Actor, director teatral, showman i presentador de televisió. Àngel Llàcer és sinònim d’art i entreteniment. En els darrers anys, ha estat darrere d’èxits com el musical d’El Petit Príncep, Molt soroll per no res o Cantando bajo la lluvia, entre altres. Ara, protagonitza i dirigeix de nou La jaula de las locas.
ÀNGEL LLÀCER: Aquest projecte me’l va oferir el Jordi Sellas que, juntament amb la Nuria Valls i l’Adrián Guerra, són Nostromo Live, la productora que va fer Casi normales . El Jordi Sellas i jo ens coneixem des de fa molts anys. Fa un temps, em va dir que tenia la idea de fer el musical de La cauge aux folles. Jo havia vist la pel·lícula original quan era petit, la francesa dels anys setanta, però no sabia que hi havia també un musical. Llavors, vaig escoltar les cançons i em vaig enamorar. Vaig pensar: això ho he de fer!
TEATRE BARCELONA: S’està dient que aquest és el personatge de la teva vida, estàs d’acord?
La veritat és que em sento molt còmode amb aquest personatge… però penso que no hi ha només un personatge de la teva vida. Hi ha molts. Depèn de cada moment de la teva trajectòria. Jo ara ja en tinc diversos. Diuen això d’aquest en concret perquè és un projecte molt gran i el veu molta gent. He tingut personatges que també s’adequaven molt bé a mi i que potser no ha vist tanta gent. Si ho volen dir, em sembla bé. Igualment, aquest personatge m’acompanyarà molt de temps. Per tant, un més de la meva carrera no crec que sigui. Per exemple, el Papaguena d’El Somni de Mozart que vaig interpretar l’any 1998 va ser un personatge molt important per mi en el seu moment. Tenia 23 anys. Era el meu primer projecte gran i això sempre ho recordes. Ara, han passat 20 anys… i d’aquí a 20 anys potser en tindré un altre igual d’important.
Què opines de la proliferació de musicals que està experimentant la ciutat?
Jo sóc amant de les coses ben fetes. Sigui un musical, un Shakespeare, un espectacle gestual o de dansa. El que sigui. A mi, m’agrada sentir coses i ja està. Als musicals, com que hi ha música, és més fàcil emocionar-te. Per això tenen tant d’èxit: l’emoció és més ràpida. Tenen la música que és un vehicle que arriba més a l’ànima.
Què és el que més t’emociona a tu de La jaula de las locas?
El que més m’emociona de l’obra és el fet d’explicar que som un clan. No tant aquesta cosa de reivindicar “jo sóc el que sóc”. Això, mira: com que porto tota la vida sent qui sóc i agradant o no agradant… per mi, no importa tant. Jo sóc d’aquesta manera. Els meus amics sempre em diuen: “fent aquesta obra, els que et tenen mania, et tindran encara més mania”. Però això jo crec que també és la gràcia de fer aquest espectacle. És una obra molt bonica, apart de divertida.
Malgrat que la història, originalment, pertany a una pel·lícula de 1978, el conflicte encara està molta vigent…
Sí. La qüestió és que els que la societat considera com a diferents no han estat acceptats mai. Ni abans ni ara ni mai. El diferent no agrada. Jo no sé per què. Si t’agrada anar a un bar diferent, t’agrada anar a un restaurant diferent… per què les persones diferents no agraden? Per por i per inseguretats pròpies, suposo.
Has dit alguna vegada que vols que el teatre faci feliç a la gent…
Sí. Però la felicitat pot arribar de moltes maneres. Pot arribar per l’emoció, pot arribar per la reflexió… No només fent-los riure.
Creus que aquesta és la funció del teatre?
El teatre té moltes funcions. Jo crec que, al cap i a la fi, el teatre el que ha de fer és fer-nos sentir vius. Ja sigui perquè ens fa reflexionar, perquè ens fa emocionar, perquè ens diverteix… Tocar-te. Si tu entres a un espectacle i surts igual, és que no han fet la funció que havien de fer. Sigui quina sigui, el teatre t’ha de modificar. És igual com. Crec que una obra de teatre que et fa enfadar ha fet també la seva labor.
