Aquest Grec, diverses sales de la ciutat presenten estrenes i reposicions creades per dones. Encara que parteixen de temes i estils molt diferents, una mirada més atenta ens permet trobar diversos trets comuns: una forta empremta social, un ús de l’escena per il·luminar veritats incòmodes i una proposta d’autorevisió i escolta.
Revolució en forma i contingut
Per parlar de nosaltres, Carla Torres i Clara Manyós de La Peleona utilitzen a Kentucky ha muerto l’humor absurd i la metàfora. Així, quan un ou decideix no néixer, impulsa una revolta per trencar l’ordre establert al galliner. “Tots els moviments que comencen superbé arriba un moment que es corrompen”, diu Torres, que volia parlar amb aquesta història dels cicles autodestructius de la humanitat. Malgrat tot, la creadora continua intentant canviar les coses des del teatre. Tirar endavant un projecte amb set intèrprets ja és una petita revolució, fins i tot havent guanyat la Beca Odisseu 2019 del Teatre Eòlia: “No hi ha prou beques, i quan n’hi ha són insuficients”, diu amb rotunditat. “Aquest any ha estat una aportació econòmica de 5.000 euros; en el nostre cas eren 3.700… T’ajuden a engegar el motor, però és una producció deficitària”, explica. Per complementar la beca han hagut de buscar altres fonts, fer aportació pròpia i, és clar, treballar amb il·lusió, un terme massa sovint sinònim de la precarietat. “No podem pagar ni el que s’hauria de pagar, però la gent continua creient en el que fem i això ens dona piles per seguir intentant fer-nos grans”, afirma Torres, que ja està preparant la seva nova producció.
Kentucky ha muerto
Per la seva banda, i després de tractar el franquisme i l’educació, Sílvia Ferrando estrena Hernán Cortés se escribe con ñ, la tercera part de la tetralogia dels rastres que se centra en la colonització. Després d’un any i mig de recerca sobre els corrents polítics, literaris, filosòfics i fins i tot mèdics que consideraven “que hi ha uns éssers humans sobre els quals nosaltres teníem potestat”, Ferrando mira al present i al futur per veure “quines decisions prenem d’acord amb aquest passat que coneixem i que ens condiciona” i “fins a quin punt les vergonyes que sentim són un límit davant com mirar una memòria històrica”. La dramaturga i directora continua fidel a la seva manera de narrar, en què “s’utilitza la fantasia com a forma de resistència” davant d’una realitat quadriculada. Amb recursos com la música, els llenguatges visuals, el moviment i el vídeo, afegeix en aquest espectacle intèrprets de diferents generacions, veus diverses que dialoguen i busquen punts en comú. I és que Ferrando té clar com vol parlar: “Des d’on la meva biografia m’habilita”, defugint actituds paternalistes cap a les persones colonitzades. “Es posa el focus a veure que són subjectes amb una identitat pròpia, que no té cap sentit tutelar-les”, diu.
L’experiència pròpia
Precisament per donar-los veu directa neix P.A.U. (Paisatges als ulls). La seva impulsora, Carolina Llacher, fundadora de la companyia La Fam de la Fera amb Martí Costa, va crear un espectacle que posa nom, rostre i presència als protagonistes de les migracions, que generalment queden reduïts a xifres: “Vull que siguin ells a dalt de l’escenari, vull que els mirem a la cara”, explica. Amb aquesta convicció va crear un format en què tres persones migrades, sense ser intèrprets professionals, expliquen els relats reals de com van arribar a Catalunya; a la creadora no li importa trencar les etiquetes més clàssiques. “P.A.U. segresta el teatre”, admet, però també creu que aprofita l’espai, que ofereix “l’oportunitat que aquestes persones puguin expressar-se de veritat, de cor a cor”. Sobre el procés de direcció, en narra la dificultat: “Has de tenir molta psicologia, molta mà esquerra per saber-los acompanyar”. A més, també ha tingut molt present donar-los un espai de llibertat en què se sentissin còmodes. Del resultat, Llacher destaca la connexió que es produeix amb el públic, que en moltes funcions acaben drets aplaudint i plorant.
Qui també parla des de la seva experiència real és Aina Tur, que a Una galaxia de luciérnagas parteix d’un fet personal traumàtic: un assalt a mà armada quan era amb un projecte de cooperació internacional en un país del tròpic. El monòleg, que interpreta l’actriu Anna Alarcón, posa el focus tant en el viatge com en les seves conseqüències: l’aplicació de la justícia i els mecanismes governamentals que es van activar donada la nacionalitat europea de quatre de les persones assaltades. Per la pandèmia, el muntatge arriba al Maldà un any després del que estava previst, cosa que l’ha fet madurar gràcies al procés d’edició del text amb Lucho Tapia (Libros de la Vorágine). “M’ha anat molt bé una mirada externa que em qüestionés la manera com s’explicaven segons quines coses”, relata Tur, que admet que pecava d’eurocentrista: “Hi havia algunes frases que transmetien el mateix que s’està denunciant a l’obra”. Ara pot dir que la versió definitiva “ha guanyat en ritme i discurs”.
Anna Alarcón protagonitza ‘Una galaxia de luciérnagas’, al Maldà
Escoltar i alçar la veu
Si parlem de posar el focus en veritats incòmodes, hem de tractar les denúncies d’abús i assetjament en diversos centres de formació en arts escèniques. Torres, Ferrando i Llacher coincideixen a haver estat molt remogudes pels casos, tant per la seva experiència com a alumnes de l’IT com en la seva feina com a docents. Davant de la pregunta “Què cal fer” hi ha respostes diverses, però en sintonia: Llacher parla d’autorevisió i pedagogia, mentre que Ferrando reivindica la necessitat d’escoltar-se. Tur posa l’accent en el trencament del silenci i a pensar qui i com fa els protocols, que han de ser un espai de cures. En aquest sentit, Torres alerta que mecanitzar en excés les relacions entre professorat i alumnat també pot ser contraproduent, i apel·la al respecte i al sentit comú. En qualsevol cas, totes veuen l’empoderament de l’alumnat evident i imparable. Les revolucions acaben de començar.
