El nom d’Alberto San Juan, un dels actors més polifacètics de l’estat, s’associa ràpidament al cinema i a la televisió, però on realment se sent en el seu hàbitat és al teatre. L’actor presenta Macho grita un espectacle on revisita el concepte de ‘mascle’ que tan sovint s’ha associat amb la definició de bon espanyol. Un monòleg de poc més d’una hora i mitja on, vestit amb corbata i americana i acompanyat de cinc músics, proposa un viatge en el temps on deixa clar que la Història, en majúscules, sempre l’escriuen els guanyadors.
Alberto San Juan. Imatge: Sergio Parra
Teatre Barcelona: Macho grita és un espectacle que defineixes com a “crònica de la teva ignorància sobre la Història d’Espanya”. Com és això?
Alberto San Juan: Macho grita neix de les ganes de viure millor i, per tant, conviure millor. Una de les grans dificultats per aconseguir-ho és la d’acceptar el que és diferent d’allò amb què un s’identifica. Rastrejant la pista del rebuig a “l’altre” i, després de passar per la dictadura franquista, un es troba amb el 1492. Un any crucial en el qual es neguen els elements musulmà i jueu, part essencial de l’hispànic, per crear la definició d’espanyol exclusivament sobre el que és cristià. D’això parla l’espectacle. De com el poder s’inventa enemics per perpetuar-se i produeix, així, una dinàmica de confrontació civil interminable.
Què té a veure aquesta revisió de la Història d’Espanya amb el concepte de ‘macho’?
El macho en aquesta obra s’entén com a voluntat de domini, com a imposició dels uns sobre els altres: homes sobre dones, blancs sobre no blancs, occidentals sobre orientals, rics sobre pobres. En aquest sentit, 1492 és un any important per a la construcció del macho.
En aquest macho, doncs, s’amaga la definició o l’arrel del que es considera “ser espanyol”?
Només d’una determinada concepció de “l’espanyol”. La concepció jeràrquica, guerrera, enemiga del diferent. Amb vocació d’amo o de servent, en definitiva.
Alberto San Juan “sempre ha volgut ser un macho”, com diu durant l’espectacle?
Fa por enfrontar-se al poder. En aquest sentit, fa venir ganes d’integrar-se en el macho. I, per descomptat, jo m’he educat en això.
“Crec que hi ha una percepció de clima repressiu… encara és anecdòtic però que poden ser els primers senyals d’alguna cosa que pot empitjorar”
En un moment tan polaritzat i on el debat polític parla constantment de la identitat, és una bogeria o una gesta preguntar-se sobre què defineix l’ésser espanyol/mascle?
En el meu cas, és una necessitat. Com et deia, aspiro a conviure en pau i amb tanta alegria com sigui possible.
Has tingut por en algun moment per les conseqüències que aquest espectacle podria tenir o la censura?
No, però no és la primera vegada que m’ho pregunten.
És simptomàtic, doncs, que després de veure una obra com Macho grita, la gent pensi en valentia?
Doncs sí, probablement és simptomàtic. Crec que hi ha una percepció de clima repressiu. Un clima que encara és anecdòtic però que poden ser els primers senyals d’alguna cosa que pot empitjorar, sens dubte.
L’espectacle tracta temes complexos, se citen grans autors, però ho fa amb una lleugeresa, amb música i un to de vodevil. Tenies clar el format des del principi?
Sí. Estimo la comèdia musical. El teatre, al meu entendre, és divertit o no és teatre.
L’espectacle parteix de Don Juan Tenorio i repassa bona part de la història d’Espanya, sobretot l’època dels Reis Catòlics i l’edat mitjana. Una època que sembla un forat negre per a la cultura, però que revisitada en l’espectacle sorprèn que no sigui així. La Història la continuen escrivint els guanyadors?
Per descomptat. Els moviments emancipadors en la nostra història són sistemàticament esborrats. L’exemple més clar és, potser, l’anarquisme espanyol. I sí, l’edat mitjana a la Península és un llarguíssim temps molt ric i divers i intencionadament tingut per fosc, com a interrupció del progrés humà. En gran part, perquè els enormes avenços culturals van tenir lloc en la llengua àrab.
Vivim en un moment on pensaments com el feminisme i l’antiracisme estan començant a donar fruits, però on també creix més que mai l’extrema dreta. Com s’entén?
El títol de l’obra té a veure amb l’actitud macha d’alçar la veu per silenciar l’interlocutor i amb l’agonia d’un sistema, el que consisteix en el domini dels uns sobre els altres, que s’ha demostrat suïcida i que ens condueix a un horitzó d’extinció. El macho crida, colpeja i riu histèricament, perquè el seu món s’acaba.
En aquest context, quin paper han de jugar el teatre i la cultura?
Intentar construir miralls on poder veure’ns sense màscares.
Creus que la cultura avui dia està reduïda al simple entreteniment i que espectacles com Macho grita són una rara avis? O hi ha esperança?
El sistema de poder vigent, depredador i agònic, intenta omplir l’espai de la comunicació amb fum que ens mantingui cecs, però això és impossible. Hi ha moltes veus que expliquen el que passa i s’imaginen altres possibilitats que permetin la continuïtat de la vida.
Més informació, imatges i entrades a:
