Recomanacions

Manuela Infante és una de les moltes dones, dramaturga i directora que han aparegut en els últims anys a l’escena teatral. Amb 42 anys ja és reconeguda internacionalment. Una de les seves obres “Estado vegetal” va ser programada al juliol del 2019 a la Biennale di Venezia i aquesta producció del Teatre Nacional, “Fuego fuego” ens confirma la vàlua d’aquesta xilena que busca formes experimentals de la dramatúrgia. Ella fa recerca sobre tot allò que no és humà fent un teatre post-antropocèntric. Amb “Estado Vegetal” investiga, dialoga amb el món vegetal. Actualment està treballant en una obra sobre les pedres i el món mineral. En aquesta línia no humana, ens presenta aquesta obra, en la que el foc és el […]

Aquest cop, la meva opinió és un xic diferent de les altres. L’obra que avui en parlo, la vaig veure al Casal Català dels Hostalets de Pierola. Un teatre, on actualment sóc el responsable de les obres que programem. O sigui que tinc una visió totalment diferent de la resta.S’ha de dir que aquest espectacle el tenía que veure en el seu moment a la Sala Atrium, però degut al tancament per culpa del coronavirus va ser cancel·lat i al final he tingut la sort de programar-ho i veure-ho aquest 2022.L’espectacle va ser guanyador del IV premi Born de Residència Creativa d’arts escèniques que otorga el Cercle Artístic de Ciutadella (Menorca). Aquesta obra, ens trasllada en un viatge a diferents […]

He de dir que vaig poder assistir al teatre sense conèixer la història completament. Amb el temps que es va estrenar no he volgut llegir cap “spoiler” i menys mal. Emma Vilarasau i Dafnis Balduz són els protagonistes de L’oreneta de Guillem Clua. L’obra de Guillem Clua ens presenta a l’Amelia, una mare ferida en el més profund de la seva ànima, es qüestiona què és el que ens fa humans, el que defineix la nostra humanitat i arriba a la conclusió que la capacitat de sentir el dolor dels altres és el que ens distingeix de les bèsties. Ja estem acostumats d’escoltar la gravació de tancar els mòbils, de no tenir-ho nomès en silenci que també molesta. Aquest cop, […]

Quan vaig triar d’anar a veure Les Metamorfosis, una adaptació lliure del dramaturg i director Pablo Ley, del poema narratiu homònim que va escriure Ovidi, sabia que el que veuria no seria una proposta senzilla, ni fàcil d’entendre. El que no sabia era que en sortiria del tot meravellada i amb unes ganes enormes de descobrir i llegir a Ovidi. Ovidi va ser un poeta romà. Les metamorfosis, una de les seves obres més conegudes. Es tracta d’un poema narratiu que descriu la creació i la història del món, fent servir relats mitològics procedents de les tradicions del món grec i romà, adaptats a la cultura llatina de la seva època. El que ha creat Pablo Ley és realment preciós […]

El relleu generacional és quelcom del que prenem consciència a mesura que passen els anys. Però aquesta evidència no es fa palès en tothom de la mateixa manera. Així doncs, en Els nostres fills, es planteja el dilema de trobar on és la línia divisòria en que passem de ser els relleus a ser els rellevats i de la responsabilitat que comporta aquesta transició. En els personatges de l’obra hi trobem representada aquesta dualitat de sentiments: La negació vers l’evidència i finalment l’acceptació. Fent un paral·lelisme dels darrers esdeveniments que ens assolen i ens preocupen a nivell global, l’obra posa de relleu els grans problemes col·lectius com el canvi climàtic a partir d’un entorn quotidià i familiar que ens obre […]

En els darrers anys ens hem acostumat a veure en sales de petit format comèdies costumistes que normalment no trobàvem per aquests circuits. Unes comèdies, però, que no s’estalvien la crítica social, que estan realment compromeses i que deixen moltes vegades un regust amarg. Títols com Ovelles, Instruccions per enterrar a un pare o la que ens ocupa ara mateix són un bon exemple del que acabem de dir. Totes elles tenen en comú l’objectiu de fer riure, però també el de retratar uns personatges propers, fàcilment identificables i teatralment molt agraïts. Lo nuestro retrata una família de l’extraradi de Barcelona que està a punt de celebrar el sopar de cap d’any. De mica en mica descobrirem uns personatges que […]

Johnny Chico és un monòleg d’Stephen House que es va estrenar el 1994 a Canberra (Austràlia). Més de 25 anys més tard l’obra va caure a les mans de l’actor Víctor Palmero, que va considerar que els temes plantejats al text encara eren vigents i, desgraciadament, actuals. El monòleg ens parla de famílies desestructurades, abusos a la infància, violència familiar, homofòbia i identitat de gènere, entre d’altres temes. I ho fa tot a través d’un únic personatge que passa per múltiples peripècies, totes elles doloroses i reveladores. Palmero es posa a la pell de Johnny i afronta amb valor un tour de force amb el que pocs actors s’hi veurien amb cor. Durant els 80 minuts que dura l’espectacle el […]

Lacrimosa és una espècie de conferència performativa sobre el fracàs de viure. S’estructura en dos monòlegs connectats per un tràgic succés, on els intèrprets mostren les seves vulnerabilitats en cru al públic en un preciós exercici d’autoficció ple d’ironia. Combinen el monòleg amb alguns gags dialogats i diverses projeccions amb estètica d’internet a forma de GIF o meme per a conformar aquest retrat millenial d’una generació frustrada. Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar ens parlen de totes aquelles promeses frustrades que deixen com a resultat un buit interior, una incapacitat per viure, una sensació de fracàs generacional. I és que no hi ha res que defineixi millor a la generació millenial que la gran motxilla d’expectatives incomplertes, del fracàs en majúscules. […]

Sentir-se fora de lloc, sentir vergonya, por, espant, demanar perdó, amagar-se, callar, mantenir-ho en secret, no sortir de casa,… Per què? Per ser diferent? Per estimar diferent? La història ens parla de Federico García Lorca, Miguel de Molina, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre,… I les dones? On són les dones?!! El Col·lectiu La Cicatriz, sota la direcció de Marilia Samper, trenca portes i porta als escenaris la història d’amor entre dues dones. La idea d’aquest musical sorgeix d’un article de premsa en el que es parlava de la relació entre dues dones que es van estimar durant l’època franquista i que va acabar de manera tràgica. Estigmatitzar a algú per la seva condició sexual era un fet comú en aquella època. […]

Lo Nuestro és la primera obra escènica de llarg format escrit per l’actriu, i dramaturga, Eu Manzanares. Text seleccionat en la convocatòria de la Sala Flyhard per a la temporada 2019-2020 i que ara abandona l’escena més off per a fer un merescut salt a sales comercials. La premissa és senzilla; una família de classe obrera barcelonina es reuneix per a celebrar la nit de cap d’any. A partir d’aquí, el text utilitza un to quotidià i fresc per a retratar les dinàmiques familiars amb tota la seva perspectiva còmica. A més, l’obra va deliberant sobre altres temes com els conflictes generacionals o la lluita de classes. El text aposta per barrejar el castellà i el català de forma molt […]

Com és una sessió de psicoteràpia? Aquest teatre ens obre la porta a descobrir des de dins com es viu la relació entre un pacient i el seu psicòleg. Dues actrius i uns missatges de correu electrònic ens guien per l’història de la pacient. Però realment hi ha aquesta separació entre terapeuta i pacient, o ambdós necessiten d’ajuda per poder sobreviure. El més interessant d’aquest espectacle és el recurs de que hi ha cinc actrius que es van alternant cada dia, això es nota a l’hora de valorar la compenetració que tenen les actrius al llarg de l’obra, destacar aquí, l’impecable treball de direcció per aconseguir-ho. A més, el text de Lara Díez Quintanilla està escrit de forma tan especial […]

Anja Hilling, l’autora d’aquesta obra, va néixer a Berlin al 1975 i des de llavors, amb una meteòrica carrera ha escrit unes vint obres de teatre i ha rebut uns quants guardons. Agraïm a Julio Manrique la idea de portar a casa nostra aquesta obra d’una autora fins ara desconeguda. La va escriure al 2007 i ha estat traduïda al català per Maria Bosom. Sis personatges i un bebè es troben per passar una nit a la natura. Un fet inesperat pot canviar en rodó la vida de tots ells. Entre ells hi ha relacions familiars, relacions de parella, antics amants; els uneix un mateix ambient elegant en un món intel·lectual, artístic i lliberal. El títol són tres paraules inconnexes, […]

Després de La jaula de las locas i La tienda de los Horrores, els directors totterreny Àngel Llàcer, Manu Guix i la coreògrafa Miriam Benedyted s’embarquen amb Nostromo Live en una nova aventura escènica amb una adaptació original (important això, no és una franquícia) del mític musical Singin’ in the rain de 1983, a partir de la pel·lícula de 1953. La comèdia és conegudíssima, i com a bon clàssic forma part de l’imaginari popular de grans i joves. Això feia partir d’un lloc complicat a l’equip creatiu… Com es pot millorar el record de les escenes icòniques com el ball de Gene Kelly sota la pluja, la coreografia de claqué del Good Morning, la plasticitat física amb l’stapstick de Donald […]

No se’m pot escapar mai cap espectacle que tingui una mínima relació amb Federico García Lorca, així que aquesta producció ja la considerava imprescindible abans de veure-la. La companyia Teatre Laboratorio fa una proposta ben enriquida i poètica fent un viatge per la vida de Federico. Se’ns presenten sis Lorcas a escena, visibles per a tot el públic present. Comença i aquests Lorcas cobren vida i ens guiaran de la mà per la seva història. És un espectacle on predomina per sobre de tot l’expressió corporal, creant un resultat visual que bé es podria relacionar amb l’agilitat i l’espectacularitat dels artistes de circ. El cos és l’element essencial que utilitza aquesta companyia per explicar-ho tot, les pors, la força, la […]

Va ser el text seleccionat en la convocatòria de textos 2019-2020 de la Sala Flyhard. Nit de Cap d’Any. Una nit per estar en família i celebrar en harmonia l’arribada d’un nou any. Una nit per fer balanç de l’any que acaba i demanar nous desitjos per al que comença. Però tots podem somiar en gran? O hi ha qui només pot tenir somnis que càpiguen dins una nou? Aquesta obra ens descriu el sopar de cap d’any d’una familia, i ho descriu d’una forma tan real que fins i tot et sents identificat. Una familia pobre, “no, pobre no, és una familia humil”) que aquella nit rebran una noticia que li modificará la vida d’una forma radical. Una obra […]