Alfredo Sanzol és, apart de l’actual director del Centro Dramático Nacional, un dels grans autors del panorama actual i un mestre de la comèdia. L’any 2017 va estrenar a Madrid l’espectacle La ternura, un muntatge amb aires isabelins que explica la història d’una reina i les seves dues filles obligades pel seu rei a casar-se en matrimonis de conveniència amb uns nobles anglesos. Després de triomfar a la capital espanyola, l’any 2019 es va estrenar en català i aquest juliol La tendresa torna al Teatre Poliorama amb part del repartiment renovat, d’aquest i d’altres temes en parlem amb el seu autor.
Alfredo Sanzol
Teatre Barcelona: Com va sorgir La tendresa?
Alfredo Sanzol: A partir de la idea que vam tenir l’Andrés Lima i jo, dins el Teatro de la Ciudad, de treballar sobre la comèdia. Vam pensar que estaria molt bé centrar-nos en la comèdia shakespeariana, ja que d’alguna manera és un punt d’inflexió dins la història del teatre perquè Shakespeare crea la comèdia moderna que coneixem. Vam llegir i rellegir les comèdies de Shakespeare per inspirar-nos en elles i a partir d’aquí vaig començar a elaborar el concepte de la tendresa.
És una obra moderna inspirada en els clàssics.
Exacte. La tendresa uneix les dues coses. Crec que no cal ser excloent. La tradició clàssica pot inspirar la creació contemporània. La creació contemporània ha de tenir fonts d’inspiració de tot tipus i una pot ser la clàssica. En aquest sentit, és un text contemporani que tracta temes actuals amb personatges d’ara però que té l’aroma i la inspiració en formes i estructures clàssiques.
Sempre has comentat que la teva escriptura té tres potes: el passat, el present i la imaginació. A partir d’aquí, com treballes, com escrius?
Hi ha una part de la feina que és molt intuïtiva i té a veure amb seguir la pista a les imatges que es repeteixen quan em poso a escriure. Personatges que es repeteixen i sembla que em diguin que volen que els doni veu. En aquest sentit, per exemple, els personatges de La tendresa se’m repetien contínuament, semblava que volien estar vius i vaig començar a estructurar-ho. A l’hora d’escriure la memòria i la imaginació, d’alguna manera, serveixen per entendre el que ens està passant ara, ja que sinó el present es convertiria en una mena de pluja d’esdeveniments que no podríem entendre.
“Amb el pas del temps les obres agafen la seva vida pròpia, fugem de mi i ja no són meves”
Què hi ha de tu a les teves obres?
A mi m’agrada dir que a les meves obres hi ha tot de mi i alhora no hi ha res. Hi és tot perquè les he fet jo i entrego tot el meu esforç i la meva vida a crear-les, però a la vegada no hi ha res perquè la meva vida privada és la meva vida privada i les obres sempre són ficció. A més, amb el pas del temps, les obres agafen la seva vida pròpia, fugem de mi i ja no són meves. L’Alfredo Sanzol que va escriure La respiración ja no hi és, soc un altre. I aquest canvi és molt bo i és molt bo que quedi el testimoni d’un temps en un text dramàtic.
El públic sempre juga un paper important a les teves obres, escrius pensant-hi o va sorgint?
Per mi el teatre és un acte de comunicació i d’una manera natural el públic està present com els éssers que reben el que escric. Quan començo a escriure de seguida tinc la necessitat de llegir-ho a la meva parella, als meus amics, als actors amb els que treballo… o sigui, que quan escric ja estic esperant comunicar-ho per gaudir del gaudi de l’altre. I crec que aquestes petites coses que faig quan escric, després, amb la relació amb el públic, no fan més que amplificar-se. Però des del primer moment, per part meva, hi ha un desig de comunicació.
Laura Aubert, Marta Perez, Jordi Rico, Ferran Vilajosana, Anna Castells i Albert Prat protagonitzen ‘La tendresa’
En alguna ocasió has dit que la base de tot espectacle consisteix en la necessitat de crear entre els actors un imaginari comú. Per què?
Perquè és essencial per mantenir la funció en cartell durant força temps. Si tenen en comú un món que volen crear cada nit pel públic, tot és més àgil i flexible.
Fa uns quants anys que treballes amb les T de Teatre i, per tant, treballes la teva obra en una altra llengua. Què t’aporta?
Fa molts anys que treballo en català, des que era molt jove. I per mi sempre va ser molt senzill perquè parlo molt bé el francès i mai ho vaig veure com un problema. Vaig anar aprenent català per la feina, llegint molt. I per mi el canvi d’idioma aporta una nova música, musicalment és diferent, les paraules de cop i volta de sobte volen dir el mateix però sonen d’una altra manera i hi ha moltes possibilitats.
Et pot interessar: La tendresa fa l’estiu al Teatre Poliorama
La tendresa parla del fet que no podem protegir-nos de l’amor. Creus que actualment el que està reprimit és allò sentimental i no allò sexual?
No ho sé. Estem vivint una època de repressió sexual que es manifesta a través d’una mena de celebració d’allò sexual. El que sí és veritat és que el que continua existint és una necessitat de coneixement del pensament i què produeix les emocions. Crec que l’ésser humà està a la prehistòria de conèixer com actuen els seus pensaments i com es generen. Estem a la prehistòria de la neurologia.
Per què es titula així?
Perquè a l’obra anterior, La respiración, hi havia un moment on es parlava de la tendresa i a mi em cridava l’atenció i em preguntava què em passava, si m’havia tornat “un tou”. Però vaig començar a investigar i vaig descobrir que la tendresa és la manera que té l’amor d’expressar-se i que la tendresa no és una expressió de debilitat, sinó d’integritat, de força entesa en el bon sentit. Perquè quan estem bé podem ser tendres, podem expressar l’amor. Em va agradar aquesta definició de tendresa com a acte de generositat i integritat i em va semblar necessari parlar-ne.
De fet, en una entrevista vas dir que “una societat sense tendresa és una societat en guerra”.
Sí, perquè la tendresa és la manera en la qual la societat s’expressa. Dins de la tendresa està inclosa l’atenció, l’escolta, la paciència.
