Recomanacions

Per tornar a la temporada teatral a Barcelona d’aquest any, he escollit anar-hi a veure “Ximpanzé” al Teatre Gaudí. I no he pogut escollir millor opció per tornar de nou al teatre. Ximpanzé, d’Agustí Franch, una obra basada en històries reals dirigida per Núria Florensa i Raül Tortosa i interpretada per Isidre Montserrat. L’obra és el relat d’un embaràs trans i de tots els records que desencadena. Tot i que veiem els anys d’infantesa, adolescència i transició del protagonista. Personalment m’ha agradat molt el text, com s’apropa a la història, la posada en escena i en un capítol a part el treball d’Isidre Montserrat. Poder veure les diferents etapes del protagonista per convertir-se en el que realment sent. Podem veure […]

La literatura grega té tan ampli ventall de personatges i històries que és molt complicat triar-ne una per posar-hi el focus. Durant centenars d’anys els grans herois i protagonistes han sigut els homes. Herois o diables que amb els seus actes i aventures van anar modificant la història de Grècia i la seva cultura –o això diuen les seves narracions-. Poques vegades trobem a les dones com a protagonistes, sinó com a meres comparses en un món d’homes. Alguns noms han sobreviscut a aquesta tradició, com Electra, Antígona o Helena de Troya, però si he de ser sincera, són anècdotes dins d’un mar de testosterona. Agustí Villaronga ha decidit adaptar el text de Colm Tóibín en aquesta ocasió per fer […]

Que la vida és una metàfora tots ho sabem. Que rere les pantalles i les xarxes socials la vida té una altra cara i ens amaguem de la realitat, també. El que no tothom sap és amb qui compartir la vida que ens ha tocat. És cert que hi ha qui s’ha equivocat i hi ha qui ni tan sols ho ha intentat. Què passaria si aquestes dues persones es troben? Quan la vida et dóna una segona oportunitat has de tenir les coses clares. No és el cas del Dani ni la Laura que compartiran una nit d’arguments i convertiran als espectadors en públic d’un match point d’un partit de tenis. Quan l’espai acompanya, les llums t’abracen i el […]

Encara que pugui semblar estrany, l’adaptació al teatre de Cantando bajo la lluvia no es va fer fins el 1983. Suposo que ningú era tan agosarat com per convertir una pel·lícula emblemàtica -per a molts, el millor musical cinèfil de la història- en una obra teatral que no comptaria, evidentment, amb el talent inigualable de Gene Kelly. Com fer que el públic oblidés un referent tant important? Com representar a l’escenari escenes mítiques com la de la pluja, i tantes d’altres? Com aconseguir que uns actors ballessin, cantessin i anessin sobrats de carisma? Doncs bé, el West End de Londres va ser el lloc que va veure la primera versió als anys vuitanta. Una versió que no va voler arriscar […]

Ja fa uns anys que els autors catalans han optat per un tipus de comèdia costumista que presenta una sèrie de llocs comuns força interessants. Ho trobem a Instruccions per enterrar un pare, Rita, 53 diumenges, Avui no sopem… i fins i tot Els Brugarol. A totes elles la família és el nucli central de tots els problemes, i els pares (presents o absents) acaben esdevenint un dels motors principals de totes les històries. També són comèdies, en general, que toquen de peus a terra i amb les que és fàcil identificar-se. Els problemes tractats (la mort, les herències, la cura dels pares) són quasi sempre qüestions que per a un públic entre els quaranta i els cinquanta anys resulten […]

Edipo a través de las llamas en el Teatro Español es una interesante manera para acercarse a este mito trágico universal sobre la anagnórisis y la búsqueda personal de la verdad. En esta versión de Paco Bezerra dirigida por Luis Luque Cabrera, destaca el minimalismo escenográfico que prescinde de todo aquello que pueda resultar accesorio o superficial para centrarse en los elementos esenciales del conflicto. Igual que le sucedía a Luke Skywalker cuando descubre la identidad de su padre, Edipo debe lidiar con el dolor que supone a veces conocer la verdad con el fin de poder integrarla en la construcción de su propia personalidad.

Des que es va estrenar fa tres anys al petit diamant en brut de la Sala Flyhard no ha deixat indiferent a ningú. Tres anys seguits rebent aplaudiments i bones paraules per aquesta gran producció. Aquesta reestrena al Poliorama reprén el mateix camí i apostant fort per aquest triangle entre germans que es desborda després de rebre una gran herència. Una herència que queda fora dels esquemes de qualsevol persona que s’ha criat i ha passat tota la seva vida entre les parets de ciment dels pissos d’una gran ciutat com Barcelona. La carta de presentació d’aquesta comèdia és molt bona, però és que a mesura que avança el text ens reafirma les idees i només fa que ser immillorable. […]

Es creua una mirada d’una punta a l’altra d’un menjador ple de gent enmig d’una festa. Potser no ha sigut veritat. Però sí, ho és. Torna a creuar-se. I aquells ulls es van seguint durant tota la nit. En el moment de replegar veles, la Laura es queda sola al seu pis, però en Dani no ha marxat. Ha estat a punt d’agafar el taxi, però s’ho ha pensat dos cops i torna per veure-la una vegada més. Es nota que han connectat d’alguna manera, però on ella hi posa decisió i valentia, ell marca límits dibuixats per un passat emocional no gaire agradable. I així comença aquesta nit que veiem a dalt de l’escenari. Dues persones que intenten comunicar-se, […]

L’amistat ho aguanta tot? És possible tenir un amic o una amiga a qualsevol preu? Quan entren en conflicte opinions contraposades i relacions tòxiques, la veritat és la solució o el problema? Aquestes i d’altres preguntes ens formula aquesta obra tan ben portada a l’escenari en els personatges interpretats per Marta Aguilar i Bernat Quintana. Dos bons amics que han arribat a un punt d’inflexió en la seva relació, però que no saben com això els hi comportarà canvis a la seva vida. Tot comença quan A (ella) s’enfada amb B (ell) per no haver estat present en una manifestació contra una intervenció militar a un país de l’Orient Mitjà. El que sembla una enrabiada del moment, és la gota […]

Fa poc més d’un segle, les dones podien ser les protagonistes de les novel·les escrites per homes. Si les escrivia una dona havien d’utilitzar un pseudònim per poder sortir a la llum. Avui, Caterina Albert no necessita el seu nom original. Tots sabem que al darrera de Víctor Català hi ha una gran escriptora. Podríem dir que Solitud a Stromboli és una obra femenina ja que són dones les protagonistes de les dues obres comparades com ho són també la directora, la guionista, la dramaturga i la intèrpret. Ningú dubte ja de la capacitat de la dona per escriure, crear, dirigir i interpretar. Imma Colomer dirigeix en aquesta ocasió una conferencia magistral teatralitzada molt original amb dramatúrgia de Núria Casado. […]

¿Cuál es nuestra responsabilidad con lo que nos rodea? Esta es una de las múltiples preguntas que surgen a raíz del último montaje de Paco Bezerra y Luis Luque sobre el mito de Edipo. En este caso, un Edipo casi ecologista y premonitorio que viene a proteger a Tebas de las temibles llamas. Se trata de una propuesta arriesgada que cuenta con un elenco joven y diverso que, sin ninguna duda, está a la altura. Esta es una de esas obras que decimos “de actores”. Los cuerpos, las voces y la presencia de cada uno de los intérpretes conforman el entramado que sostiene toda la pieza. Mina El Hammani y Alejo Sauras se dejan atravesar por sus personajes con generosidad […]

Ja fa tres anys que Ovelles circula pels escenaris catalans. Va ser el 2018 quan es va estrenar a la Sala Flyhard, amb gran èxit de crítica i públic. Durant el 2019 van fer gira per molts teatres de Catalunya i el 2020… bé, ja sabem tots què va passar el 2020. Aquest 2021 es reposa al Teatre Poliorama només per tres setmanes i amb horari una mica especial: de dilluns a dijous, a les 20h. L’argument és senzill i sorprenent, ja d’entrada: tres germans tenen “la sort” d’heretar, d’un tiet avi de qui ni se’n recorden, un ramat de 512 ovelles que pasturen a un poblet de l’Espanya més profunda; un d’aquells que, a poc a poc, s’estan quedant […]

Abans de l’estrena de la temporada, hem pogut gaudir a TNCdigital d’aquest muntatge de 10 píndoles teatrals de deu autors/es diferents: (Cristina Morales, Dimitris Dimitriadis, Narcís Comadira, Lluïsa Cunillé, Perejaume, Najat el-Hachmi, Davide Carnevali, Gregorio Luri, Marta Marín-Dòmine i Valère Novarina amb fragments de textos de Josep M. Benet i Jornet) interpretats magníficament per Melcior Casals, Víctor Pi, Desirée Cascales Xalma, Carol Muakuku, Adriana Fuertes, Saskia Giró, Oriol Genís, Pepo Blasco, Paula Blanco i Lina Lambert. Cada un dels relats és una peça única, una càrrega de profunditat a les esquerdes de la nostra societat actual. Des d’un manifest per un nou tipus de teatre, passant per la defensa de la natura que ha reviscolat amb la pandèmia, o la […]

El títol no pot estar més ben trobat: L’habitació blanca. No són així les aules on hem estudiat cursos i cursos a l’infantesa? En aquesta obra però, els protagonistes ja fa almenys 25 anys que han deixat l’escola endarrera. Però la reaparició de la senyoreta Mercè – interpretat per una sensacional i entrenyable Francesca Piñon – tornarà a posar en contacte a la Laia, el Carles i el Manel de forma gens casual i amb la finalitat, si és que n’hi ha verdaderament alguna, de fer-los conéixer o més aviat rememorar i mirar de front la història de l’Albert Cornet, el company de pupitre de tots ells. Amb un magistral ús de no linealitat ni en temps ni en espai […]

Sílvia Munt i Pau Miró tornen a coincidir després de l’adaptació de Dogville, ara fa unes poques temporades. I ho fan amb la suposada adaptació d’un altre clàssic del cinema, concretament d’Eva al desnudo. Dic “suposada” perquè està clar que el guió de Joseph L. Mankiewicz ha servit més aviat com a inspiració. S’ha partit de la idea principal (una actriu jove que intenta aprofitar la decadència d’una actriu madura) i d’alguns trets dels personatges originals, però la peripècia argumental, les decisions dels protagonistes o el mateix final no tenen res a veure. Aquí s’ha optat per una certa ambigüitat, més que pel triomf amarg d’aquella ambiciosa Eva Carrington que feia Anna Baxter. Els personatges de Miró tenen més matisos […]