Després de sis anys i deu temporades d’èxit, torna Blanca desvelada, el monòleg revelació d’Alejandra Jiménez-Cascón en un entorn excepcional: un terrat amb unes grans vistes de la ciutat. Hem parlat amb ella sobre aquest retorn i la seva carrera com a actriu, còmica i monologuista.
Alejandra Jiménez-Gascón: Ningú de l’equip ens esperàvem aquest èxit. Jo sempre intento donar-li molt recorregut a tots els espectacles que faig. Amb el primer, vaig estar també sis anys, amb el segon vaig estar tres… per a mi, l’habitual és no deixar-los anar mentre que se’m permeti continuar-los fent. Això que, en molts casos, un espectacle estigui només tres setmanes és una bogeria. Els espectacles es fan per a compartir-los. Per tant, el seu èxit ha estat una sorpresa però, d’alguna manera, també és, per a mi, la lògica normal d’un espectacle.
El cas és que, a part de continuar programant-se, ha tingut una excel·lent recepció per part de crítica i públic…
Nosaltres estàvem molt enamorades de l’espectacle. Quan el vaig escriure, jo mateixa em vaig enamorar del text. Quan li vaig demanar a la Montse Bonet que el dirigís i el va llegir, es va enamorar també. Quan se’l vam mostrar a la Natalia Boronat, la productora, li va passar el mateix. Així que, en el moment en el qual el vam mostrar per primera vegada al públic i vam veure que la gent s’emocionava tant com nosaltres, va ser molt emocionant i és una cosa que em continua sorprenent. És el que fa que tinguem ara la mateixa il·lusió o més que el primer dia.
Què et transmeten els espectadors que s’acosten després a parlar amb tu?
La gent està assedegada d’històries de perdó i reconciliació. És un ingredient que ens manca. Estem bombardejats de tot el contrari: la frustració, la impossibilitat, la por i la culpa. Blanca desvelada és un espectacle que parla del perdó. Molta gent em diu que, després de veure l’espectacle, van tenir força per a trucar a les seves mares. O algú que tenia un dol bloquejat i em va dir que, després de veure l’obra, va poder, per fi, posar-se a plorar. Per això, també la continuo fent. El que li aporta a aquestes persones és el que m’aporta a mi quan la faig.
Ets una actriu molt coneguda per la teva faceta còmica: humor, monòlegs, improvisació… Com apareix Blanca desvelada enmig de tot això?
Això és complicat perquè la realitat és una cosa i una altra, les etiquetes. Jo sóc actriu com qualsevol actriu que hagi estudiat art dramàtic. El que passa és que sempre m’ha encantat la comèdia. Sempre he tingut aquest rampell còmic. Però jo he fet una mica coses de tots els colors: des de monòlegs d’humor, espectacles d’improvisació o tragicomèdies fins al Lorca eran todos de Pepe Rubianes que era un gran drama. Com a dramaturga, acostumo a tirar més pel drama amb humor. M’agrada parlar del dolor des de l’humor. Perquè jo necessito les dues coses: riure i plorar. Blanca desvelada neix una mica d’aquí.
I la necessitat d’explicar aquesta història?
Neix de la necessitat de parlar del perdó. Recordo que fa cinc anys vaig anar al Lliure a veure El muntacàrregues d’Harold Pinter i, sense jutjar res, vaig sentir que estava ja cansada de les mateixes històries de sempre: bons i dolents, opressors i oprimits, empresaris i obrers… De l’enfrontament i d’aquesta dualitat. En sortir d’aquí jo portava molts anys seguint a un escriptor uruguaià que es diu Alejandro Corchs que parla del perdó, entre altres coses. I això em va portar a Blanca: la necessitat de parlar de la reconciliació.
Quant d’autobiogràfica té l’espectacle?
Bàsicament, les escenes en les quals Blanca és petita. Aquesta nena sóc jo. La mare de la Blanca també és molt similar a la meva mare. I és veritat que jo faig monòlegs còmics com la protagonista… però no és tan autobiogràfica com la gent creu. Sempre m’alimento del que hi ha al meu voltant. La locura que cura, la meva obra anterior, tractava sobre una dona en crisi perquè la seva parella la deixava. Doncs el públic pensava que jo havia passat per una experiència similar i, en realitat, no.
Creus que és un bon moment pel monòleg teatral a Barcelona?
Quan jo vaig començar, fa quinze anys, era una mica boig fer un monòleg teatral. Em deien: “I per què vols estar sola?”. Ara és més habitual i també el fet de trencar el llenguatge. Em refereixo a espectacles unipersonals que van més enllà d’un personatge parlant sol, cosa que sempre em va resultar estranyíssima. Jo faig coaching de creació amb intèrprets que volen escriure i cada vegada són més els que vénen sols. Crec que parteix d’una necessitat molt profunda que pren el camí més ràpid: posar-se amb un mateix i a veure què passa…
Trobes a faltar la presència de més personatges femenins en la ficció actual?
M’imagino que sí. Sempre es troba a faltar. Però també és veritat que estan canviant les coses. A més, hi ha molta vigilància ara. Anem a millor però, sobretot, trobo a faltar més dones en els monòlegs de Stand-up. És natural perquè hi ha una certa automatització de les coses que costa de trencar. A més, és un gènere molt masculí: un peu de micro recte com un fal·lus posat damunt d’un escenari i un gag darrere d’un altre a tota velocitat. Allò femení és més rodó, més comèdia de situació. Per sort, l’Stand-up està canviant i cada vegada hi ha més monologuistes que es permeten llicències com cantar una cançó. Aquí s’obre un camí.
Vas treballar amb Pepe Rubianes com a actriu a Lorca eran todos. Quina importància va tenir en la teva carrera?
Va ser molt bonic. Jo no el coneixia. Mai l’havia vist actuar. Portava tres anys a Barcelona i, tot i que ja tenia muntat el meu primer espectacle, els caps de setmana continuava treballant en un gimnàs. Llavors, que m’agafessin per fer el paper de Lorca va suposar, a nivell professional, el primer que feia aquí i, des d’aquell moment, ja no he tornat a fer una altra cosa que no sigui teatre. Va ser un regal fer un personatge amb tanta llum, bellesa i aquests textos meravellosos. I treballar amb el Pepe, que era encantador. Ell deia que tenia incontinència verbal i, per això, no podia parar de parlar. Recordo que, després de tres mesos assajant amb ell, vaig anar a veure Rubianes solamente i vaig pensar que era ell mateix, tal qual, damunt de l’escenari. Era un bufó necessari i meravellós. Pura simpatia. I tenia una energia molt bonica.
Podrem veure’t en més papers dramàtics, pròximament?
Normalment, em moc per necessitat pròpia. Ferran Madico, després de veure Blanca desvelada, em va dir que havia de fer tragèdia. Però una part de mi se sent estranya amb aquesta paraula. A mi, el que em motiva d’aquesta obra és parlar del perdó. Drama és dolor però ha d’haver-hi també llum. Realment, utilitzo la meva professió per a mi. Per a poder expressar i fer alló que jo necessito. No separo molt el drama de la comèdia.
Què esperes de la nova temporada de Blanca desvelada?
Volem omplir el teatre, que vingui molta gent. Fins i tot sent la novena temporada, hem estat en teatres amb aforament petit, amb la qual cosa, encara hi ha molt de públic que no l’ha vist. També, a mesura que fem l’obra, em dóna la sensació que és ara més actual que fa cinc anys. El públic està més preparat per a veure-la. Ara entra millor en un ritme tan ràpid i també noto que està més interessat en el tema del perdó. La intenció és continuar emocionant, que vinguin molts programadors i que surtin moltes actuacions més. No descarto que sigui l’última temporada ni molt menys.
Més informació, imatges i entrades:
