T’has plantejat mai com vols que sigui el teu funeral? Saps quines alternatives tens? Per què mantenim el tabú sobre l’única certesa universal? Es pot pensar en la mort des d’una perspectiva diferent de la por o el fàstic? Com està limitat l’últim adeu en una societat marcada per la productivitat i les lògiques capitalistes? Aquestes són algunes de les preguntes que plantegen Las Huecas a Aquellas que no deben morir, una proposta que parteix de la idea de ritual per posar en comú la mort i el teatre amb elements com l’humor, el moviment i la poesia.
La peça combina les escenes de caràcter performatiu amb la informació i el qüestionament més racional, sobrevolades totes elles per la tendresa i l’honestedat. Precisament aquesta qualitat és la que va portar les creadores a incorporar a escena Núria Isern, tanatopràctica i treballadora funerària, i Júlia S. Cid, activista de la plataforma Som Provisionals que reivindica la sobirania de la mort. A sobre de l’escenari, les dues professionals desenvolupen els seus coneixements amb naturalitat i proximitat, dos conceptes que per definició són més propers a la mort del que sembla.
Un col·lectiu horitzontal
Las Huecas és un col·lectiu format per Júlia Barbany, Esmeralda Colette, Núria Corominas, Andrea Pellejero i Sofía A. Martori, cinc dones (quatre actrius i una tècnica) nascudes entre el 1990 i el 1995. El seu camí va començar el 2016, després de conèixer-se a l’Institut del Teatre i quan, mogudes per l’amistat i els ideals artístics comuns, van decidir ajuntar-se per crear des d’espais i pràctiques fora de les convencionals.
La companyia treballa en processos llargs i allunyats de les lògiques productives, posant les cures i l’escolta al centre i acceptant la precarietat a què això les aboca. En aquest sentit, la seva estètica té molt d’artesanal, amb materials propers i elements recognoscibles (amb un llençol representen un fantasma). La seva manera d’entendre la creació es caracteritza per una total horitzontalitat. Les decisions les prenen sempre de forma conjunta, fins al punt d’arribar a repetir una escena cinc vegades perquè totes tinguin l’oportunitat de mirar-se-la des de fora. Tenir temps, paciència i posar en pràctica l’empatia són elements clau per gestionar les friccions.
La seva trajectòria se centra en les experiències escèniques, si bé durant els processos d’investigació han fet accions molt diverses, des de tallers i conferències performatives fins a la gestació d’un còmic o la gravació d’un single. La seva primera proposta, Projecte 92, que tractava la infància de les artistes marcada per l’efemèride olímpica, es va poder veure en teatres, però també en solars, places i festes majors alternatives.
Amb Aquellas que no deben morir arriben al seu segon espectacle, estrenat a l’edició passada del Festival Terrassa Noves Tendències. A Barcelona s’ha pogut veure diversos cops a l’Antic Teatre i les entrades sempre han acabat exhaurides. I és que a la qualitat de la proposta se li ha de sumar una temàtica necessària, especialment després d’una pandèmia que les va agafar en mig del procés de creació i que ha accentuat les nostres mancances socials, estructurals i espirituals per gestionar la mort. Ara que tornen durant el Grec, aprofiteu per anar-hi i explorar la idea que ens proposen: la reconciliació amb la finitud de la vida.
Més informació i entrades a:
