L’Era de les Impuxibles, la companyia formada per Míriam Escurriola i les germanes Clara i Ariadna Peya, porta Limbo al Teatre Gaudí, un musical que ens explica el trànsit que fa la Berta en el canvi de sexe per ser l’Albert. Un viatge ple de dubtes, sentiments i contradiccions.
Si fa uns anys el moviment gai va lluitar per trencar armaris, ara toca rebentar-ne els calaixos, concretament dos, els que etiqueten i encasellen les persones en homes i dones. Un binomi en el què ens divideix la societat i on molta gent no s’hi sent còmode. El primer pas, però, és al nostre cap. Clara Peya, pianista i compositora, explica que, tot i creure’s una persona oberta, quan després de set o vuit anys sense veure una amiga d’infància va descobrir que ara és un noi, li va costar d’afrontar. Aquesta amiga, ara amic, és en Miguel Missé, activista trans, sociòleg i escriptor de diversos llibres i qui ha inspirat l’obra, juntament amb Pol Galofré, a través dels seus textos. Marc Rosich ha estat l’encarregat de donar-li la forma i dramatúrgia per tal que no arribi com una obra de teatre social o document ni tampoc “amb cap moralina“, sinó com una història universal, amb uns sentiments amb els que es pot identificar “absolutament tothom”.
Portar la història d’una persona transexual cap a un mateix, és el que ha intentat fer Mariona Castillo, qui es posarà a la pell de la Berta/Albert en aquest viatge. “La meva couch actoral, l’Anna Sabaté, em va dir: en aquest espectacle has de parlar de tu”, explica després de reconèixer que ha estat un repte molt difícil. “Hem fet molta recerca, hem parlat amb en Miguel i en Pol, però he intentat portar-ho cap al terreny dels sentiments, perquè tots podem sentir en un moment o altre que no encaixem o que no estem satisfent les expectatives que hi ha dipositades en nosaltres”. Per acompanyar aquest viatge, la directora, Míriam Escurriola, ha optat per un espectacle absolutament multidisciplinar que barreja dansa, música en directe i una teatralitat molt textual, plàstica i física, que fins i tot en alguns moments té pinzellades d’humor. Les coreografies, que interpreten les ballarines Ariadna Peya i Tatiana Monells, intenten “ballar molt amb l’emoció i jugar amb els estereotips d’allò que és masculí i femení”. Igual que la música, que juga amb la ficció i en alguns moments és estereotipada i paranoica, segons explica Clara Peya, que ha optat -a diferència dels espectacles anteriors de la companyia- per incloure-hi diverses peces instrumentals i efectes sonors.
UNA OPCIÓ PARTICULAR
L’autor de la dramatúrgia, Marc Rosich, reconeix que les vivències de les persones que opten per canviar de sexe són un gran desconegut que “et fan posar en dubte a tu mateix”. A més, explica, el cas en què s’han basat de Missé i Galofré, és força especial perquè degut a les seves conviccions han decidit fer el canvi de sexe sense passar per quiròfan, un fet poc freqüent. Això els ha portat a reflexionar sobre estereotips, estàndards estètics, perquè “fins i tot ser transgènere està estandarditzat” per una pressió de la societat que vol tenir clar a quina casella ha d’emmarcar cada persona: home o dona, de manera que la operació pot ser, en definitiva, “una manera de tranquil·litzar la societat”. Mariona Castillo reconeix que així és com es va trobar quan, preparant l’espectacle, van assistir a un cabaret trans “i veia molta gent que no sabia on ubicar, i el meu cap tenia la necessitat de posar-los en algun calaix”. És per això que aquest espectacle, diu, li ha servit “per trencar barreres mentals” i és el que espera que passi amb el públic.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: L’era de les Impuxibles
