Per Oriol Puig / @ori_uri
Porta molts anys d’ofici, una cinquantena d’espectacles a l’esquena. Es considera un actor tot terreny. No ha estat a primera línia però sempre ha pogut anar encadenant projectes teatrals molt diferents, des de propostes més alternatives (Smiley) fins a projectes més grans i amb més mitjans (Agost). Després d’anys de bagatge, Albert Triola (Mataró, 1973), flirteja amb el musical, si el podem definir un musical, i ho fa per la porta gran a Maremar. S’hi llença de cap per substituir en aquesta segona temporada a Roger Casamajor en el paper de Pèricles i refugiat. Dagoll Dagom ha assumit el risc d’unir en un mateix espectacle Shakespeare, adapta lliurement Pèricles, príncep de Tir, Lluís Llach i la crisi dels refugiats. Fent-ho lluny del seu llibre d’estil i des de l’honestedat, amb la voluntat de remoure consciències.
TEATRE BARCELONA: Aquest és un espectacle de dansa on els ballarins parlen i canten. Un triple salt mortal amb final feliç?
ALBERT TRIOLA: Quan vaig veure Maremar el dia de l’estrena em va fascinar, em va emocionar, em va semblar un espectacle arriscat. Que de cop i volta Dagoll Dagom et proposi presentar-te en un casting em va fer molta il·lusió, m’hi vaig llançar de cap. Sí. És un triple salt mortal, un repte majúscul per a qualsevol actor. Ara bé, sempre dic que ens costa molt trobar feina, quan la trobes i és interessant, sento que m’ha caigut un regal dels déus.
És un actor amb un peu a dins i l’altre a fora del musical?
[Riu.] Sóc un actor una mica atípic. En aquest cas concret, tan el Roger com jo, venim del teatre de text i diria que ens hem adaptat molt bé. Maremar no és un musical a l’ús. En l’apartat musical estàs molt ben acompanyat per la resta d’actors. Ara bé, el nostre fort és la part actoral que permet sostenir la història que explica Shakespeare.
És potser l’obra més exigent que ha fet fins ara?
Sí. Sense cap dubte és l’obra més exigent que he fet mai. A nivell físic, a nivell emocional, mai havia suat tant dalt d’un escenari. Acabo exhaust! Sóc molt feliç d’encarar aquest nou repte.
Amb una mica de risc? Recull el llegat de Roger Casamajor en el paper de Pèricles i refugiat.
La veritat és que he tingut molta llibertat, el Bozzo m’ha deixat fer, en cap moment he sentit que havia d’encaixar el meu personatge amb el que feia el Roger. Encara que facis el mateix, que t’hagis de situar en el mateix lloc, que t’hagis de posar el mateix vestuari, passar pels mateixos recorreguts, cada actor té les seves coses, la seva veu, el seu instrument, la capacitat d’expressar-se és diferent.
Aquest és un musical sense música en directe. Què suposa per als actors haver de cantar a cappella?
És una meravella. És l’essència del teatre total. La feina que ha fet l’Andreu Gallén amb les cançons de Lluís Llach és preciosa, és música en vena, no hi ha filtres. En aquest cas, les cançons, tan lligades a la Mediterrània com ho estan els personatges de Pèricles, príncep de Tir o els refugiats d’avui dia; la música és un element que connecta els dos mons.
La concepció teatral del ball d’Ariadna Peya tampoc no deixa indiferent.
El mateix et puc dir de les coreografies de l’Ariadna Peya, porto tres setmanes assajant amb ella i és una força de la naturalesa, és una creadora nata, genial, que et fa viure la coreografia des d’un lloc molt especial; ho estic gaudint moltíssim.
Per què Maremar és tant difícil d’etiquetar?
Dagoll Dagom ha fet un espectacle que busca l’essència del teatre, explica una història sense grans artificis, sense grans escenografies, és una obra molt austera i íntima. És un espectacle de creació que barreja la dansa, la paraula i la música. Tot això des d’un lloc molt imaginatiu, rigorós, però, alhora, molt senzill. També utilitza un text de Shakespeare força desconegut, és una de les peces menys representades del dramaturg, que té un punt de vista molt actual de la situació del drama de la immigració i aquests herois actuals que han de fugir travessant el mar cercant un món i una vida millor.
Tota la història de Pèricles és una gran metàfora d’una vida plena de pèrdues i naufragis. Què té Maremar de particular a l’hora de tractar el tema dels refugiats?
Europa continua girant l’esquena als refugiats. Maremar situa davant dels nassos aquest drama, posa el dit a la nafra, i com fa moltes vegades el teatre toca la fibra. Pèricles era un heroi, ara ho són tota aquesta gent. És una vergonya tot el que hem viscut aquest estiu amb l’Open Arms i una ministra d’esquerres dient que no tenen permís per salvar vides. Des de quan s’ha de donar permís per salvar vides? Tot plegat, és molt miserable.
Per damunt de la maldat, la prevalença de la bondat i l’amor acaba obtenint recompensa?
No podem perdre l’esperança. Com diu la Mercè Martínez al final de l’obra: “És mentida que la mentida sempre guanyi la bona gent”. Aquí estem, lluitant.
Sempre ha dit que Smiley de Guillem Clua va ser “un regal enorme”. Circulen rumors que torna el mes de maig.
Sí. Ja fa temps que anem darrera d’una segona part, teníem ganes de recuperar els personatges uns anys després, i si res es torça, efectivament, tornarem el mes de maig al Capitol. Ens hem arremangat i amb el Guillem Clua, el Ramon Pujol i jo mateix assumirem la producció de l’espectacle.
Cada cop és més habitual trobar actors que s’impliquen en la producció dels espectacles. Per què?
És inevitable. Te n’adones que és molt difícil moure les coses i llavors apareix un productor que només vol guanyar diners. Smiley és un projecte que ens el sentim molt nostre. Va ser l’obra revelació de la temporada 2012/13, va anar molt bé, però el retorn econòmic va ser molt pobre. La situació econòmica dels actors és molt precària. Així doncs, ens hem llençat a la piscina, que sigui per a nosaltres l’èxit.
