Per Gerard Guerra i Ribó / @Gerard_GR
Quan el novembre de l’any 1870 Giuseppe Verdi va enllestir la composició de l’òpera Aida no sabia que seria un gran èxit. Però no li va caldre esperar gaire temps per comprovar-ho, perquè la nit de Nadal del 1871, quan l’obra va presentar-se al teatre de l’Òpera d’El Caire, va adonar-se que la seva darrera obra havia estat del gust del públic. Pocs mesos després, aquest títol va estrenar-se a Itàlia i a d’altres teatres europeus i sempre va repetir aquest mateix èxit. A Barcelona va aterrar al Teatre Principal l’abril de 1876 i al Liceu el febrer del 1877. Des d’aleshores, és el títol que més cops s’ha representat al Coliseu de la Rambla: 456 vegades. Com deia, un èxit.
I per què és tan exitosa? Aida té una caracterització dels personatges, tant a nivell argumental com musical, molt ben desenvolupada, especialment els femenins, que estan dotats d’una força encomiable. Tota l’obra sol ser considerada pels musicòlegs com un bon exemple de perfecció musical i unitat dramàtica. Tant és així que l’orquestració és d’un magnífic preciosisme impressionista. Tota l’obra està farcida de leitmotivs (el recurs habitual de Wagner, amb qui Verdi tenia una enemistat confessa -tot i que va acabar adoptant aquest recurs) utilitzats de forma subtil, sense perdre mai de vista la musicalitat típicament italiana però convertint-se en un molt bon exemple del gènere operístic francès anomenat grand opéra. La grand opéra és un estil del segle XIX caracteritzat per la grandiositat de les òperes creades sota aquest segell. Tot en la producció (la música, els decorats, el vestuari, els arguments) vol ser grandiloqüent, enorme, fastuós. A més, sol tenir cinc actes, molts cors, escenes de conjunt i sempre un ballet. Vaja, pretén que caiguis de cul a la butaca. I pràcticament tot això es compleix en l’Aida de Verdi.
Una de les parts més conegudes de l’òpera que ens ocupa sol ser el cor Gloria all’Egitto, ad Iside seguit de la marxa triomfal del segon acte (fàcilment identificable per la melodia interpretada per les trompetes) i pel ballet (que sempre apareix en les grand opéras). Tanmateix, el tercer i el quart acte solen ser considerats com els que tenen una riquesa musical i una força expressiva molt més ben aconseguida. Més enllà d’això, i seguint amb la línia de ressaltar algunes parts destacables de l’òpera, també convindria esmentar la romança Celeste Aida (amb un quasi impossible si bemoll agut), el Ritorna vincitor, els duets de Amonasro i Radamès i la magnífica ària O patria mia.
Però bé, ara que he dit el nom d’alguns dels personatges potser seria el moment d’explicar resumidament l’argument de l’òpera, oi? Aida explica la història d’una princesa etíop, Aida, que és capturada i portada a Egipte com a esclava juntament amb el seu pare, Amonasro, el rei, i allà coneixerà Radamès, un comandant militar egipci que, en veure-la, s’enamora d’ella, malgrat que és una esclava i, per tant, s’hauria de mantenir lleial al Faraó. Alhora, la filla del Faraó, Amneris, s’enamora de Radamès, però aquest no li correspon els sentiments. Ja tenim, doncs, el triangle amorós típic de les òperes del segle XIX que serà el motiu generador de la tragèdia.
Escenografia i repertori
Pel que fa a la producció que es presenta aquest gener al Liceu, hi ha dos aspectes claus a destacar. D’una banda, l’escenografia de Josep Mestres Cabanes, un dels màxims representants de l’escola d’escenografia catalana, i que es tracta d’uns decorats pintats hiperrealistes, amb un gran domini tècnic, realitzats l’any 1945 i que sortosament van sobreviure a l’incendi del teatre del 1994. De l’altra, el repertori de cantants: les sopranos Angela Meade i Jennifer Rowley, i els tenors Yonghoon Lee i Luciano Ganci, tots ells artistes consolidats i especialitzats en el gènere malgrat la seva joventut.
Aquells qui vagin regularment al Liceu segurament ja coneixeran aquesta producció, que es va poder veure per última vegada l’any 2012, però redescobriran noves veus encarnant els personatges que tant aprecien. I els qui no coneguin aquest títol o no freqüentin el gènere operístic tenen una oportunitat d’or per descobrir no només una òpera bonica i grandiosa, sinó també tot un gènere que els pot oferir moltes satisfaccions.
