Parking Shakespeare omple de teatre l’Espiral dels Til·lers, per sisè any consecutiu, amb Molt soroll per res: “una obra que és una festa”.
El racó del parc de l’Estació del Nord és des del 2009 la seu de la companyia que interpreta comèdies del gran mestre teatral, gratuïtes pel públic. Els treballadors de Parcs i Jardins estan aclimatant la zona de “l’escenari”, així que entrevistem a la terrassa del bar del parc al director d’enguany, Israel Solà. I és que Parking Shakespeare compta cada any amb un director diferent per tal de renovar-se i rebre nous aires.
AL JARDÍ DE LEONATO
L’Israel Solà ens explica que ha adaptat el text de Molt soroll per res per tal d’escurçar-lo a una hora i quart i donar-li unitat, tant en la trama com en l’espai, però respectant l’original, traduït per Salvador Oliva. A la versió de Solà totes les escenes passen a una localització exterior: “volia convertir l’Espiral dels Til·lers en el jardí de la casa de Leonato, el pare de la protagonista. Aconseguir que el públic estigui dins de l’espectacle”. Amb aquesta finalitat han situat els espectadors al mig de l’acció, doncs les entrades i sortides dels actors els envolten, fent que estiguin al mig del jardí i, alhora, als 360º de l’escenari. Són unes condicions que impliquen que els actors cridin molt, puntualitza Solà, i les escenes estan ja pensades per aconseguir que el ritme no decaigui: fins i tot han inclòs música.
RITMES TERRENALS
Li preguntem sobre quin tipus de música apareix a l’espectacle i ens narra com l’elecció ha estat tenint en compte la temàtica amorosa de l’obra: “He volgut donar-li importància a la qüestió rítmica, donar una espècie de terrenalitat i que no es quedés en la paraula elevada. L’amor i el sexe són una cosa molt de la terra, molt ancestral, d’una palpitació, i em va semblar que això té molt a veure amb el ritme i la percussió”. Per tal d’escollir els temes l’equip ha begut de ritmes balcànics i rumba catalana, “música percutida, popular”, que dóna “ritme i alegria”.
DE MESSINA A FORMENTERA
I l’alegria es barreja amb la tragèdia en les dues trames que s’entrellacen a Molt soroll per res: “és una comèdia que es converteix en tragèdia, però que té final feliç –descriu el director–, dos pols que hem volgut potenciar a la nostra versió”. Molt soroll per res parla de l’amor, “de com ens compliquem amb una cosa que, a priori, hauria de ser molt senzilla”, relata Solà. Shakespeare ens presenta dues parelles que encaren l’amor d’una manera diferent: per una banda hi ha Ero i Claudio, “la parella estàndard, que es deixa portar per les convencions” i, per l’altre, Beatriu i Benedicte, “que des de l’enginy es riuen de l’amor tota l’estona, però que acaben sent els més enamorats”, conclou el director.
A diferència d’altres comèdies de l’autor anglès, Molt soroll per res no conté cap element fantàstic, ni fades ni fantasmes. Serà perquè conté amor?, li preguntem. “Precisament deu ser perquè parla de l’amor, un tema molt real”, ens respon Solà. Les relacions de parella poden tractar-se des de la quotidianitat, tot i que l’autor va introduir-hi un element distanciador: Messina. “Crec que, per a Shakespeare, la ciutat italiana deu funcionar com un món d’estiu, de calor, on l’amor neix de manera espontània –confessa el director–. Sempre els dic, als actors, que si haguéssim de situar nosaltres als personatges estarien vivint a una illa del Carib, o a Formentera, en una revetlla”. S’ha acabat la guerra, la gent està ociosa i tot està dedicat al amor: l’obra és com una festa, i un jardí és un element idoni per explicar-ho. Això ha anat com anell al dit als de Parking Shakespeare, que sempre utilitzen aquesta arquitectura, i per l’Israel Solà ha resultat “tot un repte”, doncs és la primera vegada que dirigeix una obra a l’aire lliure “i amb el públic en 360º”, ens recorda.
L’AMOR DEL BARRI
Li preguntem per aquest públic que, a diferència dels teatre tradicionals, en molts casos és un públic espontani, i el director n’és molt conscient: “hem tractat que les escenes s’entenguin més per la interpretació i el moviment, que n’hi ha molt, que no només pel text”, explica. “La gent del barri està passejant el gos i ens pregunta: ja esteu una altra vegada? –comenta Solà, somrient– Hi ha amor del barri. Els veïns del Fort Pienc s’estimen això i ho coneixen, i crec que Parking Shakespeare han aconseguit ser una cita anual”.
Ens explica que, mentre assagen, els nens s’aturen a mirar-los: “no poden evitar-ho! Alguna cosa els atrapa, i escolten, estan atents”. De fet, insisteix en què no volen que els nens quedin tota l’estona asseguts (doncs en aquest cas haurien fet un infantil), sinó que volen que puguin aixecar-se i córrer una mica en cas que es cansin. “Si han vist un tros, per mi ja és important i ja està bé, que puguin apropar-se a Shakespeare i al teatre”: tot i que, a l’hora de la veritat, la majoria de nens es queden asseguts, “molt interessats”.
ÉS GRÀTIS, EH!
Enguany “el públic veurà una història molt fresca, amb uns actors que, tota l’estona en escena, canten, fan música, i ens mostren aquesta societat que envolta els enamorats que els obliga a adaptar-se i no viure lliurement aquest amor”, tal com resumeix Solà, i podrà veure-ho gratuïtament, doncs Parking Shakespeare segueix utilitzant aquest format amb la finalitat d’apropar el teatre a tothom. En roda de premsa, el director artístic de la companyia, Pep García–Pascual, parla sobre això tant antic de “passar la gorra al final” i ens explica com, cada vegada més, troba entre la gent el reconeixement i la consciencia que darrere una obra de teatre hi ha la feina d’un equip sencer, més enllà de l’hora que dura la funció.
Tornem a l’Espiral dels Til·lers quan les labors de neteja han acabat, i els actors aplaudeixen contents als treballadors de Parcs i Jardins en veure com han deixat de net de fulles i ple de sorra el que serà el seu “escenari”: els altres, però, fan broma dient que a ells res d’aplaudiments… bitllets!
Text i fotografies: Neus Riba
