Quants reis Lear i quantes Cordelies hi haurà només a Catalunya? Quants pares exigiran als fills anar en contra dels qui realment són perquè consideren que han d’anar «pel camí correcte»? I quants confondran la desobediència amb la manca d’amor per part dels seus descendents?
La directora, autora i actriu Andrea Jiménez posa el focus al clàssic de William Shakespeare, El rei Lear, per reflexionar sobre la figura paterna, sobre l’amor i el perdó. Una adaptació que porta el nom de Casting Lear que es podrà veure del 13 de novembre a l’1 de gener al teatre de l’Espai Lliure de Montjuïc. Així com el mític rei va demanar a cadascuna de les seves filles que li professessin el seu amor com en una mena de càsting, ara és la seva filla Cordelia, interpretada per la mateixa Jiménez, la que prova en cada funció un rei Lear diferent per tal de trobar respostes. I, de la mateixa manera que un pare no sap com serà la seva filla quan creixi, els intèrprets pujaran a escena sense haver fet ni un assaig. A Barcelona els pares seran David Bagés, Manel Barceló, Pepo Blasco, Pep Cruz, Eduard Farelo, Josep Julien, Jordi Martínez, Marc Martínez, Pep Munné, Francesc Orella, Albert Ribalta o Pep Tosar, entre altres. Conversem amb la creadora sobre l’origen d’aquesta catàrtica peça, sobre la figura paterna i també sobre la influència dels nostres pares universals.
Teatre Barcelona: Cada funció és una peça diferent o és precisament la unió de totes les funcions de l’obra final?
Andrea Jiménez: El viatge emocional és el mateix sempre, a cada funció. Té variacions possibles, però el muntatge és un dispositiu d’alta enginyeria de direcció. És una dramatúrgia molt ben muntada perquè a l’actor li passin coses en moments clau.
I els actors convidats no saben què passarà, oi?
No en saben res. Però sí que he parlat amb ells per telèfon i els he explicat que faran el viatge de Lear, que l’obra funciona amb un pinganillo des del qual rebran el text per part de Juan Paños —que és l’apuntador en escena— i que tindran també les meves indicacions com a directora a la mateixa funció.
Andrea Jiménez: “Dirigir un actor és un acte d’amor”
Per què el paral·lelisme amb l’obra de William Shakespeare El rei Lear?
Des de fa anys sóc conscient que la meva història i la de Cordelia són molt semblants. Un pare que repudia la seva filla i després ho perd tot? Això em sona molt. Quan Juan Mayorga em va trucar perquè proposés alguna cosa, em va semblar que el Teatre de l’Abadia era el lloc perfecte per portar un clàssic amb una autoficció. Allà vam estrenar aquesta obra i per preparar-la m’he obsessionat amb El rei Lear, m’he llegit totes les versions —i fins i tot en diferents idiomes—, he buscat muntatges, fins i tot he vist pel·lícules… Mai no havia aprofundit tant en un text ni sóc una directora que hagués treballat amb textos clàssics i, de sobte, vaig ser absorbida per Lear. Com més el llegia més em veia a mi a la història i al meu pare. Sentia que m’interpel·lava de manera real i que l’obra contenia un misteri que jo havia de desvetllar.
A la peça interpretes la figura de Cordelia però també dirigeixes.
Sí, he anat fent camins d’anada i tornada i ha estat un procés complex entendre qui és el jo que parla: si és Cordelia, si és l’Andrea filla o és l’Andrea directora. La veu que al final ho ha ordenat tot és la de l’Andrea directora, ja que representa la meva maduresa. A la meva identitat com a directora he trobat un lloc on existeixo d’una manera que m’agrada.
És com si una part de tu hagués pogut sortir de la teva història personal per veure-ho tot des de fora.
Sí. I a més, la funció de la directora, principalment, és cuidar. Per mi, dirigir un actor és un acte d’amor. I dirigir un home gran, que és a més un actor conegut en cada funció, fa que sigui una cosa molt subversiva per a mi. És canviar el rol ja que qui dirigeix té cert poder, ells es posen a les mans. És clar, no em puc ubicar en una relació de víctima amb un actor que ve a dirigir-lo! El fet de dirigir un rei Lear ha estat un procés de sanació per a aquesta Cordèlia directora, que és obligada a cuidar-lo.
Has aconseguit veure la figura del rei Lear de manera diferent de com la percebies en sentir-te més identificada amb Cordelia?
Sí. Aquesta obra no ha estat simplement escriure una cosa que ha passat, sinó una transformació en directe de la meva relació amb el meu pare, de la meva relació amb els homes i de la meva relació amb mi mateixa. Cerco el perdó del meu pare? Li estic perdonant jo? És això una reconciliació? O és una renovació de vots amb mi mateixa? El meu pare em va repudiar per triar dedicar-me al teatre. Em va deixar de parlar. Curiosament, el que em va allunyar d’ell ara és el que m’acosta.
És possible guarir un conflicte únicament amb la imaginació?
Aquesta era la meva primera tesi, tenir a la ficció la conversa que no vaig poder tenir a la realitat, però és fascinant perquè després tot sempre és més complex. Semblava que si jo em reconciliava a la ficció després això sanaria, i d’alguna manera passa, però és més complex perquè part d’aquesta reconciliació també és frustrant perquè saps que és fictícia. El que realment sana és anar al fons d’una pregunta i trobar-se amb un altre per intentar posar en paraules allò que és indicible.
Per què aquesta necessitat d’obtenir l’aprovació dels nostres pares?
Oscil·les entre la rebel·lia de voler fer la teva vida però després tornes volent rebre la benedicció —com es diria en llenguatge shakesperià—. Això és el que els psicoanalistes diuen que és «matar el pare»: deixar d’esperar aquesta aprovació. Però per deixar d’esperar-la no pots ignorar que la busques, sinó entendre que ets tan ximple, tan petita i tan nena encara que la segueixes buscant. Cordelia comença com a filla però després torna com a Reina de França, liderant les tropes de l’exèrcit francès. Passa de nena a dona i jo sento que sóc en aquest trànsit.
Per poder fer aquest creixement cal posar en dubte els ensenyaments o comportaments dels nostres progenitors. És possible conèixer-se una mateixa sense marcar aquesta diferència?
Crec que no. I a més passa també amb els pares del teatre o els pares professionals. En el meu cas, com a creadora, també he renegat dels meus pares del teatre. M’han donat igual Shakespeare, Lorca, Txekhov… Jo deia: «Faré la meva!», pensant que la meva venia del no-res. Lear diu: «del no res no en surt res» i és cert, el que fas mai no surt del no-res, sempre ve d’algun lloc: del teu pare, de Jacques Lecoq, de William Shakespeare, de Valle-Inclán… El canvi passa quan mires els teus pares a la cara, no des de baix o des d’un fals a dalt.
Mirar a la cara William Shakespeare ha provocat en tu un canvi també com a creadora?
Crec que sí. He pogut donar-me el luxe d’admirar Shakespeare —o el seu col·lectiu o la seva companyia— i això és enorme per a mi. M’he permès dialogar-hi, trobar-me amb ell.
Més informació, imatges i entrades a:
Per poder fer aquest creixement cal posar en dubte els ensenyaments o comportaments dels nostres progenitors. És possible conèixer-se una mateixa sense marcar aquesta diferència?
