Anestis Azas és, sens dubte, un dels directors joves de teatre amb més projecció. Juntament amb Prodromos Tsinikoris, dirigeix l’Escenari Experimental del Teatre Nacional de Grècia i tots dos representen a una generació que ha viscut i treballat tant a Grècia com a l’estranger, i ha despuntat mentre el seu país s’enfonsava en la crisi.
Foto: @betroot | Onassis CC
Has viscut molts anys a l’estranger, concretament a Alemanya, i has tornat a la Grècia de la crisi. Com ha canviat el teu país des del punt de vista teatral durant aquests anys?
És una pregunta que no puc contestar breument. En els darrers anys han canviat moltes coses. La manera de produir és completament diferent de com era abans. Per començar, les subvencions públiques per al teatre han desaparegut completament. Les úniques institucions que poden produir professionalment són el Teatre Nacional ―on estem treballant actualment—, el Festival d’estiu d’Atenes i Epidaure i el Centre Cultural Onassis, que és una institució privada però que té una gran capacitat, els millors professionals i, la veritat, són molt bons. Crec que aquesta és la principal diferència entre ara i abans de la crisi, la possibilitat de tenir produccions professionals, i això té importants conseqüències estètiques, perquè a Atenes hi ha molta energia, hi ha molta gent que vol fer teatre, i tota aquesta gent no té els mitjans, per la qual cosa han de trobar la manera de sobreviure només amb la taquilla i, sovint, això condueix a una mena de «teatre d’entreteniment», amb molt pocs mitjans, que és la gran majoria del que veiem ara als escenaris grecs.
D’altra banda, per descomptat, sempre hi ha hagut artistes importants, com a tot arreu, i aquesta situació els genera altra mena d’emergències a l’hora de produir. Ja no pots limitar-te a fer una representació, com es feia abans. Ara has de lluitar amb aquests temes de la crisi d’alguna manera. No sempre explícitament, de vegades indirectament. Potser la crisi és una cosa que sempre ha estat dins de nosaltres.
La crisi és el context on tot succeeix?
Sí. I, a més, per a tots els artistes, la crisi és quelcom que està allà. Si no estàs en crisi no fas res (riu). Vull dir que no tots volen reflectir aquesta situació, però n’hi ha molts que sí que ho fan.
Has triat parlar de les migracions a les teves dues últimes produccions.
La qüestió de les migracions és important perquè té a veure amb la meva pròpia experiència i amb la manera de viure de la nostra generació. Com has dit abans, he viscut molts anys a Alemanya. Era un ciutadà comunitari però, tot i així, seguia sent un estranger que intentava ser acceptat, que intentava participar en la vida cultural d’allà i que experimentava el que vol dir ser estranger. El tema de les migracions és quelcom que el meu company Prodromos Tsinikoris i jo vam començar a tractar seriosament a Telemascles: Should I Stay Or Should I Go, que abordava el tema de dues generacions d’immigrants grecs a Alemanya: la generació del 1960 i la que marxa de Grècia ara, a causa de la crisi.
Després vam pensar a fer-ho des de l’altre punt de vista. Des del punt de vista dels estrangers a Grècia. La forma en què l’Estat grec i la societat grega tracten els immigrants és la pàgina més negra de la història recent de Grècia. Tenim un dels règims més racistes quan a legislació i a la manera en què afrontem la immigració. Quan vam acabar Telemascles, el 2014, era quan Alba Daurada s’havia fet més forta i solien referir-se sovint a la «neteja» per referir-se a expulsar els immigrants. En grec, «net» i «pur» són la mateixa paraula: καθαρός, així que el joc de paraules del títol de la nostra obra (Clean City) és força obvi. Vam tenir la idea d’entendre la paraula neteja literalment i preguntar-nos qui estava netejant realment aquest país. Són les estrangeres les que fan majoritàriament aquesta feina i la qüestió principal era dibuixar un retrat del nostre país des del punt de vista dels altres, dels estrangers.
Qualifiques les teves produccions com a teatre documental. És important per a tu treballar amb gent que està directament relacionada amb la situació que proves de retratar? És per això que treballes amb gent que no són actors sinó persones involucrades en la situació de la que parles?
Per a aquesta obra sí. Per a mi això del teatre documental no és un dogma, miro d’operar i experimentar amb formes diferents, sovint també treballo amb actors professionals. Però aquesta obra seria ridícula amb actrius. Era important per a nosaltres portar a l’escenari gent real. Portar a l’escenari subjectes que no acostumen a tenir la possibilitat de parlar en públic a la Grècia actual. Perquè no oblidem que un escenari teatral és un espai públic. Perquè encara que en la societat grega hi hagi moltes persones estrangeres des de la dècada de 1990, aquestes gairebé mai no estan en posició de parlar en públic. No són periodistes, actors o polítics. No hi ha un sol polític a Grècia d’origen immigrant. Així que, per al concepte d’aquesta obra, era molt important treballar amb gent que no fossin actors i, per tant, que no reconstruïssin alguna cosa sinó que treballessin sobre l’escenari amb la seva retòrica i el seu discurs personal. És clar que hem editat i elaborat un cert guió, no és que cadascú pugi a l’escenari i digui el que se li ocorre. I és clar que és subjectiu, perquè ni tan sols en el gènere documental no pots aconseguir una narració completament objectiva. No té sentit.
Com imagines l’acollida de l’obra a Barcelona? Creus que s’entendrà igual o bé s’interpretarà de manera diferent?
Aquesta és la nostra obra més reeixida en termes de gires. L’hem representat a moltes ciutats europees i l’any que ve seguirem representant-la, especialment a l’Europa Central: Alemanya, Suïssa, França… perquè parla d’una situació que es dóna a tots els països. Penso que l’èxit d’aquesta obra ―perquè té èxit arreu― es deu a que és un tema amb què tothom es pot identificar. Són històries que podrien tenir lloc a Catalunya o Suïssa o França. Com a dona immigrant, et mous a un país nou i res del que hagis fet en la teva vida anterior no acostuma a ser acceptat o reconegut; has de començar de zero. Netejar és una de les primeres feines que pots fer si no parles l’idioma i no tens drets, i aquesta situació és molt comuna actualment per a gran part de la població d’Europa. No és igual a tot arreu però s’hi assembla.
Text: Hibai Arbide, Atenes
