Explica Joan Yago que fa un temps es va trobar Nicolás Carbajal, Ireneu Tranis i Albert Pérez Hidalgo amb una capsa immensa sortint del metro de Plaça de Sants. Era un armari de l’Ikea, l’Aneboda. – Què coi feu? – L’hem robat. Un d’ells havia tingut un desengany amorós, havia de canviar de pis i van decidir fer alguna cosa per ajudar-lo a sortir del pou: robar un armari de l’Ikea. Robar-lo com a “aventura urbana”, com “la cosa més gran que es pot fer quan no tens pasta per tirar-te en paracaigudes”. La nit va acabar amb patxarans, eufòria i desesperació. I una obra de teatre: Aneboda (The Show), que després d’un breu pas per l’Àtic 22 ara arriba a La Seca-Espai Brossa.
En aquest show -“que si no fèiem nosaltres, no faria mai ningú”- els espectadors assisteixen durant una hora al muntatge de l’armari en directe. Un armari senzill, barat i fàcil de transportar. Un armari que esperaven que, a aquestes alçades de la vida, superant la trentena, ja seria de fusta gruixuda i pura. Les seves vides, però, encara són senzilles, barates i fàcils de transportar, asseguren. A les mudances encara van amunt i avall amb l’Aneboda de l’Ikea, però no poden evitar fantasejar “amb la intensitat” de construir una casa amb les seves mans, de caçar per alimentar la seva família o fins i tot pujar una muntanya de sis mil metres. Per què, als 30, encara s’és a temps de convertir-se en esportistes d’elit, estrelles de rock&roll o de ser l’home sense nom que rebenta d’un cop de peu la porta de l’edifici i salva al nadó de morir a les flames? O no? Ells, sigui com sigui, creuen que no n’hi ha prou amb la felicitat, exigeixen l’eufòria.
(Ah! Finalment l’armari no el van poder robar. És més, els van enxampar i el van haver de comprar).
Text: Mercè Rubià
