI! de teatre en francès a BCN sempre és un esdeveniment important a la cartellera de casa nostra. Enguany celebren el cinquè any i quan s’ha pogut fer, l’èxit és rotund. Pulsation és una obra de la companyia catalana, “Les impulsives”. El Festival OUI! els ha donat l’oportunitat de presentar l’obra en francès per primera vegada. La companyia la constitueixen les tres actrius que hem pogut conèixer a Dau al Sec: Juliette Verdier, Adèle Vidal i Sandra Segura. Segons expliquen al final de l’obra (agraïm a OUI! el col·loqui que sempre fan al teatre en francès) es van conèixer a l’escola Jacques Lecoq on suposem que han après la gestualitat, l’acció, el tractament de l’espai i la dramatúrgia […]

És fàcil entendre la primera part de l’obra, la part autobiogràfica de “Miss, Cosas y yo” coneixent Travy” escrita i dirigida por Oriol Pla (el seu germà) que es va presentar al Teatre Lliure de Montjuïc al 2018. Com ella explica, ve d’una família d’artistes i va fer gira amb aquest espectacle per tot Catalunya. Travy estava protagonitzada, tant a la vida real com al guió, per Quimet Pla, Diana Pla, Oriol Pla i Núria Solina. És un espectacle d’humor i tendresa on les veritats no poden fer mal sinó que arrenquen somriures. La companyia Nemin, creada al 2018 per Diana Pla i la escenògrafa Duna Homedes, va estrenar “Miss Cosas y yo” fa un any a la Sala Melmac […]