Àlex Rigola s’enfronta al seu primer Txèkhov amb Ivànov, la primera gran obra del dramaturg rus, un text desesperançat d’un metge malalt de tuberculosi ben conscient del seu final: la mort.
NO DEIXA INDIFERENT
Àlex Rigola pot agradar, o no, però mai deixa indiferent. I és per això que la tornada del que fou director del Teatre Lliure als seus escenaris sempre és una bona notícia. Després d’Incerta Glòria i El Público al Teatre Nacional i Marits i Mullers a La Villarroel, Rigola torna a aquell llenguatge als que ens té acostumats: micròfons, música en directe i impactes visuals tot i que, ara, fa un pas més. “Veig els teatres de Barcelona plens amb una programació que no m’interessa gens. Jo no pateixo una depressió com Ivànov, però sí que sento una certa desconnexió dels espectacles que agraden a la crítica i al públic. Fins i tot dels meus”, diu. S’enfronta al seu primer Txèkhov, doncs, amb la necessitat de tornar-se a connectar.
TRENCA LES BARRERES DE LA FICCIÓ
Com ho farà? De moment, amb el que vol que sigui la seva nova etapa artística: el trencament de les barreres de la ficció. El seu objectiu, diu Rigola, és “buscar la proximitat amb l’espectador” i, per fer-ho, s’allunya de les convencions habituals del teatre. Per començar, ha eliminat els personatges i els ha substituït pels mateixos actors, amb els seus noms i cognoms i les seves biografies. Rigola fins i tot els ha demanat que hi portin fotografies personals, que es projecten en les pantalles situades als extrems de l’escenari on, durant la funció, també s’hi projecten, en directe, escenes del muntatge. A més, no hi ha vestuari. Els actors van vestits amb la seva pròpia roba. Pràcticament no hi ha escenografia i, evidentment, l’obra no se situa a Rússia, sinó aquí. “Estem representant, i no ens n’amaguem”.
…
L’ACTOR ASSUMEIX ELS SENTIMENTS DEL PERSONATGE
“M’agrada que es visquin emocions al teatre, però no que els actors les expliquin, sinó que les sentin”, diu Rigola. És per això que planteja un joc on busca eliminar distàncies -a ulls de l’espectador- entre l’actor i el personatge. “Els actors assumeixen els sentiments dels personatges com a seus. L’actor ha de sentir-les ell mateix amb les paraules, no preocupar-se per com les mostra. Busco que l’espectador dubti si en Joan Carreras és el Joan real, si és l’actor que fa de Ivànov o si està jugant darrere el personatge”, diu.
Un joc que, per als actors, no és fàcil. “L’Àlex proposa que ens desprenguem de la manera habitual de relacionar-nos amb el públic i que, a més, ens desposseïm de les emocions fins que apareguin soles. No sé si hi arribaré, ja no a l’estrena, sinó l’últim dia”. Ell, sens dubte, és dels qui ho té més difícil. “Aquí, l’Ivànov, a qui es titlla de psicòpata, és el Joan, i es tracta de que la desfeta vagi per dintre”.
ÉS EL PRIMER TXÈKHOV DE RIGOLA
Estem habituats a les adaptacions de Shakespeare que fa Rigola però, fins ara, s’havia resistit a Txèkhov. “Sempre m’ha agradat, però em sentia incapaç de dirigir-lo fins que no tingués prou bagatge. Ara s’ha convertit en una necessitat”. S’estrena amb Ivànov, una peça que assegura que és “molt real”. “Tots coneixem algú que, tot i tenir molta gent al seu voltant, ningú en detecta la caiguda. No és fàcil ni de veure-ho ni de comprendre-ho. Ivànov no és el típic depressiu. No es troba bé, no sap perquè és al món i no troba les respostes en els que l’envolten. Com diu Schopenhauer, la vida és patiment”.
……….
COMPTA AMB UN GRAN REPARTIMENT
Ivànov compta amb un gran repartiment. A banda dels habituals de les obres de Rigola, com l’Andreu Benito o Joan Carreras -ja han fet 25 junts!-, aquest cop ha comptat també amb Àgata Roca, per qui sentia “un amor escènic que mai es consumava”, i joves, com Vicky Luengo o Pau Roca, “en els que buscava una certa veritat”. Sara Espígul, Sandra Montclús i Pep Cruz, a més de Nao Albet, que un cop més hi aporta la composició musical i l’espai sonor, completen l’equip.
