“Per poder fer pa has d’estar bé amb tu mateix”. A partir d’aquesta premissa un rellevant forner, desenvolupa un curs intensiu de quatre setmanes per aprendre a fer pa. Un curs ben diferent que fa més de deu anys que imparteix i pel que han passat moltes alumnes. Una teràpia integral de Marc Angelet i Cristina Clemente, és un accés directe a aquest exclusiu taller impartit pel Toni Roca, un famos panader encarnat per Abel Folk, i on participaran tres personatges interpretats per Llum Barrera, Laura Porta i Roger Coma. Una manera de veure, com des d’una espiera, la forma que Roca té de fer teràpia i la necessitat imperiosa de la societat de creure en alguna cosa. Una obra per gaudir i dubtar alhora, i obrir un bon debat entre farina i fornades que, bensegur, no en sortirà cap veritat absoluta.
Teatre Barcelona: Una teràpia integral torna a la cartellera després d’una primera temporada que ha tingut molt bona acollida.
Abel Folk: A tot arreu on hem anant els teatres s’han emplenat i la reacció del públic és boníssima. Està passant allò que sempre busquem i desitgem: fer funcions i que a la gent els hi agradi, vinguin, i que tots plegats ens ho passem bé. Estem molt contents.
Per un artista com tu, amb tants projectes, que significa afrontar un text amb aquesta màgia?
A mi fer teatre m’agrada. I, a més, fer teatre original. Aquesta és una funció que s’ha escrit pensant en els intèrprets que hi som i, amb el temps, l’hem fet nostra i s’ha convertit en un projecte de work in progress que hem anat construïnt a partir dels assajos i de fer-la sobre els escenaris. Això no és habitual. Nosaltres ens trobem sempre amb textos fets i que hem d’interpretar sense possibilitat d’intervenir. Treballar així, amb aquest nivell de participació, genera en els actors i actrius un compromís molt interessant.
Una teràpia integral és una comèdia que busca entretenir, divertir però també fer-nos reflexionar sobre temes que ens toquen de prop.
Exacte. Qui no té coses a la seva vida que no funcionen? El que explica la funció és la història d’un forner que ensenya a fer pa, i ho fa a partir d’una màxima: per poder fer pa has d’estar bé amb tu mateix i la resta són ximpleries. Juga una mica amb aquesta mena d’onada de possibles gurús que pretenen arreglar la vida de la gent amb teràpies més o menys lícites, dubtoses, eficaces…
Com és aquest gurú que interpretes, com descriuries en Toni Roca?
Tots els actors tenim tendència a defensar els nostres personatges. Encara que facin coses que no estan bé, sempre trobem la manera de justificar-lo. Penso que en Toni és un tipus molt honest que, a partir de la seva experiència personal i de la seva vivència familiar, desenvolupa una teoria que diu que el pa està connectat amb la vida, és a dir, per fer-lo bé necessita un punt d’inspiració o de connexió espiritual que l’acompanyi. És tot una metàfora el que explica la història. Aquest senyor, en un moment de la seva vida, va viure una situació molt traumàtica en la que no va ser capaç d’ajudar a una persona i, a partir d’aquí, se li va desplegar aquest interès per donar un cop de mà a la gent a ser més feliç.
Com a personatge ho descobrirem a l’obra, però com a persona: creus que estar bé és una elecció?
Crec que estar bé és una actitud més que una elecció. No estic gaire segur que ho puguem triar o no, però sí que podem canviar l’actitud amb la qual ens enfrontem a la vida. Si l’actitud és positiva i bona molt probablement aconseguirem viure bones experiències.
I què ens ajuda a tenir aquesta actitud?
Això ja depèn de cadascú. Jo respecto molt els camins i les opcions de cada persona. Viure és complicat i no sempre els camins són evidents o fàcils de triar. Cadascú porta la seva motxilla i la porta com pot, però tinc la sensació que ajudar a la gent a mantenir una actitud positiva, a tirar endavant i transmetre bon rollo al teu entorn, ajuda molt a un mateix i al teu voltant. El millor objectiu que podem tenir en aquesta vida és intentar contaminar positivament el nostre entorn i, si som capaços de fer una mica això, segurament l’entorn ens ho tornarà.
“Ajudar a la gent a mantenir una actitud positiva ajuda molt a un mateix i al teu voltant”
El teu personatge ajuda a les persones, i ho fa amb una actitud forta i, fins i tot, violenta. Com t’hi has afrontat?
És el que han decidit els autors de l’obra, el Marc Angelet i la Cristina Clemente. Però t’he de dir que també està una mica inspirat en un personatge real nord-americà que es dedica a les teràpies de grup i a aquestes històries. Es diu Tony Robbins i és un personatge que utilitza la contundència per desarticular l’esquema defensiu de les persones amb qui tracta. Utilitza un llenguatge contundent, que no és agressiu, i unes estratègies sorprenents, directes, fins i tot dures, per descol·locar, per intentar desballestar les seves defenses i aconseguir que s’obrin i s’entreguin al que estan fent.
El personatge que he construït també també juga a això: a desarmar. Sap de què parla, sap el què busca, sap el que té i quins són els objectius. Té unes estratègies molt contundents per desarborar aquesta gent i per posar-los fora de la seva zona de confort. Per això necessita ser molt incisiu. Però, magrat això, també crec que és un individu que tracta a la gent amb afecte, és com si fos un pare crític amb els seus fills. Al cap i a la fi el que vol és millorar la seva vida des de l’amor i no des de destrucció.
De fet, el personatge acaba posant en dubte a tothom: als seus pacients, però també al públic…
És exactament l’objectiu. Jo sóc antigurús. Em sembla una estupidesa creure en un tio que et fot un sermó. El que fa aquest gent és enganxar a persones vulnerables a través de la fe. Ara bé, aquí el que presentem és una altra cosa: és un senyor que utilitza un art per procurar que la gent estigui bé. I és possible que ho aconsegueixi. Jo no aniria mai a un taller com el que imparteix el meu personatge, però entendria que hi hagi gent que ho faci perquè els va bé.
Quan vaig conèixer el personatge del Tony Robbins vaig pensar que representava gens el meu personatge, però després vaig descobrir el que ha fet, el que fa, i com ho explica i dubtes… De fet ell ha ajudat a molta gent, i ha estat assessor directe de presidents dels Estats Units, grans directors de grans empreses internacionals, actors i altres personalitats. Ell no es defineix com un gurú és defineix com “algú que ajuda a la gent a partir de la seva experiència”. És un tio amb estudis de psicologia, de teràpies grupals… No hi crec, però em genera dubtes i només per això, obro la mirada i el respecto.
I això és el que ens explica aquesta obra.
Exacte, hi ha trampa en tot el que fa, però aconsegueix ajudar a la gent, els ajuda a estar millor. Per tant, alguna cosa bona ha passat i, com diu el personatge del Roger al final: “Jo necessito creure”. Perquè si creu serà feliç, però si no s’ho creu, serà un desgraciat per deixar-se enganyar. On és la fina líni que separa la veritat de la metida? Aquest és el dubte, la màgia del teatre.
Més informació, imatges i entrades a:
